D'un bescanvi d'impressions

Més que enraonar d'una pel·lícula, en feem llacades, grosseres, ràpides, però amb color. Una d'aquelles va ser que l'ésser era de poble però no del poble. Vet ací el gran abís a què abocava un determinant article.

De gentola

No sé si 65.000.000 d'euros (10.000.000.000 de pessetes) donen per a molt en àmbits com la dependència (cura d'ancians, de discapacitats, etc.), però el fet que hagen hi hagut polítics, ambaixadors i d'altres d'aquesta corda que hagen signat un manifest en favor del rei fugat (que segons alguns diaris hom calcula en 2.000.000.000 d'euros) em mostra de quina classe són aquesta gent.

De música i micromasclismes

Van anunciant la gira d'un grup de música del país que ha assolit renom, La Fúmiga. Són dotze els components: dotze hòmens i cap dona.

M'ha vingut al cap el test de Bechdel i he pensat si no hi hauria un equivalent però en música. Faig l'assaig de realitzar-lo.

Donant per model de grup musical quatre components, almenys u ha de ser dona; per tant parlem d'un quart dels integrants.

Aquesta música ha de tocar un instrument d'aquells que hom podria considerar primari (guitarra, teclat, bateria) o també cantar.

En cas de ser més d'una dona i de cantar, no ha d'ocupar-se únicament de les veus de cor.

Quant al tema i intèrpret de les cançons, si canta un home una cançó d'amor no ha manifestar sempre un esperit de protecció vers la dona; si canta una dona una cançó d'amor no ha de manifestar un esperit submís o complaent vers l'home.

Si el tema ha de ser combatiu o vindicatiu (com ocorre en grups nombrosos i de renom valencians), home i dona han de mostrar la mateixa actitud).

Bé, com ja he dit, és un assaig.

D'una entrevista

He començat a llegir al Vilaweb l'entrevista que han fet a l'Ernest Blanch, secretari general dels socialistes de les comarques valencianes del nord i assegura que el Partit Socialista és majoritàriament republicà. Dic que he començat a llegir perquè ho he deixat córrer a les tres primeres qüestions.

El titular ja m'ha decebut i la resta ha estat igual. De què serveix dir majoritàriament quan els qui manen parlen dalt o baix d'acatar la constitució que ens vam donar? De què val ser una majoria si al remat s'imposa eixa minoria monàrquica (o juancarlista o felipista o leonorista). De què val ser dipositaris d'un passat i renunciar-hi, però mantenint el nom?

Amb aquest tocat de l'afer del fugitiu, proliferen les referències a una república a venir o almenys un referèndum a votar. Però com pot ser hom tan càndid de somiar que el poble espanyol sobirà votarà en contra de la monarquia?

D'un concepte en què no havia pensat

De la lectura de Tres guinees extrec un concepte que m'ha deixat trasbalsat si hom em permet l'exageració. Ací, la Woolf esmenta la ignoràntsia. Ves per on, tota la vida sentint a parlar de la intel·ligèntsia i no haver deduït que hi ha ignoràntsia o no haver trobat mai el vocable en les meues lectures.

Doncs sí, la ignoràntsia, i com ara és més destacable, vigent. Cases d'apostes, populismes polítics de dreta, centre i esquerres (sí, esquerres!), plataformes d'entreteniment televisiu, etc. Certament ens governa la ignoràntsia.

D'una lectura

Aquesta obra de la Virginia Woolf ha estat una galtada ben grossa des de diversos aspectes, com a home sobretot. M’ha aclaparat la seua intel•ligència, el seu bagatge de lectora i la visió que cal saber de tot (economia, política, literatura, periodisme) per a poder parlar de tot. M’ha recordat moltíssim el Joan Fuster (també el Joan Francesc Mira, però més el Fuster): lector, lector i lector i lúcid a l’hora d’escriure i debatre (i rebatre). Aquesta lectura més les notes d’ampliació que hi afig són una exhibició de dona llegida i que fa servir tot aquesta bibliografia per a bastir un discurs solidíssim. Al tocat d’açò em fa reflexionar que si hom vol dedicar-se professionalment a l’escriptura, aquesta és la formació que és menester. [sobre la bibliografia que desenvolupa: m’ha meravellat quanta pàgina s’ha escrit en llengua anglesa, de quins temes, prosaics i elevats, i em fa pensar que en català, supose, no devem tenir una constància escrita tan exuberant d’història social].

Aquest llibre és una manera elegant de dir a un home que el seu (el meu) genère ha estat en el passat i en el present un agent castrador de la dona, tot amb l’excusa de respondre una carta que demana el suport a evitar la guerra. Llegir aquestes pàgines m’ha fet veure quina ha estat la devastació moral que han hagut de patir elles i com encara ara, alguns dels temes tractats són vigents en el segle XXI.

M’ha sobtat que en l’any d’escriure el llibre, durant la Guerra d’Espanya, parle de temes com el de pagar un sou a les dones que es dediquen a tenir fills i tenir cura de la llar; també tracta el tema actual de la nova masculinitat que té com a objectiu que l’home siga igualitari; relacionat amb tots dos, que l’home compartisca la cura de la nissaga, amb permisos de paternitat. Si això es fea en els anys trenta, em pense que deu vindre de més temps arrere (i pense: ¿passava també en les nostres terres?).

Com a home m’he pogut sentir miserable de pertànyer al gènere masculí i en llegir aquest llibre, més que descobrir la sopa d’all, he descobert la planta de l’all, l’aigua i el pebre-roig. Tal com he dit de les altres dues lectures (Marie de Gournay i Mary Wollstonecraft: he de dir que he encertat l’orde lectura), haurien de tenir la versió per a adolescents: per a elles per a saber com ha estat la història i per a ells com no repetir-la. Perquè en llegir aquest llibre s’entén per què certes persones tenen por de la Virginia Woolf (i de les idees que escampa); s’entén per què hom parla dels privilegis masculins; s’entén per què l’ateisme i el pacifisme són avorrits i temuts.

Pel que fa a la lectura, té certs moments de dificultat, perquè l’estil que té l’autora és molt tallat, vull dir, inclou molts incisos, i en el meu cas he hagut de tornar arrere manta voltes. Cal dir també que la traducció s’ha permés la llicència de fer-ho desficiós, per exemple en la col•locació de la paraula però en mig del discurs. Ja posats en el tema, el corrector no s’ha lluït gens en els futurs de probabilitat, atés que el llibre n’és ple, i d’altres coses més.

Al remat, des del meu punt de vista, deixa anar un espòiler de ço que serà la seua fi: No seria millor que saltéssim del pont al riu; deixéssim estar el joc; declaréssim que tota la vida humana és un error i d’aquesta manera acabar amb [sic] tot això?

D'una sèrie com una poma

La TV3 acaba d'alçar molta polseguera amb l'emissió d'una sèrie bilingüe castellà i català. Bé, aquest fet no és gaire novedós, atés que programes com l'APM o el Polònia són bilingües també. El tocat polèmic ha estat per ço que he llegit que diuen que els personatges catalanoparlants canvien de llengua quan parlen a gent castellanoparlant, amb la qual cosa s'esborra d'un bufit allò que els alumnes estudien en sociolingüística: el bilingüisme passiu. Aleshores, els laments que fan molts ha estat que el castellà és la llengua comuna i que els catalanoparlants són qui fan el canvi sense esforç (i no a l'inrevés).

Amb tot, em ve al cap un pensament que relaciona la TV3 amb el desvetlament psicològic dels fills vers els pares; vull dir, el tòpic quan els adults deixen de ser els herois dels fills. Doncs això podria passar ací: quan ens pensàvem que la TV3 era superpoderosa, que seria la televisió dels catalans (i també dels valencians) que emetria tot en català i que resoldria totes les mancances i seria l'equivalent en català de les televisions en castellà, francés, italià, etc. Però no, la TV3 no és eixe superheroi i ha mostrat que no és el puntal fort i indestructible.

Al remat, en acabar aquest pensament m'ha vingut al cap Andorra. Ja sabeu, un país amb llengua catalana com a oficial i tot açò i allò que pot representar. Amb tot,açò és un altre cavil·lament.