Continuant amb el tema del dilema (que potser hom dirà que és un mot massa fort, però trobe que per a mi són temes cabdals en la meua visió de la societat), reprenc la meua preocupació pel redreçament del valencià. U dels tòpics dels professors de valencià és el de la recuperació, del redreçament i del manteniment de les tradicions nostrades i valencianes. En el meu cas, faig de professor de valencià, he elaborat texts de temàtica valenciana, he fet traduccions, he hagut de formar-me en història nacional per a respondre moltes preguntes que em fan sobre la nostra història, la literatura que faig és una baula més en la cadena de la literatura catalana, faig danses valencianes, etc.
Ara bé, el gran problema per a mi és que bona part de reviscolament del valencià ha d’incidir en el tema religiós. Si en el text d’abans parlava dels insults i dels renecs, ara vull referir-me a qualsevol cosa que tinga a veure amb l’església. ¿Fins a quin punt he d’abandonar el meu ateisme i he de fer proselitisme religiós amb l’excusa de redreçar el valencià, de manera que recupere els espais perduts (ocupats) pel castellà? Per exemple: oracions, misteris, poesia religiosa, teatrets, danses del corpus, nadales, etc.
Ara bé, el gran problema per a mi és que bona part de reviscolament del valencià ha d’incidir en el tema religiós. Si en el text d’abans parlava dels insults i dels renecs, ara vull referir-me a qualsevol cosa que tinga a veure amb l’església. ¿Fins a quin punt he d’abandonar el meu ateisme i he de fer proselitisme religiós amb l’excusa de redreçar el valencià, de manera que recupere els espais perduts (ocupats) pel castellà? Per exemple: oracions, misteris, poesia religiosa, teatrets, danses del corpus, nadales, etc.
que te dire..
ResponEliminaeres mes ateu o mes profe?
jo no li veig massa problema...
ResponEliminaSupose que la teua intenció no és fer classe de catequesi i opine que les manifestacions religioses són una expressió cultural més. De manera objectiva i sense entrar en judicis de valor, per què no s'haurien d'explicar?
Jo no sóc atea però practique una religió no cristiana i evidentment el primer llibre que vaig explicar en classe de literatura universal enguany va ser la Bíblia. Ja sé que tu hauries fet el mateix perquè vam compartir profes i sabem que és imprescindible per poder entendre la major part de les expressions artístiques occidentals.
Jo, com a profe, si em donara temps dins del temari, ho explicaria. A més, és fàcil d'encabir perquè la majoria de festes i tradicions del país tenen a veure amb l'església. Aprofita per donar-ne una visió diferent! ;)
Coincidisc amb Nimue.
ResponEliminaRanita, les dos coses van lligades.
ResponEliminaNimue i Giorgio, pel que fa a l'enenyament de la Bíblia, no cal dir que és la base de la nostra cultura i tot això i allò. El que jo vull ressaltar és el fet si jo puc espolsar-me de damunt aquesta tasca afegida de reviscolar l'idioma en els camps que ha desaparegut o que esta en procés. És justament en els camp religiós on més esforços cal esmerçar-hi (perquè tots sabem que l'església és poc inclinada és a defensar el valencià: ja no es senten nadales en valencià, les misses no es fan en valencià, no hi ha creació de nadales noves en valencià, les oracions de pregar no es fan en valencià, els himnes a les mares de Déu no són en valencià, moltes danses es fan en temps de Corpus o de sants, etc.).
Si aquest país fóra normal, ni m'ho plantejaria (és a dir, diria, ja s'ho faran), però com que tenim moltes mancances, tota la societat conscienciada hi ha de fer la seua aportació, i jo com a ateu trobe una contradicció haver d'esforçar-me per a fer proselitisme per aquella causa.
En efecte, Dospoals, són moltes coses.
ResponEliminaNo he dubtat ni per un moment que, cada volta que calga, explicaràs la part de la Bíblia que toque per posar en son punt tal o qual fragment d'Ausiàs March o de qui siga (encara recorde la cara d'espant del doctor Hauf en veure que a ningú li sonava allò de "Nigra sum sed pulcra", ni després de traduït).
Tampoc ignore quina és la posició lingüística de l'església dominant a València (a Catalunya, per cert, és un altre món), ni quines són les reaccions "espontànies" dels fidels que tu has descrit amb tant de detall.
Però cagar-se en Déu no és un acte de fe ni de tot el contrari: és un tic lingüístic, sense cap valor religiós (i cada volta en tindrà més); és una expressió que fem servir per costum, sense haver-nos plantejat mai el seu significat. Cagar-se en l'hòstia? Qui coneix el significat profund, teològic, de l'hòstia? Ni els mateixos cristians, moltes voltes.
No, no es tracta de religió, sinó de tics culturals. I, en el fons, les cultures es defineixen més pels llurs tics (que en tenen molts) que no pas per llurs valors fonamentals (que en tenen molt pocs).
Cagar-se en Déu, evidentment és un tic cultural com ho és que un germà diga a un altre "calla, fill de puta" S'ha perdut el referent, però la força renegadora es manté intacte.
ResponEliminaPerò el plantejament de la reflexió que he penjat va més encarat cap al dilema de continuar unes tradicions que ens mantenen "encara" com a poble (valencià) o passar-ne totalment perquè no s'és deixe món i deixar que una altra "tradició" acabe d'imposar-s'hi.