L'altre dia escoltava la cançó de Queen "Bohemian Rhapsody" i m'ha fet pensar que la meua poesia, la meua concepció (o Art, en térmens lul•lians) poètica és com aquesta cançó : histriònica, sentimental, patètica, intimista, riallera, trufona,...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Després de llegir aquesta entrada em pregunte, i et pregunte, si t'havies fet aquests plantejaments "a priori" en escriure algun dels altres llibres teus. Al meu parer, un ha d'escriure allò que li demana el cos, la ment, l'esperit. I dient això em referisc al què i al com. Supose que la tan universal experiència de la paternitat (o de la maternitat) és excepcional només en la manera com hom la individualitza, perquè ningú no la viu igual. Igual que en el cas de qualsevol altra experiència "universal" que ens marca com a humans, el que a mi m'interessaria com a lectora és conèixer la vivència "individualitzada", autèntica i, sobretot, la manera com una veu poètica, amb el seu caràcter i el seu estil propi expressa poèticament aquesta vivència. Això es pot dir en un to adreçat a "infants" o adreçat a "adults". Personalment, em resulta més atractiva la poesia de l'adult que parla de la seua experiència a altres adults, perquè crec que hi ha la possibilitat d'aprofundir-hi més i tractar la vivència amb tota la seua complexitat.
ResponEliminaEn resum: em fa somriure aquesta situació del poeta i del seu entorn preveient que un pare ha d'escriure un llibre de poesia per a la seua filla. Qualsevol tema i qualsevol experiència mereix ser poetitzada si hom la viu, i té la necessitat d'expressar-la "excepcionalment". O no... Potser el que necessitaria un pare-poeta és des-transcendentalitzar aquesta experiència que, en el fons és tan "habitual". M'agradaria saber-ne el teu parer.
Crec que m'he enrotllat com una persiana.
Salut i sort en el camí! Això per davant de tot!
[Primera part de la resposta]
EliminaMoltes gràcies per la resposta, no fa res que siga llarga: aquesta fins i tot és molt més gustosa perquè has dit coses de com és el teu gust de poesia.
Dius "i et pregunte, si t'havies fet aquests plantejaments "a priori" en escriure algun dels altres llibres teus." En la meua poesia tinc clar què i com vull escriure (i per això he fet la referència a l'Art del Ramon Llull): la meua trilogia del dospoals, amb el missatge que pretenc enviar; també els recursos literaris i expressius amb què vull fer la trilogia aquesta i les altres com la dels "Hòmens primer" o la de "Buf, més sobre la matèria de Venus" (inèdit encara). La novetat ha vingut quan ha sorgit el fet de la paternitat, una cosa que no havia tingut en compte en la meua vida, tot vivint la situació que vivia fins fa uns anys avant.
Dius també "Al meu parer, un ha d'escriure allò que li demana el cos, la ment, l'esperit." Doncs ací trobem el moll de l'os del text que he escrit abans. De bestreta, és habitual que quan hom es dedica a escriure es veja en situacions en què hom li proposa: d'això podries escriure un llibre o d'allò podries fer una obra de teatre. Doncs bé, ara m'ha passat: hi han persones que m'han fet saber que és "obvi" que essent poeta haja d'escriure un llibre de poesia. Aleshores m'ha vingut al cap aquesta cabòria.
Per exemple, quan afirmes que "el que a mi m'interessaria com a lectora és conèixer la vivència "individualitzada", autèntica i, sobretot, la manera com una veu poètica, amb el seu caràcter i el seu estil propi expressa poèticament aquesta vivència." Això dóna el pas a la meua referència de fer un llibre estil dospoals o un de poesia de l'experiència, habitual al nostres dies (i que també he fet servir en l'obra U)
Dius també "Això es pot dir en un to adreçat a "infants" o adreçat a "adults"." Ací tinc el gran dubte: ¿aquest llibre serà infantil (per a que el llija ella prompte, essent d'aquesta edat i "entenga" la meua poesia -tot fent referència a la gran dificultat que representa en general la meua poesia i que la gent no entén)? (Amb la qual cosa, aquest llibre possible restarà específicament en aquest espai de lectura infantil amb els pros i contres que implica). ¿o serà adult (com tu prefereixes) però haurà d'esperar ella a tenir molt més coneixement per a entendre (si no és que em diga, per una d'aquelles, "pare, explica'm els poemes perquè no els entenc)? Perquè el tocat és: qui ha de ser el lector d'aquest llibre ella només o altri? Si és ella només, des de quina edat? Infant, adolescent, adult? Si és altri, com?
Dius també, per a anar acabant, "em fa somriure aquesta situació del poeta i del seu entorn preveient que un pare ha d'escriure un llibre de poesia per a la seua filla." D'ací dues coses: la primera és a voltes pense, tal poeta (il·lustre, il·lustríssim, de gran renom) es llava la roba; va a comprar; es preocupa si té panxa, etc.? Aquestes preguntes em fan somriure en pensar que tothom és mortal i intranscendent. La segona és: et demane si no t'ha passat també aquest fet que et diguen: d'això que t'ha passat en podries fer un poema. Amplie la cosa: qui diu un naixement, diu la mort d'algú, la vivència d'una experiència dura (malaltia, empresonament, exili, etc.). El tocat és que sempre hom insinuarà a l'escriptor que tal fet és matèria de literatura i, doncs, es converteix en un injerent en la nostra matèria poètica.
EliminaPer a acabar la rèplica, escrius que "Potser el que necessitaria un pare-poeta és des-transcendentalitzar aquesta experiència que, en el fons és tan "habitual". Doncs és ço que em passa ¿ho faig transcendental, com pot ser el llibre «Tot el blat» de la Christelle Enguix o "aparentment" ho des-transcendentalitze amb un poemari marca dospoals?
Ara van les meues preguntes: consideres tu que el poemari "No" pot ser que siga l'homenatge a la filla que ens ha arribat? Aquest llibre va ser escrit moooooolt de temps abans de nàixer, però pense que podria ser un bon llibre de dedicatòria (amb la qual cosa ja m'he llevat de damunt el llibre a escriure). ¿són bones les idees que tinc per a eixe llibre: parlar de els coses negatives que l'espera com a ésser humà i de retruc com a dona? És clar que puc parlar de les positives, però tal com veig la cosa, tot açò que m'assalta per a escriure és mooooooolt negatiu. ¿faré bé escrivint-lo durant 5 o 10 anys o gairebé 20?
Moltes gràcies per llegir. Besos
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina