He acudit a una jornada organitzada per Saforíssims en Benialí (la Vall de Gallinera, la Marina Alta) en què es debatien dues idees: a grans trets, la mobilitat i presència dels autors valencians arreu dels Països Catalans (sincerament, en Catalunya) i la presència i difusió dels autotrs en els mitjans de comunicació (a hores d'ara, Àpunt). Per a cada bloc hi havia una sèrie de ponents i el funcionament va ser senzill: els convidats deien la seua i els espectadors (majoritàriament escriptors) podien interrompre i comentar. Entre mig i després del dinar es va fer oficial la presentació de la revista Combatliterari, que vol convertir-se en una altra referència literària, però des d'un vessant més crític o per perllogament satíric. Al remat de la jornada era pretensió de l'organització extreure una mena de full de conclusions amb què fer acta de la trobada i poder dur aquest document a les instàncies administratives o periodístiques: certament, un gran encert, perquè aplegar-se i no documentar res és com aigua en cistella.
De la primera part esmentaré unes quantes sensacions: la primera i més important, la teràpia de grup d'una colla d'escriptors que volen tenir presència a Catalunya i no hi ha manera de tenir-hi bon succés. Problemes que ho provoca: al nord ja van servits de producció pròpia com per a poder necessitar el nostre producte. Fet i fet, que els en sobra i nosaltres els valencians som un sobreexcés. Aquest, justament, va ser un altre punt repetit: que si sobren obres, amb la qual cosa es satura el mercat; entre tant de peix, no es distingeix el de bona qualitat: tercer punt, els valencians possiblement som un peix de qualitat mitjana tirant a baixa i que pretendre entrar en Catalunya amb gènere aital, doncs, no és gaire positiu. De mediocres, també n'hi han a Catalunya, i posats a triar, potser s'estimen el producte propi.
Un altre punt que es va tocar va ser Catalunya mateixa: qui diu Catalunya diu Barcelona. Roda i volta, que els valencians som perifèria i el melic és molt estret; bé, els valencians però també els de les comarques de l'extraradi de Barcelona: terres de l'Ebre, Tarragona, Lleida i la resta de vegueries. Aquest fet territorial pot lligar-se a la idea que es va indicar que la mobilitat tampoc era gaire adequada i jo diria (açò és pensament que volia dir i que anote ací) que les condicions professionals dels escriptors no donen per a gaires moviments: trens, autopistes, permisos per a esdeveniments aitals o diners per a pagar).
Al remat d'aquesta sessió es van fer propostes vàries: creació d'una conselleria de cultura, només de cultura; aconseguir molta més atenció de les autoritats en esdeveniments en què hi puga haver-hi foto i, doncs, presència; creació d'una comissió intercormacal i interdisciplinar per a treballar noves propostes de millora; al remat, la tasca que pot desenvolupar FULL en aquest afer. Tot plegat encertat; caldrà estar expectants.
El dinar va ser bo amb poc de temps per a allargar-se perquè el temps anava just i calia presentar la revista i mamprendre el segon debat. Pel que fa a la revista, com he avançat adés, és una altra publicació que parlarà de literatura però amb una intenció més crítica (amb açò em pense que hom deixa en mal lloc altres revistes com Caràcters, per exemple, perquè sembla que no ho és tant, de crítica). Aquest caràcter crític es complementa amb el tarannà satíric: de ço que vaig entendre és que volen que siga un mitja en línia, obert a la gent que tinga coses a dir en literatura o altres disciplines artístiques i que serà benvingut el vessant deshinibit a l'hora de parlar d'algun producte artístic. Amb tot, ço que hom va voler remarcar va ser el fet en línia i més avant, si es donen les condicions, potser fer-ho en paper. Al remat, crec (no ho dic segur) que no van parlar del fet cabdal, que és l'econòmic: cobraran els col·laboradors (i amb açò es perpetua el voluntarisme)?
La segona sessió, la dels mitjans de comunicació i la presència dels autors va ser interessant i va tractar idees com que Àpunt és percebuda (desitjada) com el pal de paller que començarà a dignificar la cultura, amb els programes que ha disposat en la graella ahores d'ara. També hom va indicar de quina manera la gent podia informar-se i rebre crítica literària que els aconduïsca en la tria d'una lectura, és a dir, en tota aquesta mar de peixos, com podem trobar cartells que ens expliquen cada peix. En aquesta part el moderador va voler incidir en el fet reflexiu, és a dir, que calia que hi haguera publicacions que fomenten l'estudi reflexiu de la literatura. De retruc, hom va retreure que hi havien obres literàries bones que no rebien l'atenció que es mereixen i hom va retrucar que possiblement una part de la culpa s'escauria en l'autor que no es presta a fer-la coneguda.
A continuació hom va parlar dels clubs de lectura, llocs on l'escriptor pot tenir el contacte amb el lector, però que està mancat d'allò que s'està cercant per a dignificar l'autor: poder obtenir alguna remuneració (mínim la benzina del desplaçament). Dissortadament, encara els clubs de lectura es plantegen des d'aquest punt de vista: gratis i confiant en la bona voluntat de l'autor. Una altra aportació va ser les noves tecnologies i els nous lectors. Ací hom va poder distingir dues tendències entre els escriptors (i lectors, certament): aquells que potser estan més en la banda anàlogica i que mantenen costums de la vella era i aquells que viuen plenament el fet digital i fan servir les eines que la nova era els fa a mans: xarxes socials, aplicacions, etc. Per a acabar, de les conclusions que hom va extreure cal destacar la necessitat de posar-se al dia en les noves tecnologies (en aquesta sessió de vesprada no es va ser tan metòdic com en la primera i no sóc conscient que se n'extregueren més, culpa meua).
Comptat i debatut, aquesta jornada va ser engrescadora com han de ser totes les primeres i confie que se'n facen més: una altra cosa serà que puga acudir-hi, però si hi puc, ho faré. He tret conclusions interessants: cal esforçar-se per a obtenir excel·lència i arribar a més gent. Aquesta excel·lència no ha de ser només pel que fa al text escrit, sinó a la capacitat que ha de tindre l'autor de complementar en la publicitat l'editorial (la qual ha de fer una tasca més esforçada per a vendre el seu producte, òbviament). Són temps de solsides i d'acceptar el canvi d'actitud d'autor passiu a qui li havien de caure les bacores al d'autor actiu que ha d'estar a l'aguait de les noves tecnologies per a arribar al públic. Aquesta transformació demana esforços i invertir-hi temps: el tocat serà si l'autor en disposarà.
També tinc un mal pensament pel que fa a la televisió dels valencians. No pel fet d'haver estat tres anys sense televisió açò ha estat un llast per a la nostra cultura. Em pense que no: si abans de tancar-la ni se'n parlava com pertocava, què ens fa pensar que han estat tres anys perduts? Ha estat la reobertura del canal nou la que ha donat visibilitat a la literatura amb aquests nous programes (i ben moderns, per cert), per tant el meu neguit és: ¿es repetirà la història a la mitjana, quan PP o PSPV (PSOE) per raons electorals pactaran amb C's i tornaran a manipular Àpunt i, doncs, maltractar la cultura (i per intensió, la literatura en la llengua pròpia, el català)?
Per a acabar, la darrera conclusió és que l'autor necessita veure que la seua obra és d'alguna manera citada en algun mitjan: bé siga en un article-ressenya en Caràcters o Gargots, bé en algun programa de la radiotelevisió valenciana o en alguna xarxa de les noves. Aquesta llepada d'ego, per sort o dissort, és al conjunt del tot una aspiració de l'escriptor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada