Tornada als escenaris

Ahir el grup de recitadors del Verger Tràfex va realitzar un recital poètic. Després d’un silenci de 4 anys sense fer cap activitat en conjunt (bé, jo sí que he participat en alguns recitals, però m’ha dit una de les components del grup que eixes actuacions no compten per al currículum del grup, que eixes són meues), després d’aquests quatre anys, doncs, Tràfex va tornar anit a l’escenari, amb el recital que vaig defensar a Leicester l’abril passat. No va ser una lectura de poemes habitual, sinó que hi vam incorporar música, imatges i vídeo. Va ser una proposta un poc arriscada, ja que no vam tenir temps per a assajar, i els mitjans tècnics i materials no ens van acabar d’arredonir la cosa: tots sabem que els poblets menuts tenen aquestes mancances de mitjans. Tanmateix, he de dir que el recital va eixir molt bé malgrat aquestes mancances. Des de la meua part del grup, vaig gaudir en la recitació, perquè va poder vindre una de les poetesses que recitàvem, la Maria Josep Escrivà (l’altra, la Isabel Garcia Canet, no podia venir). També m’ho vaig passar bé, perquè vaig poder sentir que altri llegia poemes meus (per tant, ja no els llegia jo a soles només); de retruc vaig poder ensenyar les propostes amb vídeos i imatges que estic fent per ara.

L’acte va durar uns tres quarts d’hora i va anar rapidet, amb la qual cosa em va fer al sensació que no es feia pesat. Vaig gaudir de veure com la sala on vam actuar es va omplir (encara que només amb gent del Verger), malgrat l’hora i el dia que es feia, un divendres passades les deu de la nit. A aquells que vau venir (més especialment pares i amics), gràcies per fer-nos companyia, i aquells que no, mala sort, haver vingut.

Abusos

No havia pensat escriure cap text aquesta setmana, ni tampoc sobre el tema aquest, però com que els incidents són tan recents i ací ja no s’hi val a badar, doncs he decidit deixar-n’hi constància. Atés que el blocaire Francesc està emprenyat com una mona, jo també vull manifestar el meu malestar i la meua indignació pels esdeveniments tant recents en contra del valencià. No és una queixa banal, sinó que és molt seriosa, perquè vulnera (encara més) els drets que tinc com a usuari de la llengua i que des de molts àmbits hom torpedina.

De bestreta, l’afer Air Berlin. Exigisc (i no demane), exigisc que el govern de l’Estat i l’Estat mateix es pronuncien en contra de les paraules del dirigent de la companyia aèria. Reclame que li facen saber que la constitució protegeix el català i que no pot atacar tan fatxendament aquest idioma. Aquest Estat, com a garant dels drets fonamentals i, doncs, obligat a respectar-los i a fer-los respectar, hauria d’engegar els mecanismes legals perquè aquell es retracte d’aquests insults i facilite la introducció del català en la companyia. Si bé la nostra Generalitat (ha, ha, ha) té les competències en llengua, l’Estat no hauria d’espolsar-se aquesta responsabilitat constitucional (per raó d’aquesta transferència constitucional): que siguem una nació sense estat propi no vol dir que l’Estat que en aixopluga no ens defense, ni que s’atrevisquen que ens mamonegen.

En segon lloc, he estat a València mirant unes exposicions, una d’aquestes la del Greco al Pius Vé. És vergonyós que aquest muntatge, patrocinat per la nostra Generalitat, haja marginat el valencià i dic marginat perquè el valencià hi era testimonial; només apareixia en tres cartells explicatius de tres quadres. Per a la resta dels més de 25 quadres que restaven ni una paraula (i per qüestió d’espai no era, perquè ben grans que eren els texts en castellà: només hauria calgut reduir-ne la mida per posar els de valencià!). De regal, el quadríptic que donaven en entrar (patrocinat per la Generalitat) damunt tampoc estava en valencià. Per a acabar-ho d’adobar, a la resta de sales (on hi han les sales gòtica, renaixentista, etc.), les targes que informen del títol, autor i tècnica pictòrica, encara, encara!, estan només en castellà, i mira si fa anys que el museu aquest fa que funciona (quina diferència amb l’IVAM que està en valencià, castellà i anglés!).

Jo hi vaig fer una queixa; els vaig demanar el full de reclamacions, però amb la sorpresa que tenen només fulls de suggeriments, quins cínics. No cal dir que el suggeriment no anirà enlloc, perquè ja m’hi vaig queixar temps arrere i hom em va contestar dient que tot estava en orde, que no hi havia cap problema del que jo exposava. M’agradaria que si algú té l’oportunitat d’anar a València, que s’acoste al Pius Vé i ompliga un full d’aquests, a vore si poguera ser que amb un bon grapat de suggeriments, algú fa que canvie la cosa.

Maig 68

No vaig viure el maig del 68 perquè encara em faltaven uns quants anys per a nàixer, però ara que hom commemora els 40 anys d’aquest esdeveniment, que molta gent mira amb nostàlgia, aprofitaré per a dir com m’ha marcat aquesta fita, de forma molt prosaica.

El maig de fa deu anys, en la celebració dels 30 anys del maig francés, vaig anar a París, estant a Londres d’Erasmus, en el tren soterrani que creua el canal de la Mànega. Vaig veure la Sorbona i vaig passejar pels carrers on de ben segur degueren hi haure manifestacions.

Per a acabar, de Londres estant, i d’entre la correspondència que vaig mantenir amb amics en aquells mesos de separació, hi ha una carta d’una amiga del poble, escrita també pel maig, on em transcriu una cançó que va pegar fort, d’un cantautor castellà jovenet, en la qual demanava a son pare que li contara coses de quan era jove, d’entre aquestes, sobre el maig del 68.

Repetisc, el maig del 68 m’agafa molt lluny i ara es recorda amb molta nostàlgia (el record dels anys de joventut quasi sempre són dolços), tanmateix jo puc dir que el maig francés també va entrar a ma vida (encara que siga de manera prosaica).

Dona'm això

Al tall del text d’abans, voldria parlar de l’autoritat. En el cas de la jove que es va rebel·lar contra l’orde del vigilant privat, de dir-li que deixara de fumar, que s’identificara i que s’hi estiguera fins que arribara l’autoritat legal (la policia, vaja): ¿fins a quin punt tenia aquest treballador privat l’autoritat reconeguda per actuar com va actuar? ¿Fins a quin punt tenim nosaltres el deure de fer cas a un vigilant privat? Cal tenir present que la jove va patir una agressió i d’una banda, el sindicat d’estudiants diu que això era un mostra d’ abús, mentre que d’una altra banda, altri pot pensar que si no haguera fet intenció de pegar a fugir, el vigilant no hauria hagut de fer força per retenir-la, i de retruc fer-li mal.

Aquest fet de l’autoritat és el que em preocupa, més encara si l’aplique al món docent que és on treballe. En el meu cas contínuament comprove que l’autoritat que se’m suposa en moltes ocasions queda més que per terra quan faig classes, quan faig guàrdies, o quan simplement estic per allí. Més d’una volta, estant de guàrdia he trobat alumnes que havien fet foja i en veure’ls i dir-los que hi tornen, s’hi han negat. Davant aquesta negativa, més d’u trobaria obvi agafar-los del braç i dur-los-hi, però vet ací el gran problema: quina reacció tindran aquests alumnes? Potser es deixaran agafar? Potser llevaran el braç? Potser em faran un mal gest perquè els assolte, si he arribat a agafar-los? M’acusaran d’agressió i aniran a cal metge perquè els facen una radiografia i comprovar que efectivament els he agredit? També, ocorre que alguns alumnes estan a classe amb el mòbil, amb els reproductors de música o amb revistes, cosa que prohibeix el reglament de règim intern. La faena del professor és agafar-los i retenir-los fins que hom parle amb el tutor, amb el cap d’estudis, etc. M’he vist en situacions en què es neguen a donar-me l’objecte prohibit: ara què passa, ¿els ho agafe de les mans? Els ho trec de la motxilla si ho han alçat després de negar-se a donar-m’ho?

Hom em podrà titllar de paranoic, però intuïsc que estem en un temps en què la pell és molt fina i qualsevol cosa pot moure una caguera de dimensions extraordinàries. En el tema escolar hi vaig amb molt de compte, i en el cas de la jove agredida moltes voltes s’han de veure totes les parts.

Maneres diferents de veure una notícia

Dies arrere apareixia pels mitjans de comunicació d’internet la denúncia del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans contra un vigilant per haver abusat de la força envers una estudiant universitària que era en una de les Escoles Superiors del campus politècnic valencià. L’abús de força va ocórrer quan aquest vigilant va demanar un document d’identificació a l’estudiant perquè es trobava fumant dins la cafeteria, i en no tenir-lo, la va retenir fins que va arribar la policia: entre aquesta espera es van produir els maltractaments. Fins ací la denúncia lògica de dit sindicat en defensa del que representa un abús d’autoritat, i fins a quin punt un membre privat de seguretat pot actuar d’aquesta manera.

Ara bé, el cas és que aquest vigilant es suposa que estava vetllant perquè s’acomplira la llei de no fumar en espais públics tancats, i per això deguera bonegar l’alumna. El que jo em demane és: ¿per què havia de fumar aquesta estudiant dins la cafeteria, quan sap que està prohibit? Em fa la sensació que moltes voltes aquesta actitud d’una part del jovent va més enllà del que representa rebel•lia juvenil, i entra en àmbits ja de suficiència i de fer la punyeta: xica, no veus que no es pot fumar, ¿què fas tu, doncs, agredint la resta del personal? ¡Ix fora a fumar, com es fa en altres països d’Europa, Anglaterra o Gal•les per exemple, que, estant dins un pub gaudint del descans i de l’oci, si es tenen ganes de fumar agafen la cervesa i ixen fora!

Però també em demane, ¿per què aquest sindicat s’escarota tant i arma tanta caguera, en aquest cas concret, omplint-se la boca amb la defensa dels drets dels estudiants, amb la denúncia de la política autoritària i dictatorial de la UPV, i amb l’exigència d’una democratització dins els centres educatius? (quan justament el que hauria d’haver fet és també defensar els drets dels estudiants de tenir uns espais públics lliures de fum; d’entendre que aquesta no és una llei feta per la universitat, sinó per les Corts -i que la nostra Generalitat es passa per la cuixa; que, fet i fet, això de fumar per part d’algú en un espai prohibit és una cosa més aïna autoritària i gens democràtica). Des del meu punt de vista, aquest sindicat fa bé denunciant agressions, però em sembla també que hauria d’haver renyat públicament aquesta estudiant per haver fet una cosa totalment il•legal, perquè si no ho haguera fet, de ben segur que no hi hauria hagut cap tipus d’agressió.

Aleshores

En classe de premsa una xiqueta em va demanar si jo sempre parlava bé (ací cal entendre bé a la manera de parlar sense faltes ni interferències lingüístiques d’altres idiomes). Jo li vaig contestar que sí, que jo sempre parlava bé. Altrament, aquest fet es relaciona amb una conversa que vaig tenir sobre sociolingüística amb un grup d’amics que es preparaven les oposicions, en què hom havia de definir els conceptes col·loquial i general. Hom té la tendència a identificar com a col·loquial aquell valencià que és ple de castellanismes,, francesismes o italianismes, mentre que el general seria el que ja està del tot corregit (i no parlem ja del vulgar, que hauria de ser gairebé un valencià castellanitzat, etc.)

La meua resposta en aquest enraonament que teníem va ser que el valencià col·loquial no tenia cap perquè de ser una variant plena de castellanismes, etc. o d’altres paraules o expressions que la norma rebutja: és a dir, on proliferen els tinc que, els entonces, els pues i els buenos, etc. Per a mi, qualsevol variant del valencià no hauria d’incloure cap interferència lingüística, sinó més aïna hauria de contenir qualsevol element que siga inherent al valencià: amb la primera actitud fa la sensació que el valencià col·loquial és un camp propici per als castellanismes, etc. on tot s’hi val i hi ha carta blanca.

Potser se’m titllarà de purista, però trobe que perquè tinguem una llengua vigorosa i vigent hom hauria d’esforçar-se no ja de tenir un bon valencià general, sinó també un bon valencià col·loquial (fins i tot vulgar). Considere que és una tasca important llevar-nos prejuïns i crear un col·loquial digne per a fer-lo servir allà on és menester. Crec a més, a més, que és una manca d’esperit i una postura comodíssima amagar-se en l’excusa que hom hauria de parlar com li donara la gana, quan el que hi ha en el fons és una frustració i una renúncia a l’esforç (que tant recordem en el món docent). Perquè, fet i fet, aleshores és igual de col·loquial que li se’n va i nar, i no ens escaldarem si usem haver de, fusta, porc, titot o aixeta (més encara, ¡més esforç hi haurien de dedicar aquells qui han estudiat filologia!).

Al remat: per favor, no digueu buenas, collons! Digueu bon dia o hola!

El pa i el vi, i el vi i el pa, etc.

Per què un vegetarià mai en la vida, per convicció alimentària, podria ser un catòlic canònic i preceptiu? Perquè a l’hora de combregar no es podria menjar un tros de carn.

Per què un cel•líac mai en la vida, per salut personal, podria ser cristià canònic i preceptiu? Perquè, físicament i racionalment, no menja un tros de carn sinó un tipus de pa amb un contingut evident de gluten.

Per què un alcoholic mai en la vida, per salut personal, podria ser un cristià canònic i preceptiu? Perquè, físicament i racionalment, no beu sang humana sinó un tipus de vi de taula amb un contingut evident d’alcohol.

Per què un vegetarià, etc. però aplicat al vi.

Ni uns ni altres, au, tots castigats!