En el meu afer docent estic contínuament en contrast; vull dir, rep molts estímuls de ço que representa la pedagogia moderna i d'autonomia de l'infant però xoca contra la rigidesa (sí, rigidesa) del sistema educatiu i contra els hàbits dels alumnes o també alguns pares.
Les xarrades subvencionades per entitats bancàries enormes o d'altres grups que apleguen diners i poder fan mal el cor del professoram, o almenys a jo, perquè mostren una manera de fer que quasi sempre no té a vore amb la realitat d'un centre, d'un poble o d'un alumnam.
També mire amb enveja corrents pedagògics que parlen d'aquesta autonomia personal de l'alumne, de la història que hi ha darrere en ço que significa l'origen del moviment, alhora tan paradoxal: Montessori, Ferrer i Guàrdia, etc. van fer dels infants pobres, de classe obrera, dels més desavantatjats en definitiva, els destinataris d'aquests corrents nous pedagògics i ves per on ara aquesta mena d'escoles són privades, els assistents de les quals solen ser de famílies amb poder. Quin fet més contradictori.
Endemés prenc consciència que el sistema educatiu, com més va més es desvia de la creació, de la llibertat, de la capacitat de pensament i raonament autònom i així l'ensenyament de secundària és una graella separadora que fa trobar a faltar el llac de l'etapa infantil.
En conclusió, com a professor fer recerca de corrents pedagògics pioners, capdavanters d'un segle arrere o dos crea una certa angoixa de comprovar quant complicat, quanta variable hi ha en aquesta post d'escacs que és l'ensenyament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada