3€ a la fira de vell

Voldria tornar a parlar del poemari del Dos poals…, aquesta volta per a fer saber que el llibre continua el camí de la normalitat en l’existència al món. Després de ser publicat, de ser venut (poc, però venut) i de tenir crítiques, bones, com tot poemari en català (bé, una crítica, però crítica és), ara el pas següent ha estat veure que es ven de segona mà.

Dies arrere, fussant per la xarxa vaig descobrir que hi ha algú (supose que de les Illes) que el ven. Es veu que està en bon estat; el preu de venda és de tres euros: potser és el preu que li pertoca; potser (i ací em fa gràcia) perquè sembla una picada d’ullet ja que coincideix amb un poema del llibre.

Si algú no vol gastar-se els deu euros que val a les llibreries, ja ho té clar, pot fer-ho per tres euros més despeses d’enviament a l’adreça següent (encara que estaria més bé que el compràreu a les llibreries): www.todocoleccion.net (al cercador hi poseu Dos poals).

Cuscús, te, i altres coses vàries.

Viure a poblet no predisposa al cosmopolitisme, però quan l’habitant va a ciutat i, per exemple, comença a estudiar una carrera, el sotrac és fort, i només aquesta persona tinga alguna mena de sensibilitat, no només voldrà repensar-se com a individu, sinó que, a més a més, ho acompanyarà amb l’adopció d’una altra cultura. Molt poca gent no cau en la temptació d’abraçar aquesta cultura forana, fer-la seua o imitar-ne els trets. Serà superficial o no, però es sentirà ben a gust amb aquest complement que ajuda a la perfecció de la persona.

Feta la tria, la persona voldrà aprendre’n la llengua. S’empassarà de tot el que representen els costums (menjars i begudes, vestits i decoració, etc.) i hi viatjarà. Fins i tot pot passar que hom es tombe per combinar cultures vàries i prendre’n allò que més l’ompli, i d’ací poden sorgir aparellaments singulars. En la meua experiència he conegut gent fascinada per la cultura àrab, per la japonesa, per la castellana, per la germànica, etc.

De petit, la cultura que m’atreia era la grega, la clàssica: vaig triar el grec a l’institut, col·leccionava retalls relacionats amb el grec, conservava embolcalls de productes amb text en grec. Fins i tot, escrivia a l’ambaixada de Grècia per a aconseguir segells i informació turística. Mirant arrere i pensant en aquests amics, em fa la sensació que no se m’ha quedat interioritzada, i ara només és una atracció mitgera. M’he quedat sense aquesta altra cultura pròpia i el que tinc és una barreja inconnexa de moltes altres que m’han aparegut per aquests amics que he conegut, com una mena de diletant (buf, paraula lletja segons la intenció amb què es diu).

Inquina

Anit es van donar els premis de la música, un acte bressolat pels poders públics, ja que hi anava la ministra de cultura i altres càrrecs de l’estat de les autonomies. De casualitat que ho vaig veure, perquè mentre feia un zapeig, que hi vaig ensopegar: tot just quan començaven a lliurar els premis (específics) de cançons en asturià, basc, gallec i català/valencià.

He de dir que és trist que grups espanyols que canten en llengua diferent del castellà només puguen optar a un premi, al de millor cançó en la llengua corresponent; un premi arraconat i trist amb més pena que glòria. Mentre que altres grups espanyols sí que poden optar a les altres categories (millor disc, millor etc.) encara que canten en anglés.

Els premiats perifèrics catalans van tenir dues visions diferents: Serrat va demanar que aquests grups autonòmics puguen participar en les altres categories, mentre que Raimon es va felicitar perquè alguna cosa està canviant quan li donen un premi honorífic per unanimitat del consell d’elegidors. Em sap malament, però Raimon va del tot enganyat: li han donat la medalla de xocolate, com la donaran a Llach d’ací uns anys. Aquest premi honorífic és una fal·làcia per a acontentar les consciències, fet i fet, cojuntura política. Serrat va més encaminat, però fa tard. Una llengua diferent en castellà no guanyarà MAI un premi de categoria perquè Espanya només escolta música en castellà (i en anglés, vists els premiats).

Al remat, hauria d’haver guanyat Antònia Font. Quina pena.

Excel·lència

En general, el conjunt de les persones corrents necesitem alguna oportunitat per a desmostrar que hom és algú especial en el grup a què pertany. Llevat del cap de setmana, en què hom sacseja la rutina de la resta de dies i es transforma, hi ha poquíssimes oportunitats per a transcendir en aquest trànsit pel món. No és que hom treballe per a sentir-se especial en tot moment, sinó que partint del grup de relacions de què forma part, aquest algú sent la necessitat de transcendir alguna volta en la vida i comprovar-se el centre de l’atenció i gaudir-ne. Més encara quan no hi ha inquietuds de cap tipus, hom viu dins l’anonimat més absolut i no té a l’abast els mecanismes per a esdevenir algú.

Pel que he pogut intuir, una de les eixides extraordinàries (o l’única) actualment és casar-se, és a dir, realitzar una cerimònia per l’església i celebrar-ho amb un convit de massa convidats (la cerimònia pel civil es descarta per raons vàries: no queda tan bé, no és gens lluïdora, hom no vol agreujar o decebre algun progenitor, etc. Atenció susceptibles: malgrat que algunes parelles sí que creuen autènticament en la cosa religiosa, aquestes en són poques; per tant, en el fons, en el fons, la raó no està en el motiu de fe). Un casament, i per l’església, és el més efectiu on desplegar tot l’aparell enlluernador i encisador: edifici emblemàtic, ocupació del carrer, soroll i escama, besamans i arròs, llums i flors; ja a l’àpat, les crides als nuvis, les bromes i els regals, el vals a soles, els jocs i els recordatoris, el brindis i l’encetada del pastís, etc.

Malgrat la coentor que representa en moltes ocasions algun acte de la festa, la parella realitza el desig de sentir-se important i calma la necessitat latent de voler expressar l’excel·lència envers un públic. Quan s’acabarà la cosa, hom tornarà a la vida ordinària i acostumada, i encara recordarà aquell moment d’esplendor, fet i fet, serà com el cant del cigne, perquè no hi haurà una altra ocasió aital per a gaudir de l’excel·lència, més quan la parella és jove (el bateig i la comunió van per aquest camí, però el protagonista és el fill i aquest, en ser tant petit, no és conscient de la magnitud del desig).

Al remat, a mi, també m’agrada sentir-me excel·lent, gaudir de moments de lluïment i comprovar-me el centre de la massa. En el meu cas, ja l’he viscut, però com a poeta, quan he hagut d’arreplegar un premi o de presentar el poemari. No és tan cridaner com un casament, però què hi farem, d’on no hi ha no se’n pot traure. Ara, molt més barat sí que és, més que res per als assistents de l’acte.

Padrins

Aquests dies s’està parlant molt del terroriste que ha estat en vaga de fam. No cal dir que els assassinats que han comés han de ser jutjats i castigats amb les penes que estableixen els jutges. Entenc també que les associacions de víctimes no estiguen d’acord amb les resolucions que s’hi facen i vulguen manifestar-ne el descontent. Ara bé, ací voldria afegir dues coses. Primer, ¿per què hom parla de pagar un preu polític, si accedeixen a les exigències dels terroristes, i tothom calla el que va ser el preu polític més gran i descarat, el de les víctimes del franquisme? (en què molts dels capitosts i dels pelacanyes del qual se’n van eixir sense responsabilitats). Segon, ¿Per què el PP s’abraona de mala manera quan alguns polítics bascs no condemnen els atemptas d’ETA, i els mateixos del PP no es dignen, d’una banda a condemnar el franquisme, d’una altra a enretirar qualsevol resta franquista, d’una altra a fer fora del partit aquells grupuscles nostàlgics de Franco, d’una altra, al remat, a salvar el record dels represaliats?

O ens calfem tots o puntada a l’estufa. Uns morts no tenen per què ser millors que els altres, només perquè tenen darrere un partit polític que massa bé sap com canviar les coses.

La vida de funcionari

Dins del món dels funcionaris, el més habitual és que es cerquen entre ells. En el meu cas, jo no tinc amics funcionaris: filaré més prim, dins la colla d’amics, no en tinc de funcionaris. No voldria que se’m considerara negativament per haver dit açò, simplement vull dir que se’m fa difícil compartir el meu estat de vida (de moment sense lligams i amb un esperit bastant independent) amb amistats que no siguen funcionàries i sense lligams, més encara vivint en un poblet enmig i lluny de les capitals. Tinc les vesprades lliures, tinc ponts i vacances d’escola, dissabtes i vesprades de diumenge ocioses i poca gent amb qui gaudir-les.

És un fet de què he hagut d’aprendre i, fet i fet, no m’hi acostume. M’agrada viatjar i des que treballe d’ensenyant aprofite els ponts per a fer-ho. Més encara, d’ara en avant les vacances escolars s’incorporaran en aquesta previsió. Poques voltes, llevat de les pasqües de cada any, he viatjat amb companyia, i és trist fer fotos només a paisatges i a cases i que no me les facen, a mi; o bé anar amb el cotxe i amb el tren sense ningú amb qui gaudir amb el trajecte.

Ausiàs Marc deia que cascú cercava són igual, doncs a mi, se m’espera un any ben carregat de ponts planificats. Vorem com m’ho trac dels dits.

Futur laboral

Normalment, els treballadors que fan faena a les empreses reben de direcció alguna mena de suport amb intenció psicològica perquè d’aquesta manera es poden sentir valorats i a gust, i hi exerceixen les seues funcions amb més tremp. Són incentivats perquè l’aprenentatge i la tasca desenvolupada, d’una banda beneficie el treballador, i d’una altra revertisca en l’empresa, de manera que aquesta no té la necessitat de contractar constantment gent nova i esperar que es forme. D’un altre costat, caldria fer esment dels tipus de treballadors i dels tipus de faena: en el cas que tenim ací, parle dels funcionaris, i per la faena que desenvolupen em referisc als docents (i no als de justícia o als arreplegadors de fem municipals), fet i fet, parle de la meua condició de professor.

Aviat hom m’assignarà una plaça definitiva i les sensacions que tinc m’indiquen que serà absolutament el Baix Segura, sense mirament: òbviament, la destinació per a la gent que habitualment no disposa de punts suficients. Pel que he pogut sentir, a les Balears hom incentiva els professors interins amb l’assegurança d’una mena de contracte de continuïtat, pel fet que les Illes no són gaire còmodes (transport, per exemple), perquè aquests interins (si és que encara no tenen cap mena de lligam) a la mínima que se’ls presenta la possibilitat de treballar a la península, deixen amb el cul a l’aire els instituts (ja que entrar a la borsa de València és molt complicat i no val badar) i han de començar de zero, amb un altre professor que agafe de pressa la marxa de l’institut.

Pense en l’actitud de les Balears, de voler retenir els treballadors de l’ensenyament, perquè comprén que hi ha demanda de docents i molt poca oferta on triar. Si fidelitza docents valencians durant uns anys amb aquesta mena de seguretat, confia que s’hi queden i, vés a saber, que acaben jubilant-se allí. Sembla, doncs, que el departament d’ensenyament té clares algunes coses per retenir treballadors, malgrat que no podrà fer res d’aquella gent lligada (parella, fills, etc.).

De retruc pense en l’actitud del País Valencià: els docents en expectativa sabem que pararem allí i que seran cinc anys com a mínim de travessia pel desert. Sabem també que hom cercarà qualsevol raó legal per demanar-hi comissions, durant tants anys possibles com per a obtenir un trasllat avinent sense haver xafat mai la primera definitiva, i així està el sud, ple d’interins que ocupen les places dels definitius, fent companyia als professors que, o bé no han aconseguit una comissió o s’hi han quedat perquè no tenien cap cosa que els lligara a res i ja s'hi jubilaran.

Des del punt de vista com a treballador de l’empresa que pateix per aquesta mena d'incentiu d'intenció psicològica, vet ací la pregunta retòrica: ¿quin incentiu m’ofereix la conselleria d’Educació per a quedar-me en aquelles terres i no caure en el daltabaix psicològic, i no haver de recórrer a comissions?

Vine al costat fosc, fill meu...

És un tema a bastament comentat, que els poetes i els qui escriuen poesia no poden viure d’açò. Aquest tipus de manifestació cultural té l’inconvenient que és a la llarga per a tot el que hom podria desitjar: per a formar-se una veu poètica, per a escriure els llibres i veure’ls publicats (en una editorial decent), per a adquirir un prestigi cultural o per a guanyar-hi doblers.

Del que m’he adonat és que actualment totes les manifestacions culturals que atorguen prestigi i deixen doblers són a la curta i tenen una vigència d’un any, fins i tot mesos, i el fet és que no sé si preocupar-me’n o no (com a mínim em negiteja i em fa pensar-hi). A tall d’exemple: les cançons diverses de l’estiu, els llibres supervendes, les pel·lícules comercials, etc.

Podria conhortar-me pensant que aquestes manifestacions no romandran a la llarga, de tan efímeres que són, que la vacuïtat que impliquen farà que hom se n’oblide. D’acord. Però en una societat en què per tot es paguen drets d’autors, i que malgrat els anys que passen sempre sentirem aquestes cançons d’estiu (a la ràdio, a les revetlles dels pobles, etc.); veurem pel·lícules (a la tele, infinitament repetides), tot em fa comprovar, tristament, que aquests creadors s’embutxaquen massa doblers amb propostes caducables que la massa de la gent perpetua com a formes d’oci cultural (amb la qual cosa engrandeix el cercle dels drets d’autor).

Al remat, els diners no fan la felicitat, ni tenen res a fer al gust de guanyar-se un prestigi literari, però m’agafa malíccia de veure com els creadors s’enriqueixen, amb aquella alegria, amb aquesta mena de manifestacions culturals, efímeres i ràpides.

Circ

Ara fa pocs dies, la maquinària parafernalística del govern del país es va posar en marxa per a regalar-se un bany de popularitat amb al visita del pilot de Fórmula 1 Fernando Alonso. Els nostres governants han venut el fum dient que València i, per metonímia tot el país, tornarà a estar una volta més, durant dues hores i huit minuts, en el mapa, en l’ull del món i, per consegüent, això produirà beneficis. Perquè els nostres regidors, davant performances i happenings d’aquesta categoria, no paren d’omplir-se la boca que els valencians i les valencianes en resultaran beneficiats, perquè és bo per a la Comunitat. No cal dir que els guanys de totes aquestes intervencions van a parar a poques mans, a aquelles que són a prop dels qui promouen tanta actuació; que al remat, haurem de continuar suportant que uns diners tan fàcilment desviables per a açò, siguen costosos o impossibles per a unes altres situacions de millora efectiva de la nostra qualitat de vida. El que m’agradaria saber és, per raó d’aquesta metonímia, quins són els beneficis que m’aporten a mi. Puc semblar egoista i demagog, però envers campanyes tan efímeres i cares (visita del Papa, biennals, copa de l’Amèrica) o d’altres més duradores (massificació urbanística, transvasaments d’aigua), jo voldria saber en què m’és beneficiós. A tall d’exemple: com a docent, ¿ha repercutit en una reducció de la ràtio d’alumnes per aula? Com a valencianoparlant, ¿hi ha més difusió del valencià en els àmbits quotidians (cinema, justícia, Baix Segura)? Com a ciutadà, ¿hi ha la vertebració ferroviària del país? Com a malalt, ¿hi han tres hospitals públics a la Marina Alta? La qüestió no és oposar-me o retreure actuacions com aquestes perquè sí, ja que, fet i fet, són manifestacions humanes comprensibles. El que em resulta injustificable és quan s’abandonen les prioritats amb excuses (cares, que no barates) per a lluïment personal i narcòtic de la massa.

Al punt que hom naix comença de morir… Pere March

En una de les classes de literatura del XIV i XV es comentava un poema de caire moral

(Mas lo foll hom no se’n dóna cosir
Que remirant sa carn bella e grassa
E lo front polit e lo cos ben tallat

E el sútzeu lloc on la maire ens tenia

Oh vell poirit, i què poràs tu dir
Qui et veus nafrat tot jorn de malaltia ?

Mas, com a porc que jats en la gran bassa
De fang pudent, tu et bolques en pecat.)

i de retruc s’esmentava una altra obra, De comptentione mundi: en el conjunt de tot això se’m va quedar la imatge dibuixadíssima dels religiosos que renegaven de l’aspecte físic del cos, és a dir, papes panxuts i enjoiats, o frares panxuts i bevedors, lascius tots, que parlaven de cossos bells de jóvens, però que en ser vells esdevindrien lletjos, arrugats, amb els sexes pudents i purulents.

No cal dir que a l’edat que jo tenia en aquell moment, acabada d’encetar la vintena, no m’explicava aquesta animadversió, però amb el temps hom lliga caps de com de perillós per a la integritat de l’esperit és ser jove, i de com de frustrant per a les persones habituades als refinaments era ser madur o vell. Perquè al remat, els qui realment patien per totes aquestes coses eren els nobles, els religiosos i els burgesos despreocupats que fóren susceptibles de practicar la contemplació, els quals, de tant de contemplar els luxes propis i les misèries d’altri (la base de la piràmide social) es veien un panorama ben agre.

Em fa la sensació que els moralistes tenien por dels cossos jóvens, llustrosos i de pell fina, perquè era el que havien conegut i ara ja no els era propi; aquell temps que havia fugit era el que blasmaven per pecaminós, però m’atreviria a dir que molts no renunciarien a tocar aquells cossos si es presentava l’ocasió, fruit de la concupisciència irredent (com passa ara amb molts adults que fantasiegen amb adolescents a Cuba, a Tailàndia o al Vietnam). D’una altra banda, si pensem en les condicions d’higiene del moment, en els zones de fora palau, és a dir, la vila, el camp, prostíbuls inclosos, s’entén que els moralistes abominaven dels cossos envellits perquè o bé estaven mutilats (aquells que havien anat a les guerres incontables), o bé estrafets (a causa de les malalties malcurades o dels hàbits alimentaris) o bé podrits (les putes o els putots que havien malgastat el cos): tots aquests oferirien una fotografia més aïna devastadora. Una representació actual seria aquelles imàtgens que ens arriben de l’Índia, o del Bangladesh superpoblats.

Al remat, hom pot entreveure com aquesta malvolença moralista, en moltes ocasions, és façana pura ja que, fet i fet, molts d’aquests personatges (religiosos o no) vivien en la seguretat del món virtualment bell i llustrós de palau endins, o sempre hi havia a la disposició un cos aital per a un altre de vell, arrugat i concupiscient.

Propòsit d'any nou

Vegem aquest plantejament. ¿Hom és més egoista quan decideix, juntament amb la parella, no tenir criatures per gaudir del temps sense lligams, viatjar allà on el cor dirà, disposar els sentits en les tasques intel·lectuals? ¿Hom és més irresponsable quan sense tenir mitjans, ni recursos, ni temps que esmerçar-hi, decideix tenir criatures?

-Maniqueu, maniqueu!

-Perdó, perdó...

El dimoni a casa

Tinc un dilema a causa del meu ateisme i la meua condició de valencianoparlant apallissat. Aquest dilema s’accentua en dates assenyalades i ara que ve el Nadal em toca a la vora. Torne a dir, no crec en cap déu ni entitat superior, i una de les activitats que es solen fer a l’institut ara que s’acosta la cosa és desplegar tota una sèrie de material sobre el tema: en el cas de la meua assignatura, nadales i targetes en valencià. Jo ho tindria fàcil, passar de fer-ne esment i continuar amb el ritme del curs. Ara ve el problema: ja que el valencià va perdent cada volta més àmbits d’ús i, a més a més populars, si jo obvie aquest fet i evite realitzar aquest exercici de proselitisme nefast per a les ments que pensen (ensenyar nadales, escriure felicitacions, etc.) ¿contribuïsc a la substitució lingüística perquè, al capdavall, el que pega amb més força és el castellà, i aquest n’esdevé pràcticament l’omnipresent, cada volta amb més diferència?

Cap agressió sense resposta

En el cas que ateny, la resposta aquella nit va ser, doncs recorda-te'n que jo la tinc més grossa que tu.

Avís al navegant, pensa-t'ho abans una altra volta.

Ombra

Aquesta setmana comença el meu concurs perquè se m’assigne la plaça definitiva. El termini acabarà l’1 de desembre i hauré d’estar unes dies calfant-me el cap per a omplir papers, fer fotocòpies, mirar centres, etc, amb el resultat que qualsevol passarell novençà ja sap i no pot defugir, com a inexorable que és: el Baix Segura. Un tràmit que es resoldrà provisionalment el final de març i que esdevindrà definitiu com una llosa el final de maig. No m’agrada gens la docència, ja ho he comentat en altres ocasions, i ara m’agradarà més poc encara quan em tocarà un institut de Rojales, de Catral, d’Albatera, de Torrevella o de Dolores. Estaré més a prop que els companys valencians a Catalunya, és cert, però ben lluny del que em lliga a la terra.

No corren bons temps per a la meua integritat emocional, que des d’aquest estiu té moltes fuites d’aigua.

Publicitat

Per fi, després de més d'un any, he pogut llegir la ressenya literària (única) que es va fer del meu poemari i que es va publicar a l'Avui. Després d'haver mirat per internet i regirar l'hemeroteca, finalment he pogut llegir-la. Tot gràcies al fet que un mes arrere vaig conéixer la persona que en va fer la crítica en una trobada d'escriptors. Es diu Xènia Dyakonova (moltes gràcies de bestreta) i fa així:

POESIA

"Riure i ganyotes"

Dos poals de sabó i un cabàs de no res, quan, fet i fet, uns altres peguen el mos; no hi ha cap altre camí que descreure, de Josep Vicent. Viena, 2005, Barcelona.

El títol del quart poemari del jove poeta valencià Josep Vicent és llarg i un pèl pretenciós. Tanmateix, cal remarcar que no és exempt d’originalitat, ja que fins ara, que jo sàpiga, no hi ha hagut poetes que posessin per títol del seu llibre tot un poema. Aquest afany de novetat és una de les característiques essencials de l’autor en qüestió, que no deixa de ser confirmada per cadascun dels seus versos.
Josep Vicent, amb la desimboltura d’un poeta ple de vitalitat que té tota la vida per davant i tota una tradició cultural al darrere, combina les pròpies facècies i els jocs de paraules més o menys enginyosos amb les reminiscències dels referents més importants de la literatura catalana, des de Ramon Llull fins a Pere Calders. Aquest mètode li permet de trobar una manera de burlar-se afectuosament dels clàssics i alhora de sí mateix. Tot el contingut del llibre Dos poals ... està tan impregnat de citacions, al·lusions i paràfrasis, unes evidents i d’altres amagades, que fa recordar la convicció de Josep Pla que el plagi és l’ànima de l’art. En el cas de Vicent, es tracta d’un plagi intel·ligent, portat a terme amb tota la malícia i la gosadia d’un alumne brillant que admira els mestres però per culpa del propi tarannà entremaliat no s’està de tirar-los de les barbes. El jove poeta, com a bon valencià, és summament irònic, i té una debilitat per les paròdies explícites i grotesques. Molt sovint els seus poemes brevíssims, d’una simplicitat absoluta i un humorisme àcid, porten títols inacabables i ampul·losos, que poques vegades tenen res a veure amb el poema, i que semblen inventats expressament per ser desmentits de seguida i provocar una rialla desconcertada però generosa del lector. És un truc que Vicent, conscientment o no, ha manllevat a la pintura dels primers suprematistes, amb la diferència que el rerefons de l’obra de Vicent no és la tètrica realitat soviètica sinó el colorit jovial i el caliu de la cultura catalana i europea. Un dels poemes més graciosos del llibre: “J’ACCUSE – No, Josep Vicent, no ho faces, que això implicaria un bon grapat de problemes i encara no hi estem preparats... – Està bé! Però el dia que sàpia francès, prepareu-vos.” Podria ser la inscripció de sota d’una caricatura immortal.

Ny

He de dir que no em sent espanyol per la raó planera que Espanya no deixa que me’n senta. Perquè, al capdavall, tot és qüestió d’amor i de carinyo: se’m fa difícil dir-me espanyol quan Espanya només és Castella, i no València, i no se’m fa cas en absolut en termes lingüístics, per exemple.

Heus ací uns exemples que em peguen tort i que augmenten més la llista de greuges. En primer lloc, per què a tota cosa espanyola s’hi ha de col·locar la ñ? No s’hi val posar com a excusa que és la llengua oficial de l’estat: el castellà és igual d’espanyol que el basc o el català. De retruc, per què s’ha de posar el signe diacrític ˜ a qualsevol cosa que represente Espanya? Si hom vol fer servir el diacrític, doncs que ho faça per a coses castellanes, perquè ni l’aranés ni el català tenen aquest símbol.

D’una altra banda, m’indigna que només es puga aprendre català als Països Catalans i a Madrid. Em fa la sensació que sobrem a les altres capitals espanyoles. Per què ha de pagar Catalunya o el País Basc tot allò que significa projecció de l’idioma i no l’estat? En aquest pla, per què no s’actua de la mateixa forma en casos com Madrid o les Castelles? Fet i fet, haurien de ser les autonomies les que finançaren les llengües, i l’Estat les finançara totes.

Al remat, tota aquesta queixa ve per la cosa tan simple de veure als mitjans de comunicació coses com aquestes: ÑBA, Ẽ, etc.

Classificat

En moltes ocasions em passa el que alguns considerarien com a coincidències, en què en un espai breu de temps s’ajunten tres o quatre fets relacionats. Ara temps arrere, després de pujar el text cosiues, una amistat que tinc (veges tu, què he fet jo a aquesta persona) em va enviar u d’aquests qüestionaris (memes) que es solen passar alguns dipers. Deixeu-me que vos n’escriga tres exemples, en gradació de poc a molt compromés: Quan i on et vas masturbar per primera volta? Quin ha estat el somni eròtic més estrany que has tingut? En el cas de ser home (o dona), has tingut mai alguna relació sexual amb un altre home (o dona)? Si no, la tindries? Aquesta enquesta em va semblar simpàtica, atrevida i fins i tot em va dur al temps de l’adolescència.

Faig l’esment del tema de les coincidències i trec aquest qüestionari, perquè aquest cap de setmana han passat uns quants d’aquests fets relacionats. En primer lloc, dissabte m’ha tornat de forma llampant aquesta enquesta i he recordat que dins la meua colla d’amics no he tingut una conversa amb el tema de les preguntes (i quan dic conversa, em referisc a parlar-ne a fons, amb detalls, ço és, obrint el cor en aquest afer íntim, -i mira que hem fet acampades amb foc nocturn, com passa a les pel·lícules). En segon lloc, mentre sopàvem, van aparéixer de colp dues anècdotes relacionades amb el tema sexual personal, d’aquest caire compromés a què m’he referit abans. Per a acabar, a mitjan matinada, assaguts en una terrasseta, hom em comenta que, fet i fet, no parlem de les coses, i ací per coses cal entendre temes profunds i personals, per exemple, com el que he comentat ara, que dins la colla no es parla d’aquestes coses compromeses, amb el cor a la mà, amb tots els ets i els uts.

Al remat, vés per on, en un dia se m’han ajuntat coses i quines coses! (i pel que fa al tema de comentar-les, també pot ser que se n’ha parlat, i jo no hi he estat present!)

La botifarra a la cendra: precedent perillós

Volia començar aquest text fent una referència a la constitució, i de retruc fer-la servir d’argument per parlar de les festes patronals, però m’he adonat que l’article que havia triat és molt enganyós (hi ha qui diria ambigu, però jo el veig del tot enganyós), de manera que trastoca el que vull comentar. Malgrat que la generalitat de la gent interpreta que l’Estat és aconfessional, m’ha quedat palés que no és del tot cert en tot el conjunt, ja que no són aquestes les paraules exactes, sinó aquestes: cap confessió tindrà caràcter estatal. M’agradaria que us fixàreu en el matís caràcter estatal, i en aquest raonament lògic que faré. L’administració pública és estatal (les Corts), autonòmica (el Consell), provincial (la Diputació) i local (l’Ajuntament), així doncs, si cap confessió pot tenir caràcter estatal, qui diu que aquesta no pot tindre caràcter local? És a dir, que per molt que l’administració local forma part de l’Estat per jerarquia, amb l’article citat hom pot adduir que les confessions poden tenir un altre caràcter, el caràcter local i serien constitucionals sempre que no superaren aquest àmbit local, amb la qual cosa esdevindria la paradoxa que un poble podria considerar-se catòlic dins l’aconfessionalitat constitucional del l’estat (malgrat que un poble és Estat).

Tot aquest embolic mental surt per parlar de les festes dels pobles, altrament dites patronals o majors. La meua intenció era mostrar com en bona part dels actes festius hom aniria en contra de la constitució, perquè el poble (Estat) i els representants del poder local (estatal) hi participen de forma activa, no amb títol personal, sinó amb el representatiu i de manera descarada. Els ajuntaments no poden fer seues les festes en honor de tal sant o de tal verge, perquè una cosa és permetre els actes religiosos (tenir en compte les creences religioses dels veïns), i una altra, ser-ne els capitosts. Trobe que les festes de la Mercé, les de sant Narcís, les de sant Jordi o les de la Verge del Roser han d’eixir de la iniciativa privada i han d’esforçar-se per tenir el ressò que vulguen sense cap altre ajut que el que les administracions podrien concedir-los com a associació que són. Cap càrrec institucional hauria de participar en cap activitat religiosa, ni promoure’n, ja siguen provesons, ofrenes o misses: com a creient sí, però com a institució no. Festa cívica sí, religiosa no.

La meua intenció era destacar aquesta mancança de sensibilitat constitucional que hi ha en els pobles (i per què no, en ciutats, només cal veure com s'ha dut a terme la vinguda del Papa a València), fer veure com els atavismes religiosos encara dominen els àmbits locals, perquè sempre hi han els ajuntaments que van darrere del sant en provesó amb el ciri a la mà, o participen en les misses i hi combreguen devotament; però al raonament que he fet em remet: fet i fet, els pobles sí que poden tenir confessió. Quina llàstima tenir una constitució tan covarda (o que covards que van ser els ponents, per no ser tan clars, o malparits, per ser tan enganyosos a propòsit).

L'única d'agost

Aviat farà onze anys que no porte ornaments pel cos: una vesprada que estudiava vaig decidir llevar-me del coll una creueta de fusta que duia, així, perquè sí. A partir d’aquell moment, ni cadenes, ni polseres, ni anells, ni arracades... res (l’única cosa que podria passar per ornament és un rellotge, però jo el considere objecte de treball: en arribar l’estiu desapareix del canell i no hi torna fins que comença el curs una altra volta). Fet i fet, ara que ho pense, va ser arribar als vint anys i desfer-me’n, però ara que he fet els trenta m’ha vingut al cap tornar a tenir algun ornament al cos. Sembla com si les dècades han d’anar marcant canvis a la vida: ja sé que no cal donar més importància al fet, però he anat arreplegant un bon grapat de coincidències en períodes de deu anys i les trobe curioses.

El cert és que no he sentit la necessitat de dur posat algun complement, malgrat que en més d’una ocasió m’ha entrat per l’ullet alguna objecte singular que he pogut veure. Vés a saber si al remat encara acabe posant-me alguna cosa...

Cosiues

En un programa nocturn de la ràdio d’anys arrere algú comentava que les fantasies personals havien de quedar-se en això mateix, en desitjos que no haurien de transcendir a l’àmbit del fet. Si no recorde malament, la raó que hi aportava era que una fantasia és un anhel que hom s’acontenta de recrear intel·lectualment de forma continuada, sense menester de fer-lo explícit realitzant-lo, ni tampoc comunicant-lo. Ací jo entenc que hi ha una voluntat escollida de conservar un estadi mental per gaudir de manera repetida i privada d’aquesta complaença.

Tant en aquell moment com en ara que escric açò, no hi veig cap indici negatiu (de repressió, podríem dir-ne). Simplement serien aquells secretets que hom té i no necessita explicar a ningú, de manera que es fa el gust de refer-los íntimament. D’una altra banda, això no vol dir que no hi haja pregona la lluita d’aquest desig propi per eixir i realitzar-se, i hom vacil·le de comunicar, de servir-se del suport d’algú a tocar (parella, amistats, desconeguts) per tramuntar la por, per raó de la magnitud de la fantasia, per franquejar la vergonya, a causa de la direcció que ha pres.