"El persident Francisco Camps va anunciar ahir a Elx que impulsarà un debat polític per modificar el sistema electoral, de forma que aquest garantirà el mandat dels governs majoritaris, amb la intenció d’impedir mocions de censura o de necessitar aconseguir suports minoritaris per governar." Levante, 11-11-05
He ensopegat amb aquesta notícia i la veritat és que m’ha agafat por. No m’agrada gens com s’està desenvolupant el panorama dels polítics actuals, que per qualsevol pensada de seguida tenen el micròfon a punta de boca per poder esplaiar-se; de retruc, no em deixa gaire cofoi que aquests, revestits de gravetat i autoritat, s’ompliguen la boca de democràcia i de constitucionalisme.
Després de pegar-hi moltes voltes, em fa la impressió que, d’una banda, els partits polítics són com els equips de futbol, i d’una altra els ciutadans som els aficionats de cada equip, i he arribat a la conclusió que el PSOE i el PP són el Madrid i el Barça, i els altres partits polítics representen la resta de la morralla d’equips de futbol. Si ens hi fixem, un bon nombre d’aficionats pertany a u o a l’altre perquè són els equips guanyadors i els més importants; són els equips que més diners menegen i als quals no hi fa res que esdevinguen clots pressupostaris sense fons, ja que els bancs els perdonaran els deutes pel prestigi suposat d’aquests dos partits. Disposats a triar, els xiquets sempre trien els guanyadors del moment i els grans s’apunten als famosos pels complexes d’arribar a ser algú, encara que siga per aquesta trivialitat.
El PP i el PSOE en són un reflex: els ciutadans s’hi apunten o hi donen suport electoral perquè son els guanyadors, els importants, els que més diners menegen i tenen més flexibilitat fiscal. És per això que em fa fredat moltes voltes la massa de la gent: diu orgullosa que no està interessada en la política, que no vol tenir-ne criteri, però quan ocorre el moment, no ponderen la importància del joc polític, ni els programes, i donen suport al cavall guanyador, simplement fan aquesta aposta. Consegüentment, els grups polítics ho assumeixen com a un consentiment tàcit per dur a terme aquest programa polític que els votants no s’han llegit, de manera que aquests grups poden justificar-se raonant que tenen el suport dels nou, deu o onze milions de vots (i d’ací algunes sorpreses que la societat s’endú davant una situació injusta i les eixides després al carrer, perquè algunes actuacions no estaven dins el programa, però com que es consideren el partit més votat, doncs, hi tenen el permís).
He ensopegat amb aquesta notícia i la veritat és que m’ha agafat por. No m’agrada gens com s’està desenvolupant el panorama dels polítics actuals, que per qualsevol pensada de seguida tenen el micròfon a punta de boca per poder esplaiar-se; de retruc, no em deixa gaire cofoi que aquests, revestits de gravetat i autoritat, s’ompliguen la boca de democràcia i de constitucionalisme.
Després de pegar-hi moltes voltes, em fa la impressió que, d’una banda, els partits polítics són com els equips de futbol, i d’una altra els ciutadans som els aficionats de cada equip, i he arribat a la conclusió que el PSOE i el PP són el Madrid i el Barça, i els altres partits polítics representen la resta de la morralla d’equips de futbol. Si ens hi fixem, un bon nombre d’aficionats pertany a u o a l’altre perquè són els equips guanyadors i els més importants; són els equips que més diners menegen i als quals no hi fa res que esdevinguen clots pressupostaris sense fons, ja que els bancs els perdonaran els deutes pel prestigi suposat d’aquests dos partits. Disposats a triar, els xiquets sempre trien els guanyadors del moment i els grans s’apunten als famosos pels complexes d’arribar a ser algú, encara que siga per aquesta trivialitat.
El PP i el PSOE en són un reflex: els ciutadans s’hi apunten o hi donen suport electoral perquè son els guanyadors, els importants, els que més diners menegen i tenen més flexibilitat fiscal. És per això que em fa fredat moltes voltes la massa de la gent: diu orgullosa que no està interessada en la política, que no vol tenir-ne criteri, però quan ocorre el moment, no ponderen la importància del joc polític, ni els programes, i donen suport al cavall guanyador, simplement fan aquesta aposta. Consegüentment, els grups polítics ho assumeixen com a un consentiment tàcit per dur a terme aquest programa polític que els votants no s’han llegit, de manera que aquests grups poden justificar-se raonant que tenen el suport dels nou, deu o onze milions de vots (i d’ací algunes sorpreses que la societat s’endú davant una situació injusta i les eixides després al carrer, perquè algunes actuacions no estaven dins el programa, però com que es consideren el partit més votat, doncs, hi tenen el permís).
Al remat, tornarem al sistema bipartidista en què només arribaran al govern de l’estat u d’aquests dos partits i s’arraconaran els altres partits més locals, que en moltes ocasions participen com a reflex de la realitat per als dos grans, i que no poden anar més enllà i es marginen a l’estat per una llei electoral que fa el joc als majoritaris, els quals es negen a reformar-la en benefici d'una participació més efectiva i plural.
suposo que a la comparativa que fas el PSOE deu ser el Barça i el PP el madrid no?? jejeje
ResponEliminaBromas apart estic força d´acord amb el que dius.