És un tema a bastament comentat, que els poetes i els qui escriuen poesia no poden viure d’açò. Aquest tipus de manifestació cultural té l’inconvenient que és a la llarga per a tot el que hom podria desitjar: per a formar-se una veu poètica, per a escriure els llibres i veure’ls publicats (en una editorial decent), per a adquirir un prestigi cultural o per a guanyar-hi doblers.
Del que m’he adonat és que actualment totes les manifestacions culturals que atorguen prestigi i deixen doblers són a la curta i tenen una vigència d’un any, fins i tot mesos, i el fet és que no sé si preocupar-me’n o no (com a mínim em negiteja i em fa pensar-hi). A tall d’exemple: les cançons diverses de l’estiu, els llibres supervendes, les pel·lícules comercials, etc.
Podria conhortar-me pensant que aquestes manifestacions no romandran a la llarga, de tan efímeres que són, que la vacuïtat que impliquen farà que hom se n’oblide. D’acord. Però en una societat en què per tot es paguen drets d’autors, i que malgrat els anys que passen sempre sentirem aquestes cançons d’estiu (a la ràdio, a les revetlles dels pobles, etc.); veurem pel·lícules (a la tele, infinitament repetides), tot em fa comprovar, tristament, que aquests creadors s’embutxaquen massa doblers amb propostes caducables que la massa de la gent perpetua com a formes d’oci cultural (amb la qual cosa engrandeix el cercle dels drets d’autor).
Al remat, els diners no fan la felicitat, ni tenen res a fer al gust de guanyar-se un prestigi literari, però m’agafa malíccia de veure com els creadors s’enriqueixen, amb aquella alegria, amb aquesta mena de manifestacions culturals, efímeres i ràpides.
Del que m’he adonat és que actualment totes les manifestacions culturals que atorguen prestigi i deixen doblers són a la curta i tenen una vigència d’un any, fins i tot mesos, i el fet és que no sé si preocupar-me’n o no (com a mínim em negiteja i em fa pensar-hi). A tall d’exemple: les cançons diverses de l’estiu, els llibres supervendes, les pel·lícules comercials, etc.
Podria conhortar-me pensant que aquestes manifestacions no romandran a la llarga, de tan efímeres que són, que la vacuïtat que impliquen farà que hom se n’oblide. D’acord. Però en una societat en què per tot es paguen drets d’autors, i que malgrat els anys que passen sempre sentirem aquestes cançons d’estiu (a la ràdio, a les revetlles dels pobles, etc.); veurem pel·lícules (a la tele, infinitament repetides), tot em fa comprovar, tristament, que aquests creadors s’embutxaquen massa doblers amb propostes caducables que la massa de la gent perpetua com a formes d’oci cultural (amb la qual cosa engrandeix el cercle dels drets d’autor).
Al remat, els diners no fan la felicitat, ni tenen res a fer al gust de guanyar-se un prestigi literari, però m’agafa malíccia de veure com els creadors s’enriqueixen, amb aquella alegria, amb aquesta mena de manifestacions culturals, efímeres i ràpides.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada