La TV3 acaba d'alçar molta polseguera amb l'emissió d'una sèrie bilingüe castellà i català. Bé, aquest fet no és gaire novedós, atés que programes com l'APM o el Polònia són bilingües també. El tocat polèmic ha estat per ço que he llegit que diuen que els personatges catalanoparlants canvien de llengua quan parlen a gent castellanoparlant, amb la qual cosa s'esborra d'un bufit allò que els alumnes estudien en sociolingüística: el bilingüisme passiu. Aleshores, els laments que fan molts ha estat que el castellà és la llengua comuna i que els catalanoparlants són qui fan el canvi sense esforç (i no a l'inrevés).
Amb tot, em ve al cap un pensament que relaciona la TV3 amb el desvetlament psicològic dels fills vers els pares; vull dir, el tòpic quan els adults deixen de ser els herois dels fills. Doncs això podria passar ací: quan ens pensàvem que la TV3 era superpoderosa, que seria la televisió dels catalans (i també dels valencians) que emetria tot en català i que resoldria totes les mancances i seria l'equivalent en català de les televisions en castellà, francés, italià, etc. Però no, la TV3 no és eixe superheroi i ha mostrat que no és el puntal fort i indestructible.
Al remat, en acabar aquest pensament m'ha vingut al cap Andorra. Ja sabeu, un país amb llengua catalana com a oficial i tot açò i allò que pot representar. Amb tot,açò és un altre cavil·lament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada