dimarts, de juny 03, 2008

Maig 68

No vaig viure el maig del 68 perquè encara em faltaven uns quants anys per a nàixer, però ara que hom commemora els 40 anys d’aquest esdeveniment, que molta gent mira amb nostàlgia, aprofitaré per a dir com m’ha marcat aquesta fita, de forma molt prosaica.

El maig de fa deu anys, en la celebració dels 30 anys del maig francés, vaig anar a París, estant a Londres d’Erasmus, en el tren soterrani que creua el canal de la Mànega. Vaig veure la Sorbona i vaig passejar pels carrers on de ben segur degueren hi haure manifestacions.

Per a acabar, de Londres estant, i d’entre la correspondència que vaig mantenir amb amics en aquells mesos de separació, hi ha una carta d’una amiga del poble, escrita també pel maig, on em transcriu una cançó que va pegar fort, d’un cantautor castellà jovenet, en la qual demanava a son pare que li contara coses de quan era jove, d’entre aquestes, sobre el maig del 68.

Repetisc, el maig del 68 m’agafa molt lluny i ara es recorda amb molta nostàlgia (el record dels anys de joventut quasi sempre són dolços), tanmateix jo puc dir que el maig francés també va entrar a ma vida (encara que siga de manera prosaica).

9 comentaris:

  1. ismael serrano, gran molt gran.

    A mi m'agafa tan lluny com a tu, aquest maig. A part de la cançoneta que dius, no em diu gran cosa més, la veritat...

    ResponElimina
  2. De vore-ho tant pels mitjans em fa la sensació que va ser una gran cosa, i que hauria de sentir-hi alguna mena d'empatia. Però és una revolució que em deixa ni fred ni calent.

    ResponElimina
  3. A mi el maig del 68 em sembla llunyà, molt llunyà. A més, crec que els estereotips que ha generat han estat, fins i tot, assumits, païts i bossats pel propi sistema que volien canviar. Trist? No ho sé.

    ResponElimina
  4. Ara que no ens escolta ningú, et confessaré que jo vaig viure el maig del 69 (o era del 68) com a estudiant... de pàrvuls.

    Bromes a banda, les revolucions són una estafa: defensen el drets d'una porció del poble que no està en condicions ni de comprendre de quins drets es tracta. Al final, les revolucions les fan els fills dels burgesos, que són els que tenen la formació mínima per comprendre'n l'entrellat i l'esperit rebel propi de la joventut (de l'adolescència, més bé), però que no hi són vinculats, en realitat.

    I, al final, el revolucionaris esdevenen burgesos o, pitjor encara, emperadors.

    Revolucions? Sexuals, en el millor dels casos.

    ResponElimina
  5. Per cert, sempre m'ha agradat la cançó de què parlaves.

    ResponElimina
  6. Francesc, efectivament, qualsevol revolució, en passar els anys es comercialitza, si no, mira les samarretes del Che, l'exemple més clar de tots.

    El que cal tindre present és, més aviat, de quina manera els qui van promoure aquella revolució s'han mantingut en la carrera, i no ho han deixat córrer per altres motius.

    Giorgio, les revolucions no són una estafa. Malgrat que molta gent no sàpia quines són les millores que pretenen les revolucions, al remat n'acabaran beneficiades (com la revolució del programari lliure: molta gent no sap què passa, però al final tothom acabarà beneficiant-se).

    És per això que no puc malparlar totalment d'aquesta revolució, perquè supose que deuen romandre-hi algunes millores.

    El problema ve quan els burgesos que promouen una revolució no acaben esdevenint els porcs igualitaris, sinó els primers entre els iguals) de la Revolució a la granja.

    ResponElimina
  7. Sí, al final, sempre ens en beneficiem, tots, una mica. Però també és cert que les revolucions mai són allò que prometen ser; una mica com els polítics: és per això que deia "estafa".

    D'altra banda, si no hi ha molta, però molta gent involucrada (almenys, des d'un punt de vista percentual dels afectats), no crec que es puga parlar de revolució. És per això que el programari lliure, en la meua opinió, només és revolucionari com a concepte: encara no el fem servir tants com per ser considerat, el fenomen, com una revolució.
    Tot arribarà, espere.

    ResponElimina