Canyonero

(transcripció i traducció d'una reunió de lingüístiques del castellà)

-Senyors, he convocat aquest gabinet de crisi perquè el cas és gravíssim. Si no hi fem res, ens guanyaran la mà en aquesta partida, i això no es pot consentir!

-De què es tracta?

-Sí. Quina és la preocupació?

-Doncs bé. Com bé sabeu, estem fent tots els esforços possibles perquè la nostra llengua guanye força als Estats Units. Hi hem esmerçat milions perquè aquells americans tinguen la necessitat d'aprendre castellà, fins i tot, que gent castellanoparlant, hispans, atenga llocs de poder per a prestigiar-la més encara. Molt més encara, ens hem esforçat perquè els símbols del castellà esdevinguen universals i de referència, com per exemple la nostra ñ, tan benvolguda i exclusiva.

-Sí, això ja ho sabem. Però quin és el drama?

-Doncs que si hem fet tanta cosa no podem consentir que ens passen la mà per la cara: em referisc al cas del català.

-Idò, com el català?

-Sí. Als Estats Units, per a representar en l'anglés el so palatal nasal, hom fa servir el dígraf ny i no la nostra ñ. És vergonyós, de cara al món, que una llengüeta com aquesta s'haja introduït en l'anglés. Hauria de ser la nostra llengua la que deixe la marca per a la dita palatal. Hauria de ser la nostra ñ la que estiga en aquell idioma! Vés si no el francés, tan important que és i no ha pogut encrostar-se amb les seues gn. I nosaltres, que dominem gairebé tot Amèrica! Què ens passa!? Com és possible que no ens hi hem endinsat! Som la riota del món! És indignant veure escrit Grand Canyon. Fins i tot als Simpsons apareix escrit Canyonero i no Cañonero! Intolerable! Milions d'espectadors veuen i reveuen aquesta ny i no la nostra ñ. Hi haurem de fer alguna cosa, cavallers!

La cançó de l'enfadós

Hom deu recordar la caguera tan gran que va ser l'arribada de l'any 2000. Que si s'acaba el món... Que si els aparells electrònics es desbarataran... Que si entrarem en el nou mil·lenni o encara no... D'això ja han passat deu anys. 10 anys! Del 2000 al 2010, no vos hi agafa vertigen?

Bé, per a desdramatitzar la cosa, diré que, de manera prosaica, recorde que la vespra de l'any 2000 em va agafar a casa un dissabte de migdia, amb la tele encesa amb l'Euronews que parlava del que havien fet tot just a Austràlia, Nova Zelanda, al Japó, i escurant els plats, a punt de fer els macarrons de cada dissabte per a dinar.

Retòriques?

Per què la UOC, en la publicitat que paga en diaris castellans, com el País, no esmenta en l'oferta de titulacions la carrera de Filologia Catalana?

Per què el Diccionari pràctic d'ús del valencià, de l'editorial Bromera, en la làmina que correspon al vocabulari de l'aula (plec que va de caràtula a caravana), en el mapa que hi ha penjat a la paret es representa un País Valencià dividit en províncies, i no comarcalment?

Jo, de moment, no hi he sentit res

Ara fa poc s’han fet unes eleccions a Galícia. Allí ha governat la darrera legislatura un bipartit (bé, jo diria una coalició de partits, però ara la moda és aquesta). No sé si ho han fet bé o malament els qui hi han governat, però es veu que els del PP hi han tingut un bon rasquit. A raó d’açò han inclòs en la propaganda electoral una campanya de repartiment de preservatius. Com a lema publicitari hom podia llegir Porque hai mellores formas de coaligarse… Fai o amor e non o bipartito.

Per cert, què opina d’això la Conferència Episcopal? Vull dir, ¿ha fet alguna declamació pública en contra del foment sibil•lí de l’avortament per l’ús dels condoms? ¿S’ha esgarrat la roba per la degeneració dels càrrecs del PP catòlics i practicants per contribuir a la disbauxa moral que implica fer servir aquesta protecció contra els embarassos? ¿Ha cridat a manifestació pública i cívica per a protestar davant la prostitució del significat sagrat i pur de la paraula amor amb la promoció del mètode anticonceptiu que arrabassa del món una vida més?

Sembla que, per a segons quines coses i per a segons qui les fa, alguns tenen la boca més xicoteta que el florí.

Llet

La mare es va esborronar mala cosa quan va veure al telenotícies el cas de la llet xinesa contaminada. Es va compadir de les pobres criatures que havien estat alimentades amb un producte nociu. La mare es va endenyar de la mala pràctica dels empresaris i del silenci connivent de les autoritats xineses. Al remat, es va sentir segura perquè això a casa no passava (malgrat que per un instant va pensar, xica, ves a saber si de totes les coses xineses que s’importen, també ens ha tocat aquesta plaga). Rebutjat aquest mal pensament improbable i amb la mirada tendra i condescendent envers la filla, es va encendre un cigarret.

Fossilització

Hi han països que tenen una gran tradició de caça de balenes, i les restriccions (o prohibicions) de caça els resulta una gran putada, perquè d’alguna manera se’ls coerceix d’un aspecte de la cultura pròpia: com si ací al país hom restringeix o prohibeix caçar amb parany. Aquests països acaten aquesta decisió amb la boca xicoteta, i a voltes les autoritats fan els ulls grossos i la màniga ampla quan hi han furtius o promouen caces científiques. Ara bé, amb els anys, a mesura que passarà el temps, la gent d’aquests països potser assumiran aquestes prohibicions, i potser deixaran de caçar les balenes i de menjar-ne la carn. Potser es perdrà en la longitud temporal aquesta cultura atàvica i potser algun dia percebran que les balenes no es poden menjar, com ja s’ha fet per ací l’occident amb els gossos, els gats o els llagostins del camp.

Més encara, fins i tot, potser arribarà un dia que la religió d’ells assumirà que menjar carn de balena serà pecat, i ningú que siga bon fidel tindrà la gosadia de menjar una carn prohibida per la divinitat. Ves per on quines coses, com canvien algunes cultures: de què em sonaran algunes prohibicions religioses com aquestes?

Apa, ja està

No voldria que hom em titllara d’irreverent, però el fet cert és que jo podria dir que m’alegre que haja mort. Però si ho publicara d’aquesta manera no seria per cap motiu morbós, sinó perquè al remat s’ha acomplert un desig personal, per damunt d’u d’irracional: morir si una persona vol. Parafrasejant un altre lema conegut: nosaltres vivim, nosaltres decidim.

Al remat, si el Vaticà es troba satisfet perquè aquell primer ministre ha volgut posar tots els bastons que ha pogut a aquesta roda, més valdria que es mirara amb qui s’ajunta o de qui s’admira: lasciu, hipòcrita, superb, orgullós, adjectius que em semblen capitals.

Sobre traduccions

D'un temps ençà en temes lingüístics he arribat a una conclusió: l'anglés està fent més mal que una pedregada pel que fa al sistema de la llengua, a causa de les males traduccions que ens arriben. Òbviament, l'anglés com a llengua no és el problema, sinó la manera com ens arriba una volta traduït, i en el cas dels valencians, per al via del català mateix o per la del castellà. Açò ho explicaré més avant.

No cal dir que el món de la traducció està molt malament: els traductors no cobren d'acord amb el que implica la faena que fan; els terminis per a fer les traduccions són curts i no es poden revisar com toca; alguns traductors no són prou madurs en tècnica i en llengua, bé perquè hi tenen llàcunes, bé perquè a la carrera hi han hagut algunes fretures. Roda i volta, aquests factors provoquen que hi haja una mancança de cura en les traduccions i no siguen bones del tot, i aquest fet repercuteix en els parlants més del que hom pot imaginar.

Perquè fet i fet, una mala traduccióno és només que hom duga de l'anglés constipated al català constipat (ha, ha, ha), sinó que deixe passar construccions sintàctiques (atenció, sintàctiques, l'esquelet d el allengua) que no són les de la llengua rebedora. Així, una bona traducció ha de tindre present quines estructures es fan servir en una llengua i quines són les equivalents en l'altra. Per exemple, un gerundi de posterioritat de l'anglés és una oració copulativa en català: he fell down, recovering at the third day, va caure i es va recuperar al tercer dia.

Doncs bé, des que fa un segle i mig que l'anglés ha esdevingut la llengua per antonomàsia, ens han estat arribant un munt d'interferències d'aquesta mena a causa d'aquestes males traduccions. No sé fins a quin punt pot ser bròfega o infundada aquesta sospita meua, però pareu esment a les dades següents: des qeu el cinema és sonor, l'únic cinema que hem sentit ha estat en castellà, traduït de l'anglés (i qui diu cinema, diu televisió: sèries, dibuixos animats...); la literatura que ha guanyat més presència és l'anglesa, si no fixeu-vos en els referents de la novel•la: Hemingway, Capote, Bradbury, Twain, etc. La música que ens envolta des de fa un segle és en anglés. Reflexioneu-ho: 120 anys de predomini de l'anglés i 60 de cinema, televisió i música són abassegadors. Així doncs, unes males traduccions com les que he apuntat han fet que se'ns esmusse el sentit i trobem correntíssimes i habituals moltes construccions que no pertanyien al sistema sintàctic de la nostra llengua.

Al remat, reprenc el que he dit al principi: traduccions via català i via castellà. És innegable que les traduccions (moltíssimes dels mitjans de comunicació) ens venen per mitjà del castellà, i ací ve l'embolic: si el castellà no corregeix el que tradueix, ¿com no hem d'agafar dites interferències i fer-les nostres també, si els mitjans actuals catalans poua dels mitjans en castellà?


Nota: Si l'anglés ha fet açò, ¿què podria ser del francés, llengua de cultura 500 anys arrere? Quan sàpia més francés, hi reflexionaré.

Faena

Enguany fa deu anys que vaig acabar la carrera. Aquestes festes de canvi d’any m’he reunit amb amics vells de la carrera, hem enraonat, hem compartit records d’aquells dies feliços (almenys per a mi) d’aules, converses i professors. He de dir que els anys de la universitat es van convertir en una mena de bombolla d’aïllament, un temps en què vaig soterrar els anys d’institut i d’escola, i vaig recrear-me en la carrera.

Va ser aquell darrer any en què vam plantejar-nos algunes posicions pel que faríem en l’ensenyament. Havia oblidat que havia estat xiquet i adolescent, i per aquesta raó en els debats que féiem a classe de metodologia de l’ensenyament sobre com duríem a terme la nostra faena exposava unes idees que a hores d’ara de la pel•lícula són molt utòpiques. En acabar la carrera, i després de tres anys sabàtics vaig entrar en l’ensenyament secundari (fins ara) i ací és quan totes aquelles elucubracions que hi tenia, es van ensorrar. Fet i fet, no hi ha res com entrar en el món docent real i encontrar-te’l.

Aquestes festes m’he reunit amb companys de carrera, hem enraonat sobre l’ensenyament, i després de plorar-nos les penes, malparlar dels nostres superiors d’educació, de desfogar-nos per les nostres impotències i de contar-nos algunes satisfaccions, encara ara em pense el paper que faig a l’institut.

Si així no es pot fer faena...

Cas 1

-¿Cómo te llamas?
-Em dic Berta.
-¿Te invito a otra?
-D’acord.
(…)
-Oye, ¿qué te parece si echamos un polvo?
-Quan vulgues.

Cas 2

-Com et dius?
-¿Cómo?
-Que com et dius. Que cómo te llamas.
-Ah, Laura.
-Et convide a una altra?
-¿Cómo?
-Que si et convide a una altra. Que si te invito a otra.
-Vale.
(...)
-Ei, què et sembla si fem un clau?
-¿Cómo?
-Que si fem un clau. Que si echamos un polvo.
-Cuando quieras.

Cas 3

-Com et dius?
-Em dic Maria.
-Et convide a una altra?
-D’acord.
(...)
-Ei, què et sembla si fem un clau?
-Com?
-Que si fem un clau. Que si etxem un polvo.
-Ah, quan vulgues.

Probablement

Probablement Déu no existeix.

Però quin coi de campanya és aquesta?

Ai, mare...

L'abast de la llengua

Reprenent el tema de les traduccions, m’agradaria furgar en el paper que ha de representar la TV3 (per extensió la CCRTV) dins l’espai dels Països Catalans, concretament a les terres sota el domini d’Itàlia i de França i d’Occitània. ¿Realment la TV3 actua com a mitjà de tots els països o hi ha algun condicionant que no acaba de dignificar el que representem com a territoris que compartim la llengua?

El cas és el següent. Quan la TV3 emet algun programa on hi han unes declaracions en anglés, en alemany, o en sudanés, bé les tradueix oralment per damunt la veu original, bé les subtitula. Quan qui parla ho fa en francés o en italià, també es fa una traducció. Ara bé, quan algú parla en castellà no hi ha cap mena de traducció: és això lògic? ¿Mostra això una situació igual des d’un punt de vista nacional? ¿És una mostra de sensibilitat envers el conjunt dels països que comparteixen una llengua? Des del meu punt de vista, no.

Considere que aquesta actitud simplement demostra una submissió de la CCRTV envers una concepció hispànica i espanyola de l’espai de comunicació, i significa també una mancança d’atreviment, de gosadia i de valor per sacsar-se els complexos i esdevenir el que realment toca ser, un espai audiovisual català per a tots els territoris de parla catalana. Perquè evidentment, es catalanoparlants d’Espanya sí que entenem el castellà i no el francés o l’italià, i per això es tradueix. Però ¿què fem amb els de França d’Occitània o d’Itàlia, que no entenen el castellà? ¿Qui es recorda d’ells i els dobla o subtitula les declaracions en castellà? És segur que si la TV3 subtitulara o doblara al català les declaracions en castellà hi hauria un bon ball de Torrent, i de seguida arribarien les desqualificacions des de les cavernes; tanmateix, demostraria sensibilitat lingüística.

Nota: de la RTVV no dic res, no la considere en aquest cas com a representativa d’aquest espai pancatalà, donada la política lingüística que segueix.