No tinc cap simpatia pel tabac. Em molesta moltísim, no suporte la pudor que fa. Açò ja ho he comentat en un altre moment, i ara voldria apuntar algunes reflexions. Per a començar, l’església catòlica condemna la masturbació masculina, perquè significa una pèrdua humana, un atemptat contra la dignitat divina (condemnació i turment dels més tendres i jóvens quan començaven a explorar el cos propi i a experimentar el plaer dels sentits). Ara bé, per què no col·loca en el mateix nivell de condemna i blasme pecaminosos els que fumen? Roda i volta, aquests atempten contra la dignitat divina maltractant el cos humà, creació generosa de Déu.
També em sorprén que moltes famílies es maten a bacs per assegurar la millor atenció per als fills: els trien menjars més saludables perquè tinguen totes les defenses del món; els malcrien perquè no passen fred ni calor; no s’embruten, ni agafen polls ni bacteris; no caiguen en terra i es pelen els genolls. Però a casa no els estalvien la dosi diària de fum (de retruc, quan creixen i comencen a experimentar amb el tabac dels pares, a aquests darrers, els pega tort i agafen una bona enrabiada quan se n’assabenten).
Un altre fet que em crida l’atenció és quan algú es posa a fumar en una reunió, bé preguntant si pot fer-ho o no, més encara quan el propietari de la casa no fuma o el lloc on es troben és susceptible de no fumar. Per aquest motiu no seria comprensible que aquest fumador s’enfadara si algú decidira tirar-se un pet o fer qualsevol altra cosa fisiològica. Al remat, he conegut gent antisistema que sempre té a la boca el capitalisme i l’oposició a l’estat i a les multinacionals. Partint d’aquesta convicció em sorprén veure com donen peixet a les fàbriques tabaqueres quan els compren els cigarrets.
Deixant a banda les contradiccions, de les quals no pot fugir ningú, perquè al mínim que es grate una miqueta hom pot trobar una biga més grossa que una mola de molí, continue pensant que fumar és una de les coses més estúpides del món i no entenc com encara es defensa.
També em sorprén que moltes famílies es maten a bacs per assegurar la millor atenció per als fills: els trien menjars més saludables perquè tinguen totes les defenses del món; els malcrien perquè no passen fred ni calor; no s’embruten, ni agafen polls ni bacteris; no caiguen en terra i es pelen els genolls. Però a casa no els estalvien la dosi diària de fum (de retruc, quan creixen i comencen a experimentar amb el tabac dels pares, a aquests darrers, els pega tort i agafen una bona enrabiada quan se n’assabenten).
Un altre fet que em crida l’atenció és quan algú es posa a fumar en una reunió, bé preguntant si pot fer-ho o no, més encara quan el propietari de la casa no fuma o el lloc on es troben és susceptible de no fumar. Per aquest motiu no seria comprensible que aquest fumador s’enfadara si algú decidira tirar-se un pet o fer qualsevol altra cosa fisiològica. Al remat, he conegut gent antisistema que sempre té a la boca el capitalisme i l’oposició a l’estat i a les multinacionals. Partint d’aquesta convicció em sorprén veure com donen peixet a les fàbriques tabaqueres quan els compren els cigarrets.
Deixant a banda les contradiccions, de les quals no pot fugir ningú, perquè al mínim que es grate una miqueta hom pot trobar una biga més grossa que una mola de molí, continue pensant que fumar és una de les coses més estúpides del món i no entenc com encara es defensa.
A mi també em ve sempre al cap això de tirar-me un pet quan algú es posa a fumar en algun lloc especialment no apte (l'ascensor, la feina, una habitació tancada, les estacions subterrànies del metro...), però sempre em pilla "desgasificat", catxis la mar.
ResponEliminaEm molesta especialment veure gent fumant a la feina, a la nostra feina, perquè (1) no està permés, i (2) se suposa que els docents hauríem de donar (bon) exemple. De fet, sempre he pensat que els fumadors no són aptes ni per a la docència ni per a la paternitat. Potser sóc una mica extremista, qui sap.
Sobre la part escatològica, cal recordar l'anunci que hom va fer on uns personatges es tallaven les ungles mentre uns altres fumaven. Fet i fet, tant fumar com desgasar-se fan ois, però vés per son fumar queda bé.
ResponEliminaPel que fa a la segona cosa, a tots els centre es fuma bona cosa, cosa que em rebenta molt. Fet i fet, els docents haurien de ser els primers de donar els exemples.
Jo fume,i per això voldria expresar la meua opinió que de segur és molt diferent.
ResponEliminaEstic d'acord en vosaltres quan afirmeu: no és correcte fumar als centres docents i llocs públics, una per llei i l'altra per respecte als alumnes o companys o l'entorn.
Per altra banda, Giorgio Grappa ("De fet, sempre he pensat que els fumadors no són aptes ni per a la docència ni per a la paternitat"): sí eres extremista, sí, inclús fins al fet d'ofendre i tot.
El fet que una persona fume, no lleva el ser un bon o mal pare/mare, coses pitjors hi ha com per exemple l'alcoholisme o apallissar en lloc de castigar...
O per altra banda, no crec que el tabac faça que un professor siga bo o roí. Sí és cert que tant professors com mestres deuen donar exemple, i per això, a pesar de ser una persona fumadora, reivindique que als CENTRES PÚBLICS ESTÀ PROHIBIT FUMAR.
També m'agradaria dir: "al qui no li agrade la pols que no vaja a l'era" (no es pot estar en un lloc on està permés fumar, i fer mala cara per què hi haja algú fumant).
La meua conclusió sobre aquest tema és que s'ha de respectar a aquells que no fumen, però també als que sí fumem (prou mal tenim en gastar-nos els diners i la salut en aquest vici fastigós).Un exemple d'aquest respecte podria ser el fet que tinc familiars i amics que no fumen i sóc conscient que no els agrada massa que es fume en sa casa encara que t'oferixen un cendrer quan vas a veure'ls...doncs en eixos llocs opte per no fumar; igual faig quan estic en un ascensor, en la feina, en l'estació del metro o tren... La veritat, puc esperar a eixir al carrer. I així crec que respecte als que no fumen, però tampoc m'agrada que em traten despectivament. Que voleu que us diga???
Anònim, en el tema del tabac hi ha molta fal•làcia i els no fumadors
ResponEliminasempre hi eixirem perdent. En primer lloc, potser Giorgio ha estat
un poc dur amb això del mal pare, però el fet cert és que si bé mai
un pare deixaria que un fill es posara a la boca qualsevol cosa que
es trobara en terra (això caca!), a aquest pare, no li fa res
empassar-se tota la porcada que conté un cigarret: més encara, si no
deixaria mai que un fill seu de huit anys es fumara un cigarret
perquè és dolent per a aquesta edat, ¿vol dir això que és saludable
als díhuit? Per tant, per aquest camí hom no ha de justificar la
fumera i hom no hauria de sentir-se’n ofés.
També, esmentes la dita que qui no vulga pols que no vaja a l’era.
Totalment certa aquesta afirmació: si no vols que et peguen, no
incites a la violència; si no vols que et maten, no vages a la
guerra; si no vols que et donen faena, no et faces visible per allí.
Ara, aquesta dita en referència al tabac queda un poc coixa i amb
desavantatge per als que no fumem. La llei antitabac no ha servit
per a res més que per a especificar legalment on es pot fumar i on
no, i poca cosa més. El lobbi dels fumadors és massa poderós com per
a véncer-lo. Els restaurants petits i els bars s’han decidit per
esdevenir de fumadors amb la connivència dels clients fumadors, als
quals no fa res portar els fills un dissabte per la nit a sopar
(quan massa bé saben que no podrien entrar-hi amb la xicalla): és a
dir, per a esmorzar els va de categoria perquè tenen locals per a
poder agafar forces i fumar, i no s’han d’esforçar per cercar algun
de fumadors, i a la nit, quan van a sopar amb la família els va
també bé perquè amb tota la impunitat del món se’ls permet la fumera
(ep, et parle de pobles petits i mitjans, no sé com va la cosa a les
capitals on hi ha més oferta de locals: perquè on jo visc, cap bar
és per a no fumadors). Fet i fet, cal tenir present que discoteques,
pubs, bars, restaurants han accedit a fer-se de fumadors perquè la
proporció de fumadors és més alta que la de no fumadors: és una mala
idea deixar la decisió en els propietaris quan aquests ben bé saben
quin és el panorama. Qui vulga fumar, que isca fora i que entre
després. Això em sembla més just (ara, és incomode...: un altre cas:
fumadors que abans llogaven seients de tren en la zona de no
fumadors per a després, durant el trajecte, eixir al passadís i
fumar: ¿per què això? ¿És que no els aniria bé viatjar separats
dels fills i de la parella?)
Per a acabar, l’alcoholisme també és un problema, però si hi ha algú
al meu costat que es fa una cervesa, ni em contamine els pulmons amb
l’olor de la beguda, ni em castigue el nas amb la pudor que fa.
Al remat, en aquest tema, trobe jo que no hi ha paritat en allò de
respectem els qui no fumen, però també els qui fumen. Respectem els
qui vulguen anar a 150 per hora a l’autopista perquè tenen el vici
d’anar ràpids. Respectem els qui vulguen veure una pel•lícula
pornogràfica per la televisió pública a les 22h perquè també és
cinema. Respectem els qui es fan ratlles de cocaïna perquè també
tenen dret de gastar-se la vida amb aquesta actitud fastigosa).
Dos poals sóc l'anònim "fumador". Només volia dir: TENS MOLTA RAÓ EN ALLÒ QUE DIUS ... però la veritat és que hi ha fumadors (per no dir tots)que no els agradaria fumar. És veritat que dóna fàstic però si al menys els medicaments per deixar de fumar foren més barats... igual un altre gall cantaria.
ResponEliminaVaig intentar deixar-ho una vegada, entre setmana tot anava bé (massa bé inclús) però quan sortia amb els amics la cosa era més difícil. Igual tens raó al afirmar que no es deuria dexiar la decisió als propietaris dels locals.
Per altra banda, i per acabar, vull donar-te la enhorabona per el teu blog, és sencillament genial.
Anònim, agraït estic per la felicitació que em fas. Espere que tornes a visitar-me de tant en tant.
ResponEliminaPel que fa el teu desig de deixar de fumar, confie que quan tornes a intentar-ho aquesta volta reïsques.
Al remat, més que una defensa antitabac, pretenia mostrar moltes contradiccions que hi ha en aquest fet de la fumera, més en concret en el cas primer de la religió, els dels pares superpreocupats, o els dels antisistema.