Riu amarg

Al meu poble, quan alguna família es comprava un cotxe, un televisor, ço és, feia una despesa molt important, hom deia que els reis havien arribat aviat, fet i fet, que ja no quedaven més diners aquell any per regals; la xicalla s’havia d’apanyar amb les estrenes i prou (malgrat que sempre queia algun regalet, per això que la familia no es sentira frustrada i sense Nadal). També al meu poble, quan ocorria un esdeveniment important (normalment de caràcter religiós), les famílies gastaven un caramull important de diners per a endreçar les cases, de manera que estigueren a l’alçada de l’esdeveniment. Per exemple, en les comunions, la gent emblanquinava les façanes, es canviava la cuina o alguna habitació: no cal dir que si el que passava era un casament, es tirava la casa per la finestra! En el meu cas puc dir que en la meua primera combregada, els meus pares van fer construir una casa (bé, al capdavall, hom havia de tombar la caseta d’estiu dels avis i n’havien de fer una de nova, i tot va coincidir que aquell any combregava).

El fet cert és que al meu poble, a una part ben concreta del poble, enguany han vingut els reis molt aviat, però han estat uns reis molt amargs. Hom rebrà el Nadal amb la cara rentada i nova de trinca, però aquesta volta, l’ocasió es viurà amb tristesa. Uns reis dels quals es recordaran molt cada any.

Visitant el país

En l’imaginari de gran part dels llicenciats en filologia catalana o de moltes persones amb estima per la cultura catalana hi ha un lloc que desperta simpatia i desig d’anar-hi, encara que siga, una volta en la vida. Efectivament, l’Alguer és aquesta ciutat mitològica, exòtica, llunyana, que desperta aquesta pruïja sentimental. D’una altra banda, des de la Marina Alta estant, hi ha un altre lloc que desperta una flama semblant: es tracta de Tàrbena, un llogaret en mig de les muntanyes, de repoblació mallorquina i que parla diferent de la resta de la Marina. (No cal dir que entre els valencians, sempre ha agradat més (ha fet més gràcia) aquest accent salat que no pas el català del nord, per això Tàrbena sempre és esmentada amb devoció i respecte).

Doncs bé, aquest pont de desembre he anat, per primera volta, a Tàrbena. He volgut visitar aquest poblet tan proper però que fa la sensació que està molt lluny (i em demane ara, com és que no hi he anat abans, de tan propet que para). He de dir de bestreta que no em feia cap il·lusió de res (per exemple, sentir salat, perquè ja m’havien fet saber que pràcticament ha desaparegut), així com també que la visita obligada a Can Pinet tampoc seria tanta cosa (Can Pinet és el bar més famós que hi ha, un bar l’amo dels qual és un republicà i que hi té moltíssima quincalla penjada a les parets, cosa que hi dóna el toc pintoresc).

Vaig arribar al poble, prou matinet per a ser festiu (poc passades les nou ja hi era), tot just quan el poble es despertava. Hi vaig pegar unes quantes voltes, hi vaig fer fotos. Em vaig perdre per alguns bancals per trobar alguna ruta i vaig veure l’altre vessant del país, el que mostra Callosa i Benidorm. Fet i fet, la meua intenció era quedar-me a dinar, de manera que vaig continuar pegant voltes, a la recerca d’un forn per a tastar els pastissets d’herbes: decepció, allí no hi ha forn propi i no vaig trobar la fleca. Vist el tema, que eren les onze i ja no hi havia res per vore; que no havia trobat cap ruta bona per a caminar; que anava a soles i no m’ho passava gaire bé, vaig decidir esmorzar, en lloc de dinar, a Can Pinet. El bar era buit, només hi eren dos dones que es feien un café. Em vaig demanar un entrepà (normalet) de truita amb formatge i una botelleta d’aigua (5€) i em vaig sentir ben estrany, jo a soles, mentre sentia com xarraven la mestressa del bar i una de les dos dones que es feien el café. Cap de les dos salava, fet i fet, semblaven dos dones del meu poble.

Al remat, vaig tornar a casa. Llocs mítics. Roda i volta, això, mítics.

Àngels Gregori

Anit vaig acudir a l’acte proclamació dels guanyadors dels premis literaris de Gandia. Un esdeveniment que havia apuntat a l’agenda dues setmanes arrere i que gairebé em quede sense assistir-hi perquè s’hi demanava invitació. Sort que vaig ensopegar amb un amic de Gandia que m’hi va colar, que si no, hauria hagut de tornar a casa amb el cap catxo i veure-ho per la televisió. He de dir que l’acte va esdevenir solemníssim, amb un escenari carregat d’història, el palau del duc de Gandia, Francesc de Borja, amb una escenografia preciosista (ciris, penons, flors, estufes!). Amb aquest amic que m’hi va colar vam comentar que, efectivament, aquella festa fregava l’elitisme, més que res per aquesta cosa de la invitació, juntament amb tota aquesta parafernàlia. Però al remat, com a mínim, té tota la celebració que aquests premis es mereixen.

Jo hi anava per saber qui guanyava el premi de poesia, amb un pressentiment de qui guanyaria, compartit amb un altre amic poeta, i ves per on la nostra intuïció es va confirmar. Va guanyar l’Àngels Gregori, per la qual cosa me n’alegre. Me n’alegre molt quan els guanyadors són gent que conec. És com si me’n tocara una part, per aquesta afecció d’amistat (emperò, després caldrà llegir el llibre, òbvamient: recordem, efectivament, Doncs parla català, vegem que diu).

Àngels va dir que es sentia feliç d’haver guanyat el premi només amb 22 anys, que era el poeta més jove d’aconseguir-ho i la tercera dona del total de vencedors. En el meu cas, jo em vaig quedar a les portes, nou anys arrere. L’any 98 vaig quedar finalista d’aquell certamen, amb 23 anys i amb una il·lusió molt gran per davant -il·lusió que ha anat podrint-se (bé, potser és una imatge massa forta: diguem que ha anat gelant-se) a mesura que hom va coneixent coses d’aquest món dels premis. Em vaig assabentar que havia guanyat el sendemà en llegir el diari. Vaig cridar d’alegria i a ca meua només era la mare: encara conserve una còpia de l’acta i el retall de la notícia, que vaig penjar al suro de la meua habitació temps i anys. La resta va ser una altra història, la gestació del poemari del Dos poals.

Al remat, he de dir que aquesta ferida ja no cou tant. Faig la meua proposta poètica i em mire aquesta històra dels premis amb distància, però posant-hi un poc d’il·lusió, perquè si no acabaria totalment desenganyat, i també perquè és una forma de mantenir l’alegria d’aquestes coses, com una mena de teràpia. Tanmateix, en aqusta proposta poètica meua hi ha en preparació un poemari molt crític: efectivament, el cuquet volta per ací.

La llengua una altra volta

Fa poc ha eixit a la premsa un atac del Partit Popular contra Bernat Sòria perquè es presentarà a les llistes del Partit Socialista Obrer Espanyol al país per a les eleccions que vindran. El retret que li fan és que ell és andalús que parla català. Aquest argument no pot ser més absurd, tant pel que significa com pel qui el diu. De bestreta, si realment és andalús, és menester aplaudir aquest integració (perquè hom ho vulga o no, la llegua del país és el valencià, malgrat els 300 anys d'anorreament), però el fet cert és que ell és nascut a Carlet. En segon lloc, hauria de caure la cara de vergonya als polítics del PP per dir aquella collonada, quan molts d'ells són valencians (nascuts ací) i no en parlen ni un borrall i fan tot el possible perquè no es parle, no s'aprenga i no s'escampe. De retruc, no es pot ser més hipòcrita quan hi ha el cas d'Eduardo Saplana (normalitzem els cognoms valencians), exemple antonomàsic.

Al remat, ací s'inclou un altre tema, el del fenomen del que en castellà es diu cunero: aquella gent que no ha nascut al país, però que un partit considera convenient inscriure'l en la circumscripció electoral per raons d'aquesta tirada de vots. Per tant, el que el Partit Popular retrauria és que, què fa un andalús presentant-se a les llistes valencianes, més encara parlant català (espill d'integració). Doncs bé, la resposta, la tenen davant el morro: què ha fet un cartaginer valencianofòbic essent Molt Honorable.

Al remat, no sé fins a quin punt és transcendental que els governants del país hagen de ser nascuts ací. Ara, el que no es pot tolerar és aquesta actitud hipòcrita del Partit Popular en l'afany de desprestigiar gent, quan ells són els primers que haurien de callar.

Frankfurt

Voler i no poder.

Que bo que és dormir

Des del govern i des de diversos àmbits socials hom promou campanyes de sensibilització perquè la societat adquirisca costums saludables; no només perquè aquest col·lectiu use una bona salut a la curta, sinó també per a evitar, a la llarga i a la vellesa, malalties que posen en perill tant la persona, així com també el sistema sanitari, amb la intenció que es col·lapse el mínim possible. No cal dir que hom deu saber quina mena de campanyes són: l'alimentació, el consum de substàncies perilloses (no totes il·legals), hàbits higiènics i sexuals, etc. Les cadenes de televisió són u d'aquests àmbits que hi treballen; tenen com a avantatge el gran poder de convocatòria i de persuasió. Tanmateix, hi ha el problema de l'audiència, que fa que perden efectivitat algunes campanyes de sensibilització.

El cas de què parle és el de les hores de son dels infants i dels adolescents. Els estudis mèdics parlen que el cos d'aquest sector de la població necessita dormir més de huit hores, perquè l'organisme humà es desenvolupe amb bones condicions. Amb al qual cosa les hores nocturnes de televisió haurien de ser reduïdes. Les nits del diumenge Antena 3 programa un concurs on el públic infantil és el protagonista. Òbviament el concurs és gravat i està pensat a postes perquè els infants el vegen amb la família. Així doncs, d'una banda, el concurs comença a les 22'30 i acaba, publicitat inclosa, passades les 23'30; roda i volta, els xiquets toquen el llit i s'adormen vora les dotze de la nit. D'una altra banda, els estudis mèdics diuen que, per a uns descans i rendiment personal bons, i de retruc, escolar, són necessàries un mínim de huit i nou hores. Si fem els comptes, si els xiquets han d'alçar-se a les set per a fer-se un bon desdejuni i ser al centre a les huit del matí, el nombre d'hores dormides en són set (o més poques, si hi ha algun contratemps, com insomni, videojocs, etc.)

Per tant, ¿és realment necessari projectar un concurs a hora horada? ¿No es podria passar aquest concurs a les 20h, moment en què els infants sopen, i el programa de les 20h passar-lo a les 22'30h?

Al remat, no es tracta de ser moralista i coartar la llibertat de dormir cadascú el que li vinga de gust. Simplement es pla de reflexionar i representar un paper en la responsabilitat social: si hom no mira pel seu be, ¿per què ha de mostrar-se com un energumen si després les coses li van malament i no hi han mitjans per a solucionar-ho? Per exemple, envers el col·lectiu dels professors, el dels metges, etc.

Països Catalans

Que des d’un punt de vista polític esdevinga real és tan difícil com que l’Argentina, Xile, Mèxic o el Perú demanen formar part d’Espanya. Ara, considerant-ho com un fet cultural (on la llengua i la literatura són la base) hom no pot tancar-hi els ulls i encabotar-se a negar-ho (i per descomptat, fer el possible per boicotar aquesta entel·lèquia, com a mesquins i estúpids): ací no hi valen imperialismes ni altres collonades hipòcrites d’aquesta mena, perquè Espanya ben bé que es mira Hispanoamèrica per a formar part del món castellanoparlant; o Portugal amb la resta dels països galaicoparlants; o França amb la francofonia, etc.

En altres ocasions he comentat que la mediocritat em fa molta por, que li tinc molt de respecte, i no hi ha cosa que m’endenye més que encontrar-me l’estultícia d’una gent que actua arrapapada per la mediocritat. Ara, aquests dies que passen, hi han hagut uns incidents amb la cremació d’unes fotos del rei (no hi ha res a dir: em sembla estúpid tancar algú per això: però, compte, també caldria respectar que algú creme fotos de Fuster o senyeres). Les contraaccions han estat vàries i voldria destacar-ne una: el mural que hom pintarà a Pedreguer amb els dos reis borbons cap per avall. D’aquest fet, el que m’endenya més és la reacció de la direcció dels socialistes valencians: per a ells, no som un país ocupat (el Regne de València va ser una conquesta i per tant sí que està ocupat); per a ells, el rei és una figura importantíssima dins el nostre sistema polític (em xoca que el socialisme combregue amb la monarquia: on és, doncs, la igualtat de les persones?); per a ells, el lloc on vivim és una comunitat sense cap altra ambició que la d’estar (les sigles PV del PSPV són una broma de mal gust que els toca carregar). És per això que no estan gens d’acord amb aquesta pintada (supose que deuen ser aquestes, i no cap altres de tipus ideològic intern) i s’estan pensant les represàlies envers els socialistes pedreguers que han donat suport a aquesta iniciativa.

Acabaré amb açò d’aquesta manera: que no s’ompliga la boca la direcció nacional dels socialistes valencians amb els versos d’Estellés, amb “Assumiràs la veu d’un poble/ i seràs per sempre poble...”. Mediocres.

Trencament

Finalment s’ha desfet el lligam que ens unia. Ha estat una relació de dos anys i mig, i com que són coses que hom intueix, tard o d’hora s’havia d’acabar: com aquell que diu, ara només queda pagar i anar-se'n. Encara que per a mi ha estat massa aviat, sense poder haver-hi gaudit a penes. Ha estat una decisió presa unilateralment i no per part meua; va ser una tota una sorpresa. Ara ja he arreplegat gairebé tots els trossos que han quedat i, no cal dir, alguns han quedat escampats pel camí i uns altres, se’ls deu haver quedat, com sol passar.

Al remat, ara tocarà pensar-hi i reflexionar sobre el futur; parlar amb altri sobre la fragilitat d’aquesta mena de lligams; bescanviar consolacions i llevar-nos la importància d’aquests esdeveniments; oblidar la part negativa i recercar, potser, una altra alternativa; endegar un altre vincle, però òbviament, amb el regust amarg del passat, de tornar a començar i ensopegar una altra volta contra els rebutjos diversos, com els xiquets que posen il·lusió a les coses; amb el pensament, com en una síndrome d’Estocolm, de tornar-hi fent taula neta.