Excel·lència

En general, el conjunt de les persones corrents necesitem alguna oportunitat per a desmostrar que hom és algú especial en el grup a què pertany. Llevat del cap de setmana, en què hom sacseja la rutina de la resta de dies i es transforma, hi ha poquíssimes oportunitats per a transcendir en aquest trànsit pel món. No és que hom treballe per a sentir-se especial en tot moment, sinó que partint del grup de relacions de què forma part, aquest algú sent la necessitat de transcendir alguna volta en la vida i comprovar-se el centre de l’atenció i gaudir-ne. Més encara quan no hi ha inquietuds de cap tipus, hom viu dins l’anonimat més absolut i no té a l’abast els mecanismes per a esdevenir algú.

Pel que he pogut intuir, una de les eixides extraordinàries (o l’única) actualment és casar-se, és a dir, realitzar una cerimònia per l’església i celebrar-ho amb un convit de massa convidats (la cerimònia pel civil es descarta per raons vàries: no queda tan bé, no és gens lluïdora, hom no vol agreujar o decebre algun progenitor, etc. Atenció susceptibles: malgrat que algunes parelles sí que creuen autènticament en la cosa religiosa, aquestes en són poques; per tant, en el fons, en el fons, la raó no està en el motiu de fe). Un casament, i per l’església, és el més efectiu on desplegar tot l’aparell enlluernador i encisador: edifici emblemàtic, ocupació del carrer, soroll i escama, besamans i arròs, llums i flors; ja a l’àpat, les crides als nuvis, les bromes i els regals, el vals a soles, els jocs i els recordatoris, el brindis i l’encetada del pastís, etc.

Malgrat la coentor que representa en moltes ocasions algun acte de la festa, la parella realitza el desig de sentir-se important i calma la necessitat latent de voler expressar l’excel·lència envers un públic. Quan s’acabarà la cosa, hom tornarà a la vida ordinària i acostumada, i encara recordarà aquell moment d’esplendor, fet i fet, serà com el cant del cigne, perquè no hi haurà una altra ocasió aital per a gaudir de l’excel·lència, més quan la parella és jove (el bateig i la comunió van per aquest camí, però el protagonista és el fill i aquest, en ser tant petit, no és conscient de la magnitud del desig).

Al remat, a mi, també m’agrada sentir-me excel·lent, gaudir de moments de lluïment i comprovar-me el centre de la massa. En el meu cas, ja l’he viscut, però com a poeta, quan he hagut d’arreplegar un premi o de presentar el poemari. No és tan cridaner com un casament, però què hi farem, d’on no hi ha no se’n pot traure. Ara, molt més barat sí que és, més que res per als assistents de l’acte.