Desaprofitamenta mental

Reprenc el tema de la desaprofitamenta, però enfocat d’una altra manera i que té a vore amb la formació professional. ¿Fins a quin punt l’enriquiment intel·lectual de l’individu no condueix a cap lloc? Perquè tot el que hom aprén, en morir, queda desaprofitat, ja que no es pot continuar més, ço és, no pot ningú reprendre el cervell d’altri i continuar-lo.

Bé, no és del tot cert que es perda cap coneixement, però aquesta opció no es refereix al que vull fer pensar. M’explique. La humanitat esfectivament ha evolucionat perquè ha représ i ha continuat tots els estudis, treballs, conclusions, etc. que s’han produït. Els avenços en medicina s’acceleren gràcies als investigadors que han estudiat treballs anteriors que els hem superat amb altres de nous. El mateix ocorre en arquitectura, en física o en qualsevol altra disciplina.

Ara bé, la desaprofitamenta a què em referisc té a vore amb el fet que aquests continuadors han hagut de començar des de zero des dels seus cervells, és a dir, que sempre es comença del no res, i no hi ha, de moment, cap manera de reprendre el cervell del qui ha finit biològicament i, doncs, continuar. És, llavors, açò la desaprofitamenta del qui s’ha enriquit i en morir s’ha llançat a predre.

Al remat, òbviament, si hom arribara algun dia a aconseguir fer continuar el cervell, hom perdria la possibilitat de crear la personalitat pròpia. És clar. Fet i fet, que estic content d’haver creat el meu coneixement, d’haver estudiat i d’haver-me format. Ara, no em negareu que és una llàstima que en morir es perda tot (¿us imagineu un Coromines retransplantat?).

A la recerca del temps perdut

En més d’una ocasió, en diversos blogs hom ha fet referència a l’edat, hom ha esmentat el pas inexorable del temps, fet i fet, les crisis, per exemple, dels trenta anys. En el meu cas he de dir que no he patit cap crisi considerable: més aïna, vaig trobar més traumàtic els trànsit dels 26 anys als 29 que el transpàs a la dècada dels trenta.

Molt s’ha tractat sobre aquesta mena de crisi que implica abandonar el dos i assolir el tres: tristesa, depressió, desig de rejovenir, actuacions faves d’adolescents o necessitat de recuperar el temps perdut. De retruc, cal afegir-hi la situació personal en què es troba cadascú, que fa que s’accentue amb més o poca intensitat la pruïja aquesta de fer el que es feia quan s’era un joveniu, eixa franja dels 16 anys als 25.

Tornant a mi, m’ha pegat per recuperar el temps perdut. Des de fa un parell d’anys intente gaudir del que no he pogut fer per raons d’estudiar la carrera, d’estudiar després la carrera i treballar moltíssimes hores en el valencià per als adults: viatjar, excursions, vida cultural, etc. Per això, amb l’avinentesa de ser professor podré permetre’m realitzar-me d’aquesta manera, fins que arribe a la quarantena, moment crític també d’un altre trànsit: vorem què em pegarà per fer.

L'única d'agost

Aquest text té com a excusa el viatge que acabe de fer per Escandinàvia. Sol passar que a voltes, xarrant a l’institut amb els companys, amb el to distés i alegre que hi ha en mig de l’estrés escolar, amolle que em sent desaprofitat, que em llance a perdre a l’institut. Efectivament, ara que aviat farà deu anys que vaig acabar la carrera i que estic gairebé estabilitzat en els àmbits personals, pense que sóc una persona desaprofitada, llançada a perdre.

De menut pensava que hauria pogut destacar en algun esport, que quina llàstima no hi haure algú que em diguera tu, a tal esport, que despuntaràs i aconseguiràs alguna cosa. Quan vaig acabar la carrera, vaig haver de renunciar al doctorat per a treballar i continuar a València, i una altra volta pense, vés per on, he perdut més de quatre anys per a traure-me’l i investigar (no cal dir que encara sóc a temps de fer-ho, però em note que he perdut la pràctica, la disciplina i la capacitat d’abstracció necessària: que m’he llançat a perdre). El mateix ocorre si vull començar una altra carrera: buf, més assignatures mentre treballe a l’institut, prepara els treballs, vés a les classes, corregeix exercicis...

També hauria pogut fer un bon escriptor, però pense que he perdut massa temps estudiant les assignatures de la carrera, de manera que no he pogut aprofitar-lo perdent-lo en la vida bohèmia de l’artista: vetllant pel Carme, petant la xarrada a la cafeteria de la facultat, assistint a actes literaris i fer-me vore, etc. Malgrat que aquest tipus de coses comence a fer-les ara, ja tinc molts anys de desavantatge.

Els idiomes. Amb 23 anys podria haver-me recorregut mig Europa i estudiar un bon grapat d’idiomes rars i guanyar-me la vida com a intèrpret (fet i fet, he anat darrere dels lectorats i m’he presentat a un munt d’entrevistes i sempre he quedat reserva, i fa dos anys que hauria pogut estar treballant a Eslovènia, justament l’any que vaig aprovar les oposicions). El resultat és que ara quan vaig per aquestes terres europees en què l’anglés és fa tant vital, m’agafa vergonya de sentir-me.

Així, unes quantes més.

Impotència

Si un metge va pel carrer i es troba una situació que demana les facultats d’ell com a professional, hom entendria que ajudara la persona que les necessitara. És, doncs, un cas claríssim d’actuar allà on és menester sense ser pedant. Pedant, això és, perquè si es canvien el metge per un professor de valencià, i l’actuació professional per la correcció d’una paraula dita malament, doncs, tenim açò: un pedant que s’atreveix a corregir el valencià de la gent.

¿Fins a quin punt un professor de valencià ha de corregir la gent (amics, família, desconeguts) que parla malament? ¿M’he de limitar només a ensenyar la llengua a l’àmbit escolar, o puc ultrapassar els límits de la societat extraescolar? Perquè allò que em frustra més com a professional de la llengua (però també com a ensenyant) és comprovar que els esforços meus perquè l’alumnat diga bona vesprada, tastar, eixugar, pernil, pollastre o lleig es veuen llançats a perdre quan aquests alumnes (o els pares o els amics, etc.) continuen dient buenas tardes, provar, secar, jamón, pollo o feo.

Fumera

No tinc cap simpatia pel tabac. Em molesta moltísim, no suporte la pudor que fa. Açò ja ho he comentat en un altre moment, i ara voldria apuntar algunes reflexions. Per a començar, l’església catòlica condemna la masturbació masculina, perquè significa una pèrdua humana, un atemptat contra la dignitat divina (condemnació i turment dels més tendres i jóvens quan començaven a explorar el cos propi i a experimentar el plaer dels sentits). Ara bé, per què no col·loca en el mateix nivell de condemna i blasme pecaminosos els que fumen? Roda i volta, aquests atempten contra la dignitat divina maltractant el cos humà, creació generosa de Déu.

També em sorprén que moltes famílies es maten a bacs per assegurar la millor atenció per als fills: els trien menjars més saludables perquè tinguen totes les defenses del món; els malcrien perquè no passen fred ni calor; no s’embruten, ni agafen polls ni bacteris; no caiguen en terra i es pelen els genolls. Però a casa no els estalvien la dosi diària de fum (de retruc, quan creixen i comencen a experimentar amb el tabac dels pares, a aquests darrers, els pega tort i agafen una bona enrabiada quan se n’assabenten).

Un altre fet que em crida l’atenció és quan algú es posa a fumar en una reunió, bé preguntant si pot fer-ho o no, més encara quan el propietari de la casa no fuma o el lloc on es troben és susceptible de no fumar. Per aquest motiu no seria comprensible que aquest fumador s’enfadara si algú decidira tirar-se un pet o fer qualsevol altra cosa fisiològica. Al remat, he conegut gent antisistema que sempre té a la boca el capitalisme i l’oposició a l’estat i a les multinacionals. Partint d’aquesta convicció em sorprén veure com donen peixet a les fàbriques tabaqueres quan els compren els cigarrets.

Deixant a banda les contradiccions, de les quals no pot fugir ningú, perquè al mínim que es grate una miqueta hom pot trobar una biga més grossa que una mola de molí, continue pensant que fumar és una de les coses més estúpides del món i no entenc com encara es defensa.

De la panxa

Menjar és barat, però alimentar-se és car; aquesta defirenciació -que podria resultar ociosa- afecta u dels pilars fonamentals del sistema econòmic que regeix el nostre país, conegut com a capitalisme. Els diners es fan en un model igualitari de societat que convergeix cap a uns gusts comuns, els quals impliquen el mínim de divergència possible, amb la qual cosa predomine la tranquil·litat de producció. Qualsevol intent d’eixir-se’n significa una despesa tant per al productor com per al consumidor. (Dalt o baix, com l’escola: l’ambient, el nivell, convé que siga semblant, perquè a la mínima que algú se n’ix per dalt o per baix, cal desplegar tota una sèrie de recursos que ha de pagar algú,i sabem com se les espolsa tothom).

Així doncs, els conservants i els estabilitzants, els adobs químics i la producció en sèrie, garanteixen prosperitat econòmica per als productors, però també equilibri per a les famílies, ja que tenen a l’abast bens més barats amb què tirar avant : però això implica que menjar barat és alimentar-se bé? Per exemple, els celíacs ho tenen ben agre per a alimentar-se, ja que qualsevol producte essencial per a ells és caríssim: d’una banda perquè els productes són molt específics; d’una altra perquè demanen una cura atentíssima i d’una altra perquè se’n produeixen pocs i no n’hi ha a tots els llocs. Efectivament, no seguiexen el model general de producció.

També hi ha el cas dels diabètics i dels hipertensos. Aquests ho tenen més fàcil perquè, com que a la societat comença a proliferar aquest problema, ja s’esdevé rendible produir sense greixos ni sucres afegits. Ara bé, els substitutius que hom fa servir potser tampoc són els adients, amb la qual cosa hom menja barat, però s’alimenta de forma cara si vol uns altres productes més adequats.

Un altre cas, aquells qui no tenen cap malatia però que volen consumir deixant de costat aquest model general, ço és, sense adobs químics, sense establitzants, etc. Aquest grup també ho té difícil perquè d’una banda els bens no segueixen la cadena de producció, de manera que no són barats; d’una altra, n’hi han pocs i no a tots els llocs comercials i d’un altra demanen temps per a ser cuinats (òbviament, no són dels que s’arreballen al microones). De retruc, és una fal·làcia confiar en els productes primer anomenats bio i després rebatejats d’altres formes, perquè al capdavall ni empraven productes ecològics ni artesanals: fet i fet, els que es feien servir eren els mateixos.

Al remat, roda i volta, menjar és barat perquè tenim a l’abast una varietat altíssima de productes a preus assequibles per aquest fet de la producció en massa, de manera que sadollar l’instint primari d’omplir la panxa, ço és, menjar, queda coberta. Ara bé, alimentar-se, és a dir, cuidar l’organisme i no castigar-lo, ja són figues d’un altre paner.