Aquest text té com a excusa el viatge que acabe de fer per Escandinàvia. Sol passar que a voltes, xarrant a l’institut amb els companys, amb el to distés i alegre que hi ha en mig de l’estrés escolar, amolle que em sent desaprofitat, que em llance a perdre a l’institut. Efectivament, ara que aviat farà deu anys que vaig acabar la carrera i que estic gairebé estabilitzat en els àmbits personals, pense que sóc una persona desaprofitada, llançada a perdre.
De menut pensava que hauria pogut destacar en algun esport, que quina llàstima no hi haure algú que em diguera tu, a tal esport, que despuntaràs i aconseguiràs alguna cosa. Quan vaig acabar la carrera, vaig haver de renunciar al doctorat per a treballar i continuar a València, i una altra volta pense, vés per on, he perdut més de quatre anys per a traure-me’l i investigar (no cal dir que encara sóc a temps de fer-ho, però em note que he perdut la pràctica, la disciplina i la capacitat d’abstracció necessària: que m’he llançat a perdre). El mateix ocorre si vull començar una altra carrera: buf, més assignatures mentre treballe a l’institut, prepara els treballs, vés a les classes, corregeix exercicis...
També hauria pogut fer un bon escriptor, però pense que he perdut massa temps estudiant les assignatures de la carrera, de manera que no he pogut aprofitar-lo perdent-lo en la vida bohèmia de l’artista: vetllant pel Carme, petant la xarrada a la cafeteria de la facultat, assistint a actes literaris i fer-me vore, etc. Malgrat que aquest tipus de coses comence a fer-les ara, ja tinc molts anys de desavantatge.
Els idiomes. Amb 23 anys podria haver-me recorregut mig Europa i estudiar un bon grapat d’idiomes rars i guanyar-me la vida com a intèrpret (fet i fet, he anat darrere dels lectorats i m’he presentat a un munt d’entrevistes i sempre he quedat reserva, i fa dos anys que hauria pogut estar treballant a Eslovènia, justament l’any que vaig aprovar les oposicions). El resultat és que ara quan vaig per aquestes terres europees en què l’anglés és fa tant vital, m’agafa vergonya de sentir-me.
Així, unes quantes més.
De menut pensava que hauria pogut destacar en algun esport, que quina llàstima no hi haure algú que em diguera tu, a tal esport, que despuntaràs i aconseguiràs alguna cosa. Quan vaig acabar la carrera, vaig haver de renunciar al doctorat per a treballar i continuar a València, i una altra volta pense, vés per on, he perdut més de quatre anys per a traure-me’l i investigar (no cal dir que encara sóc a temps de fer-ho, però em note que he perdut la pràctica, la disciplina i la capacitat d’abstracció necessària: que m’he llançat a perdre). El mateix ocorre si vull començar una altra carrera: buf, més assignatures mentre treballe a l’institut, prepara els treballs, vés a les classes, corregeix exercicis...
També hauria pogut fer un bon escriptor, però pense que he perdut massa temps estudiant les assignatures de la carrera, de manera que no he pogut aprofitar-lo perdent-lo en la vida bohèmia de l’artista: vetllant pel Carme, petant la xarrada a la cafeteria de la facultat, assistint a actes literaris i fer-me vore, etc. Malgrat que aquest tipus de coses comence a fer-les ara, ja tinc molts anys de desavantatge.
Els idiomes. Amb 23 anys podria haver-me recorregut mig Europa i estudiar un bon grapat d’idiomes rars i guanyar-me la vida com a intèrpret (fet i fet, he anat darrere dels lectorats i m’he presentat a un munt d’entrevistes i sempre he quedat reserva, i fa dos anys que hauria pogut estar treballant a Eslovènia, justament l’any que vaig aprovar les oposicions). El resultat és que ara quan vaig per aquestes terres europees en què l’anglés és fa tant vital, m’agafa vergonya de sentir-me.
Així, unes quantes més.
pues molt malament...
ResponEliminapero fixa't que tot el que dius és: podria haver estat això,
enlloc de
podria haver fet o sentit així...
sembla que el que enyores és la posició i l'estatus d'aquestes professions, no el fet mateix de fruir mentres fas aquestes activitats. Per a fruir escrivint o aprenent sempre estàs a temps,
i jo crec que les grans obres o les vides lluminoses no es plantegen "vull ser escriptor" o "vull viatjar molt" perquè això és una etiqueta externa, això és com voldries que et descriguessin (o com et vodries descriure tu davant del mon). com si estiguessis pensant en la teva biografia, enlloc de viure la teva vida...
Les etiquetes son presons, com que et descriuen et limiten.
No pensis que vols ser doctor o catedràtic, perquè si és la posició la que et preocupa , no et deixes la llibertat, el silenci, i la inspiració no et pot prendre. els moments creatius, generadors no es poden controlar, només es pot deixar espai i silenci perquè sorgeixin, i pensar en un mateix ho impedeix. Això ho diu el zen, però jo ho he comprovat en la introspecció també...
I si tens alèrgia a les històries orientals i new age, hi ha un autor fantàstic, Adam Phillips, "La bestia en la guarderia".
un petó i molta sort!
Alba, tens raó amb això de molt malament, perquè fet i fet, una raó de no haver fet aquestes coses la tinc jo, malgrat els condicionants (en aquest cas l'econòmic: o els estudis per a la beca o la bohèmia; o treballar per a pagar-me un pis a València o tornar al poble: i ara que puc fer vida de bohemi veig que ja he fet un poc tard i que ja no estem en l'edat i tot això i allò...)
ResponEliminaPel que fa al doctorat: jo no vull ser doctor, ni crec que es pot tindre algun estatus especial sent-ho, més ara que tothom pot traure's el doctorat (fet i fet, per al que em serviria seria per a aconseguir uns punts per al trasllat de professors). El que m'interessa és estar investigant per a aquest doctorat.
Jo estic gaudint del que aprenc ara: mire diccionaris, faig intents de traduir els meus poemes amb les limitacions que tinc. Roda i volta, això m'aconvoia. Fins i tot, ara puc gaudir (gràcies al meu estatus de professor) de molt de temps lliure i de vacances per a fer el que m'agrada: viatjar. No pare de planificar viatges per internet, i sempre acabe fent-ne algun.
Al remat, aquest text mostra tota una retafila de coses que vés a saber si haurien pogut ser. Al capdavall, només es pot ser una cosa i és aquesta que vaig construint. Això no vol dir que no m'imagine altres vides paral·leles en què potser hauria fet altres coses.
Avançar és triar, i triar és renunciar, i, com que la vida ens empeny a avançar, no hi ha més remei que anar renunciant a moltes coses. Però això també vol dir que anem fent-ne unes altres.
ResponEliminaI, sí, comprenc i compartisc la sensació d'estar "desaprofitat" a la feina i a altres àmbits. Però no estic compartisc la teua postura de "és massa tard per començar una altra carrera." En absolut, mai no és massa tard per a començar res; com a molt, pot ser massa tard per a acabar alguna cosa, però mai per a començar-ne cap. Com dius en el comentari anterior, la nostra feina ens deixa una quantitat de temps lliure gens menyspreable: algun avantatge havíem de tindre!
Doncs, au, lleva't de damunt eixe aire a "crisi dels trenta" (és broma, eh?) i comença a buscar algun campus que et pille a prop i que tinga bona cosa de cantines, bars, i moltes tertúlies i teatres i saraus ;-) mentre jo em pose a buscar els llibres d'anglès :-D .
Buf, per un moment he pensat que estaves parlant de mi sense que ens coneguem! I a mi tampoc m'agraden aquestes sensacions que pel que sembla compartim.
ResponEliminaCom molt bé t'han dit:
"Les etiquetes son presons, com que et descriuen et limiten."
i:
"En absolut, mai no és massa tard per a començar res."
I tant que no, MAI no és massa tard (i no és un tòpic). Ho és quan ja no hi ets, però no mentre estàs viu. Crec que justament el gran parany és pensar que "ja es tard". Els avis mai es queixen del que han fet malament sinó del que no han fet!
No et diré que tothom sigui capaç de fer qualsevol cosa, però el que està clar és que si intueixes que pots fer-ho, tens l'obligació de provar-ho.
Giorgio i Somiatrufes: trobe que no he dit que és massa tard per a començar les coses. És que començar una altra carrera i ajuntar-ho amb l'insitut (malgrat el privilegi de tenir les vespardes lliures i les vacances) se'm fa un mur i trobaria faltar aquell ambient de dedicar-me només a estudiar i traure tot el suc a les assigantures que faria, llegir els llibres, seure a taula i fer els treballs. El cert és que ja ha perdut tot l'encant.
ResponEliminaGiorgio, el campus més proper ja deus saber quin és, per a aquells qui ens toca el Baix Segura.
Somiatrufes, has de saber que les etiquetes no em fan basarda, més aïna, m'agradaria que me'n posaren alguna, fet i fet, en poesia em faria il·lusió saber com em qualificarien. Al remat, no has de tenir calfreds perquè un moralista misantrop coincidisca amb tu (si no és que tingues por de resultar ser un moralista misantrop).