D'un mot que ompli molt

Crec que puc tindre el pensament que l'ésser humà és presoner de les paraules que crea, del significat que els dona. Aquest significat, en aplicar-lo a la societat, acaba degenerant o també pervertint el vocable i al remat fa que surta el dilema, la contradicció, la paradoxa, en definitiva, l'atzucac.

Aquests dies de tancament (però també abans) els mitjans de comunicació estan fent ús del mot plural com a un puntal de la seua raó de ser. Endemés, com a éssers socials, estem sent educats a promoure i servar aquest concepte des de molts àmbits (educatius, sobretot). Però el meu capteniment és el desfici per com aquest mot (i el significat que té) pot ser corromput.

Així, jo puc entendre la pluralitat com un fet en què hom dona participació en un acte a molts col·lectius. Per exemple, en una gestió cultural d'una societat cal ser plural i tindre en compte la literatura, les arts, la dansa, etc. I dins d'aquestes, les que poden necessitar molts recursos o pocs; o les que poden ser majoritàries o minoritàries. Pluralitat.

També una societat ha de ser plural quan ha de permetre que hòmens i dones o blancs, negres o asiàtics o les que puguen ocórrer, tots, puguen tenir presència, veu i importància en qualque fet social, polític, econòmic, etc.

Ara bé, ja no tinc tan clar quan plural implica donar veu a col·lectius que d'alguna manera coerceixen, neguen, barren, els drets i llibertats de la persona. Amb açò vull dir: per què una tertúlia ha de permetre la participació de partits que neguen l'holocaust jueu (i per ampliació tota altra víctima no jueva dels camps de concentració), o que menyspreen la igualtat d'hòmens i dones o el fet sexual? Per què hom ha d'adduir-hi el mot pluralitat? És ser això plurals?

Vet ací la perversió, i doncs, la paradoxa, en els mitjans de comunicació que es volen plurals; com quan hom parla de la llibertat d'expressió i de pensament.

D'una lectura

Aquests dies en què cal combinar la faena, la criança i la cultura, he llegit el llibre Igualtat entre els homes i les dones / Greuge de les dones de Marie de Gournay. De primer m’ha cridat l’atenció un fet: ella insisteix força voltes en la idea que cal que hòmens i dones siguen iguals, no que les dones siguen superiors als hòmens. Així de simple i lúcid, sense caure en l’altre extrem, sense copiar el vici masculí. Perquè els hòmens (i també moltes dones, per què no?) malpensats i malicciosos podrien interpretar que ella i el gènere femení voldria ser millor que els hòmens.

Aquest llibre de cinquanta pàgines i lletra grossa aplega dos escrits, el primer és més llarg i conté tot el cos d’argumentació de per què cal aquesta igualtat i el segon és molt curt i deixa de banda els exemples per a treure punta als tipus variats d’hòmens cerrils que vol atacar per raó de rebutjar de valorar positivament les dones des d’un punt de vista intel·lectual.

Així, destacaré del primer text que m’ha recordat molt l’obra Lo somni de Bernat Metge, el qual en un atac dialèctic a Tirèsies dedica una part a fer un repàs molt, molt erudit a tota la generació de dones que van demostrar la valor pròpia: gregues, romanes, jueves, etc. Mentre llegia els exemples de la Gournay, pensava en el Metge i de retruc en la idea del professor Albert Hauf quan jo estudiava literatura medieval: que tothom es copiava i que d’alguna manera hi havia una mena de base de dades i qui volia fer algun escrit d’un tema determinat tirava mà de bibliografia i en feia la cita (plagi, etc.).

Del segon text, ço que assenyale és que en el món de la cultura, els hòmens han tingut un comportament força estúpid menystenint i menyspreant les dones per voler fer igual que ells: pensar i expressar-se. També aquest opuscle m’ha recordat una lectura que he fet massa tard, Una cambra pròpia de la Virginia Woolf: la idea que les dones han de demostrar molt més sempre que els hòmens i que no tenen la igualtat d’oportunitats ni de temps per a dedicar-s’hi.

Comptat i debatut, una lectura ràpida, d’una vesprada llarga i ociosa i adient per a reflexionar qüestions de gènere i escrita en l’edat moderna. Crec que aquesta mena de lectures haurien de ser present en les aules i important: explicades, molt explicades i comentades.

De canvis que es fan

Mirava un capítol d'una sèrie en què els personatges havien decidit fer un canvi professional i de vida: deixaven els EUA per a anar a viure a París. El fet és que apareix una escena en què u d'ells, des d'una situació alta, contempla el lloc de faena, un gran laboratori i pensa que serà un gran canvi i que ja no hi tornaran més.

Aquesta escena m'ha recordat els meus dos trasllats que he tingut: hi havia dues finestres ben amples i podia contemplar dos païsatges muntanyosos al fons (fet i fet dues postals precioses) i vaig pensar el mateix. Em va raptar un sentiment de tristesa, de no tornar a mirar eixos païsatges i de pensar que perdia uns llocs per a sempre. El sentir ha estat agredolç, perquè jo volia anar-me'n, però no vaig poder evitar aquest comiat tristot, perquè deixava arrere també el contacte diari de bons companys.

Evocar...

D'un estat d'ànim

Tot quant he pogut he volgut defugir els mitjans de comunicació al llarg d'aquest drsma de la COVID-19. Les declaracions institucionals i les notícies de la premsa resulten incertes, parcials, desconfiables, poc vigents... Les morts ocorregudes se'm fan una llosa per a les picabaralles en què s'embancalen els polítics i les campanyes dels mitjans de comunicació que promouen l'esperança se'm fan sensibleres i fins i tot ofensives, sobretot una que diu que som un gran país. En discrepe: ho sent.

 Hui ha tocat ser pessimista. Vorem més avant.

De biodiversitat poètica

El poeta se'n va arrere al moment en què va començar a fer versos i recorda el grup de companys que n'escrivien. És un món reduït de pocs noms els satèl·lits dels quals són els autors que estudia en la facultat. Torna a l'època actual i d'aquella colla han desaparegut noms i regolfen vint anys després molts més poetes. No només del reducte de la facultat sinó de tot un món que s'ha engrandit. Roda i volta l'univers literari s'eixampla, s'eixampla i nega el poeta en la petitesa més aclaparadora.

I és menester sobreviure.

D'una posada al dia

Aquest blog fa 15 anys i he volgut mirar arrere pel tocat de la carrera literària pròpia, atés que una de les raons d'aquest blog és fer esments de la tasca literària. 

En donar el darrer llibre del Dospoals a un amic poeta, aquest va assenyalar que tot plegat ja disposava d'una bibliografia considerable, cosa que és veritat: he escrit poemaris individuals; he participat en unes quantes antologies i he fet un parell de traduccions (deixant de banda altres obres sense tanta entitat). Roda i volta, concebuda com una art lul·liana on la llengua, l'estil, els temes, etc., s'apleguen i s'entrellacen en les obres diverses, la meua proposta literària ha assolit, doncs, una bibliografia amb cos.

Aquesta foto primera representa la fita més important per ara en la meua poesia: el Dospoals, principi, puntal i emissor de la resta de la poesia que he escrit i supose que escriuré (si no acabe fent com en u dels poemes del Förlorare). Aquesta és la trilogia que té com a eix la literatura, des de vessants i temes diferents: recull aspre, jeroglífic, obvi, hermètic... Tota una requesta, pel treball que implica endinsar-se.

Aquesta imatge és el primer llibre d'una altra col·lecció que té com a connexió un altre tema literari universal: la mort. En aquest poemari hi han la mort, la malaltia, l'amor fins i tot, tot servant la tècnica del Dospoals. De moment hi ha un llibre sol, però a hores d'ara ja hi han uns quants poemes de ço que en seria un altre. Faltarà saber si serà una dilogia o una trilogia.

Aquesta tercera foto és una dilogia en forma de plaquetes. Ací el tema és la sol·litud i hom fa servir l'amor, el neguit, el desconsol, com a recursos. El primer llibret no ha estat publicat mai en paper, encara que sí en forma d'àudio (i per això en la imatge hi ha aquesta portada). Hi havia pensada una tercera plaqueta per a fer-ne una trilogia, però de moment no hi ha cap projecte.

Pel que fa a la quarta imatge, aquest llibre és una proposta de voldre crear poesia d'aquella formal, de mesura de versos i disposició estròfica. Estocolm és un aplec de dos plaquetes, que hom llig primer d'un costat i després de l'altre, indistintament. Són poemes construïts amb un itxiní, un haikú i una tanka i reflecteixen temes simbòlics, polítics, amorosos, socials, etc. Conté un vocabulari força culte i demana moltes voltes consultar el diccionari si és un lector mitjà (o fins i tot superior) en valencià.

La cinquena foto mostra les traduccions publicades fins ara. La primera forma part d'una proposta multidisicplinar que aplega música (Marta Espinós), art plàstica (Pepa Espasa) i poesia. No va ser inicicativa meua, sinó que m'hi va implicar la Maria Josep Escrivà, qui em va demanar que fera la traducció i qui he acompanyat en recitals d'aquest muntatge. En aquesta plaqueta hi han els versos d'una poeta afganesa assassinada pel marit, entre d'altres per escriure poesia. Són poemes molt sentits, desconsolats i a voltes amb una llacada d'esperança, malgrat la fi que va tindre ella: la Nadià Anjuman. He de dir que com a llibre és bé, però en conjunt de música i art és corprenedor. 

La segona traducció sí que va ser idea meua. En un viatge a les Illes Fèroe vaig comprar un llibret d'una poeta jove, una primera obra, i em vaig posar el repte de traduir-lo. Partint del fet que no sé feroés, gràcies al meu coneixement de llengües, als recursos en línia i al fet de conéixer una família feroesa així com també la mateixa poeta, doncs va ser possible la realització d'aquest llibret, el qual parla de l'afecte i l'amor, de les tradicions feroeses, dels fets quotidians, recordats essent infant o en la preadultesa.

La sisena imatge representa el conjunt de col·laboracions en 
antologies. La valor que done aquesta mena d'obres és la possibilitat que restar fixat en el contínuum literari, en alguna mena de generació, en un registre de noms per a projectes de diversa mena: de poetes, per a defensar el patrimoni de Gandia o del País Valencià.

Per a acabar, la imatge darrera és un rar en la meua carrera. D'una banda gravar un disc recitant poemes de Joan Fuster. Aquesta producció tampoc va ser iniciativa meua, sinó que també me la va proposar la Maria Josep Escrivà, per a acompanyar-la en una tria feta per l'estudiós del Fuster Voro Ortells, poeta també. De l'altra banda, un catàleg d'una exposició de fotografies meues i de dos col·laboradors més, (la Tonyi Pons i el Justo J. Cabrera), acompanyades de poemes propis.

Comptat i debatut, hom pot sentir-se complagut d'una bibliografia aital, d'haver col·laborat en una altra rama de la nostra cultura, bé siga valenciana, pel país on pertanc, bé catalana, per aquest projecte comú d'una literatura una. Una altra cosa serà la petja que hom hi deixe. Almenys, algú ja s'hi ha interessat i n'ha fet un estudi, el sentiment provocat del qual ha estat commovedor.

D'un migdia en què peripateticàvem

Moment abans que hom decretara el tuacte o sainet de la confinamenta fem una altra enraonia literària. Amb les idees, dubtes, afeccions i desafeccions, conclusions i impotències tractades i assumides aquests dies d'enclaustre serveixen per a posar en orde el fet literari propi: moltes són les mancances; molt també el temps desaprofitat; així com també certes aspiracions que hom haurà de deixar de banda sense traumes ni dols. No obstant això, haurà de ser motiu per a continuar treballant-hi.

Del dia de la dona

D'un dia com el de hui em sobrevenen un parell d'idees. La primera la devaluació que ha sofert el terme i com s'ha vist despullat de la càrrega reivindicativa. Açò es pot vore principalment en els pobles i sense diferenciar partits de dreta o d'esquerra: si no e tens consciència, tant és l'u com l'altre. Pose per cas el programa d'actes que la regidoria de la dona pot oferir i ací ve el desconhort en la sensibilitat de la persona (tant de la dona com la de l'home conscient i conscienciat): tallers de zumba, riallateràpia, menopausa, balls o fins i tot una missa. Així hom troba a faltar, en el cas dels pobles concretament, xerrades d'història del feminisme, accions vindicadores, col·loquis sobre llibres o films.

Una altra idea és el paper de l'home. Crec que aquesta altra meitat de la societat hauria de prendre part activa en un canvi d'actitud, bé amb un programa paral·lel, bé en un altre dia concret, en el qual hom treballe, revise, vindique una nova manera de ser home i que de retruc engresque també la dona, perquè així l'acompanye en allò que ha de representar que ha de ser l'home nou, l'home igualitari. Sobretot tallers en què hom expose com ha estat la història de la masculinitat, quant tòxica ha estat no només per a la dona sinó per a l'home mateix i quan començar a parlar-ne des d'un punt de vista infantil i juvenil.

En definitiva, no es simplement el dia de la dona, vindicativa i empoderada, també ha de ser el de l'home igualitari. Em pense que cal molta formació en l'administració local perquè un dia com el de hui tinga la importància que mereix i no es pervertisca i degenere de forma obtusa.

De control de qualitat

Enraonàvem de poesia: de la poesia pròpia i de les incerteses. Comentàvem si els poetes podien tenir dubtes si allò escrit era bo; si calia que un company ho llegira i hi opinara sincerament; si a hores d'ara de la pel·lícula hom havia de patir pel desagradament dels companys de versos, qui poden considerar-los superflus, maldestres, avorribles, etc.; roda i volta, un demèrit en la carrera pròpia: en definitiva una baixada en la qualitat.

D'un cantant

Mentre tornava de la faena m'ha assaltat la necessitat d'escoltar un disc del cantat Bunbury: el radical sonora. En casa tranquil, llig l'entrada de la Viquipèdia que explica l'entrada del cantant; em corprén la part que tracta del disc aquest i en concret la recepció que va tenir el dit disc entre els seguidors del cantant: rebuig i fins i tot violència física en un concert. La raó és que havia canviat completament d'estil en la nova vida com a artista en solitari i sembla que això no va ser acceptat, entés pels fans de quan cantava en Héroes del silencio. Segons ell, hi havia la incomprensió i la necessitat d'un altre públic que entenguera el nou camí.

Reflexione aquest lament d'un canvi. Tothom necessita reemplaçar-se.

Dels nostres

Anàvem de compres per un supermercat i trobem un paquet de càpsules de café. D'una empresa valenciana. Granell. En l'etiquetat 7 idiomes i cap d'aquests era en la llengua pròpia del país.

Tanta por hi ha d'etiquetar en valencià? Tant assumida està?

De l'accident de metro

Per fi hom ha fet justícia en el juí que més ignomínia ha mostrat en la història del país, la d'un accident que va deixar més de 40 morts i gairebé 50 de ferits. S'ha acabat tot sense haver-se celebrat el juí, bé, sí que se n'havia fet, però ara que semblava que anava de bo, tot ha acabat en un acord. Segons els titulars dels mitjans, els afectats volien la veritat, justícia, però no venjança, roda i volta, un perdó de cor.

Però a jo, aquest retruc final m'ha deixat malament, molt malament de pensament, perquè m'ha escampat més dubtes que certeses. La primera, que haja estat amb l'arribada d'un govern d'esquerres quan s'haja volgut fer el juí definitiu després que la jutgessal' haguera rebutjat dues voltes abans, en un govern de dretes. ¿Vol dir això que una ideologia política ha estat determinant perquè un jutge mamprenguera el juí? Si ho ha estat, ¿vol dir que no hi ha separació de poders i que la dreta ha fet mans i mànigues per a evitar-ho, pressionant els jutges i , doncs, aquests s'han deixat pressionar? Si no ho ha estat, per què no s'havia fet de totes totes de bon principi? Comptat i debatut, quina confiança podem tenir amb el poder judicial?

La segona, per què no s'ha celebrat el juí? Per què ha acabat tot amb un tracte amb la fiscalia i el tema s'extingeix? ¿Vol dir això que ja no podrem saber què va passar realment? Per què, si tan segurs estaven els afectats que anaven a guanyar, permeten ells que acabe tot amb reconeixement (sí, un reconeixement i assumpció de la culpa) però sense que hi haja una pena de presó? ¿Com és que una cosa tan greu ha hagut d'acabar sense cap responsable en la presó? Després de tants anys de menyspreus, menysteniments, ofenses i ridículs, de clams a la societat perquè hom els fera cas, ¿és prou dir: va ser culpa nostra perquè es podia haver evitat?

La tercera, ¿és aquesta decisió un exemple de cara als accidents a venir, u de proper, aquell que va ocórrer a Galícia l'estiu de fa uns quants anys?

En fi, no puc evitar de pensar que tot ha resultat una decebedor: potser puc mostrar-me irrespectuós, però d'alguna manera la societat valenciana se'n pot veure afectada de cara a altres accidents, més quan sembla que els responsables han acceptat la culpa (sense entrar en presó) i altrament no han demanat perdó o manifestat pena. No puc dir que haja estat una victòria pírrica, perquè sembla que era ço que volien els afectats, però deixa un mal gust de consciència a la part de qui han volgut ésser empàtics, solidaris i han acabat atònits per aquesta fi tan ràpida: no per venjança, sinó per justícia.

De la privacitat postal

Llegia fa temps un article en el Vilaweb en què l'autor fea un comentari d'una publicació d'un aplec de cartes que s'havien escrit persones destacades de la cultura catalana, en les quals els cartites parlaven (i també malparlaven) d'altres persones conegudes del mateix món. Estem acostumats que es facen publicacions de les cartes que s'han pogut escriure persones destacades i m'ha fet suscitar el dilema següent: està bé editar-les quan els implicats ja són morts i no poden decidir si els sembla bé o no que es facen públiques? Si d'acord amb l'esperit del fet postal hom confia amb la privadesa i la confiança mútua, per què algú temps després (hereus o altri) ha de decidir revelar-ne el contingut?

És clar que amb la publicació de les cartes nosaltres, els que venim després, podem arribar a conéixer, comprendre, atényer, les persones que s'han escrit les cartes, però no és una violació del dret de la privadesa i la intimitat?

De les paradoxes que atrapen

En tot aquest merder del procés d'independència català (volia escriure afer però massa s'ha enviscat la cosa) arribe a la conclusió que tot plegat hom a assolit un punt de paradoxa.  Si els poders de l'Estat han acusat els independentistes de violar les lleis, ara aquests retruquen violant-ne unes altres, fins i tot de nivell superior, amb la diferència que els primers entren els presó i els altres només tindran penes econòmiques o polítiques que no assumiran en la seua persona sinó que afectarà a aspectes del país; ço és, les multes, les pagarem els ciutadans dels diners de la caixa comuna i les sancions de suspensió de drets que denegaran poder votar en decisions parlamentàries també nosaltres. Bon merder, certament.

De fal·làcies emocionals

Un altre any que passa i que ho fa amb la ludopatia permesa de l'Estat. No entenc com hom pot permetre aquesta venda tan descarada de fum d'estopa i sensibleria barata. Costa de justificar una publicitat tan enganyosa, tan emocionalment xantatgista. La loteria és igual que les cases d'apostes i hauria d'estar restringida com les primeres o els bingos (o les plenetes).

En fi, tot allò que vinga de l'Estat té permís i és inqüestionable.

D'una tardor de premis

Aquest mes de novembre tanca amb el lliurament dels darrers premis dels grans slams de poesia, si hom em permet l'analogia esportiva, de poesia, començada el mes d'octubre: Ibn Khafaja, Estellés (de 3i4), Ciutat de Xàtiva i Ausiàs March de Gandia. Hi afegiria el de Ciutat de València, però per tradició i semblança esportiva, hi considere els quatre primers. En començar l'any nou, començarà el degoteig dels altres premis: Alcoi, Beniarjó, Benissa.

Aquest text és força superflu, però m'abellia escriure'l.

De classificacions territorials poètiques

He acudit a una jornada d'escriptors valencians i en un parell de conferències hom ha fet referències al sud. En l'una hom incloïa en el sud la franja alacantina de les comarques centrals (la Marina Alta o l'Alcoià); en l'altra hom donava entendre que el sud és l'Alacantí o el Vinalopó. 

Considere que en una època en què hom pretén reivindicar el fet comarcal i enterrar la concepció provincial del país caldria que els estudiosos foren curosos en aquest tema i, doncs, no continuen aquestes denominacions carrinclones, obsoletes i castradores com a país. Com a vergerí que tinc la ratlla de la província de Valencia a 4 quilòmetres, de la Safor, considerar-me autor del sud crec que és inadient.

De retruc, el mateis ocorre amb el nord, de manera que la província de Castelló, tota, no hauria de ser el nord.

D'un recital de poesia

Em van convidar a participar en un recital de poesia en el poble. Fa il·lusió que es recorden de la persona per a donar veu a poemes davant públic. En l'acte poètic diverses maneres de concebre, escriure i verbalitzar la poesia; agradaran més o més poc, però totes pretenen donar a la poesia l'homenatge que li pertoca.

Vaig observar la sala, menuda i allargada; un càlcul matusser de memòria: 10-11 columnes per 5-6 files, vora una 60 de persones. Faig el descompte de persones entre recitadors (11) familiars (2 o 3) i polítics de l'acte (no més de 5), entre 45-50 persones. La resta, entre 10 i 15 assistents: certament una xifra un xic ben minsa per a una sala tan plena.

Un recital de poesia, expressió cultural literària, no pot igualar-se a d'altres expressions populars com correbous, moros i cristians, provessors, etc. Això no obstant, hom comprova que la poesia no somou observant les xifres fredament.

Dels nobel de cada any

Després de la polèmica del Bob Dylan, continuada per l'escàndol de l'assetjament sexual, sembla que encara dura la cosa, ara amb el premi atorgat a l'autor Peter Handke, conegut per la controvèrsia a causa de les seues simpaties pel Slobodan Milošević, el carnisser dels Balcans.

Afegiré que enguany serà un altre més en què ben bé que la nostra literatura podria haver estat desagreujada premiant l'Olga Xirinacs, el Jaume Cabré, la Isabel Clara-Simó o el Quim Monzó.

Coses que la Woolf podria fer-nos entendre.

D'Una cambra pròpia

Sempre hom arriba tard a les coses i en el meu cas és perquè d'entre altres, uns altres menesters m'han tingut ocupat o també unes altres lectures havien anat primer. Em sap malament haver llegit tan tard aquest llibre de la Virginia Woolf perquè he de dir que m'ha corprés i hauria haver-ho fet fa un bon grapat d'anys arrere: una pena haver-la deixada de banda o que algú m'haguera dit, aquest llibre no te'l pots perdre.

Dins del meu món de privilegi masculí, en què els cànons no han inclòs autores, entenc la magnitud del drama. Certament la Virginia (no sé si tenint altres referències anteriors, no sé si és propi original d'ella) deixa anar unes veritats que fan avergonyir l'altra meitat de la humanitat, si de cas, m'ho ha fet a jo. Amb tristesa la història de les dones és curta, poca i escarnida, perquè la història, la bona, només l'escriuen els vencedors i elles ací han hagut de perdre (les hi han obligades).

Al capdavall, tot gira al voltant dels diners i qui en té pot fer ço que vol.

NOTA: En llegint el llibre no he pogut evitar pensar de substituir dones per literatura catalana (i per descomptat les dones de la literatura catalana).

De la llibertat i la repressió

Si tenim en compte el temps present pel que fa a la vida escolar, d'uns anys ençà estic prenent consciència que la nostra xicalla i jovenalla, en general, està vivint en un estat de vigilància contínua (i no sé fins a quin punt també repressor) que possiblement en l'època que jo era xiquet i jove no vivia. Em referisc al fet que actualment ells tenen controlada tota llur activitat escolar bé siga per mitjà de l'agenda o pels avisos que emeten els professors per l'aplicació docent.

Així, els nostres escolars han d'anotar-se en l'agenda tots els exàmens, controls, deures, notes, etc. que els porfessors manen perquè els pares sàpien què fa o deixa de fer la covada; els professors envien als pares les dates dels exàmens, controls, deures, notes perquè puguen exercicir aquesta vigilància i, en casos extrems, no siguen ensarronats pels fills, amb la qual cosa hom pot agreujar aquesta dèria guardiana amb l'afegit de la desconfiança paternofilial.

Mire arrere, trenta anys arrere, i m'adone (almenys en la meua experiència: com dia Fuster que jo soc la mesura de les coses) que no hi havia tanta inspecció, tanta comunicació i concloc que tant en aquella època passada de certa omissió i en aquesta d'ara de tanta revista la quantitat de bons i mals alumnes (disculpeu aquesta etiqueta) és la mateixa (possiblement més baixa en bons, encara que aquest fet ja era constatat en la Grècia antiga).

Aleshores, el tocat és que tot just acabant una dictadura sembla que hi havia molta més llibertat que quaranta anys després. Vull dir, vivim uns temps de burocratització, d'informes, de notes, d'avisos, de milanta noms que acondueixen al control absolut de tot i de tothom. Amb tot, resulta subtil aquesta legitimació d'una vigilància sibil·lina entre pares, fills, professors i administració, que amb l'excusa de justificar que tothom és al seu lloc i rendeix com pertoca escampa desconfiança i embolca la llibertat (perquè aquesta és una altra: la vigilància que pot exercir l'administració respecte del seu cos docent)

D'una traducció

Tinc pendent, farà aquest curs 10 anys, la traducció d'una poeta. 10 anys són molts anys i no he avançat gaire en la meua tasca: arrancada de cavall i parada de somera. Comptat i debatut no fa bé aquesta situació i confie enguany, almenys, fer un bon estacó a l'afer. Ara, també em ve al cap un comentari d'un amic, que va dir-me que hi ha una llista d'espera en moltes editorials que publiquen traduccions. Això em fa pensar: hi ha sobreproducció? La meua serà un formatge més en aquesta paradeta? Algú deu voler la meua traducció? La publique gratis en aquest blog o meresc que algú pague aqursta faena feta?

De converses literàries amb amics

Aquest estiu ha resultat agradós per les xarrades amb amics sobre literatura, sobre projectes i altres neguits i desficis. Feia anys que això no em passava essent d'estiu. Hi ha hagut recomanacions de pel·lícules, hem continuat amb les enraonies dels premis i les publicacions. He fet saber un projecte literari que de ben segur m'ocuparà dos o tres anys...

S'acaba agost i vorem si no s'acaben aquests enraonaments literaris.

De converses amb amics

Aquesta setmana he tornat a tenir un parell de converses literàries amb un parell d'amics poetes. Tornem al tema recurrent dels premis literaris, però hi ha també l'exposició de desitjos irresolts, de mancances i de coses que haurien pogut passar si les condicions hagueren estat unes altres. També hom ha pogut comprovar de quina manera hom ha balafiat el temps amb desviacions inútils o ha hagut d'invertir el temps en una altra matèria de manera que ha negligit el procés d'enriquiment poètic. Al remat, condescedències i fretures en aquest procés de construcció personal.

Del respecte als nostres escriptors.

Un divendres en Sueca fan un esdeveniment cultural en què la protagonista és una poeta valenciana, de les de pes dins la nostra literatura; divendres següent en Gandia el protagonista és un poeta valencià, també de pes. La primera és la Teresa Pascual, de 67 anys; el segon és Jaume Pérez Muntaner, de 81. Tots dos actes en una capital de comarca, força lluny del nucli irradiador que és València.

Un fet vull destacar en aquest text: la Marina Alta, de capital Dénia i quin desert em sembla que és. No diré els altres pobles que formen la comarca, em referiré a Dénia com a capital que ha estat històricament d'aquest tros de terra de parla (encara) valenciana. No entenc com no es programa una cita mensual, bimestral o trimestral (més ja no!) d'actes d'homenatge a les figures cabdals de la nostra literatura: digues entrevistes poètiques, digues recitals, digues ço que vulgues. Quin menyspreu trobe que és que la nostra (i dic nostra) capital del marquesat no es digne a honorar aitals figures literàries: Pérez Muntaner, Rodríguez-Bernabeu, Granell, Prats, Navarro, Jàfer, Mulet, Piera, Montero, Boïls, Rodríguez-Castelló, etc. Dic etcètera perquè a penes he esmentat poetes i de 60 anys cap amunt, que encara hi resten narradors, dramaturgs d'eixa edat i, com no, em deixe també tots els autors que tenen la cinquantena i que també haurien de començar a tindre el seu moment de reconeixement.

Decebedor.

De persones capacitades a un lloc de faena

Na Carolina Punset acaba de ser contractada com a assessora pel Molt Honorable en Ximo Puig. S'han alçat moltes veus que recriminen aquesta decisió del senyor Puig i d'altres pensen que tampoc és per a clamar-se tant, que el fet de considerar el valencià entranyable però poc útil per a trobar faena (o que és de pobletans) no hauria de ser un llast o tingut en compte per a una faena de nivell tan important com la d'assessor d'afers europeus.

Permeteu-me aquesta comparació. Imaginem que algú haguera afirmat que les dones no tenen les mateixes capacitats que els hòmens o que elles són més propenses a crear problemes; imaginem també que algú haguera afirmat que els homosexuals estan afectats d'una malaltia psicològica o que representen un model de societat viciós i escandalós; imaginem, almenys, aquests dos casos i que bé un càrrec tan important com el de president de la Generalitat o no tan altament jeràrquic, com el de batlle d'un ajuntament, doncs, contractaren aital algú. Què en pensaria la societat? Ausades que hi hauria més renou i que per vegonya d'un partit d'esquerres, no acabaria sent contractat (i dic d'esquerres perquè té el prejudici que sempre és el més sensible a aquests temes).

Per què els temes de la dona o l'orientació sexual han de ser més importants o tinguts en compte que no el lingüístic? Per què no es vol entendre que ser valencianoparlant a València (a Espanya!) és igual de respectable que el castellanoparlant? Per què aquesta ràbia, malíccia, odi i menyspreu a una llengua que des de segles ençà ha patit atacs i intents d'erradicació? Per què el senyor Puig ens ha de fer sentir que ens pixa a la cara amb l'excusa que és un bon fitxatge de cara a una bona política europea?

Tot plegat és indigne ser un valencià de segona, per aquest tema de la llengua

Del nou poemari autopublicat

Aquest és el text número 499 d'aquest blog i està dedicat al fet que a la fi ha aparegut publicada la tercera part del Dospoals. En total la trilogia ha abraçat 15 anys, durant els quals he deixat anar una visió molt particular i pròpia de la literatura. Aquesta trilogia va començar amb un premi però ha continuat i acabat sent totalment independent, sense la publicació per part de cap editorial. Hom potser considerarà que és una excentricitat: té una part de la raó; l'altra part del tot representa la meua llibertat com a creador tant lingüístic, com literari o artístic. Ara que tinc les caixes amb els llibres m'ha envaït una sensació de buidor, d'ara què. Fins al punt que pense si continuaré escrivint poesia. No ho crec: al cap tinc idees, tanmateix he tingut la sensació de per què.

Doncs això, trilogia tancada si no passa res i a vore si agrada als lectors que el puguen tindre a mà.

De parlar de diners

Prenc al vol dos titulars de premsa. L'u és del diario.es que diu que tant els congresistes espanyols Albert Rivera i Pablo Casado, a més del sou públic (41.373 euros) cobren del partit 48000 euros el primer i 47720 euros el segon. L'altre és del diari ara.cat que diu que el regidor barceloní Manuel Valls havia cobrat 20000 euros al mes nets d'un grup d'empresaris.

Aquest fet em fa pensar dos coses: primera, que els polítics de capçalera tenen uns sobresous mensuals força destacables, siga del partit que siga i segona, fins a quin punt és ètic (o cínic) és cobrar aquests extres i parlar des de dalt i dir que el poble de baix ha de viure amb ço que té.

Reprenc el pensament: per què un grup d'empresaris ha de pagar 20000 euros nets al mes al senyor Valls? Barat a què?

D'una ressenya literària

Un amic em fa saber que la revista Caràcters d'aquesta estació ha publicat una ressenya del poemari Estocolm: una ressenya individual, no compartida amb cap altre llibre. És una notícia que em fa content. De fet, només he tingut una ressenya individual en premsa escrita una volta, en l'Avui per al llibre Dos poals de sabó... i de la resta de llibres escrits ha estat en companyia d'altres obres, com és el cas de la secció "El ventre de la balena" d'aquesta revista Caràcters. Que també està molt bé, però ara és una només per a aquest llibre: bonic.

La ressenya deixa molt bé el llibre; l'autor Artur Pérez Deltell hi ha dedicat paraules precioses i interpretacions destacables. No és per a menystenir-la, però em pensava que si m'havien de fer crítiques serien dolentes, però no: en parlen bé. Me n'alegre.

I com diuen per aquí: i ara no permetes que la glòria es faça oblidar qui ets.

D'una publicació nova

Aviat entrarà en la impremta el darrer llibre que tancarà la trilogia del Dospoals. Ha estat un llibre que ha tardat molts anys a ser acabat i calia ésser publicat enguany. No avançaré res més, en estar fet, doncs, la presentació.

De la valor d'un premi

Jo no he anat més enllà d'Orió, però a la París-València he arribat a comprar per 1€ llibres de poemes guardonats amb premis que en valien 12.

Quina devaluació tan terrible.

D'una festa mòbil

Hui, hom festeja la figura d'un sant que mirat amb pregonesa més d'u hauria de rebutjar-lo: misogin, fanàtic i engalipador, per exemple. Endemés, encara hi ha algú que en reivindica la festa (no el sant), cosa que és una contradicció, des del meu punt de vista. En fi, les devocions són les devocions.

De dones i reconeixements

Fa un parell de mesos estic fent un curs que tracta de la memòria democràtica: un curs que té la idea d'incorporar en la programació escolar aspectes de la llei espanyola de memòria històrica i endemés la valenciana específicament. En aquest temps he aprés moltíssimes coses al voltant d'aquest tema i he de dir que jo ja incloïa en la meua programació certs aspectes de la memòria històrica. Hom hi ha parlat de terminologia, de lleis, de còmics, de grups socials i el darrer tema era el torn de la dona. He hagut de fer un treball que fera esment de la repercussió de la dona tant en la postguerra com en la Transció i si hom els ha dedicat les honors que hagen pogut meréixer.

La meua conclusió és que al meu poble la dona poc de paper rellevant ha pogut desenvolupar equiparable al de l'home (tampoc és que hi hagen hagut hòmens amb papers rellevants, la veritat), ni el poble ha ¿pogut? retre cap mena d'homenatge a les dones locals ni les foranes. Tot plegat, deixa el conjunt del municipi un força molt desmemoriat.

D'un mesquí

I aquell, soberg d'una autoritat impròpia, va dir que calia patir com havia patit Crist.

INDIGNE

Del periodisme d'Espanya

Ha estat i continua sent-ho que els mitjans de comunicació àmbit espanyol hagen mostrat el seu rebuig contra el procés d'independència catalana. Uns més virulents que altres i aquesta gradualitat d'animadversió ha sorprés que mitjans (o petiodistes) presuposats per la proindependència com a raonables han deixat anar una bel·ligerància corprenedora. Una veu d'aquestes és la Pepa Bueno de la Ser, a qui he deixat d'escoltar fa anys de camí a la faena per aquesta animadversió.

Escric aquesta reflexió al tocat del fet cínic d'obviar la guerra bruta contra els independentistes promoguda per un poder podrit que es fa valdre de policia, jutges, economistes i polítics, i quan aquesta podridura afecta un partit com Podemos per l'afer aquest del robatori, doncs, la senyora Bueno s'exclama i pontifica contra la claveguera de l'Estat.

Que iguala un manipulador de dretes? Un jacobinista d'esquerres.

De març poètic

Aquest mes de març, mes de la poesia, he pogut acudir a un parell d'actes poètics i he tingut enraonaments amb uns quants amics poetes. Dels actes vists, encontres i desencontres, expectatives i decepcions, paraules i fum d'estopa: algun poemari que potser no era tan gros com el pintaven; uns poetes primerencs que tenien refusen l'escenari; poesies diverses que juguen en lligues diferents.

Dels enraonaments, doncs, pors, incerteses, decepcions, expectatives, il·lusions... Tot d'escriure i de ser publicat; de recitar i ser escoltat; de llegir i ser llegit; de vanitats, de tries i de males previsions.

De llibres de text

La nota de hui té a vore amb l'ensenyament i els llibres de text. El tocat és que encara no hi havia caigut, però en aquest curs he fet aquest pensament. ¿Com és que els llibres escolars de valencià tenen una mateixa estructura? De retruc, ¿quin benefici pedagògic té aquesta estructura?

He de dir que estic força enutjat per aquesta manera de presentar els continguts perquè trobe que desconnecta la matèria en el temps i en la ment dels alumnes. ¿Quin sentit té explicar els sintagmes en el primer tema i en el tema següent (dues setmanes després) parlar de l'oració i en el tema següent (dues setmanes després) parlar del subjecte i dues setmanes després parlar del predicat, etc.? En la meua experiència, cada volta que he seguit aquesta temporalització he hagut de perdre temps recordant ço que s'havia explicat en la unitat anterior i, doncs, en lloc d'avançar, anem arrere.

Per què les editorials valencianes no han fet una acció decidica de posar els continguts en blocs separats i que faciliten l'aprenentatge per evolució temàtica? Vull dir, bloc de sintaxi, bloc literari, bloc textual. I és que pense en aquesta mena de programació i l'aplique a l'assignatura d'història, per exemple, i seria com els continguts de la revista Sàpiens: trossets de la part de prehistòria, part d'història antiga, medieval, moderna i contemporània: així cada tema.

De veres, no sé quin benefici pedagògic pot tindre aquest repartiment que fan totes les editorials de llibres de text en valencià. Algú m'ho explica?

Més encara, ¿quin sentit té, en el cas de l'editorial Voramar/Santillana, parlar en el 2n, 3r i 4t de l'ESO de les varietat lingüística? Tres cursos seguits parlant del mateix, al llarg de diverses unitats!

De cultures que cal que siguen traduïdes

Com qui aboca un cabàs de sorra talment m'ocorre quan pense en els nou anys que passaran enguany de la trobada, la segona, d'autors de llengua catalana celebrada en Gandia. Un cap de setmana que incloïa debats i taules rectangulars. En una d'eixes, essent jo públic, vaig mostrar el meu neguit que ens fea falta desplegar una tasca ambiciosa de traduccions, no ja en les llengües imperants, sinó en les petites. La meua aportació al debat era que calia que nosaltres, com a país de llengua petita, férem l'esforç d'aprendre lituà, estoni, eslové, danés, islandés, etc. per a traduir i traduir-nos. Va ser una defensa apassionada i sentida que va rebre una acollida freda per part del públic i els ponents. Semblava que la meua idea lul·liana (que jo mateix ja havia assumit havent estudiat abans anglés i alemany i en l'any en què es trobàvem havia mamprés el grec i el francés) doncs no havia caigut en gràcia.

Nou anys després, anit, acudisc a una presentació de poesia, el darrer del Pau Sif: Veles. Hi sobrevola constant la seua faena de lector a Croàcia: vida, literatura, amistats. L'hi acompanya el Piera i tant al principi com a la fi de l'acte enraonen del tema dels petits països i el lligam que es pot bastir entre aquests. Descobrir les literatures nacionals, conéixer noves llengües i establir bescanvis literaris, tot plegat sense el canal del castellà o el francés: simplement de tu a tu i cara a cara. Croat, eslové, danés, etc.

Pel cap em travessa la fiblada d'aquella intervenció vehement de nou anys arrere i em xafa la desgana rebuda. Ahir hi va tornar i es va fer una defensa de ço que proposava (més pausada, cal dir). Me'n vaig anar amb un regust amargós.

D'un piulet polític

Diu el senyor Miquel Iceta en un piulet que si ERC i PdCAT voten no als pressuposts del PSOE és fer costat als PP i C's. Realment, no sé com es pot tindre la poca vergonya o cinisme de fer una afirmació aital, no ja pel fet d'emmerdar dos partits polítics que tenen persones empresonades, sinó per la fal·làcia, el poc-sentit de l'afirmació: en definitiva la manipulació.

¿Com pot abocar que ERC i PdCAT seran igual que PP i C's, quan el PSC ha votat juntament amb PP i C's en altres situacions? És, de totes totes, un argument estúpid, incongruent! ¿Com pot un polític amollar aquesta raó quan la idea que implica és que ERC i PdCAT no poden votar igual que PP i C's? ¿Vol dir això que els quatre partits mai, mai, mai podran estar d'acord en una votació? ¿Ni tan sols per a afers com lleis, drets humans, pensions, terrorisme? ¿Vol dir que mai, mai, mai podran ser unànimes en algun fet?

Fusterianes

Joan Fuster diu: Hi ha maneres molt malèvoles de fer el bé.

La meua reflexió al tall del raonament que ha elaborat el dirigent del PSOE Alfonso Guerra, en què afirma que en matèria d'economia prefereix una dictadura bona (com la del Xile de Pinochet) a la democràcia dolenta (com la de la Veneçuela de Maduro).

Posats a triar, val més votar qui ha de manar que no que s'hi autoproclame. És clar que Hitler va ser votat pel poble, però per això estan les eleccions: se'n pot triar un altre (si eixe Hitler serva les lleis de la democràcia).

Ara, crec que hauria estat més honest dir: si el poble no visquera manipulat...

De publicacions per a enguany

El propòsit per a aquest 2019 és fer publicar dos poemaris. Bé, u ja ha havia estat publicat l'any passat, encara que només se n'havien imprés 5 còpies, de mostra. Es tracta d'un fotopoemari que consta de 39 fotografies amb un poema que l'acompanya. És un treball que va lligat al projecte de fotopoesia que vaig realitzar l'any passat per primera volta a Pedreguer en exposar-lo al casal Jaume I. De la part fotogràfica hi han algunes fotos també de Justo J. Cabrera i de Tonyi Pons i els texts són tots meus; així doncs, ço que faré ara és una reimpressió d'exemplars, de cara al públic general.

La segona publicació és el tercer poemari de la trilogia Dos poals. Amb aquest tanque el cicle i no crec que esdevinga tetralogia que continue la línia: si de cas, ves a saber, podria ser que aparega algun dia els poemes que van ser els exercicis de preparació per a l'obra unitària que representa el Dos poals. Però això són pensaments d'incertesa i parlar per parlar. Aquest tercer llibre, doncs, repassarà uns altres aspectes que hom pot trobar en el món de la literatura i com a veu poètica vull resoldre o aspectes (temes, estructures, etc.) que pot trobar en els altres dos llibres d'abans.

El repte serà que arriben a la gent i vulga, és clar, llegir-los i entrar en el meu mon.

De la manipulació de les paraules

Crec que he esmentat en un altre escrit per ací que les paraules en mans dels polítics esdevenen, d'alguna manera, prostituïdes. Així, al tocat de si la unió entre homosexuals no és matrimoni sinó alguna altra cosa, cal afegir la mesquinitat de dos situacions més que tenen en comú la violència. La primera, el cas d'Altsatsua, en què hom vol fer passar bou per bèstia grossa i pretén qualificar aquella brega com a terrorisme: ací la maldat de l'estat tot estrafent la llei és cortrencadora. La segona, el cas de la violència contra les dones, en què ara hi ha l'acció de limitar-la a l'àmbit domèstic: ací la misèria intel·lectual és feridora, no només dels hòmens que la practiquen, sinó també de les dones que segueixen aqueixos aires del partit polític a què pertanyen o defensen.

En les paraules cal cercar la veritat i la bellesa i ens les estan pervertint.

D'un fet literari

Comença un altre any: el 19. Posats a cercar xifres redones, en fa 15 del premi que vaig guanyar a Benissa, 2004; en fa 10 de la publicació d'Els hòmens primer, si és home, i després les dones, i al contrari; en fa 5 de la publicació d'Ei, que ja sé francés i per a acabar, fa un any de la publicació de No i de Parlen els ulls. Hom pot dir, doncs, que en el meu currículum ja tinc obra publicada.

Què vindrà en l'any que comencem? Doncs, la part última de la trilogia del "Dos poals de sabó", el nom de la qual encara romandrà incògnit. Aquesta obra, que no serà presentada a cap premi literari, ha estat en el congelador força anys i considere que ja va sent l'hora que haja d'eixir del calaix de l'ordinador i que prenga cos en forma de paper.

Al remat, aquest poemari tindrà un recorregut discret i gairebé d'amagat, talment com correspon a un foraviler.

De paradoxes laiques

Es senten (i no s'escolten, perquè ausades voler escoltar-ho) en els instituts nadales en valencià al ritme de rondalla: jotes més jotes que mostren la distòpia que representa el naixement d'un xiquet. En aquesta situació, la reivindicació per l'ús social del valencià ensopega contra l'esperit laic dels centres a hores d'ara guarnits d'hòmens de neu aculturitzants, arbres amb pilotetes fetes de llana, calcetins rojos i estreletes. Això sí, sense betlems, que som aconfessionals.

De la impotència social

Hom va dient pel món que la societat està deixant de confiar en el sistema judicial espanyol a causa de la sentència favorable vers els bancs pel tocat de l'impost enfadós de les hipoteques.

I què?

I què si la societat està deixant de confiar-hi? ¿Voleu dir que una manifestació ho canviarà? ¿Vol dir que aquesta purna servirà per a canviar estructuralment les coses? Les coses canviaran superficialment, però el moll, el moll de l'os continuarà en mans de les famílies jurídiques, heretades del franquisme i que tenen l'arrel en el significat atàvic que el concepte capital implica: es mourà tot perquè tot reste igual.

Mira els catalans, tantes revolucions fetes i encara estan igual (fins ara).

De com fer demagògia mediocrement

Diu la senyora Inés Arrimadas que el procés està duent a una emigració de catalans. Estaria bé que denunciara les emigracions que van fer gallecs o andalusos a Catalunya fa un grapat de decennis. Endemés,  parlant en termes d'ara,  convindria que denunciara per què es veuen obligats a emigrar dels seus pobles els castellans i lleonesos, amb què estan convertint eixe territori en u dels més despoblats. De retruc i per a acabar,  i aquest és del tot dolorós, seria de dignitat que denunciara el fet que milers i milers de jóvens hagen hagut d'emigrar a països com Alemanya, el Regne Unit o Suècia.

De la meua poesia

L'altre dia escoltava la cançó de Queen "Bohemian Rhapsody" i m'ha fet pensar que la meua poesia, la meua concepció (o Art,  en térmens lul•lians) poètica és com aquesta cançó : histriònica,  sentimental,  patètica, intimista, riallera, trufona,...

D'escriure un poemari

Al punt que hom naix... Doncs m'ha passat que del naixement de la filla algunes persones m'han fet l'esment de si li escriuré un llibre de poemes. Durant l'embaràs ja hi pegava voltes, però en l'arribada al món nou i per raó d'aquest inquiriment, m'han assaltat uns dubtes.

Si haguera d'escriure un llibre de poemes dedicat a la meua filla, com ha de ser realment? Un llibre amb un to infantil, però que quan es farà adolescent o adulta el veja llunyà o li desagrade? Amb un to més adult, però tan a la llarga que essent xiqueta no ho entendria? L'estil ha de ser el convencional o ha de servar el meu esperit dospoals? De què hi parlaré? Del procés de gestació? De ço que pot trobar en la vida? De frustracions? De bons desitjos? Ha de ser el fil conductor ella o pot compartir protagonisme amb altra gent? De retruc, he d'escriure'l ja, ja o puc esperar-hi uns quants anys o un parell de decennis?

Realment, com és un llibre de poesies dedicat a un fill?

D'un provincianisme recurrent i massa inèrcic

Apareix al diari Ara, en la secció que té el Jordi Nopca, la recomanació que fa el Miquel Adam d'un llibre de l'autor Grégoire Boullier. Aquesta recomanació, que hom espera d'una traducció al català, és d'una traducció al castellà. Considere que si la idea de recomanar bona literatura ha d'incloure qualsevol literatura, caldria ser exigent en les formes i no deixar-se endur per la inèrcia de la prevalència del castellà pel fet de ser espanyols. Si realment tenim present la realitat sociolingüística del país, caldria ser més amplis de mires i pensar en els Països. Parlar d'una traducció al castellà és pensar que només són catalans els espanyols. Què fem dels catalans francesos? Per què hom els menysté i, doncs, el Miquel Adam no ha recomanat concretament el títol en francés?

Certament, som provincians.

De l'honorabilitat

Arriba l'agost i amb ell les vacances de la família reial a Mallorca. Consuetud és que tinga lloc una recepció en què els reis rebran les honors per part dels súbdits. Amb el pas dels anys hom s'apara a pensar en qui seria digne de retre homenatge o de meréixer la pleitesia més sincera i humil. M'he fet vell i això de desfer-me en reverències i inclinacions ha de ser per a gent que ho meresca per les valors o els aconseguiments, no per una reialesa (i de retruc o per una església).

De declaracions polítiques

Hi ha tot de proverbis, dites, refranys, etc. que aconsellen que és millor callar si ço que has de dir és estúpid. Em ve al cap açò perquè acabe de llegir una declaració del senyor Albiol en què diu que "omplir una plaça de creus és violència respecte als ciutadans que no són independentistes".

Considere que algú que diu una cosa com aquesta certament està essent irresponsable, atés que una proclama com aquesta pot provocar d'altres semblants. Per exemple, ¿vol dir això que aquells que no siguen catòlics poden sentir-se violentats i mamprendre un acte aital com el de Vic quan en setmana santa envaeixen els carrers tota aquesta lugubritat de les provessors catòliques? ¿Vol dir això que quan un equip esportiu ocupa carrers per a festejar l'aconseguiment d'un trofeu pot ser agredit pels d'un altre? Roda i volta, el fet cabdal: ¿cal emprar la violència quan una cosa no ens agrada?

Certament, quants incendis provoquen aquestes persones públiques en favor d'una justificació injustificable.

De traduccions

Enraonàvem jo i un amic, bon lector i bon crític, i va aparéixer el tema de les traduccions. Certament es fa molta traducció (també en poesia)  i les editorials que s'hi dediquen tenen llista d'espera, amb la qual cosa, poder traduir i publicar es presenta complicat si no és una patum del gremi. Per tant, traduir perquè sí pot no resultar satisfactori si hom té al cap voler que una editorial s'hi engresque.

Amb tot, em ve al cap la dèria del Llull de voler crear un cos de traductors. També papallona la idea que les administracions subvencionaren traduccions, a fons perdut: total, rescaten autopistes i altres merdes que dius, toca, almenys és cultura i segur que no s'hi gasten tants doblers!

D'una trobada d'escriptors

He acudit a una jornada organitzada per Saforíssims en Benialí (la Vall de Gallinera, la Marina Alta) en què es debatien dues idees: a grans trets, la mobilitat i presència dels autors valencians arreu dels Països Catalans (sincerament, en Catalunya) i la presència i difusió dels autotrs en els mitjans de comunicació (a hores d'ara, Àpunt). Per a cada bloc hi havia una sèrie de ponents i el funcionament va ser senzill: els convidats deien la seua i els espectadors (majoritàriament escriptors) podien interrompre i comentar. Entre mig i després del dinar es va fer oficial la presentació de la revista Combatliterari, que vol convertir-se en una altra referència literària, però des d'un vessant més crític o per perllogament satíric. Al remat de la jornada era pretensió de l'organització extreure una mena de full de conclusions amb què fer acta de la trobada i poder dur aquest document a les instàncies administratives o periodístiques: certament, un gran encert, perquè aplegar-se i no documentar res és com aigua en cistella.

De la primera part esmentaré unes quantes sensacions: la primera i més important, la teràpia de grup d'una colla d'escriptors que volen tenir presència a Catalunya i no hi ha manera de tenir-hi bon succés. Problemes que ho provoca: al nord ja van servits de producció pròpia com per a poder necessitar el nostre producte. Fet i fet, que els en sobra i nosaltres els valencians som un sobreexcés. Aquest, justament, va ser un altre punt repetit: que si sobren obres, amb la qual cosa es satura el mercat; entre tant de peix, no es distingeix el de bona qualitat: tercer punt, els valencians possiblement som un peix de qualitat mitjana tirant a baixa i que pretendre entrar en Catalunya amb gènere aital, doncs, no és gaire positiu. De mediocres, també n'hi han a Catalunya, i posats a triar, potser s'estimen el producte propi.

Un altre punt que es va tocar va ser Catalunya mateixa: qui diu Catalunya diu Barcelona. Roda i volta, que els valencians som perifèria i el melic és molt estret; bé, els valencians però també els de les comarques de l'extraradi de Barcelona: terres de l'Ebre, Tarragona, Lleida i la resta de vegueries. Aquest fet territorial pot lligar-se a la idea que es va indicar que la mobilitat tampoc era gaire adequada i jo diria (açò és pensament que volia dir i que anote ací) que les condicions professionals dels escriptors no donen per a gaires moviments: trens, autopistes, permisos per a esdeveniments aitals o diners per a pagar).

Al remat d'aquesta sessió es van fer propostes vàries: creació d'una conselleria de cultura, només de cultura; aconseguir molta més atenció de les autoritats en esdeveniments en què hi puga haver-hi foto i, doncs, presència; creació d'una comissió intercormacal i interdisciplinar per a treballar noves propostes de millora; al remat, la tasca que pot desenvolupar FULL en aquest afer. Tot plegat encertat; caldrà estar expectants.

El dinar va ser bo amb poc de temps per a allargar-se perquè el temps anava just i calia presentar la revista i mamprendre el segon debat. Pel que fa a la revista, com he avançat adés, és una altra publicació que parlarà de literatura però amb una intenció més crítica (amb açò em pense que hom deixa en mal lloc altres revistes com Caràcters, per exemple, perquè sembla que no ho és tant, de crítica). Aquest caràcter crític es complementa amb el tarannà satíric: de ço que vaig entendre és que volen que siga un mitja en línia, obert a la gent que tinga coses a dir en literatura o altres disciplines artístiques i que serà benvingut el vessant deshinibit a l'hora de parlar d'algun producte artístic. Amb tot, ço que hom va voler remarcar va ser el fet en línia i més avant, si es donen les condicions, potser fer-ho en paper. Al remat, crec (no ho dic segur) que no van parlar del fet cabdal, que és l'econòmic: cobraran els col·laboradors (i amb açò es perpetua el voluntarisme)?

La segona sessió, la dels mitjans de comunicació i la presència dels autors va ser interessant i va tractar idees com que Àpunt és percebuda (desitjada) com el pal de paller que començarà a dignificar la cultura, amb els programes que ha disposat en la graella ahores d'ara. També hom va indicar de quina manera la gent podia informar-se i rebre crítica literària que els aconduïsca en la tria d'una lectura, és a dir, en tota aquesta mar de peixos, com podem trobar cartells que ens expliquen cada peix. En aquesta part el moderador va voler incidir en el fet reflexiu, és a dir, que calia que hi haguera publicacions que fomenten l'estudi reflexiu de la literatura. De retruc, hom va retreure que hi havien obres literàries bones que no rebien l'atenció que es mereixen i hom va retrucar que possiblement una part de la culpa s'escauria en l'autor que no es presta a fer-la coneguda.

A continuació hom va parlar dels clubs de lectura, llocs on l'escriptor pot tenir el contacte amb el lector, però que està mancat d'allò que s'està cercant per a dignificar l'autor: poder obtenir alguna remuneració (mínim la benzina del desplaçament). Dissortadament, encara els clubs de lectura es plantegen des d'aquest punt de vista: gratis i confiant en la bona voluntat de l'autor. Una altra aportació va ser les noves tecnologies i els nous lectors. Ací hom va poder distingir dues tendències entre els escriptors (i lectors, certament): aquells que potser estan més en la banda anàlogica i que mantenen costums de la vella era i aquells que viuen plenament el fet digital i fan servir les eines que la nova era els fa a mans: xarxes socials, aplicacions, etc. Per a acabar, de les conclusions que hom va extreure cal destacar la necessitat de posar-se al dia en les noves tecnologies (en aquesta sessió de vesprada no es va ser tan metòdic com en la primera i no sóc conscient que se n'extregueren més, culpa meua).

Comptat i debatut, aquesta jornada va ser engrescadora com han de ser totes les primeres i confie que se'n facen més: una altra cosa serà que puga acudir-hi, però si hi puc, ho faré. He tret conclusions interessants: cal esforçar-se per a obtenir excel·lència i arribar a més gent. Aquesta excel·lència no ha de ser només pel que fa al text escrit, sinó a la capacitat que ha de tindre l'autor de complementar en la publicitat l'editorial (la qual ha de fer una tasca més esforçada per a vendre el seu producte, òbviament). Són temps de solsides i d'acceptar el canvi d'actitud d'autor passiu a qui li havien de caure les bacores al d'autor actiu que ha d'estar a l'aguait de les noves tecnologies per a arribar al públic. Aquesta transformació demana esforços i invertir-hi temps: el tocat serà si l'autor en disposarà.

També tinc un mal pensament pel que fa a la televisió dels valencians. No pel fet d'haver estat tres anys sense televisió açò ha estat un llast per a la nostra cultura. Em pense que no: si abans de tancar-la ni se'n parlava com pertocava, què ens fa pensar que han estat tres anys perduts? Ha estat la reobertura del canal nou la que ha donat visibilitat a la literatura amb aquests nous programes (i ben moderns, per cert), per tant el meu neguit és: ¿es repetirà la història a la mitjana, quan PP o PSPV (PSOE) per raons electorals pactaran amb C's i tornaran a manipular Àpunt i, doncs, maltractar la cultura (i per intensió, la literatura en la llengua pròpia, el català)?

Per a acabar, la darrera conclusió és que l'autor necessita veure que la seua obra és d'alguna manera citada en algun mitjan: bé siga en un article-ressenya en Caràcters o Gargots, bé en algun programa de la radiotelevisió valenciana o en alguna xarxa de les noves. Aquesta llepada d'ego, per sort o dissort, és al conjunt del tot una aspiració de l'escriptor.

De la retòrica

 La llàstima és que els polítics, observadors que els vocables hagen de tindre el significat dret, alguns d'ells estan prostituint-los i abocant-los a la infàmia més miserable.