De paradoxes laiques

Es senten (i no s'escolten, perquè ausades voler escoltar-ho) en els instituts nadales en valencià al ritme de rondalla: jotes més jotes que mostren la distòpia que representa el naixement d'un xiquet. En aquesta situació, la reivindicació per l'ús social del valencià ensopega contra l'esperit laic dels centres a hores d'ara guarnits d'hòmens de neu aculturitzants, arbres amb pilotetes fetes de llana, calcetins rojos i estreletes. Això sí, sense betlems, que som aconfessionals.

De la impotència social

Hom va dient pel món que la societat està deixant de confiar en el sistema judicial espanyol a causa de la sentència favorable vers els bancs pel tocat de l'impost enfadós de les hipoteques.

I què?

I què si la societat està deixant de confiar-hi? ¿Voleu dir que una manifestació ho canviarà? ¿Vol dir que aquesta purna servirà per a canviar estructuralment les coses? Les coses canviaran superficialment, però el moll, el moll de l'os continuarà en mans de les famílies jurídiques, heretades del franquisme i que tenen l'arrel en el significat atàvic que el concepte capital implica: es mourà tot perquè tot reste igual.

Mira els catalans, tantes revolucions fetes i encara estan igual (fins ara).

De com fer demagògia mediocrement

Diu la senyora Inés Arrimadas que el procés està duent a una emigració de catalans. Estaria bé que denunciara les emigracions que van fer gallecs o andalusos a Catalunya fa un grapat de decennis. Endemés,  parlant en termes d'ara,  convindria que denunciara per què es veuen obligats a emigrar dels seus pobles els castellans i lleonesos, amb què estan convertint eixe territori en u dels més despoblats. De retruc i per a acabar,  i aquest és del tot dolorós, seria de dignitat que denunciara el fet que milers i milers de jóvens hagen hagut d'emigrar a països com Alemanya, el Regne Unit o Suècia.