Cuscús, te, i altres coses vàries.

Viure a poblet no predisposa al cosmopolitisme, però quan l’habitant va a ciutat i, per exemple, comença a estudiar una carrera, el sotrac és fort, i només aquesta persona tinga alguna mena de sensibilitat, no només voldrà repensar-se com a individu, sinó que, a més a més, ho acompanyarà amb l’adopció d’una altra cultura. Molt poca gent no cau en la temptació d’abraçar aquesta cultura forana, fer-la seua o imitar-ne els trets. Serà superficial o no, però es sentirà ben a gust amb aquest complement que ajuda a la perfecció de la persona.

Feta la tria, la persona voldrà aprendre’n la llengua. S’empassarà de tot el que representen els costums (menjars i begudes, vestits i decoració, etc.) i hi viatjarà. Fins i tot pot passar que hom es tombe per combinar cultures vàries i prendre’n allò que més l’ompli, i d’ací poden sorgir aparellaments singulars. En la meua experiència he conegut gent fascinada per la cultura àrab, per la japonesa, per la castellana, per la germànica, etc.

De petit, la cultura que m’atreia era la grega, la clàssica: vaig triar el grec a l’institut, col·leccionava retalls relacionats amb el grec, conservava embolcalls de productes amb text en grec. Fins i tot, escrivia a l’ambaixada de Grècia per a aconseguir segells i informació turística. Mirant arrere i pensant en aquests amics, em fa la sensació que no se m’ha quedat interioritzada, i ara només és una atracció mitgera. M’he quedat sense aquesta altra cultura pròpia i el que tinc és una barreja inconnexa de moltes altres que m’han aparegut per aquests amics que he conegut, com una mena de diletant (buf, paraula lletja segons la intenció amb què es diu).