D'un esperó

Es presentava un curs nou amb incerteses i pocs trets de ser agradable, cosa que s'ha confirmat en els dos o tres primers dies. Un curs amb pocs estímuls amb que sentir-se viu. 

Ves per on algú esmenta un progama informàtic i de sobte un motiu per a crear artísticament apareix i d'ací un oasi en aquest desert del curs.

De la introducció del genocidi lingüístic

El genocidi lingüístic és la mort intencionada d'una llengua, és a dir, l'eliminació d'una llengua. En aquesta pràctica diversos poden ser els mecanismes: d'una banda, de manera inhumana, exterminant una comunitat; de l'altra, de manera més sibil·lina, més civilitzada, amb la prohibició d'una llengua o reduir-ne l'aparició i els usos. El fet és que d'acord amb la Declaració universal dels drets humans, en l'article 2,

"Tothom té tots els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració, sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, fortuna, naixement o altra condició."

Tanmateix, la llengua ha estat un motiu més de discriminació i, de retruc, supressió. Al llarg de la història molts països europeus han tingut com a eix fonamental de desenvolupament l'adquisició de territoris i així créixer políticament, econòmicament, culturalment, etc. En moltes ocasions aquesta expansió ha implicat genocidis lingüístics, recordem-ho, exterminar-la: ja els romans van poder fer desaparéixer les llengües ibèriques (llevat del basc); en l'Edat Mitjana els regnes cristians van aconseguir erradicar l'àrab de la península i als nostres dies esdevé amb llengües ameríndies de tribus amazòniques amb la desforestació de la selva.

És per això que en aquest fenomen de les potències polítiques del món que han volgut expandir-se ha ocorregut el fenomen d'imperialisme lingüístic, que és la forma de lingüicidi intencionat que partint de la discriminació hom beneficia i garanteix el poder dels opressors i de la llengua que imposen i dels parlants d'aquesta.

És a dir, afavorir una llengua i fer-ne desaparéixer una altra tot abusant de poder. Vet ací la paraula clau, el poder, perquè les llengües no desapareixen perquè sí, sinó que hi ha hagut algú interessat a aconseguir-ho. En el fons, són els Estats els qui dissenyen i posen en pràctica aquests genocidis d'acord amb l'essència que volen conservar (una llengua, un país) tot usant estratègies vàries (moltes vegades lligant els tres poders: legislatiu, executiu i judicial) i dirigint-les als àmbits concrets: en el cas d'aquest panell, es tracta de l'educació.

Per a acabar, al llarg d'aquests die aniré penjant exemples d'aquest atemptat contra la llibertat lingüística de diverses comunitats lingüístiques, específicament ocorregut en els centres escolars i en temps no necessàriament llunyans (150 anys ençà) i en països democràtics, dit també, del món occidental. Els casos que hom exposarà per a l'aparició del supremacisme lingüístic pertanyen als territoris del Regnen Unit, amb l'anglés com a llengua de poder; als de França, amb el francés; als d'Itàlia, amb l'italià i als d'Espanya amb el castellà. De retruc, i el més important: contra els infants.

Del dia europeu de les llengües

Hui es festeja el dia de les llengües a Europa. Jo em mire aquesta diada des de l'escepticisme més gran del món: les llengües d'Europa, ja, sí. Llengües anglesa, francesa, castellana i italiana. Aquestes son les llengües d'Europa perquè pel que fa a les altres llengües, a les llengüetes com el català, l'occità, el cors o el bretó, només els espera la mort, amb tota la defensa institucional d'Europa sí, però la mort. Perquè molt sovint aquestes institucions europees declaren, avisen, sentencien, però de sanció no gens. Hui és el dia de les llengües a Europa, una altra bufa de la gamba per a no sentir-se culpables. En un altre escrit faré la meua aportació a aquest festeig.

D'una pel·lícula

He estat mirant unes quants films de l'Ingmar Bergman. D'aquests faré referència al darrer que he mirat: L'ullal de la verge. Comentant-ho amb un amic molt cinèfil com a història és un poc fluixa (és una adaptació d'una llegenda sueca medieval), però en el fons és plena de temes que obliguen a la reflexió, fins al punt que, deixant de banda l'escena de la violació i la violència dels assassinats que es cometen, crec que els adolescents haurien de mirar-la (guiatge inclòs).

Sense aprofundir, voldria deixar ací constància d'idees que m'han sortit. En primer lloc, la presència obsessiva del cristianisme en les accions i les voluntats dels personatges perquè és malaltissa la dependència que hom té de la religió i com és usada per a justificar alguns actes. Així hi ha les paradoxes a què s'han d'acarar els personatges que volen servar una vida sota els preceptes de Jesús, una de ben punyent és la del perdó quan has estat violentat. Haver de perdonar els assassins d'un fill i no caure en la venjança: el perdó contra l'ull per l'ull. Aquesta és la que més clama al cel i la que posa contra la paret el més forts dels cristians.

Trobem també l'atemptat als pecats capitals d'una banda i als manaments de l'altra: l'enveja de la mitja germana que té de la protagonista, que la duu a desitjar-li mal, i la luxúria dels pastors que volen satisfer els desitjos sexuals; i el fet de no matar, tant dels pastors com del pare de la protagonista. Més encara, aquest atac contra el manament de no matar desemboca a la mort del tercer dels pastors, que no participa en la violació i que acaba donant raó de l'expressió bíblica de pagar justs per pecadors.

A continuació el tòpic que apareix en contes infantils: el d'enviar els fills encara xiquets o adolescents a dur a terme missions complexes o simples. En aquest cas, els pares envien la filla adolescent a dur uns ciris per a la mare de Déu en un viatge que s'ha de fer amb cavall i travessant el bosc. Si bé va acompanyada de la mitja germana que ha entrat en l'adultesa, no deixa de ser un trajecte amb certs perills, amb la qual cosa posa en qüestió la responsabilitat dels pares de promoure una acció tal. Així el símbol de l'anyell que és enviat a l'escorxador és evident i hom es demana qui és realment el culpable: si els pares per haver volgut enviar-la, si els pastors per violar i matar algú que simplement havia pretés ser amable (càndid), si la protagonista, per no tenir prou llestesa de saber que home és un llop per a l'home i hauria d'haver desconfiat (tanmateix, aquesta darrera idea és fal·laç, atés que en aquesta situació concreta, hom no pot culpar la víctima).

En definitiva, aquesta pel·lícula que hom podria qualificar de circumstàncies, ha revelat ser des del meu punt de vista un bon element per a reflexionar sobre la complexitat de la condició humana amb el tocat lligat del cristianisme d'abans de la Reforma.

D'un bescanvi d'impressions

Més que enraonar d'una pel·lícula, en feem llacades, grosseres, ràpides, però amb color. Una d'aquelles va ser que l'ésser era de poble però no del poble. Vet ací el gran abís a què abocava un determinant article.

De gentola

No sé si 65.000.000 d'euros (10.000.000.000 de pessetes) donen per a molt en àmbits com la dependència (cura d'ancians, de discapacitats, etc.), però el fet que hagen hi hagut polítics, ambaixadors i d'altres d'aquesta corda que hagen signat un manifest en favor del rei fugat (que segons alguns diaris hom calcula en 2.000.000.000 d'euros) em mostra de quina classe són aquesta gent.

De música i micromasclismes

Van anunciant la gira d'un grup de música del país que ha assolit renom, La Fúmiga. Són dotze els components: dotze hòmens i cap dona.

M'ha vingut al cap el test de Bechdel i he pensat si no hi hauria un equivalent però en música. Faig l'assaig de realitzar-lo.

Donant per model de grup musical quatre components, almenys u ha de ser dona; per tant parlem d'un quart dels integrants.

Aquesta música ha de tocar un instrument d'aquells que hom podria considerar primari (guitarra, teclat, bateria) o també cantar.

En cas de ser més d'una dona i de cantar, no ha d'ocupar-se únicament de les veus de cor.

Quant al tema i intèrpret de les cançons, si canta un home una cançó d'amor no ha manifestar sempre un esperit de protecció vers la dona; si canta una dona una cançó d'amor no ha de manifestar un esperit submís o complaent vers l'home.

Si el tema ha de ser combatiu o vindicatiu (com ocorre en grups nombrosos i de renom valencians), home i dona han de mostrar la mateixa actitud).

Bé, com ja he dit, és un assaig.

D'una entrevista

He començat a llegir al Vilaweb l'entrevista que han fet a l'Ernest Blanch, secretari general dels socialistes de les comarques valencianes del nord i assegura que el Partit Socialista és majoritàriament republicà. Dic que he començat a llegir perquè ho he deixat córrer a les tres primeres qüestions.

El titular ja m'ha decebut i la resta ha estat igual. De què serveix dir majoritàriament quan els qui manen parlen dalt o baix d'acatar la constitució que ens vam donar? De què val ser una majoria si al remat s'imposa eixa minoria monàrquica (o juancarlista o felipista o leonorista). De què val ser dipositaris d'un passat i renunciar-hi, però mantenint el nom?

Amb aquest tocat de l'afer del fugitiu, proliferen les referències a una república a venir o almenys un referèndum a votar. Però com pot ser hom tan càndid de somiar que el poble espanyol sobirà votarà en contra de la monarquia?

D'un concepte en què no havia pensat

De la lectura de Tres guinees extrec un concepte que m'ha deixat trasbalsat si hom em permet l'exageració. Ací, la Woolf esmenta la ignoràntsia. Ves per on, tota la vida sentint a parlar de la intel·ligèntsia i no haver deduït que hi ha ignoràntsia o no haver trobat mai el vocable en les meues lectures.

Doncs sí, la ignoràntsia, i com ara és més destacable, vigent. Cases d'apostes, populismes polítics de dreta, centre i esquerres (sí, esquerres!), plataformes d'entreteniment televisiu, etc. Certament ens governa la ignoràntsia.

D'una lectura

Aquesta obra de la Virginia Woolf ha estat una galtada ben grossa des de diversos aspectes, com a home sobretot. M’ha aclaparat la seua intel•ligència, el seu bagatge de lectora i la visió que cal saber de tot (economia, política, literatura, periodisme) per a poder parlar de tot. M’ha recordat moltíssim el Joan Fuster (també el Joan Francesc Mira, però més el Fuster): lector, lector i lector i lúcid a l’hora d’escriure i debatre (i rebatre). Aquesta lectura més les notes d’ampliació que hi afig són una exhibició de dona llegida i que fa servir tot aquesta bibliografia per a bastir un discurs solidíssim. Al tocat d’açò em fa reflexionar que si hom vol dedicar-se professionalment a l’escriptura, aquesta és la formació que és menester. [sobre la bibliografia que desenvolupa: m’ha meravellat quanta pàgina s’ha escrit en llengua anglesa, de quins temes, prosaics i elevats, i em fa pensar que en català, supose, no devem tenir una constància escrita tan exuberant d’història social].

Aquest llibre és una manera elegant de dir a un home que el seu (el meu) genère ha estat en el passat i en el present un agent castrador de la dona, tot amb l’excusa de respondre una carta que demana el suport a evitar la guerra. Llegir aquestes pàgines m’ha fet veure quina ha estat la devastació moral que han hagut de patir elles i com encara ara, alguns dels temes tractats són vigents en el segle XXI.

M’ha sobtat que en l’any d’escriure el llibre, durant la Guerra d’Espanya, parle de temes com el de pagar un sou a les dones que es dediquen a tenir fills i tenir cura de la llar; també tracta el tema actual de la nova masculinitat que té com a objectiu que l’home siga igualitari; relacionat amb tots dos, que l’home compartisca la cura de la nissaga, amb permisos de paternitat. Si això es fea en els anys trenta, em pense que deu vindre de més temps arrere (i pense: ¿passava també en les nostres terres?).

Com a home m’he pogut sentir miserable de pertànyer al gènere masculí i en llegir aquest llibre, més que descobrir la sopa d’all, he descobert la planta de l’all, l’aigua i el pebre-roig. Tal com he dit de les altres dues lectures (Marie de Gournay i Mary Wollstonecraft: he de dir que he encertat l’orde lectura), haurien de tenir la versió per a adolescents: per a elles per a saber com ha estat la història i per a ells com no repetir-la. Perquè en llegir aquest llibre s’entén per què certes persones tenen por de la Virginia Woolf (i de les idees que escampa); s’entén per què hom parla dels privilegis masculins; s’entén per què l’ateisme i el pacifisme són avorrits i temuts.

Pel que fa a la lectura, té certs moments de dificultat, perquè l’estil que té l’autora és molt tallat, vull dir, inclou molts incisos, i en el meu cas he hagut de tornar arrere manta voltes. Cal dir també que la traducció s’ha permés la llicència de fer-ho desficiós, per exemple en la col•locació de la paraula però en mig del discurs. Ja posats en el tema, el corrector no s’ha lluït gens en els futurs de probabilitat, atés que el llibre n’és ple, i d’altres coses més.

Al remat, des del meu punt de vista, deixa anar un espòiler de ço que serà la seua fi: No seria millor que saltéssim del pont al riu; deixéssim estar el joc; declaréssim que tota la vida humana és un error i d’aquesta manera acabar amb [sic] tot això?

D'una sèrie com una poma

La TV3 acaba d'alçar molta polseguera amb l'emissió d'una sèrie bilingüe castellà i català. Bé, aquest fet no és gaire novedós, atés que programes com l'APM o el Polònia són bilingües també. El tocat polèmic ha estat per ço que he llegit que diuen que els personatges catalanoparlants canvien de llengua quan parlen a gent castellanoparlant, amb la qual cosa s'esborra d'un bufit allò que els alumnes estudien en sociolingüística: el bilingüisme passiu. Aleshores, els laments que fan molts ha estat que el castellà és la llengua comuna i que els catalanoparlants són qui fan el canvi sense esforç (i no a l'inrevés).

Amb tot, em ve al cap un pensament que relaciona la TV3 amb el desvetlament psicològic dels fills vers els pares; vull dir, el tòpic quan els adults deixen de ser els herois dels fills. Doncs això podria passar ací: quan ens pensàvem que la TV3 era superpoderosa, que seria la televisió dels catalans (i també dels valencians) que emetria tot en català i que resoldria totes les mancances i seria l'equivalent en català de les televisions en castellà, francés, italià, etc. Però no, la TV3 no és eixe superheroi i ha mostrat que no és el puntal fort i indestructible.

Al remat, en acabar aquest pensament m'ha vingut al cap Andorra. Ja sabeu, un país amb llengua catalana com a oficial i tot açò i allò que pot representar. Amb tot,açò és un altre cavil·lament.

D'una lectura

Aquest llibre (Vindicació dels drets de la dona, de la Mary Wollstonecraft) m'ha fet pensar certament en allò que representa ser una dona en una època tan llunyana, no només en el temps sinó també en la idea que hom té de societat; alhora no puc evitar quant actual és encara, en graus diversos, en matisos varis, a tot el món: el concepte de separació de classes, la forma de l'educació familiar i pública, l'actitud d'hòmens i dones en la societat. Tot un conjunt que fa reflexionar de com és possible que amb més de dos segles de distància encara calga canviar tant i com la inèrcia al llarg d'aquests anys encara també conserve velocitat.

La Mary Wollstonecraft parla de la igualtat entre hòmens i dones des de dos punts de vista oposats: així, com a criatures de Déu, doncs, són iguals i mereixen el mateix tractament i han de servar els mateixos drets i deures. Ella malda perquè entenguem que la virtut i la raó són dos aspiracions de l'esser huma, siga home o dona, i que només d'aquesta manera hom pot viure en harmonia en una societat moderna i avançada. Aquesta societat ha de posar a l'abast els drets a tots dos i si hom fa ús dels drets ha de ser conseqüents amb els deures: hòmens i dones. Ara bé, si bé diu que elles haurien de poder assolir els oficis que fan els hòmens, en unes quantes ocasions deixa anar que la tasca de la dona és la de tenir fills i tindre cura de la família i la de l'home la de ser el suport material i un poc tindre cura dels fills.

Altrament si Déu havia volgut que les dones no foren com els hòmens i havien d'estar en un nivell inferior (econòmic, cultural), hom no hauria d'exigir a elles el mateix que als hòmens. Açò vol dir que si les dones han de ser educades d'acord amb la idea que no pot aconseguir mai ser igual que l'home, a pensar com l'home, a tenir treballs com l'home, etc. doncs que és injust fer-ne sàtira pel nivell intel·lectual baix: més aïna seria un retret a l'home per permetre que açò passe o per fer llenya d'un arbre abatut.

El llibre també fa moltes referències a autors que tracten l'ésser femení: fesomia, caràcter, educació, i no s'està d'atacar força enutjadament una figura cabdal del pensament com és Rousseau, en l'aspecte de l'educació femenina. En el meu cas, que no en sabia res amb l'edat que tinc, m'ha aborronat tindre coneixement no només de les idees que tenia per a educar el sexe femení sinó que també quant vigents són encara (la sèrie Doraemon, els anuncis de joguets o certs hàbits socials com la presentació en societat de les adolescents). Endemés, ataca també les dones que segueixen el mateix pensar que Rousseau i d'altres moralistes com ell, amb la qual cosa l'autora té clar quin és l'enemic: qualsevol, siga masculí o femení. Vull destacar que sovintegen els retrets a les dones que no saben educar els infants per aquesta mancança de raonament, capficades moltes voltes per fets banals com la moda, etc. Al tall d'açò, dins d'aquest calaix fica també els novel·listes que escriuen obres que mantenen el pensament sentimental i no racional de la dona i em venia al cap constantment La senyora Bovary de Flaubert.

En l'obra Déu i el seu poder, saviesa, etc. són esmentats constantment i ell és la finalitat a què hem d'aspirar com a humans. Certament, el llibre moltes voltes fa digressions de caracter religiós en què lloa la figura divina, el magnifica i el concep com a destí final de la humanitat, gloriós i perfecte. És per això s'allarga massa el discurs. Al remat, també els representats d'ell en la terra esdevenen blanc dels seus retrets.

Pel que fa a l'amor, he entés que és una cosa d'adolescents i que en arribar el matrimoni caldrà que vaja apagant-se aquesta flama tan apassionada per a deixar pas a l'amistat: moment ideal en què home i dona es donen afecte, deixen de banda l'aspecte pecaminós del sexe i tots dos es lliuren a ser bescanviadors d'enraonaments i estímuls intel·lectuals (i torna el problema: si les dones no són educades intel·lectualment, com poden ser el complement de l'home?). També m'ha recordat la Virginia Woolf, amb l'obra Una habitació pròpia, quan ella manifestava que la dona tenia un desavantatge des d'un punt de vista intel·lectual perquè no té els mateixos privilegis que l'home (temps, diners, ocupacions, classe social). Ací, la Wollstonecraft retreu també que hom negue a les dones igualar-se als hòmens i accedir a les mateixes oportunitats).

Per a acabar, el llibre és un volum considerable de llarg, gairebé 400 pàgines i en la part final deixa anar que hi hauria un altre volum de continuació, cosa que no va passar. Aquesta llargària, des del meu punt de vista, es fa un poc enfadosa, perquè continuament torna a les mateixes idees i conclusions, amb la qual cosa tenia la sensació que es repetia molt. Amb tot, aquest incident no és prou per a aplaudir un llibre verament indispensable, no només per als adults, sinó que estaria bé que hi haguera una versió adaptada per a adolescents.

De l'ensenyament

En el meu afer docent estic contínuament en contrast; vull dir, rep molts estímuls de ço que representa la pedagogia moderna i d'autonomia de l'infant però xoca  contra la rigidesa (sí, rigidesa) del sistema educatiu i contra els hàbits dels alumnes o també alguns pares.

Les xarrades subvencionades per entitats bancàries enormes o d'altres grups que apleguen diners i poder fan mal el cor del professoram, o almenys a jo, perquè mostren una manera de fer que quasi sempre no té a vore amb la realitat d'un centre, d'un poble o d'un alumnam.

També mire amb enveja corrents pedagògics que parlen d'aquesta autonomia personal de l'alumne, de la història que hi ha darrere en ço que significa l'origen del moviment, alhora tan paradoxal: Montessori, Ferrer i Guàrdia, etc. van fer dels infants pobres, de classe obrera, dels més desavantatjats en definitiva, els destinataris d'aquests corrents nous pedagògics i ves per on ara aquesta mena d'escoles són privades, els assistents de les quals solen ser de famílies amb poder. Quin fet més contradictori.

Endemés prenc consciència que el sistema educatiu, com més va més es desvia de la creació, de la llibertat, de la capacitat de pensament i raonament autònom i així l'ensenyament de secundària és una graella separadora que fa trobar a faltar el llac de l'etapa infantil.

En conclusió, com a professor fer recerca de corrents pedagògics pioners, capdavanters d'un segle arrere o dos crea una certa angoixa de comprovar quant complicat, quanta variable hi ha en aquesta post d'escacs que és l'ensenyament.

D'unes presentacions cancel·lades

He llegit per les xarxes que hi han autors que es planyien pel fet que no han pogut acomplir les presentacions literàries que tenien llogades. En el meu cas, també m'ha passat i és un cas força entristidor, perquè en tenia unes quantes i em fea molta il·lusió parlar davant de gent de versos, de versos i traducció, perquè les presentacions tractaven la traducció de Circulació en la boira. No sé si hom les reprendrà i si ocorre, em pense que la sensació no serà la mateixa amb açò de la malaltia.

D'una dita popular

Aniràs fent camins nous, però també hi hauran clots en què caure. (Popular armeni)

D'una altra entrevista

En el text d'adés he fet referència a altres entrevistes. És per això que vull fer un esment d'una altra, d'un pensament que em va deixar sorpresíssim, decebut i també remogut. Qui responia en l'entrevista va afirmar que de tota la seua producció, gairebé la mitja dotzena de llibres, conservaria també 6 poemes.

Vaig trobar aquesta declaració molt agosarada i no m'hauria sobtat si justament els llibres que havia publicat havien estat premiats, alguns de molt de prestigi. Com a poeta que he intentat aconsegir algun guardó, podria considerar irrespectuosa aquesta declaració, però altrament vaig pensar en el jurat, com a garants, responsables i creditors del premi que defensaven.

Com he dit en l'altre text sobre la naturalitat en les entrevistes, jo no m'atreviria a dir-hi que de tots els poemes escrits en salvaria uns quants. Més que res perquè qui esguites és la reputació de l'altri: el David Castillo, el Jordi Cornudella, el Josep Piera o la Maria Josep Escrivà, per exemple de noms de renom i capacitat literària. Endemés, fa pensar també en eixos sis poemes, si és u de cada llibre (pensament estadístic) o si són tots sis en un mateix llibre.

Certament, cal estar molt segur u mateix quan té una entrevista davant.

De com es parla en una entrevista

He llegit a la revista Núvol aquesta entrevista. Aquesta reflexió no és necessàriament per raó d'aquella sinó per d'altres que he llegit i la purna de la que parle. A jo, no m'han fet entrevistes gaire entrevistes per la meua tasca poètica: diré que només 1 i tot just al poc d'haver vist publicat el Dos poals de sabó... La profunditat de l'entrevista, poca i el compromís i el despullament també poquíssim.

D'aquesta entrevista (i en d'altres també) destaque la naturalitat, la mancança de preocupació de les respostes, dels punts de vista poètics de la poeta, de dir noms discordants, tot en una edat molt jove: 28 anys. Destaque també que ara que està dit i publicat, em pense que serà usat (si arriba el cas) en un futur per a refutar, atacar, etc. si hi han canvis de pensament. Recorde: 28 anys, tota una vida per davant.

En llegir aquesta entrevista (i d'altres) no puc evitar tenir sentiments encontrats d'atreviment, de valentia, de condescendència o de superioritat que la joventut pot implicar.

Pel que fa a ço que diu, doncs, algunes idees que compartisc i d'altres que no.

D'un desencant

Després de veure les imàtgens de la gent omplint bars, de la gent que no respecta les prevencions en els comerços, etc., arribe a la conclusió que els titulars i les consignes dels mitjans de comunicació ens van estrafer la realitat. La il·lusió ens va tapar la realitat.

D'un mot que ompli molt

Crec que puc tindre el pensament que l'ésser humà és presoner de les paraules que crea, del significat que els dona. Aquest significat, en aplicar-lo a la societat, acaba degenerant o també pervertint el vocable i al remat fa que surta el dilema, la contradicció, la paradoxa, en definitiva, l'atzucac.

Aquests dies de tancament (però també abans) els mitjans de comunicació estan fent ús del mot plural com a un puntal de la seua raó de ser. Endemés, com a éssers socials, estem sent educats a promoure i servar aquest concepte des de molts àmbits (educatius, sobretot). Però el meu capteniment és el desfici per com aquest mot (i el significat que té) pot ser corromput.

Així, jo puc entendre la pluralitat com un fet en què hom dona participació en un acte a molts col·lectius. Per exemple, en una gestió cultural d'una societat cal ser plural i tindre en compte la literatura, les arts, la dansa, etc. I dins d'aquestes, les que poden necessitar molts recursos o pocs; o les que poden ser majoritàries o minoritàries. Pluralitat.

També una societat ha de ser plural quan ha de permetre que hòmens i dones o blancs, negres o asiàtics o les que puguen ocórrer, tots, puguen tenir presència, veu i importància en qualque fet social, polític, econòmic, etc.

Ara bé, ja no tinc tan clar quan plural implica donar veu a col·lectius que d'alguna manera coerceixen, neguen, barren, els drets i llibertats de la persona. Amb açò vull dir: per què una tertúlia ha de permetre la participació de partits que neguen l'holocaust jueu (i per ampliació tota altra víctima no jueva dels camps de concentració), o que menyspreen la igualtat d'hòmens i dones o el fet sexual? Per què hom ha d'adduir-hi el mot pluralitat? És ser això plurals?

Vet ací la perversió, i doncs, la paradoxa, en els mitjans de comunicació que es volen plurals; com quan hom parla de la llibertat d'expressió i de pensament.

D'una lectura

Aquests dies en què cal combinar la faena, la criança i la cultura, he llegit el llibre Igualtat entre els homes i les dones / Greuge de les dones de Marie de Gournay. De primer m’ha cridat l’atenció un fet: ella insisteix força voltes en la idea que cal que hòmens i dones siguen iguals, no que les dones siguen superiors als hòmens. Així de simple i lúcid, sense caure en l’altre extrem, sense copiar el vici masculí. Perquè els hòmens (i també moltes dones, per què no?) malpensats i malicciosos podrien interpretar que ella i el gènere femení voldria ser millor que els hòmens.

Aquest llibre de cinquanta pàgines i lletra grossa aplega dos escrits, el primer és més llarg i conté tot el cos d’argumentació de per què cal aquesta igualtat i el segon és molt curt i deixa de banda els exemples per a treure punta als tipus variats d’hòmens cerrils que vol atacar per raó de rebutjar de valorar positivament les dones des d’un punt de vista intel·lectual.

Així, destacaré del primer text que m’ha recordat molt l’obra Lo somni de Bernat Metge, el qual en un atac dialèctic a Tirèsies dedica una part a fer un repàs molt, molt erudit a tota la generació de dones que van demostrar la valor pròpia: gregues, romanes, jueves, etc. Mentre llegia els exemples de la Gournay, pensava en el Metge i de retruc en la idea del professor Albert Hauf quan jo estudiava literatura medieval: que tothom es copiava i que d’alguna manera hi havia una mena de base de dades i qui volia fer algun escrit d’un tema determinat tirava mà de bibliografia i en feia la cita (plagi, etc.).

Del segon text, ço que assenyale és que en el món de la cultura, els hòmens han tingut un comportament força estúpid menystenint i menyspreant les dones per voler fer igual que ells: pensar i expressar-se. També aquest opuscle m’ha recordat una lectura que he fet massa tard, Una cambra pròpia de la Virginia Woolf: la idea que les dones han de demostrar molt més sempre que els hòmens i que no tenen la igualtat d’oportunitats ni de temps per a dedicar-s’hi.

Comptat i debatut, una lectura ràpida, d’una vesprada llarga i ociosa i adient per a reflexionar qüestions de gènere i escrita en l’edat moderna. Crec que aquesta mena de lectures haurien de ser present en les aules i important: explicades, molt explicades i comentades.

De canvis que es fan

Mirava un capítol d'una sèrie en què els personatges havien decidit fer un canvi professional i de vida: deixaven els EUA per a anar a viure a París. El fet és que apareix una escena en què u d'ells, des d'una situació alta, contempla el lloc de faena, un gran laboratori i pensa que serà un gran canvi i que ja no hi tornaran més.

Aquesta escena m'ha recordat els meus dos trasllats que he tingut: hi havia dues finestres ben amples i podia contemplar dos païsatges muntanyosos al fons (fet i fet dues postals precioses) i vaig pensar el mateix. Em va raptar un sentiment de tristesa, de no tornar a mirar eixos païsatges i de pensar que perdia uns llocs per a sempre. El sentir ha estat agredolç, perquè jo volia anar-me'n, però no vaig poder evitar aquest comiat tristot, perquè deixava arrere també el contacte diari de bons companys.

Evocar...

D'un estat d'ànim

Tot quant he pogut he volgut defugir els mitjans de comunicació al llarg d'aquest drsma de la COVID-19. Les declaracions institucionals i les notícies de la premsa resulten incertes, parcials, desconfiables, poc vigents... Les morts ocorregudes se'm fan una llosa per a les picabaralles en què s'embancalen els polítics i les campanyes dels mitjans de comunicació que promouen l'esperança se'm fan sensibleres i fins i tot ofensives, sobretot una que diu que som un gran país. En discrepe: ho sent.

 Hui ha tocat ser pessimista. Vorem més avant.

De biodiversitat poètica

El poeta se'n va arrere al moment en què va començar a fer versos i recorda el grup de companys que n'escrivien. És un món reduït de pocs noms els satèl·lits dels quals són els autors que estudia en la facultat. Torna a l'època actual i d'aquella colla han desaparegut noms i regolfen vint anys després molts més poetes. No només del reducte de la facultat sinó de tot un món que s'ha engrandit. Roda i volta l'univers literari s'eixampla, s'eixampla i nega el poeta en la petitesa més aclaparadora.

I és menester sobreviure.

D'una posada al dia

Aquest blog fa 15 anys i he volgut mirar arrere pel tocat de la carrera literària pròpia, atés que una de les raons d'aquest blog és fer esments de la tasca literària. 

En donar el darrer llibre del Dospoals a un amic poeta, aquest va assenyalar que tot plegat ja disposava d'una bibliografia considerable, cosa que és veritat: he escrit poemaris individuals; he participat en unes quantes antologies i he fet un parell de traduccions (deixant de banda altres obres sense tanta entitat). Roda i volta, concebuda com una art lul·liana on la llengua, l'estil, els temes, etc., s'apleguen i s'entrellacen en les obres diverses, la meua proposta literària ha assolit, doncs, una bibliografia amb cos.

Aquesta foto primera representa la fita més important per ara en la meua poesia: el Dospoals, principi, puntal i emissor de la resta de la poesia que he escrit i supose que escriuré (si no acabe fent com en u dels poemes del Förlorare). Aquesta és la trilogia que té com a eix la literatura, des de vessants i temes diferents: recull aspre, jeroglífic, obvi, hermètic... Tota una requesta, pel treball que implica endinsar-se.

Aquesta imatge és el primer llibre d'una altra col·lecció que té com a connexió un altre tema literari universal: la mort. En aquest poemari hi han la mort, la malaltia, l'amor fins i tot, tot servant la tècnica del Dospoals. De moment hi ha un llibre sol, però a hores d'ara ja hi han uns quants poemes de ço que en seria un altre. Faltarà saber si serà una dilogia o una trilogia.

Aquesta tercera foto és una dilogia en forma de plaquetes. Ací el tema és la sol·litud i hom fa servir l'amor, el neguit, el desconsol, com a recursos. El primer llibret no ha estat publicat mai en paper, encara que sí en forma d'àudio (i per això en la imatge hi ha aquesta portada). Hi havia pensada una tercera plaqueta per a fer-ne una trilogia, però de moment no hi ha cap projecte.

Pel que fa a la quarta imatge, aquest llibre és una proposta de voldre crear poesia d'aquella formal, de mesura de versos i disposició estròfica. Estocolm és un aplec de dos plaquetes, que hom llig primer d'un costat i després de l'altre, indistintament. Són poemes construïts amb un itxiní, un haikú i una tanka i reflecteixen temes simbòlics, polítics, amorosos, socials, etc. Conté un vocabulari força culte i demana moltes voltes consultar el diccionari si és un lector mitjà (o fins i tot superior) en valencià.

La cinquena foto mostra les traduccions publicades fins ara. La primera forma part d'una proposta multidisicplinar que aplega música (Marta Espinós), art plàstica (Pepa Espasa) i poesia. No va ser inicicativa meua, sinó que m'hi va implicar la Maria Josep Escrivà, qui em va demanar que fera la traducció i qui he acompanyat en recitals d'aquest muntatge. En aquesta plaqueta hi han els versos d'una poeta afganesa assassinada pel marit, entre d'altres per escriure poesia. Són poemes molt sentits, desconsolats i a voltes amb una llacada d'esperança, malgrat la fi que va tindre ella: la Nadià Anjuman. He de dir que com a llibre és bé, però en conjunt de música i art és corprenedor. 

La segona traducció sí que va ser idea meua. En un viatge a les Illes Fèroe vaig comprar un llibret d'una poeta jove, una primera obra, i em vaig posar el repte de traduir-lo. Partint del fet que no sé feroés, gràcies al meu coneixement de llengües, als recursos en línia i al fet de conéixer una família feroesa així com també la mateixa poeta, doncs va ser possible la realització d'aquest llibret, el qual parla de l'afecte i l'amor, de les tradicions feroeses, dels fets quotidians, recordats essent infant o en la preadultesa.

La sisena imatge representa el conjunt de col·laboracions en 
antologies. La valor que done aquesta mena d'obres és la possibilitat que restar fixat en el contínuum literari, en alguna mena de generació, en un registre de noms per a projectes de diversa mena: de poetes, per a defensar el patrimoni de Gandia o del País Valencià.

Per a acabar, la imatge darrera és un rar en la meua carrera. D'una banda gravar un disc recitant poemes de Joan Fuster. Aquesta producció tampoc va ser iniciativa meua, sinó que també me la va proposar la Maria Josep Escrivà, per a acompanyar-la en una tria feta per l'estudiós del Fuster Voro Ortells, poeta també. De l'altra banda, un catàleg d'una exposició de fotografies meues i de dos col·laboradors més, (la Tonyi Pons i el Justo J. Cabrera), acompanyades de poemes propis.

Comptat i debatut, hom pot sentir-se complagut d'una bibliografia aital, d'haver col·laborat en una altra rama de la nostra cultura, bé siga valenciana, pel país on pertanc, bé catalana, per aquest projecte comú d'una literatura una. Una altra cosa serà la petja que hom hi deixe. Almenys, algú ja s'hi ha interessat i n'ha fet un estudi, el sentiment provocat del qual ha estat commovedor.

D'un migdia en què peripateticàvem

Moment abans que hom decretara el tuacte o sainet de la confinamenta fem una altra enraonia literària. Amb les idees, dubtes, afeccions i desafeccions, conclusions i impotències tractades i assumides aquests dies d'enclaustre serveixen per a posar en orde el fet literari propi: moltes són les mancances; molt també el temps desaprofitat; així com també certes aspiracions que hom haurà de deixar de banda sense traumes ni dols. No obstant això, haurà de ser motiu per a continuar treballant-hi.

Del dia de la dona

D'un dia com el de hui em sobrevenen un parell d'idees. La primera la devaluació que ha sofert el terme i com s'ha vist despullat de la càrrega reivindicativa. Açò es pot vore principalment en els pobles i sense diferenciar partits de dreta o d'esquerra: si no e tens consciència, tant és l'u com l'altre. Pose per cas el programa d'actes que la regidoria de la dona pot oferir i ací ve el desconhort en la sensibilitat de la persona (tant de la dona com la de l'home conscient i conscienciat): tallers de zumba, riallateràpia, menopausa, balls o fins i tot una missa. Així hom troba a faltar, en el cas dels pobles concretament, xerrades d'història del feminisme, accions vindicadores, col·loquis sobre llibres o films.

Una altra idea és el paper de l'home. Crec que aquesta altra meitat de la societat hauria de prendre part activa en un canvi d'actitud, bé amb un programa paral·lel, bé en un altre dia concret, en el qual hom treballe, revise, vindique una nova manera de ser home i que de retruc engresque també la dona, perquè així l'acompanye en allò que ha de representar que ha de ser l'home nou, l'home igualitari. Sobretot tallers en què hom expose com ha estat la història de la masculinitat, quant tòxica ha estat no només per a la dona sinó per a l'home mateix i quan començar a parlar-ne des d'un punt de vista infantil i juvenil.

En definitiva, no es simplement el dia de la dona, vindicativa i empoderada, també ha de ser el de l'home igualitari. Em pense que cal molta formació en l'administració local perquè un dia com el de hui tinga la importància que mereix i no es pervertisca i degenere de forma obtusa.

De control de qualitat

Enraonàvem de poesia: de la poesia pròpia i de les incerteses. Comentàvem si els poetes podien tenir dubtes si allò escrit era bo; si calia que un company ho llegira i hi opinara sincerament; si a hores d'ara de la pel·lícula hom havia de patir pel desagradament dels companys de versos, qui poden considerar-los superflus, maldestres, avorribles, etc.; roda i volta, un demèrit en la carrera pròpia: en definitiva una baixada en la qualitat.

D'un cantant

Mentre tornava de la faena m'ha assaltat la necessitat d'escoltar un disc del cantat Bunbury: el radical sonora. En casa tranquil, llig l'entrada de la Viquipèdia que explica l'entrada del cantant; em corprén la part que tracta del disc aquest i en concret la recepció que va tenir el dit disc entre els seguidors del cantant: rebuig i fins i tot violència física en un concert. La raó és que havia canviat completament d'estil en la nova vida com a artista en solitari i sembla que això no va ser acceptat, entés pels fans de quan cantava en Héroes del silencio. Segons ell, hi havia la incomprensió i la necessitat d'un altre públic que entenguera el nou camí.

Reflexione aquest lament d'un canvi. Tothom necessita reemplaçar-se.

Dels nostres

Anàvem de compres per un supermercat i trobem un paquet de càpsules de café. D'una empresa valenciana. Granell. En l'etiquetat 7 idiomes i cap d'aquests era en la llengua pròpia del país.

Tanta por hi ha d'etiquetar en valencià? Tant assumida està?

De l'accident de metro

Per fi hom ha fet justícia en el juí que més ignomínia ha mostrat en la història del país, la d'un accident que va deixar més de 40 morts i gairebé 50 de ferits. S'ha acabat tot sense haver-se celebrat el juí, bé, sí que se n'havia fet, però ara que semblava que anava de bo, tot ha acabat en un acord. Segons els titulars dels mitjans, els afectats volien la veritat, justícia, però no venjança, roda i volta, un perdó de cor.

Però a jo, aquest retruc final m'ha deixat malament, molt malament de pensament, perquè m'ha escampat més dubtes que certeses. La primera, que haja estat amb l'arribada d'un govern d'esquerres quan s'haja volgut fer el juí definitiu després que la jutgessal' haguera rebutjat dues voltes abans, en un govern de dretes. ¿Vol dir això que una ideologia política ha estat determinant perquè un jutge mamprenguera el juí? Si ho ha estat, ¿vol dir que no hi ha separació de poders i que la dreta ha fet mans i mànigues per a evitar-ho, pressionant els jutges i , doncs, aquests s'han deixat pressionar? Si no ho ha estat, per què no s'havia fet de totes totes de bon principi? Comptat i debatut, quina confiança podem tenir amb el poder judicial?

La segona, per què no s'ha celebrat el juí? Per què ha acabat tot amb un tracte amb la fiscalia i el tema s'extingeix? ¿Vol dir això que ja no podrem saber què va passar realment? Per què, si tan segurs estaven els afectats que anaven a guanyar, permeten ells que acabe tot amb reconeixement (sí, un reconeixement i assumpció de la culpa) però sense que hi haja una pena de presó? ¿Com és que una cosa tan greu ha hagut d'acabar sense cap responsable en la presó? Després de tants anys de menyspreus, menysteniments, ofenses i ridículs, de clams a la societat perquè hom els fera cas, ¿és prou dir: va ser culpa nostra perquè es podia haver evitat?

La tercera, ¿és aquesta decisió un exemple de cara als accidents a venir, u de proper, aquell que va ocórrer a Galícia l'estiu de fa uns quants anys?

En fi, no puc evitar de pensar que tot ha resultat una decebedor: potser puc mostrar-me irrespectuós, però d'alguna manera la societat valenciana se'n pot veure afectada de cara a altres accidents, més quan sembla que els responsables han acceptat la culpa (sense entrar en presó) i altrament no han demanat perdó o manifestat pena. No puc dir que haja estat una victòria pírrica, perquè sembla que era ço que volien els afectats, però deixa un mal gust de consciència a la part de qui han volgut ésser empàtics, solidaris i han acabat atònits per aquesta fi tan ràpida: no per venjança, sinó per justícia.

De la privacitat postal

Llegia fa temps un article en el Vilaweb en què l'autor fea un comentari d'una publicació d'un aplec de cartes que s'havien escrit persones destacades de la cultura catalana, en les quals els cartites parlaven (i també malparlaven) d'altres persones conegudes del mateix món. Estem acostumats que es facen publicacions de les cartes que s'han pogut escriure persones destacades i m'ha fet suscitar el dilema següent: està bé editar-les quan els implicats ja són morts i no poden decidir si els sembla bé o no que es facen públiques? Si d'acord amb l'esperit del fet postal hom confia amb la privadesa i la confiança mútua, per què algú temps després (hereus o altri) ha de decidir revelar-ne el contingut?

És clar que amb la publicació de les cartes nosaltres, els que venim després, podem arribar a conéixer, comprendre, atényer, les persones que s'han escrit les cartes, però no és una violació del dret de la privadesa i la intimitat?

De les paradoxes que atrapen

En tot aquest merder del procés d'independència català (volia escriure afer però massa s'ha enviscat la cosa) arribe a la conclusió que tot plegat hom a assolit un punt de paradoxa.  Si els poders de l'Estat han acusat els independentistes de violar les lleis, ara aquests retruquen violant-ne unes altres, fins i tot de nivell superior, amb la diferència que els primers entren els presó i els altres només tindran penes econòmiques o polítiques que no assumiran en la seua persona sinó que afectarà a aspectes del país; ço és, les multes, les pagarem els ciutadans dels diners de la caixa comuna i les sancions de suspensió de drets que denegaran poder votar en decisions parlamentàries també nosaltres. Bon merder, certament.

De fal·làcies emocionals

Un altre any que passa i que ho fa amb la ludopatia permesa de l'Estat. No entenc com hom pot permetre aquesta venda tan descarada de fum d'estopa i sensibleria barata. Costa de justificar una publicitat tan enganyosa, tan emocionalment xantatgista. La loteria és igual que les cases d'apostes i hauria d'estar restringida com les primeres o els bingos (o les plenetes).

En fi, tot allò que vinga de l'Estat té permís i és inqüestionable.

D'una tardor de premis

Aquest mes de novembre tanca amb el lliurament dels darrers premis dels grans slams de poesia, si hom em permet l'analogia esportiva, de poesia, començada el mes d'octubre: Ibn Khafaja, Estellés (de 3i4), Ciutat de Xàtiva i Ausiàs March de Gandia. Hi afegiria el de Ciutat de València, però per tradició i semblança esportiva, hi considere els quatre primers. En començar l'any nou, començarà el degoteig dels altres premis: Alcoi, Beniarjó, Benissa.

Aquest text és força superflu, però m'abellia escriure'l.

De classificacions territorials poètiques

He acudit a una jornada d'escriptors valencians i en un parell de conferències hom ha fet referències al sud. En l'una hom incloïa en el sud la franja alacantina de les comarques centrals (la Marina Alta o l'Alcoià); en l'altra hom donava entendre que el sud és l'Alacantí o el Vinalopó. 

Considere que en una època en què hom pretén reivindicar el fet comarcal i enterrar la concepció provincial del país caldria que els estudiosos foren curosos en aquest tema i, doncs, no continuen aquestes denominacions carrinclones, obsoletes i castradores com a país. Com a vergerí que tinc la ratlla de la província de Valencia a 4 quilòmetres, de la Safor, considerar-me autor del sud crec que és inadient.

De retruc, el mateis ocorre amb el nord, de manera que la província de Castelló, tota, no hauria de ser el nord.

D'un recital de poesia

Em van convidar a participar en un recital de poesia en el poble. Fa il·lusió que es recorden de la persona per a donar veu a poemes davant públic. En l'acte poètic diverses maneres de concebre, escriure i verbalitzar la poesia; agradaran més o més poc, però totes pretenen donar a la poesia l'homenatge que li pertoca.

Vaig observar la sala, menuda i allargada; un càlcul matusser de memòria: 10-11 columnes per 5-6 files, vora una 60 de persones. Faig el descompte de persones entre recitadors (11) familiars (2 o 3) i polítics de l'acte (no més de 5), entre 45-50 persones. La resta, entre 10 i 15 assistents: certament una xifra un xic ben minsa per a una sala tan plena.

Un recital de poesia, expressió cultural literària, no pot igualar-se a d'altres expressions populars com correbous, moros i cristians, provessors, etc. Això no obstant, hom comprova que la poesia no somou observant les xifres fredament.

Dels nobel de cada any

Després de la polèmica del Bob Dylan, continuada per l'escàndol de l'assetjament sexual, sembla que encara dura la cosa, ara amb el premi atorgat a l'autor Peter Handke, conegut per la controvèrsia a causa de les seues simpaties pel Slobodan Milošević, el carnisser dels Balcans.

Afegiré que enguany serà un altre més en què ben bé que la nostra literatura podria haver estat desagreujada premiant l'Olga Xirinacs, el Jaume Cabré, la Isabel Clara-Simó o el Quim Monzó.

Coses que la Woolf podria fer-nos entendre.

D'Una cambra pròpia

Sempre hom arriba tard a les coses i en el meu cas és perquè d'entre altres, uns altres menesters m'han tingut ocupat o també unes altres lectures havien anat primer. Em sap malament haver llegit tan tard aquest llibre de la Virginia Woolf perquè he de dir que m'ha corprés i hauria haver-ho fet fa un bon grapat d'anys arrere: una pena haver-la deixada de banda o que algú m'haguera dit, aquest llibre no te'l pots perdre.

Dins del meu món de privilegi masculí, en què els cànons no han inclòs autores, entenc la magnitud del drama. Certament la Virginia (no sé si tenint altres referències anteriors, no sé si és propi original d'ella) deixa anar unes veritats que fan avergonyir l'altra meitat de la humanitat, si de cas, m'ho ha fet a jo. Amb tristesa la història de les dones és curta, poca i escarnida, perquè la història, la bona, només l'escriuen els vencedors i elles ací han hagut de perdre (les hi han obligades).

Al capdavall, tot gira al voltant dels diners i qui en té pot fer ço que vol.

NOTA: En llegint el llibre no he pogut evitar pensar de substituir dones per literatura catalana (i per descomptat les dones de la literatura catalana).

De la llibertat i la repressió

Si tenim en compte el temps present pel que fa a la vida escolar, d'uns anys ençà estic prenent consciència que la nostra xicalla i jovenalla, en general, està vivint en un estat de vigilància contínua (i no sé fins a quin punt també repressor) que possiblement en l'època que jo era xiquet i jove no vivia. Em referisc al fet que actualment ells tenen controlada tota llur activitat escolar bé siga per mitjà de l'agenda o pels avisos que emeten els professors per l'aplicació docent.

Així, els nostres escolars han d'anotar-se en l'agenda tots els exàmens, controls, deures, notes, etc. que els porfessors manen perquè els pares sàpien què fa o deixa de fer la covada; els professors envien als pares les dates dels exàmens, controls, deures, notes perquè puguen exercicir aquesta vigilància i, en casos extrems, no siguen ensarronats pels fills, amb la qual cosa hom pot agreujar aquesta dèria guardiana amb l'afegit de la desconfiança paternofilial.

Mire arrere, trenta anys arrere, i m'adone (almenys en la meua experiència: com dia Fuster que jo soc la mesura de les coses) que no hi havia tanta inspecció, tanta comunicació i concloc que tant en aquella època passada de certa omissió i en aquesta d'ara de tanta revista la quantitat de bons i mals alumnes (disculpeu aquesta etiqueta) és la mateixa (possiblement més baixa en bons, encara que aquest fet ja era constatat en la Grècia antiga).

Aleshores, el tocat és que tot just acabant una dictadura sembla que hi havia molta més llibertat que quaranta anys després. Vull dir, vivim uns temps de burocratització, d'informes, de notes, d'avisos, de milanta noms que acondueixen al control absolut de tot i de tothom. Amb tot, resulta subtil aquesta legitimació d'una vigilància sibil·lina entre pares, fills, professors i administració, que amb l'excusa de justificar que tothom és al seu lloc i rendeix com pertoca escampa desconfiança i embolca la llibertat (perquè aquesta és una altra: la vigilància que pot exercir l'administració respecte del seu cos docent)

D'una traducció

Tinc pendent, farà aquest curs 10 anys, la traducció d'una poeta. 10 anys són molts anys i no he avançat gaire en la meua tasca: arrancada de cavall i parada de somera. Comptat i debatut no fa bé aquesta situació i confie enguany, almenys, fer un bon estacó a l'afer. Ara, també em ve al cap un comentari d'un amic, que va dir-me que hi ha una llista d'espera en moltes editorials que publiquen traduccions. Això em fa pensar: hi ha sobreproducció? La meua serà un formatge més en aquesta paradeta? Algú deu voler la meua traducció? La publique gratis en aquest blog o meresc que algú pague aqursta faena feta?

De converses literàries amb amics

Aquest estiu ha resultat agradós per les xarrades amb amics sobre literatura, sobre projectes i altres neguits i desficis. Feia anys que això no em passava essent d'estiu. Hi ha hagut recomanacions de pel·lícules, hem continuat amb les enraonies dels premis i les publicacions. He fet saber un projecte literari que de ben segur m'ocuparà dos o tres anys...

S'acaba agost i vorem si no s'acaben aquests enraonaments literaris.

De converses amb amics

Aquesta setmana he tornat a tenir un parell de converses literàries amb un parell d'amics poetes. Tornem al tema recurrent dels premis literaris, però hi ha també l'exposició de desitjos irresolts, de mancances i de coses que haurien pogut passar si les condicions hagueren estat unes altres. També hom ha pogut comprovar de quina manera hom ha balafiat el temps amb desviacions inútils o ha hagut d'invertir el temps en una altra matèria de manera que ha negligit el procés d'enriquiment poètic. Al remat, condescedències i fretures en aquest procés de construcció personal.

Del respecte als nostres escriptors.

Un divendres en Sueca fan un esdeveniment cultural en què la protagonista és una poeta valenciana, de les de pes dins la nostra literatura; divendres següent en Gandia el protagonista és un poeta valencià, també de pes. La primera és la Teresa Pascual, de 67 anys; el segon és Jaume Pérez Muntaner, de 81. Tots dos actes en una capital de comarca, força lluny del nucli irradiador que és València.

Un fet vull destacar en aquest text: la Marina Alta, de capital Dénia i quin desert em sembla que és. No diré els altres pobles que formen la comarca, em referiré a Dénia com a capital que ha estat històricament d'aquest tros de terra de parla (encara) valenciana. No entenc com no es programa una cita mensual, bimestral o trimestral (més ja no!) d'actes d'homenatge a les figures cabdals de la nostra literatura: digues entrevistes poètiques, digues recitals, digues ço que vulgues. Quin menyspreu trobe que és que la nostra (i dic nostra) capital del marquesat no es digne a honorar aitals figures literàries: Pérez Muntaner, Rodríguez-Bernabeu, Granell, Prats, Navarro, Jàfer, Mulet, Piera, Montero, Boïls, Rodríguez-Castelló, etc. Dic etcètera perquè a penes he esmentat poetes i de 60 anys cap amunt, que encara hi resten narradors, dramaturgs d'eixa edat i, com no, em deixe també tots els autors que tenen la cinquantena i que també haurien de començar a tindre el seu moment de reconeixement.

Decebedor.

De persones capacitades a un lloc de faena

Na Carolina Punset acaba de ser contractada com a assessora pel Molt Honorable en Ximo Puig. S'han alçat moltes veus que recriminen aquesta decisió del senyor Puig i d'altres pensen que tampoc és per a clamar-se tant, que el fet de considerar el valencià entranyable però poc útil per a trobar faena (o que és de pobletans) no hauria de ser un llast o tingut en compte per a una faena de nivell tan important com la d'assessor d'afers europeus.

Permeteu-me aquesta comparació. Imaginem que algú haguera afirmat que les dones no tenen les mateixes capacitats que els hòmens o que elles són més propenses a crear problemes; imaginem també que algú haguera afirmat que els homosexuals estan afectats d'una malaltia psicològica o que representen un model de societat viciós i escandalós; imaginem, almenys, aquests dos casos i que bé un càrrec tan important com el de president de la Generalitat o no tan altament jeràrquic, com el de batlle d'un ajuntament, doncs, contractaren aital algú. Què en pensaria la societat? Ausades que hi hauria més renou i que per vegonya d'un partit d'esquerres, no acabaria sent contractat (i dic d'esquerres perquè té el prejudici que sempre és el més sensible a aquests temes).

Per què els temes de la dona o l'orientació sexual han de ser més importants o tinguts en compte que no el lingüístic? Per què no es vol entendre que ser valencianoparlant a València (a Espanya!) és igual de respectable que el castellanoparlant? Per què aquesta ràbia, malíccia, odi i menyspreu a una llengua que des de segles ençà ha patit atacs i intents d'erradicació? Per què el senyor Puig ens ha de fer sentir que ens pixa a la cara amb l'excusa que és un bon fitxatge de cara a una bona política europea?

Tot plegat és indigne ser un valencià de segona, per aquest tema de la llengua

Del nou poemari autopublicat

Aquest és el text número 499 d'aquest blog i està dedicat al fet que a la fi ha aparegut publicada la tercera part del Dospoals. En total la trilogia ha abraçat 15 anys, durant els quals he deixat anar una visió molt particular i pròpia de la literatura. Aquesta trilogia va començar amb un premi però ha continuat i acabat sent totalment independent, sense la publicació per part de cap editorial. Hom potser considerarà que és una excentricitat: té una part de la raó; l'altra part del tot representa la meua llibertat com a creador tant lingüístic, com literari o artístic. Ara que tinc les caixes amb els llibres m'ha envaït una sensació de buidor, d'ara què. Fins al punt que pense si continuaré escrivint poesia. No ho crec: al cap tinc idees, tanmateix he tingut la sensació de per què.

Doncs això, trilogia tancada si no passa res i a vore si agrada als lectors que el puguen tindre a mà.

De parlar de diners

Prenc al vol dos titulars de premsa. L'u és del diario.es que diu que tant els congresistes espanyols Albert Rivera i Pablo Casado, a més del sou públic (41.373 euros) cobren del partit 48000 euros el primer i 47720 euros el segon. L'altre és del diari ara.cat que diu que el regidor barceloní Manuel Valls havia cobrat 20000 euros al mes nets d'un grup d'empresaris.

Aquest fet em fa pensar dos coses: primera, que els polítics de capçalera tenen uns sobresous mensuals força destacables, siga del partit que siga i segona, fins a quin punt és ètic (o cínic) és cobrar aquests extres i parlar des de dalt i dir que el poble de baix ha de viure amb ço que té.

Reprenc el pensament: per què un grup d'empresaris ha de pagar 20000 euros nets al mes al senyor Valls? Barat a què?

D'una ressenya literària

Un amic em fa saber que la revista Caràcters d'aquesta estació ha publicat una ressenya del poemari Estocolm: una ressenya individual, no compartida amb cap altre llibre. És una notícia que em fa content. De fet, només he tingut una ressenya individual en premsa escrita una volta, en l'Avui per al llibre Dos poals de sabó... i de la resta de llibres escrits ha estat en companyia d'altres obres, com és el cas de la secció "El ventre de la balena" d'aquesta revista Caràcters. Que també està molt bé, però ara és una només per a aquest llibre: bonic.

La ressenya deixa molt bé el llibre; l'autor Artur Pérez Deltell hi ha dedicat paraules precioses i interpretacions destacables. No és per a menystenir-la, però em pensava que si m'havien de fer crítiques serien dolentes, però no: en parlen bé. Me n'alegre.

I com diuen per aquí: i ara no permetes que la glòria es faça oblidar qui ets.

D'una publicació nova

Aviat entrarà en la impremta el darrer llibre que tancarà la trilogia del Dospoals. Ha estat un llibre que ha tardat molts anys a ser acabat i calia ésser publicat enguany. No avançaré res més, en estar fet, doncs, la presentació.

De la valor d'un premi

Jo no he anat més enllà d'Orió, però a la París-València he arribat a comprar per 1€ llibres de poemes guardonats amb premis que en valien 12.

Quina devaluació tan terrible.

D'una festa mòbil

Hui, hom festeja la figura d'un sant que mirat amb pregonesa més d'u hauria de rebutjar-lo: misogin, fanàtic i engalipador, per exemple. Endemés, encara hi ha algú que en reivindica la festa (no el sant), cosa que és una contradicció, des del meu punt de vista. En fi, les devocions són les devocions.

De dones i reconeixements

Fa un parell de mesos estic fent un curs que tracta de la memòria democràtica: un curs que té la idea d'incorporar en la programació escolar aspectes de la llei espanyola de memòria històrica i endemés la valenciana específicament. En aquest temps he aprés moltíssimes coses al voltant d'aquest tema i he de dir que jo ja incloïa en la meua programació certs aspectes de la memòria històrica. Hom hi ha parlat de terminologia, de lleis, de còmics, de grups socials i el darrer tema era el torn de la dona. He hagut de fer un treball que fera esment de la repercussió de la dona tant en la postguerra com en la Transció i si hom els ha dedicat les honors que hagen pogut meréixer.

La meua conclusió és que al meu poble la dona poc de paper rellevant ha pogut desenvolupar equiparable al de l'home (tampoc és que hi hagen hagut hòmens amb papers rellevants, la veritat), ni el poble ha ¿pogut? retre cap mena d'homenatge a les dones locals ni les foranes. Tot plegat, deixa el conjunt del municipi un força molt desmemoriat.

D'un mesquí

I aquell, soberg d'una autoritat impròpia, va dir que calia patir com havia patit Crist.

INDIGNE