divendres, de juliol 24, 2020

D'una lectura

Aquesta obra de la Virginia Woolf ha estat una galtada ben grossa des de diversos aspectes, com a home sobretot. M’ha aclaparat la seua intel•ligència, el seu bagatge de lectora i la visió que cal saber de tot (economia, política, literatura, periodisme) per a poder parlar de tot. M’ha recordat moltíssim el Joan Fuster (també el Joan Francesc Mira, però més el Fuster): lector, lector i lector i lúcid a l’hora d’escriure i debatre (i rebatre). Aquesta lectura més les notes d’ampliació que hi afig són una exhibició de dona llegida i que fa servir tot aquesta bibliografia per a bastir un discurs solidíssim. Al tocat d’açò em fa reflexionar que si hom vol dedicar-se professionalment a l’escriptura, aquesta és la formació que és menester. [sobre la bibliografia que desenvolupa: m’ha meravellat quanta pàgina s’ha escrit en llengua anglesa, de quins temes, prosaics i elevats, i em fa pensar que en català, supose, no devem tenir una constància escrita tan exuberant d’història social].

Aquest llibre és una manera elegant de dir a un home que el seu (el meu) genère ha estat en el passat i en el present un agent castrador de la dona, tot amb l’excusa de respondre una carta que demana el suport a evitar la guerra. Llegir aquestes pàgines m’ha fet veure quina ha estat la devastació moral que han hagut de patir elles i com encara ara, alguns dels temes tractats són vigents en el segle XXI.

M’ha sobtat que en l’any d’escriure el llibre, durant la Guerra d’Espanya, parle de temes com el de pagar un sou a les dones que es dediquen a tenir fills i tenir cura de la llar; també tracta el tema actual de la nova masculinitat que té com a objectiu que l’home siga igualitari; relacionat amb tots dos, que l’home compartisca la cura de la nissaga, amb permisos de paternitat. Si això es fea en els anys trenta, em pense que deu vindre de més temps arrere (i pense: ¿passava també en les nostres terres?).

Com a home m’he pogut sentir miserable de pertànyer al gènere masculí i en llegir aquest llibre, més que descobrir la sopa d’all, he descobert la planta de l’all, l’aigua i el pebre-roig. Tal com he dit de les altres dues lectures (Marie de Gournay i Mary Wollstonecraft: he de dir que he encertat l’orde lectura), haurien de tenir la versió per a adolescents: per a elles per a saber com ha estat la història i per a ells com no repetir-la. Perquè en llegir aquest llibre s’entén per què certes persones tenen por de la Virginia Woolf (i de les idees que escampa); s’entén per què hom parla dels privilegis masculins; s’entén per què l’ateisme i el pacifisme són avorrits i temuts.

Pel que fa a la lectura, té certs moments de dificultat, perquè l’estil que té l’autora és molt tallat, vull dir, inclou molts incisos, i en el meu cas he hagut de tornar arrere manta voltes. Cal dir també que la traducció s’ha permés la llicència de fer-ho desficiós, per exemple en la col•locació de la paraula però en mig del discurs. Ja posats en el tema, el corrector no s’ha lluït gens en els futurs de probabilitat, atés que el llibre n’és ple, i d’altres coses més.

Al remat, des del meu punt de vista, deixa anar un espòiler de ço que serà la seua fi: No seria millor que saltéssim del pont al riu; deixéssim estar el joc; declaréssim que tota la vida humana és un error i d’aquesta manera acabar amb [sic] tot això?

Cap comentari:

Publica un comentari