Reprenc el tema de la desaprofitamenta, però enfocat d’una altra manera i que té a vore amb la formació professional. ¿Fins a quin punt l’enriquiment intel·lectual de l’individu no condueix a cap lloc? Perquè tot el que hom aprén, en morir, queda desaprofitat, ja que no es pot continuar més, ço és, no pot ningú reprendre el cervell d’altri i continuar-lo.
Bé, no és del tot cert que es perda cap coneixement, però aquesta opció no es refereix al que vull fer pensar. M’explique. La humanitat esfectivament ha evolucionat perquè ha représ i ha continuat tots els estudis, treballs, conclusions, etc. que s’han produït. Els avenços en medicina s’acceleren gràcies als investigadors que han estudiat treballs anteriors que els hem superat amb altres de nous. El mateix ocorre en arquitectura, en física o en qualsevol altra disciplina.
Ara bé, la desaprofitamenta a què em referisc té a vore amb el fet que aquests continuadors han hagut de començar des de zero des dels seus cervells, és a dir, que sempre es comença del no res, i no hi ha, de moment, cap manera de reprendre el cervell del qui ha finit biològicament i, doncs, continuar. És, llavors, açò la desaprofitamenta del qui s’ha enriquit i en morir s’ha llançat a predre.
Al remat, òbviament, si hom arribara algun dia a aconseguir fer continuar el cervell, hom perdria la possibilitat de crear la personalitat pròpia. És clar. Fet i fet, que estic content d’haver creat el meu coneixement, d’haver estudiat i d’haver-me format. Ara, no em negareu que és una llàstima que en morir es perda tot (¿us imagineu un Coromines retransplantat?).
Bé, no és del tot cert que es perda cap coneixement, però aquesta opció no es refereix al que vull fer pensar. M’explique. La humanitat esfectivament ha evolucionat perquè ha représ i ha continuat tots els estudis, treballs, conclusions, etc. que s’han produït. Els avenços en medicina s’acceleren gràcies als investigadors que han estudiat treballs anteriors que els hem superat amb altres de nous. El mateix ocorre en arquitectura, en física o en qualsevol altra disciplina.
Ara bé, la desaprofitamenta a què em referisc té a vore amb el fet que aquests continuadors han hagut de començar des de zero des dels seus cervells, és a dir, que sempre es comença del no res, i no hi ha, de moment, cap manera de reprendre el cervell del qui ha finit biològicament i, doncs, continuar. És, llavors, açò la desaprofitamenta del qui s’ha enriquit i en morir s’ha llançat a predre.
Al remat, òbviament, si hom arribara algun dia a aconseguir fer continuar el cervell, hom perdria la possibilitat de crear la personalitat pròpia. És clar. Fet i fet, que estic content d’haver creat el meu coneixement, d’haver estudiat i d’haver-me format. Ara, no em negareu que és una llàstima que en morir es perda tot (¿us imagineu un Coromines retransplantat?).
A la saga de Dune, sobretot a partir del quart llibre, el tema del traspàs de coneixements dels morts als vius, o entre vius, és un autèntic leitmotiv. No sé si és bo o dolent que els coneixements adquirits per una persona es perden així; així i tot, sovint tinc la impressió que els nostres coneixements científics i tècnics avancen molt més de pressa que la nostra maduresa moral.
ResponEliminaEfectivament la ciència avança més ràpida que la moral, perquè la moral, mirada fredament, és un llast per no ser reflexiva.
ResponEliminaAixò del traspàs de coneixements ja ho he pensat jo moltes vegades, però si de vegades ja pense que sé més del que m'agradaria saber... no sé jo si podria viure feliç sabent tantes coses.
ResponEliminaCrec que el saber és directament proporcional a la infelicitat.
(Home, quina emoció! Per fi he pogut publicar un comentari al teu blog...)
ResponEliminaDoncs sàpies que jo no he fet res perquè pugues publicar (ni no publicar...).
ResponEliminaTeresa, jo no parle de si m'agradaria saber més o no, sinó de continuar el que s'ha estudiat. Imagina't. Coromines va morir, i tot el pou de coneixements, tota la lucidesa de saber cercar informació, d'investigar s'ha tallat. Per a substituir-lo cal que un estudiós estudie trenta anys per arribar, com a mínim, al nivell d'ell: així doncs trenta anys de lapse.
Segons algunes teories un xic frikis, abans els humans teníem memòria genètica emmagatzemada al cervell, amb la qual cosa gaudíem de tot el saber i tota l'experiència des de l'inici de l'espècie; però resulta que aquesta memòria ara s'emmagatzema a l'ADN i no al cervell, perquè va arribar un moment en què els fills naixien amb el cap massa gran i les mares morien (i, per tant, tota l'espècie).
ResponEliminaJuro que és una teoria que existeix i corre per segons quins ambients...
Què és, una teoria dels creacionistes?
ResponEliminaEm sembla que ni això. Ho vaig llegir en un llibre sobre la suposada existència de les "Crystal Skulls" trobades a Llatinoamèrica, que explicarien aquesta mutació de la raça humana... Això de l'ADN és una (pseudo)teoria afegida més modernament, suposo arran de l'estudi del codi genètic, etc.
ResponEliminaAixò sí, la xarxa en va plena:
http://en.wikipedia.org/wiki/Crystal_skull