Fuster diu, Si vols ser tingut en estima dels altres, simula que ets com ells, però pitjor o millor.
Hi han molts tipus de soledat; la física és la que hom té al cap més a sovint, però cal tenir present que n’hi han d’altres menes, i aquestes passen desapercebudes moltes voltes: hom podria parlar de la soledat social i de la intel·lectual. Aquestes menes de solitud es poden experimentar en actes socials, eixides o excursions en què hi ha un bon grapat de gent diversa i ací és on es pot comprovar el grau de fortalesa personal.
La primera, la social, representa que algú no troba altri amb qui relacionar-se i sentir-se integrat. És a dir, que aquest algú no aconsegueix fer lliga suficient com per a compartir inquietuds i fer (ser) poble, i en participar en una d’aquestes activitats esmentades pot sentir-se apartat, descol·locat, desitjós o frustrat.
La segona, la intel·lectual, va per aquest camí; hom pot sentir-se sol perquè no troba un grup amb què trobar-se a gust intel·lectualment, és a dir, amb què compartir coneixements o conversar sobre qüestions, i quan es veu en una situació d’aquestes dites, pot trobar-se avorrit, apartat, incomprés.
Em sorprenc en descobrir que l’individu és massa complex, que hi han moltes variables que en configuren la personalitat. Al remat, massa temps de reflexió i de viatges només condueix a molta preocupació i capteniment.
Hi han molts tipus de soledat; la física és la que hom té al cap més a sovint, però cal tenir present que n’hi han d’altres menes, i aquestes passen desapercebudes moltes voltes: hom podria parlar de la soledat social i de la intel·lectual. Aquestes menes de solitud es poden experimentar en actes socials, eixides o excursions en què hi ha un bon grapat de gent diversa i ací és on es pot comprovar el grau de fortalesa personal.
La primera, la social, representa que algú no troba altri amb qui relacionar-se i sentir-se integrat. És a dir, que aquest algú no aconsegueix fer lliga suficient com per a compartir inquietuds i fer (ser) poble, i en participar en una d’aquestes activitats esmentades pot sentir-se apartat, descol·locat, desitjós o frustrat.
La segona, la intel·lectual, va per aquest camí; hom pot sentir-se sol perquè no troba un grup amb què trobar-se a gust intel·lectualment, és a dir, amb què compartir coneixements o conversar sobre qüestions, i quan es veu en una situació d’aquestes dites, pot trobar-se avorrit, apartat, incomprés.
Em sorprenc en descobrir que l’individu és massa complex, que hi han moltes variables que en configuren la personalitat. Al remat, massa temps de reflexió i de viatges només condueix a molta preocupació i capteniment.
home, per descobrir que les persones són complexes no cal tampoc reflexionar massa... amb relacionar-se amb persones cada dia ja en tenim prou! :P
ResponEliminaA mi massa temps de viatges i de reflexió em tornen les ganes de viure, la veritat.
De vegades tinc la sensació que les persones que se senten aïllades intel·lectualment és perquè pretenen passar-se el temps xarrant només de coses molt, diguem-ne, intel·lectuals. De vegades, dic, eh... Resulta més fàcil esquivar soledats quan algú es pot integrar amb la mateixa facilitat en una conversa sobre filosofia o sobre la Barcelona Fashion Week. A més acostuma a ser gent més interessant i més completa, pel que he pogut observar.
Però vaja, també hi ha a qui li agrada la soledat i ja li va bé així... cadascú...
El fet intel•lectual no ha d'anar lligat sempre a coses elevades; com bé dius, coses tan prosaiques com la Fashion Week o una sèrie de televisió, poden fer el mateix paper que un tema filosòfic, polític o d'etimologia anglesa. És per això que una d'aquestes persones són molt més completes i interessants, com has conclós.
ResponEliminaLa qüestió és: on es pot trobar aquest tiups determinat de gent. Pel que al remat, tot és cosa de números i de densitat de població. En una ciutat és més fàcil trobar aquest al•licient intel•lectual, fins i tot sentint la soledat social: es va a un dels actes múltiples que es realitzen, es xarra, es debat, es riu, etc. De fet no fa falta sentir-se poble, sempre que hi haja un programa regular d'esdeveniments, és a dir, no cal establir uns lligams socials gaire forts per a no sentir-se sol intel•lectualment.
D’una altra banda, als poblets, és més senzill desplegar aquesta habilitat social, sense que faça falta gaires pretensions intel•lectuals, de manera que hom no té per què sentir-se sol intel•lectualment: ací del que es tracta és de sentir-se acompanyat i formar part d'algun projecte enriquidor social (dis-li mestresses de casa, dis-li moros i cristians, dis-li banda de música, etc).
Al capdavall, en els pobles petits és on ocorre el drama: si hom es dessocialitza, no té cabuda en aquests grups socials i es sent frustrat; si hom confia en l'estímul intel•lectual d'altres persones amb la capacitat d'estimular i resulta que no el té, tampoc té cabuda i es sent frustrat.
No cal dir que l'altra banda també hi té una responsabilitat: trencar el glaç que impedeix la dessocialització.