Normalment, els treballadors que fan faena a les empreses reben de direcció alguna mena de suport amb intenció psicològica perquè d’aquesta manera es poden sentir valorats i a gust, i hi exerceixen les seues funcions amb més tremp. Són incentivats perquè l’aprenentatge i la tasca desenvolupada, d’una banda beneficie el treballador, i d’una altra revertisca en l’empresa, de manera que aquesta no té la necessitat de contractar constantment gent nova i esperar que es forme. D’un altre costat, caldria fer esment dels tipus de treballadors i dels tipus de faena: en el cas que tenim ací, parle dels funcionaris, i per la faena que desenvolupen em referisc als docents (i no als de justícia o als arreplegadors de fem municipals), fet i fet, parle de la meua condició de professor.
Aviat hom m’assignarà una plaça definitiva i les sensacions que tinc m’indiquen que serà absolutament el Baix Segura, sense mirament: òbviament, la destinació per a la gent que habitualment no disposa de punts suficients. Pel que he pogut sentir, a les Balears hom incentiva els professors interins amb l’assegurança d’una mena de contracte de continuïtat, pel fet que les Illes no són gaire còmodes (transport, per exemple), perquè aquests interins (si és que encara no tenen cap mena de lligam) a la mínima que se’ls presenta la possibilitat de treballar a la península, deixen amb el cul a l’aire els instituts (ja que entrar a la borsa de València és molt complicat i no val badar) i han de començar de zero, amb un altre professor que agafe de pressa la marxa de l’institut.
Pense en l’actitud de les Balears, de voler retenir els treballadors de l’ensenyament, perquè comprén que hi ha demanda de docents i molt poca oferta on triar. Si fidelitza docents valencians durant uns anys amb aquesta mena de seguretat, confia que s’hi queden i, vés a saber, que acaben jubilant-se allí. Sembla, doncs, que el departament d’ensenyament té clares algunes coses per retenir treballadors, malgrat que no podrà fer res d’aquella gent lligada (parella, fills, etc.).
De retruc pense en l’actitud del País Valencià: els docents en expectativa sabem que pararem allí i que seran cinc anys com a mínim de travessia pel desert. Sabem també que hom cercarà qualsevol raó legal per demanar-hi comissions, durant tants anys possibles com per a obtenir un trasllat avinent sense haver xafat mai la primera definitiva, i així està el sud, ple d’interins que ocupen les places dels definitius, fent companyia als professors que, o bé no han aconseguit una comissió o s’hi han quedat perquè no tenien cap cosa que els lligara a res i ja s'hi jubilaran.
Des del punt de vista com a treballador de l’empresa que pateix per aquesta mena d'incentiu d'intenció psicològica, vet ací la pregunta retòrica: ¿quin incentiu m’ofereix la conselleria d’Educació per a quedar-me en aquelles terres i no caure en el daltabaix psicològic, i no haver de recórrer a comissions?
Aviat hom m’assignarà una plaça definitiva i les sensacions que tinc m’indiquen que serà absolutament el Baix Segura, sense mirament: òbviament, la destinació per a la gent que habitualment no disposa de punts suficients. Pel que he pogut sentir, a les Balears hom incentiva els professors interins amb l’assegurança d’una mena de contracte de continuïtat, pel fet que les Illes no són gaire còmodes (transport, per exemple), perquè aquests interins (si és que encara no tenen cap mena de lligam) a la mínima que se’ls presenta la possibilitat de treballar a la península, deixen amb el cul a l’aire els instituts (ja que entrar a la borsa de València és molt complicat i no val badar) i han de començar de zero, amb un altre professor que agafe de pressa la marxa de l’institut.
Pense en l’actitud de les Balears, de voler retenir els treballadors de l’ensenyament, perquè comprén que hi ha demanda de docents i molt poca oferta on triar. Si fidelitza docents valencians durant uns anys amb aquesta mena de seguretat, confia que s’hi queden i, vés a saber, que acaben jubilant-se allí. Sembla, doncs, que el departament d’ensenyament té clares algunes coses per retenir treballadors, malgrat que no podrà fer res d’aquella gent lligada (parella, fills, etc.).
De retruc pense en l’actitud del País Valencià: els docents en expectativa sabem que pararem allí i que seran cinc anys com a mínim de travessia pel desert. Sabem també que hom cercarà qualsevol raó legal per demanar-hi comissions, durant tants anys possibles com per a obtenir un trasllat avinent sense haver xafat mai la primera definitiva, i així està el sud, ple d’interins que ocupen les places dels definitius, fent companyia als professors que, o bé no han aconseguit una comissió o s’hi han quedat perquè no tenien cap cosa que els lligara a res i ja s'hi jubilaran.
Des del punt de vista com a treballador de l’empresa que pateix per aquesta mena d'incentiu d'intenció psicològica, vet ací la pregunta retòrica: ¿quin incentiu m’ofereix la conselleria d’Educació per a quedar-me en aquelles terres i no caure en el daltabaix psicològic, i no haver de recórrer a comissions?
Mal estan les coses pel nostre -nostre?- sud, no et vaig a enganyar; a Conselleria, tant se li'n fot que se'ns caiguen les neurones a trossos per aquella contornada: els instituts només existeixen fins que s'apaga el flash de la foto d'inauguració; després, que ens donen pel sac -o per Sacs, que no pilla tant lluny com Torrevieja-.
ResponEliminaUna solució? O un apanyo: comença a estudiar rus, et pot ser útil dins de l'aula. Més que el valencià, per descomptat.
també pots canviar de feina...
ResponEliminaNimué, efectivament, una opció (que he meditat molt)és canviar de faena, però roda i volta no canviaria la situació que critique negativament. La idea del text no és abandonar el vaixell, sinó que el capità del vaixell no fa res en absolut perquè els treballadors s'hi senten valorats.
ResponEliminaFixa't en el cas del professor de valencià: quin gust es pot tenir quan l'assignatura és optativa, quan la llei del valencià no estableix cap mesura d'introducció de l'idioma per a aquestes terres castellanes (angleses?), quan els governs (locals, comarcals, provincials, nacionals, estatals) no hi fomenten el valencià, ni tan sols per dignificar-lo un poc, quan la conselleria no es calfa el cap perquè ens hi puguem sentir integrats. Com a mínim a les Balears és llengua oficial, però i al Baix Segura?
Tornem a la mateixa, no m'agrada el Baix Segura perquè laboralment no m'agrada la faena que faig, però què en diràs del cas dels que sí que els agrada ensenyar?
Giorgio, el rus queda lluny, però ja m'he fet la idea d'estudiar romanés, ucraïnes, reprendre l'anglés, etc.
els que els agrada ensenyar ensenyaran a pesar de tot, el que siga, qualsevol cosa. O et penses que la situació a les aules catalanes és el paradís? Tinc 60 alumnes aquest any. Cap catalanoparlant i cap amb cap interés ni per la llengua ni per res. L'any passat tenia 120 alumnes en el mateix cas. Sovint em passa que lúnic que té algun interés és el magrebí, angelet meu.
ResponEliminaPerò si el sistema no s'adapta a nosaltres ens hem d'adaptar nosaltres al sistema i si no volen aprendre ortografia aprendran altres coses però aprendran. Aprendran a callar, a respectar, a picar a la porta, a demanar permís, a valorar-se, a valorar, i de tant en tant, aprendran que la s pot ser sorda o sonora.
Els que els agrada ensenyar, ensenyen, t'ho assegure.
Benvolguda Nimue, no et lleve la raó amb el que dius, idò i tant que Catalaunya no és el paradís. El meu retret va envers l'administració pública valenciana relacionat amb el concepte d'incentiu laboral.
ResponEliminaRepetisc, i torne a la pregunta retòrica ¿quin incentiu puc tindre jo (o els altres que hi treballaran) en treballar al Baix Segura? De quina manera podria "malcriar" conselleria d'educació els treballadors que envia allí? Com podria sentir-me "estimat" per l'empresa?
em sembla que el que no acabe d'entendre és per què necessites sentir-te mimat per l'administració. Les coses s'han de fer quan toca fer-les, ben fetes i per un mateix. La resta genera karma des d'un punt de vista budista i no puc compartir-ho. Ei, que jo també hi ha dies que estic xunga en la feina però per mi mateixa, amb les meues limitacions i circumstàncies, no perquè considere que ningú ha de fer res per mi.
ResponEliminaTu fes el que has de fer i la resta vindrà per si sol.
(i et recorde que arribar a aquesta conclusió em va costar una baixa laboral per depresió, un any de teràpia i un canvi de professió. Fins que em va tocar fer de profe una altra vegada.)
Estic totalment d'acord que la faena la fa cadscú quan toca, ben feta i per u mateix.
ResponEliminaL'empresa no té per què malcriar-nos, simplement fer que ens sentim bé en la faena: si no, estaria entrant en casos de mobbing laboral. PEr exemple, equips directius amb rebuig pel valencià, professorat que no vol a saber-ne, etc.
Quan m'he referit a les Balears i a la manera que té de guanyar-se un treballador susceptible de pegar a fugir (més encara, quan és interí, perquè al remat, l'administració no fa mans i mànigues per traure les places d'oposició que toquen) vull dir que efectivament, saben que el kilo de professor va car i amb una oferta de tres o quatre anys seguits de treball potser aconseguirà que un interí de la península s'hi quede i mamprenga i consolide un projecte de treball en l'institut. És, dalt o baix, una manera d'incentivar el treballador, malgrat la insularitat.
He fet servir aquest exemple de les Balears per a aplicar-lo al país (al nostre país) concretament al Baix segura, eixe mamu que tots defugim. Quines són les raons per les quals defugim Oriola, Torrevella o Albatera? No és únicament perquè és un desert ben trist (encara que a tu t'agraden molt els deserts), sinó perquè no hi ha res allí que m'hi puga identificar ni lligar. L'administració no ha fet absolutament res perquè els professors de valencià s'hi senten com a casa. Òbviament Alacant o València també són zones de bel·ligerància envers el valencià, però vulgues o no s'hi pot trobar alguna escletxa.
Quan parle de malcriar vull dir que no veig que puga incentivar-me en una faena que és optativa. Damunt que torpedina qualsevol intent d'escola en valencià manté l'statu quo de bel·ligerància. Em sembla que no he vist cap moviment pel valencià en aquella zona, ni els ajuntaments hi promouen res en favor de la llengua.
Tota aquesta actuació provoca en mi, i supose que en alguns altres treballadors de l'empresa en persones que a la mínima que podran pegaran a fugir, de manera que no es podrà consolidar cap projecte de treball concretament en valencià als instituts (no així en les altres assignatures). Així tenim la casa: els definitius que no hi volen ser i els que hi són són interins que canvien d'acord amb el darrer dia de juliol de les definitives.
Cadascú és lliure de treballar on vulga, i a l'obra sempre és hora, però si és cert que calen professors, com a mínim que complisquen les obligacions que tenen com a cap de personal funcionari: si jo he de realitzar les tasques que la direcció em mana i tenir-los el respecte com a superiors, també és obligació dels superiors fer que els subordinats es senten a gust en la faena i que puguen exercir les funcions amb la dignitat possible (i així evitar que caiguen en la depresió, com em va passar a mi a Vinaròs, ben a soles i precari)
Yo vengo a decirle que es de muy mala educación hacer comentarios en catalán en un blog que está escrito totalmente en español. Me gustaría haber escrito esto en catalán, pero mis padres decidieron que era mejor para mi formación y mi futuro profesional que aprendiera inglés y francés.
ResponElimina