divendres, de juny 19, 2020

D'una lectura

Aquest llibre (Vindicació dels drets de la dona, de la Mary Wollstonecraft) m'ha fet pensar certament en allò que representa ser una dona en una època tan llunyana, no només en el temps sinó també en la idea que hom té de societat; alhora no puc evitar quant actual és encara, en graus diversos, en matisos varis, a tot el món: el concepte de separació de classes, la forma de l'educació familiar i pública, l'actitud d'hòmens i dones en la societat. Tot un conjunt que fa reflexionar de com és possible que amb més de dos segles de distància encara calga canviar tant i com la inèrcia al llarg d'aquests anys encara també conserve velocitat.


La Mary Wollstonecraft parla de la igualtat entre hòmens i dones des de dos punts de vista oposats: així, com a criatures de Déu, doncs, són iguals i mereixen el mateix tractament i han de servar els mateixos drets i deures. Ella malda perquè entenguem que la virtut i la raó són dos aspiracions de l'esser huma, siga home o dona, i que només d'aquesta manera hom pot viure en harmonia en una societat moderna i avançada. Aquesta societat ha de posar a l'abast els drets a tots dos i si hom fa ús dels drets ha de ser conseqüents amb els deures: hòmens i dones. Ara bé, si bé diu que elles haurien de poder assolir els oficis que fan els hòmens, en unes quantes ocasions deixa anar que la tasca de la dona és la de tenir fills i tindre cura de la família i la de l'home la de ser el suport material i un poc tindre cura dels fills.

Altrament si Déu havia volgut que les dones no foren com els hòmens i havien d'estar en un nivell inferior (econòmic, cultural), hom no hauria d'exigir a elles el mateix que als hòmens. Açò vol dir que si les dones han de ser educades d'acord amb la idea que no pot aconseguir mai ser igual que l'home, a pensar com l'home, a tenir treballs com l'home, etc. doncs que és injust fer-ne sàtira pel nivell intel·lectual baix: més aïna seria un retret a l'home per permetre que açò passe o per fer llenya d'un arbre abatut.

El llibre també fa moltes referències a autors que tracten l'ésser femení: fesomia, caràcter, educació, i no s'està d'atacar força enutjadament una figura cabdal del pensament com és Rousseau, en l'aspecte de l'educació femenina. En el meu cas, que no en sabia res amb l'edat que tinc, m'ha aborronat tindre coneixement no només de les idees que tenia per a educar el sexe femení sinó que també quant vigents són encara (la sèrie Doraemon, els anuncis de joguets o certs hàbits socials com la presentació en societat de les adolescents). Endemés, ataca també les dones que segueixen el mateix pensar que Rousseau i d'altres moralistes com ell, amb la qual cosa l'autora té clar quin és l'enemic: qualsevol, siga masculí o femení. Vull destacar que sovintegen els retrets a les dones que no saben educar els infants per aquesta mancança de raonament, capficades moltes voltes per fets banals com la moda, etc. Al tall d'açò, dins d'aquest calaix fica també els novel·listes que escriuen obres que mantenen el pensament sentimental i no racional de la dona i em venia al cap constantment La senyora Bovary de Flaubert.

En l'obra Déu i el seu poder, saviesa, etc. són esmentats constantment i ell és la finalitat a què hem d'aspirar com a humans. Certament, el llibre moltes voltes fa digressions de caracter religiós en què lloa la figura divina, el magnifica i el concep com a destí final de la humanitat, gloriós i perfecte. És per això s'allarga massa el discurs. Al remat, també els representats d'ell en la terra esdevenen blanc dels seus retrets.

Pel que fa a l'amor, he entés que és una cosa d'adolescents i que en arribar el matrimoni caldrà que vaja apagant-se aquesta flama tan apassionada per a deixar pas a l'amistat: moment ideal en què home i dona es donen afecte, deixen de banda l'aspecte pecaminós del sexe i tots dos es lliuren a ser bescanviadors d'enraonaments i estímuls intel·lectuals (i torna el problema: si les dones no són educades intel·lectualment, com poden ser el complement de l'home?). També m'ha recordat la Virginia Woolf, amb l'obra Una habitació pròpia, quan ella manifestava que la dona tenia un desavantatge des d'un punt de vista intel·lectual perquè no té els mateixos privilegis que l'home (temps, diners, ocupacions, classe social). Ací, la Wollstonecraft retreu també que hom negue a les dones igualar-se als hòmens i accedir a les mateixes oportunitats).

Per a acabar, el llibre és un volum considerable de llarg, gairebé 400 pàgines i en la part final deixa anar que hi hauria un altre volum de continuació, cosa que no va passar. Aquesta llargària, des del meu punt de vista, es fa un poc enfadosa, perquè continuament torna a les mateixes idees i conclusions, amb la qual cosa tenia la sensació que es repetia molt. Amb tot, aquest incident no és prou per a aplaudir un llibre verament indispensable, no només per als adults, sinó que estaria bé que hi haguera una versió adaptada per a adolescents.


Cap comentari:

Publica un comentari