Després de

EL 92% dels electors valencians han decidit que el País Valencià deixe de ser país i que esdevinga per fi comunitat. A cada bugada es perd roba, i en aquesta ja no hi haurà cap grup valencià de pressió (el que es coneix com a lobby).

Pense que no ens ho mereixem.

Eleccions

Aquest diumenge hom celebrarà el que hom qualifica la festa de la democràcia. Efectivament, més que mai, votar és una festa perquè és quan triem els individus que regiran les nostres vides durant quatre anys.

Després de deixar la meua impressió que al país no hi ha democràcia com a tal, donats els esforços per eradicar del mapa polític de les corts d’Espanya qualsevol altra opció per part dels dos partits grans i els mitjans de comunicació, el diumenge tot seran boques plenes de benaurança per aquesta festa i pel bon trellat dels ciutadans per exercir un dret vetat durant la dictadura.; tanmateix, amb la boca xicoteta se’n felicitaran perquè o l’u o l’altre podrà tallar i cosir allà on voldrà sense la participació dels partits menuts.

Hom pot entendre la por dels dos partits grans d’heure-se-les amb grups polítics que van a rapinyar el que podran, però fet i fet cal tenir present dues coses: és el que s’ha fet des de sempre, edat mitjana inclosa, quan els burgesos o els aristòcrates arrapaven el que podien del rei barat a qualsevol suport. Però també cal tenir present que és l’opció que els queda aquesta mena de partits d’escons decisius: si només es poden assolir molles, doncs hom farà el possible perquè siguen el més alimentàries possibles.

Així tenim l’explicació de la falla: els grans volen governar però els petits no els deixen perquè exigeixen massa per a casa pròpia, de manera que les víctimes passen a ser els dolents i els poderosos es fan les víctimes de cara el personal. Perquè, fet i fet, la gran massa de la gent no té un criteri massa definit per a votar: Espanya no té una educació democràtica adequada com per a saber què és el que vol, i es deixa arrossegar per la desinformació i el papanatisme que tant els partits grans com els mitjans de comunicació els amollen. Molt pocs són capaços de llegir-se els prospectes electorals, simplement trien l’opció més còmoda (meninfotisme? La gran aportació valenciana a Espanya?), votar i després queixar-se i exigir sense demanar-se abans una responsabilitat personal.

No cal dir que potser alguns d’aquests partits perifèrics no estan a l’alçada de la faena, però quan els grans no juguen net i escampen la por del vot útil, del que es diu democràcia, no se’n veu gaire.

Una reflexió final: ¿som més estúpids els perifèrics per tenir molts partits en l’espectre electoral (bé, al País Valencià la cosa s’acabarà enguany, però encara n’hi han, encara juguem) que no pas les Castelles o d’altres autonomies centrals on només hi han els dos partits grans?

Democràhrjsltrhti

Aquest mes es presenta calentet perquè aviat tindrem les eleccions per a triar els representants de les Corts d’Espanya, i tots els partits ja fa temps que han engegat la maquinària propagandística. Al capdavall, encara que no hi hagen eleccions a la vista, s’ha arribat a un punt que sempre estem d’eleccions; vivim en una campanya constant des que els mitjans de comunicacions fan l’altaveu a qualsevol punyeta que els partits que més vots arrepleguen fan moure, ço és, que més publicitat es fan tenir.

En un altre text ja vaig comentar la dualitat a què ha arribat la política d’Espanya, un retorn al segle xix del bipartidisme més descarat. El que vull plantejar en aquest text és si aquest sistema de dos partits que més publicitat es fan moure i més amplificació tenen als mitjans de comunicació per qualsevol punyeta és realment democràtic: ¿és democràcia que només hi hagen dos partits a les Corts?

Fet i fet, els integrants d’aquests dos partits constantment s’omplin la boca de la paraula democràcia, però al meu parer, no n’hi ha hagut gairebé mai, de democràcia (llevat dels primers anys de la Transició en què el ventall de partits a les Corts era variat). Pot sonar molt fort, però per com es comporten aquests dos partits i pel que diuen, em sembla que són la cosa més poc democràtica del món.

En primer lloc, poc pot triar el poble espanyol quan només hi han dos partits que s’enduen tota la publicitat, tots els diners i tots els favors dels poders fàctics (comunicació, bancs, lobbis varis); o quan n’hi ha més d’u (als països perifèrics) els dos que més publicitat es fan moure fan el possible per negar la representativitat i el poder de decisió d’aquests partits regionals. Per exemple, hom pot llegir comentaris que diuen que els acords nacionals espanyols haurien de tenir el consens dels dos grans partits espanyols i restringir-ne l’entrada als regionals.

Poc democràtic és fomentar (bé de manera oberta, bé de manera amagada) el vot útil; suscitar aquesta por de pensar que votar un partit perifèric és llançar el vot, amb la qual cosa hom engrandeix els que ja eren més grans (més nacionals). Considere que és una mostra d’hipocresia política per part d’aquests dos partits promoure aquesta por i després parlar de democràcia, i d’elecció lliure i sobirana del poble espanyol: fet i fet, un cinisme exageradament palés.

Aviat tindrem les eleccions i em fa la sensació que estem tornant al que va representar el segle xix, que si bé els temps han canviat, té tota la cara de canviar-ne la forma però no els continguts.

Hipòcrilhjgkljhl

Acabe de llegir en un titular de premsa que l'Església demana que no es voten els partits que negocien amb els terroristes. No cal dir que hom pot intuir quin és el partit que no s'ha de votar. Ara bé, també m'agradaria demanar que l'església oficial espanyola allargara aquesta petició de no votar segons quins partits, prenent com a exemple cada manament de les taules de Déu. Jo propose qui no s'hauria de votar i vosaltres ja hi identifiqueu el manament.

L'església hauria de demanar que no es voten els partits que neguen l'opressió franquista i que fan el possible perquè les víctimes d'aquella quaresma no reben el reconeixement que els pertoca (com sí que han aconseguit col·lectius d'altres tipus de víctimes).

L'església hauria de demanar que no es voten els partits que exerceixen la venda d'armes, la faciliten, li done suport, etc. (com sí que fan contra les empreses que fabriquen condoms i altres coses d'aquesta mena).

L'església hauria de demanar que no es voten els partits que especulen amb el territori, els quals no tenen miraments a l'hora de fer fora gent per una casualitat d'un compàs, una regla i un grapat de diners.

L'església hauria de demanar que no es voten els partits que donen suport a l'esclavatge d'immigrants que, aprofitant el moment i la desesperació, d'una banda treuen profit d'uns braços i d'una altra els neguen el fruit just del seu esforç.

Bé, ja m'he cansat, que continue un altre.

Tots amb l'haca i l'haca a bots

Les vacances de nadal que han passat han estat uns dies prou propicis per a llegir uns quants llibres, no ja dels pendents (d’aquells que es tenen en la llista dels llibres que s’han de llegir alguna volta en la vida), sinó dels que apareixen de sobte i que cal llegir per raons vàries: per exemple, que han estat lectures de compromís. Tanmateix, no amb sentit pejoratiu, sinó que han tingut l’afegit de ser de gent acostada, propera, i que volia llegir amb ganes, cosa per la qual demanava aquesta urgència.

Una volta que he acabat de llegir els compromisos m’ha vingut la basarda. ¿Quina ha de ser la meua actitud envers els autors d’aquells llibres que he llegit? Clar i net, ¿què espera un autor dels amics que en lligen els llibres, dels coneguts que tenen algun parer d’allò que lligen? ¿Què ha de fer aquest amic o conegut lector: ha de fer-li saber alguna mena d’opinió crítica o s’ha de limitar a dir, ja he llegit el llibre, m’ha agradat?

Fet i fet, en el cas de llegir obres de desconeguts no sembla indispensable posar-s’hi en contacte, però en el cas dels coneguts, ai las! ¿Seria agosarada, adient, impertinent qualsevol iniciativa crítica literària, sense que l’hagueren demanada, sense alguna excusa d’alguna revista per davant?

El gran bot

Hui fa deu anys que me’n vaig anar d’Erasmus a Londres. Trobe que ha estat una de les decisions més importants que he fet al llarg d’aquesta primera part de la vida. Me’n vaig anar amb 22 anys, però als 18, només començada la carrera, ja sabia que havia de fer alguna cosa d’aquestes: pegar a fugir i veure què hi havia més enllà del poble i de la capital del país.

Hi vaig anar amb dues companyes més de la carrera i la veritat era que semblava que ens havien llançat als lleons. Vam arribar a l’aeroport a soles, no ens esperava ningú, ja era nit fosca i no sabíem amb seguretat com havíem de menejar-nos per allí (no és com ara, que la xarxa està molt més desenvolupada, i hom pot trobar informació de tot, de manera que podríem anar sobreavisats). Vam pujar al taxi amb els maletots, vam anar a la facultat perquè ens donaren la clau del pis, ens van dur a la residència, i quan ens van amollar allí ens vam mirar els tres com dient: bé, ara a vore com ens les apanyem! La meua sensació era que havíem arribat a un lloc de postguerra: a fosques, humit, edificis de rajoles amb molsa, i nosaltres emigrants.

Els estudis van ser una altra cosa, i em va fer pensar que a València no estàvem gens bé. Estàvem en una aula amb 12 persones màxim, on el nostre treball era parlar d’articles i llibres que ens feien llegir, d’una setmana per l’altra; exposar les nostres idees i fer treballs sobre les lectures (i només un examen!): és a dir, tot collita nostra. De retruc, amb poques assignatures, poques hores lectives i unes classes que acabaven al final de març. Ni punt de comparació amb València. En tornar d’estiu i en començar el darrer any de la carrera, vaig voler continuar aquest esperit de llibertat i vaig fer el possible per agafar assignatures que foren de treballs i llegir-m’ho tot (tanmateix, encara vaig haver de passar per l’anella del Simbor)

Vaig aprofitar per anar a Gal·les i a França. També vaig vore altres llocs del país, i com no, viure a Londres. Puc dir, des d’aquesta visió provinciana, que Londres es va convertir en la meua València i em passejava pel centre com si em passejara pel carrer de Colom. Ara ho pense i immodestament era com si no tinguera cap mèrit la cosa; com si Londres no omplira tant la boca.

Ara trobe a faltar aquesta experiència. M’agradaria tornar als 22 anys i estar-m’hi mig curs d’Erasmus. Si poguera anar-me’n ara, encara seria molt millor, donats els canvis que hi han hagut: hi han els vols barats, hi han els albergs, hi ha la maduresa de deu anys més.