D’acord amb la llei d’ensenyament per a l’educació al nostre país, hom ha distingit diversos programes, dels més destacats: el Programa d’Ensenyament en Valencià (PEV) i el Programa d’Incorporació Progressiva (PIP), redefinits malament de la llei com la línia en valencià i la línia en castellà. A partir d’aquesta diferenciació hom ha establert de fet, que no de dret, que en el PIP s’ensenya en castellà i en el PEV en valencià, i com que tenim un govern com el que tenim, amb la inèrcia del temps i del costum, malament veig que canvie la cosa i hom recupere l’esperit de la llei.
El PEV té els alumnes valencianoparlants de tota la vida, amb l’afegit que són famílies conscienciades pel valencià (les quals es suposa que tenen una implicació més gran amb l’ensenyament. Ara de fa uns anys ja inclou les famílies que s’han desfet dels prejuïns que estudiar en valencià no és tan dolent). D’un altra banda, el PIP té els alumnes castellanoparlants de tota la vida, als quals el valencià és totalment indiferent. També inclou la resta d’immigrants que consideren que el castellà és l’idioma més adequat per a educar els fills (o bé no saben que ací hi ha un altre idioma) i algunes famílies valencianoparlants amb reticències envers el valencià.
Aleshores, el PEV ha anat convertint-se en grups d’alumnes bons (paraula inapropiada, però que tothom entén què vull dir) mentre que les classes del PIP han esdevingut grups d’alumnes dolents (el mateix que he dit a l’altre parèntesi). D’aquesta manera, en els instituts s’ha esdevingut que els grups del PEV està format per alumnes presumptament bons (conducta i estudis) amb poquíssims alumnes dolents (conducta i estudis), i que els grups del PIP és un calaix de sastre on, a més a més d’alumnes presumptament bons (conducta i estudis) s’inclou els alumnes nouvinguts (immigrants) que van perduts, i d’altres alumnes, de conducta molt negativa i de retruc acadèmicament fluixos, els pares dels quals no consideren el valencià per a res. Així doncs, tenim presumptament un PEV de bons i un PIP de roïns; un PEV on en teoria es pot treballar i un PIP on en teoria és més difícil treballar.
No voldria resultar irrespectuós, demagog, incorrecte, despectiu, impropi de dir, però atesos aquests fets i juntament amb les meues impressions i experiències de treball, resulta curiós que, ves per on, quina coincidència, en alguns instituts alguns equips directius decideixen, als professors que no tenen cap requisit de valencià (o bé el tenen, però és com qui té el lleixiu a la nevera, sense cap garantia de capacitat de parlar-lo ni escriure’l, que han acomplert el tràmit i continuen parlant en castellà amb tothom), atorgar-los justament grups de PEV, de manera que en lloc de seguir la llei, fan les classes en castellà; mentre que els professors que tenen el requisit i parlen el valencià amb garanties s’han d’empassar el gripau dels PIP, i aquests mala sort, no poden fer el contrari, és a dir, fer les classes en valencià, perquè allí no els entén ningú, o perquè això és anar en contra del dret dels pares que han triat el castellà com a llengua vehicular d’ensenyament.
Demagògia, incorrecció, irrespectuós, despectiu? Ehem...
El PEV té els alumnes valencianoparlants de tota la vida, amb l’afegit que són famílies conscienciades pel valencià (les quals es suposa que tenen una implicació més gran amb l’ensenyament. Ara de fa uns anys ja inclou les famílies que s’han desfet dels prejuïns que estudiar en valencià no és tan dolent). D’un altra banda, el PIP té els alumnes castellanoparlants de tota la vida, als quals el valencià és totalment indiferent. També inclou la resta d’immigrants que consideren que el castellà és l’idioma més adequat per a educar els fills (o bé no saben que ací hi ha un altre idioma) i algunes famílies valencianoparlants amb reticències envers el valencià.
Aleshores, el PEV ha anat convertint-se en grups d’alumnes bons (paraula inapropiada, però que tothom entén què vull dir) mentre que les classes del PIP han esdevingut grups d’alumnes dolents (el mateix que he dit a l’altre parèntesi). D’aquesta manera, en els instituts s’ha esdevingut que els grups del PEV està format per alumnes presumptament bons (conducta i estudis) amb poquíssims alumnes dolents (conducta i estudis), i que els grups del PIP és un calaix de sastre on, a més a més d’alumnes presumptament bons (conducta i estudis) s’inclou els alumnes nouvinguts (immigrants) que van perduts, i d’altres alumnes, de conducta molt negativa i de retruc acadèmicament fluixos, els pares dels quals no consideren el valencià per a res. Així doncs, tenim presumptament un PEV de bons i un PIP de roïns; un PEV on en teoria es pot treballar i un PIP on en teoria és més difícil treballar.
No voldria resultar irrespectuós, demagog, incorrecte, despectiu, impropi de dir, però atesos aquests fets i juntament amb les meues impressions i experiències de treball, resulta curiós que, ves per on, quina coincidència, en alguns instituts alguns equips directius decideixen, als professors que no tenen cap requisit de valencià (o bé el tenen, però és com qui té el lleixiu a la nevera, sense cap garantia de capacitat de parlar-lo ni escriure’l, que han acomplert el tràmit i continuen parlant en castellà amb tothom), atorgar-los justament grups de PEV, de manera que en lloc de seguir la llei, fan les classes en castellà; mentre que els professors que tenen el requisit i parlen el valencià amb garanties s’han d’empassar el gripau dels PIP, i aquests mala sort, no poden fer el contrari, és a dir, fer les classes en valencià, perquè allí no els entén ningú, o perquè això és anar en contra del dret dels pares que han triat el castellà com a llengua vehicular d’ensenyament.
Demagògia, incorrecció, irrespectuós, despectiu? Ehem...
Això és així com dius? Què fort!
ResponEliminaI per què els profes de valencià no reclamen per fer ells les classes del PEV? No poden fer-ho, no volen emmarronar-se o què passa exactament?
Ho dic perquè legalment és segur que alguna cosa es podrà fer, no?
Això passa sovint. Al centre on treballe enguany torna a passar. Més encara, fa dos anys denunciàrem aquesta situació no legal (les hores en valencià al PEV eren 6 a la setmana!) a Direcció Territorial d'Alacant i encara estem esperant la resposta. A la fi arribàrem a una mena d'entesa amb la directiva del centre i encara hi treballem i ho fiscalitzem. Per part de la inspecció, res de res.
ResponEliminaLegalment, des del meu punt de vista, estem desprotegits, perquè els costos de portar un assumpte com aquest als tribunals ens sobrepassen i la Conselleria no respon.
Josep Vicent, res d'irrespectuós ni demagog. Amb massa educació em sembla a mi que expliques aquestes situacions quotidianes que provoquen els qui treballen cada dia contra la llengua (siguen directors de centres, inspectors, consellers...).
En el número 10 de la revista d'Estudis locals del Vinalopó hi ha un article (L'ensenyament del valencià a les Valls del Vinalopó) de qui era cap de departament de valencià fa dos anys on podeu llegir tot l'afer que us comente. No he trobat l'article però sí la referència ací http://ultralocalia.cat/2007/11/15/el-cel-publica-el-numero-10-de-la-revista-del-vinalopo/
ResponEliminaL'institut on treballe i on tinc la definitiva és el Poeta Paco Mollà de Petrer. Que passeu bona setmana!
Teresa, tot depén d'instituts, però normalment, en els centres amb departaments de valencià potents i directives conscienciades sí que fan força (i a voltes aconseguiexen coses). Al remat, em remet al comentari d'Oreto.
ResponEliminaOreto, doncs això mateix: no només hem d'estar pendents d ela nostra faena, sinó també de la dels altres. Quin merder. Per cert, a vore quin dia passe per allí i vos faig una visiteta, ara que estic pel sud...
Vinga, a veure si prompte tenim un buit de "feines diverses" i cursets i fem un aplec al sud (els del cap i casal que s'hi desplacen, eh Teresa?). Bona nit!
ResponElimina