Després de

EL 92% dels electors valencians han decidit que el País Valencià deixe de ser país i que esdevinga per fi comunitat. A cada bugada es perd roba, i en aquesta ja no hi haurà cap grup valencià de pressió (el que es coneix com a lobby).

Pense que no ens ho mereixem.

Eleccions

Aquest diumenge hom celebrarà el que hom qualifica la festa de la democràcia. Efectivament, més que mai, votar és una festa perquè és quan triem els individus que regiran les nostres vides durant quatre anys.

Després de deixar la meua impressió que al país no hi ha democràcia com a tal, donats els esforços per eradicar del mapa polític de les corts d’Espanya qualsevol altra opció per part dels dos partits grans i els mitjans de comunicació, el diumenge tot seran boques plenes de benaurança per aquesta festa i pel bon trellat dels ciutadans per exercir un dret vetat durant la dictadura.; tanmateix, amb la boca xicoteta se’n felicitaran perquè o l’u o l’altre podrà tallar i cosir allà on voldrà sense la participació dels partits menuts.

Hom pot entendre la por dels dos partits grans d’heure-se-les amb grups polítics que van a rapinyar el que podran, però fet i fet cal tenir present dues coses: és el que s’ha fet des de sempre, edat mitjana inclosa, quan els burgesos o els aristòcrates arrapaven el que podien del rei barat a qualsevol suport. Però també cal tenir present que és l’opció que els queda aquesta mena de partits d’escons decisius: si només es poden assolir molles, doncs hom farà el possible perquè siguen el més alimentàries possibles.

Així tenim l’explicació de la falla: els grans volen governar però els petits no els deixen perquè exigeixen massa per a casa pròpia, de manera que les víctimes passen a ser els dolents i els poderosos es fan les víctimes de cara el personal. Perquè, fet i fet, la gran massa de la gent no té un criteri massa definit per a votar: Espanya no té una educació democràtica adequada com per a saber què és el que vol, i es deixa arrossegar per la desinformació i el papanatisme que tant els partits grans com els mitjans de comunicació els amollen. Molt pocs són capaços de llegir-se els prospectes electorals, simplement trien l’opció més còmoda (meninfotisme? La gran aportació valenciana a Espanya?), votar i després queixar-se i exigir sense demanar-se abans una responsabilitat personal.

No cal dir que potser alguns d’aquests partits perifèrics no estan a l’alçada de la faena, però quan els grans no juguen net i escampen la por del vot útil, del que es diu democràcia, no se’n veu gaire.

Una reflexió final: ¿som més estúpids els perifèrics per tenir molts partits en l’espectre electoral (bé, al País Valencià la cosa s’acabarà enguany, però encara n’hi han, encara juguem) que no pas les Castelles o d’altres autonomies centrals on només hi han els dos partits grans?

Democràhrjsltrhti

Aquest mes es presenta calentet perquè aviat tindrem les eleccions per a triar els representants de les Corts d’Espanya, i tots els partits ja fa temps que han engegat la maquinària propagandística. Al capdavall, encara que no hi hagen eleccions a la vista, s’ha arribat a un punt que sempre estem d’eleccions; vivim en una campanya constant des que els mitjans de comunicacions fan l’altaveu a qualsevol punyeta que els partits que més vots arrepleguen fan moure, ço és, que més publicitat es fan tenir.

En un altre text ja vaig comentar la dualitat a què ha arribat la política d’Espanya, un retorn al segle xix del bipartidisme més descarat. El que vull plantejar en aquest text és si aquest sistema de dos partits que més publicitat es fan moure i més amplificació tenen als mitjans de comunicació per qualsevol punyeta és realment democràtic: ¿és democràcia que només hi hagen dos partits a les Corts?

Fet i fet, els integrants d’aquests dos partits constantment s’omplin la boca de la paraula democràcia, però al meu parer, no n’hi ha hagut gairebé mai, de democràcia (llevat dels primers anys de la Transició en què el ventall de partits a les Corts era variat). Pot sonar molt fort, però per com es comporten aquests dos partits i pel que diuen, em sembla que són la cosa més poc democràtica del món.

En primer lloc, poc pot triar el poble espanyol quan només hi han dos partits que s’enduen tota la publicitat, tots els diners i tots els favors dels poders fàctics (comunicació, bancs, lobbis varis); o quan n’hi ha més d’u (als països perifèrics) els dos que més publicitat es fan moure fan el possible per negar la representativitat i el poder de decisió d’aquests partits regionals. Per exemple, hom pot llegir comentaris que diuen que els acords nacionals espanyols haurien de tenir el consens dels dos grans partits espanyols i restringir-ne l’entrada als regionals.

Poc democràtic és fomentar (bé de manera oberta, bé de manera amagada) el vot útil; suscitar aquesta por de pensar que votar un partit perifèric és llançar el vot, amb la qual cosa hom engrandeix els que ja eren més grans (més nacionals). Considere que és una mostra d’hipocresia política per part d’aquests dos partits promoure aquesta por i després parlar de democràcia, i d’elecció lliure i sobirana del poble espanyol: fet i fet, un cinisme exageradament palés.

Aviat tindrem les eleccions i em fa la sensació que estem tornant al que va representar el segle xix, que si bé els temps han canviat, té tota la cara de canviar-ne la forma però no els continguts.

Hipòcrilhjgkljhl

Acabe de llegir en un titular de premsa que l'Església demana que no es voten els partits que negocien amb els terroristes. No cal dir que hom pot intuir quin és el partit que no s'ha de votar. Ara bé, també m'agradaria demanar que l'església oficial espanyola allargara aquesta petició de no votar segons quins partits, prenent com a exemple cada manament de les taules de Déu. Jo propose qui no s'hauria de votar i vosaltres ja hi identifiqueu el manament.

L'església hauria de demanar que no es voten els partits que neguen l'opressió franquista i que fan el possible perquè les víctimes d'aquella quaresma no reben el reconeixement que els pertoca (com sí que han aconseguit col·lectius d'altres tipus de víctimes).

L'església hauria de demanar que no es voten els partits que exerceixen la venda d'armes, la faciliten, li done suport, etc. (com sí que fan contra les empreses que fabriquen condoms i altres coses d'aquesta mena).

L'església hauria de demanar que no es voten els partits que especulen amb el territori, els quals no tenen miraments a l'hora de fer fora gent per una casualitat d'un compàs, una regla i un grapat de diners.

L'església hauria de demanar que no es voten els partits que donen suport a l'esclavatge d'immigrants que, aprofitant el moment i la desesperació, d'una banda treuen profit d'uns braços i d'una altra els neguen el fruit just del seu esforç.

Bé, ja m'he cansat, que continue un altre.

Tots amb l'haca i l'haca a bots

Les vacances de nadal que han passat han estat uns dies prou propicis per a llegir uns quants llibres, no ja dels pendents (d’aquells que es tenen en la llista dels llibres que s’han de llegir alguna volta en la vida), sinó dels que apareixen de sobte i que cal llegir per raons vàries: per exemple, que han estat lectures de compromís. Tanmateix, no amb sentit pejoratiu, sinó que han tingut l’afegit de ser de gent acostada, propera, i que volia llegir amb ganes, cosa per la qual demanava aquesta urgència.

Una volta que he acabat de llegir els compromisos m’ha vingut la basarda. ¿Quina ha de ser la meua actitud envers els autors d’aquells llibres que he llegit? Clar i net, ¿què espera un autor dels amics que en lligen els llibres, dels coneguts que tenen algun parer d’allò que lligen? ¿Què ha de fer aquest amic o conegut lector: ha de fer-li saber alguna mena d’opinió crítica o s’ha de limitar a dir, ja he llegit el llibre, m’ha agradat?

Fet i fet, en el cas de llegir obres de desconeguts no sembla indispensable posar-s’hi en contacte, però en el cas dels coneguts, ai las! ¿Seria agosarada, adient, impertinent qualsevol iniciativa crítica literària, sense que l’hagueren demanada, sense alguna excusa d’alguna revista per davant?

El gran bot

Hui fa deu anys que me’n vaig anar d’Erasmus a Londres. Trobe que ha estat una de les decisions més importants que he fet al llarg d’aquesta primera part de la vida. Me’n vaig anar amb 22 anys, però als 18, només començada la carrera, ja sabia que havia de fer alguna cosa d’aquestes: pegar a fugir i veure què hi havia més enllà del poble i de la capital del país.

Hi vaig anar amb dues companyes més de la carrera i la veritat era que semblava que ens havien llançat als lleons. Vam arribar a l’aeroport a soles, no ens esperava ningú, ja era nit fosca i no sabíem amb seguretat com havíem de menejar-nos per allí (no és com ara, que la xarxa està molt més desenvolupada, i hom pot trobar informació de tot, de manera que podríem anar sobreavisats). Vam pujar al taxi amb els maletots, vam anar a la facultat perquè ens donaren la clau del pis, ens van dur a la residència, i quan ens van amollar allí ens vam mirar els tres com dient: bé, ara a vore com ens les apanyem! La meua sensació era que havíem arribat a un lloc de postguerra: a fosques, humit, edificis de rajoles amb molsa, i nosaltres emigrants.

Els estudis van ser una altra cosa, i em va fer pensar que a València no estàvem gens bé. Estàvem en una aula amb 12 persones màxim, on el nostre treball era parlar d’articles i llibres que ens feien llegir, d’una setmana per l’altra; exposar les nostres idees i fer treballs sobre les lectures (i només un examen!): és a dir, tot collita nostra. De retruc, amb poques assignatures, poques hores lectives i unes classes que acabaven al final de març. Ni punt de comparació amb València. En tornar d’estiu i en començar el darrer any de la carrera, vaig voler continuar aquest esperit de llibertat i vaig fer el possible per agafar assignatures que foren de treballs i llegir-m’ho tot (tanmateix, encara vaig haver de passar per l’anella del Simbor)

Vaig aprofitar per anar a Gal·les i a França. També vaig vore altres llocs del país, i com no, viure a Londres. Puc dir, des d’aquesta visió provinciana, que Londres es va convertir en la meua València i em passejava pel centre com si em passejara pel carrer de Colom. Ara ho pense i immodestament era com si no tinguera cap mèrit la cosa; com si Londres no omplira tant la boca.

Ara trobe a faltar aquesta experiència. M’agradaria tornar als 22 anys i estar-m’hi mig curs d’Erasmus. Si poguera anar-me’n ara, encara seria molt millor, donats els canvis que hi han hagut: hi han els vols barats, hi han els albergs, hi ha la maduresa de deu anys més.

Riu amarg

Al meu poble, quan alguna família es comprava un cotxe, un televisor, ço és, feia una despesa molt important, hom deia que els reis havien arribat aviat, fet i fet, que ja no quedaven més diners aquell any per regals; la xicalla s’havia d’apanyar amb les estrenes i prou (malgrat que sempre queia algun regalet, per això que la familia no es sentira frustrada i sense Nadal). També al meu poble, quan ocorria un esdeveniment important (normalment de caràcter religiós), les famílies gastaven un caramull important de diners per a endreçar les cases, de manera que estigueren a l’alçada de l’esdeveniment. Per exemple, en les comunions, la gent emblanquinava les façanes, es canviava la cuina o alguna habitació: no cal dir que si el que passava era un casament, es tirava la casa per la finestra! En el meu cas puc dir que en la meua primera combregada, els meus pares van fer construir una casa (bé, al capdavall, hom havia de tombar la caseta d’estiu dels avis i n’havien de fer una de nova, i tot va coincidir que aquell any combregava).

El fet cert és que al meu poble, a una part ben concreta del poble, enguany han vingut els reis molt aviat, però han estat uns reis molt amargs. Hom rebrà el Nadal amb la cara rentada i nova de trinca, però aquesta volta, l’ocasió es viurà amb tristesa. Uns reis dels quals es recordaran molt cada any.

Visitant el país

En l’imaginari de gran part dels llicenciats en filologia catalana o de moltes persones amb estima per la cultura catalana hi ha un lloc que desperta simpatia i desig d’anar-hi, encara que siga, una volta en la vida. Efectivament, l’Alguer és aquesta ciutat mitològica, exòtica, llunyana, que desperta aquesta pruïja sentimental. D’una altra banda, des de la Marina Alta estant, hi ha un altre lloc que desperta una flama semblant: es tracta de Tàrbena, un llogaret en mig de les muntanyes, de repoblació mallorquina i que parla diferent de la resta de la Marina. (No cal dir que entre els valencians, sempre ha agradat més (ha fet més gràcia) aquest accent salat que no pas el català del nord, per això Tàrbena sempre és esmentada amb devoció i respecte).

Doncs bé, aquest pont de desembre he anat, per primera volta, a Tàrbena. He volgut visitar aquest poblet tan proper però que fa la sensació que està molt lluny (i em demane ara, com és que no hi he anat abans, de tan propet que para). He de dir de bestreta que no em feia cap il·lusió de res (per exemple, sentir salat, perquè ja m’havien fet saber que pràcticament ha desaparegut), així com també que la visita obligada a Can Pinet tampoc seria tanta cosa (Can Pinet és el bar més famós que hi ha, un bar l’amo dels qual és un republicà i que hi té moltíssima quincalla penjada a les parets, cosa que hi dóna el toc pintoresc).

Vaig arribar al poble, prou matinet per a ser festiu (poc passades les nou ja hi era), tot just quan el poble es despertava. Hi vaig pegar unes quantes voltes, hi vaig fer fotos. Em vaig perdre per alguns bancals per trobar alguna ruta i vaig veure l’altre vessant del país, el que mostra Callosa i Benidorm. Fet i fet, la meua intenció era quedar-me a dinar, de manera que vaig continuar pegant voltes, a la recerca d’un forn per a tastar els pastissets d’herbes: decepció, allí no hi ha forn propi i no vaig trobar la fleca. Vist el tema, que eren les onze i ja no hi havia res per vore; que no havia trobat cap ruta bona per a caminar; que anava a soles i no m’ho passava gaire bé, vaig decidir esmorzar, en lloc de dinar, a Can Pinet. El bar era buit, només hi eren dos dones que es feien un café. Em vaig demanar un entrepà (normalet) de truita amb formatge i una botelleta d’aigua (5€) i em vaig sentir ben estrany, jo a soles, mentre sentia com xarraven la mestressa del bar i una de les dos dones que es feien el café. Cap de les dos salava, fet i fet, semblaven dos dones del meu poble.

Al remat, vaig tornar a casa. Llocs mítics. Roda i volta, això, mítics.

Àngels Gregori

Anit vaig acudir a l’acte proclamació dels guanyadors dels premis literaris de Gandia. Un esdeveniment que havia apuntat a l’agenda dues setmanes arrere i que gairebé em quede sense assistir-hi perquè s’hi demanava invitació. Sort que vaig ensopegar amb un amic de Gandia que m’hi va colar, que si no, hauria hagut de tornar a casa amb el cap catxo i veure-ho per la televisió. He de dir que l’acte va esdevenir solemníssim, amb un escenari carregat d’història, el palau del duc de Gandia, Francesc de Borja, amb una escenografia preciosista (ciris, penons, flors, estufes!). Amb aquest amic que m’hi va colar vam comentar que, efectivament, aquella festa fregava l’elitisme, més que res per aquesta cosa de la invitació, juntament amb tota aquesta parafernàlia. Però al remat, com a mínim, té tota la celebració que aquests premis es mereixen.

Jo hi anava per saber qui guanyava el premi de poesia, amb un pressentiment de qui guanyaria, compartit amb un altre amic poeta, i ves per on la nostra intuïció es va confirmar. Va guanyar l’Àngels Gregori, per la qual cosa me n’alegre. Me n’alegre molt quan els guanyadors són gent que conec. És com si me’n tocara una part, per aquesta afecció d’amistat (emperò, després caldrà llegir el llibre, òbvamient: recordem, efectivament, Doncs parla català, vegem que diu).

Àngels va dir que es sentia feliç d’haver guanyat el premi només amb 22 anys, que era el poeta més jove d’aconseguir-ho i la tercera dona del total de vencedors. En el meu cas, jo em vaig quedar a les portes, nou anys arrere. L’any 98 vaig quedar finalista d’aquell certamen, amb 23 anys i amb una il·lusió molt gran per davant -il·lusió que ha anat podrint-se (bé, potser és una imatge massa forta: diguem que ha anat gelant-se) a mesura que hom va coneixent coses d’aquest món dels premis. Em vaig assabentar que havia guanyat el sendemà en llegir el diari. Vaig cridar d’alegria i a ca meua només era la mare: encara conserve una còpia de l’acta i el retall de la notícia, que vaig penjar al suro de la meua habitació temps i anys. La resta va ser una altra història, la gestació del poemari del Dos poals.

Al remat, he de dir que aquesta ferida ja no cou tant. Faig la meua proposta poètica i em mire aquesta històra dels premis amb distància, però posant-hi un poc d’il·lusió, perquè si no acabaria totalment desenganyat, i també perquè és una forma de mantenir l’alegria d’aquestes coses, com una mena de teràpia. Tanmateix, en aqusta proposta poètica meua hi ha en preparació un poemari molt crític: efectivament, el cuquet volta per ací.

La llengua una altra volta

Fa poc ha eixit a la premsa un atac del Partit Popular contra Bernat Sòria perquè es presentarà a les llistes del Partit Socialista Obrer Espanyol al país per a les eleccions que vindran. El retret que li fan és que ell és andalús que parla català. Aquest argument no pot ser més absurd, tant pel que significa com pel qui el diu. De bestreta, si realment és andalús, és menester aplaudir aquest integració (perquè hom ho vulga o no, la llegua del país és el valencià, malgrat els 300 anys d'anorreament), però el fet cert és que ell és nascut a Carlet. En segon lloc, hauria de caure la cara de vergonya als polítics del PP per dir aquella collonada, quan molts d'ells són valencians (nascuts ací) i no en parlen ni un borrall i fan tot el possible perquè no es parle, no s'aprenga i no s'escampe. De retruc, no es pot ser més hipòcrita quan hi ha el cas d'Eduardo Saplana (normalitzem els cognoms valencians), exemple antonomàsic.

Al remat, ací s'inclou un altre tema, el del fenomen del que en castellà es diu cunero: aquella gent que no ha nascut al país, però que un partit considera convenient inscriure'l en la circumscripció electoral per raons d'aquesta tirada de vots. Per tant, el que el Partit Popular retrauria és que, què fa un andalús presentant-se a les llistes valencianes, més encara parlant català (espill d'integració). Doncs bé, la resposta, la tenen davant el morro: què ha fet un cartaginer valencianofòbic essent Molt Honorable.

Al remat, no sé fins a quin punt és transcendental que els governants del país hagen de ser nascuts ací. Ara, el que no es pot tolerar és aquesta actitud hipòcrita del Partit Popular en l'afany de desprestigiar gent, quan ells són els primers que haurien de callar.

Frankfurt

Voler i no poder.

Que bo que és dormir

Des del govern i des de diversos àmbits socials hom promou campanyes de sensibilització perquè la societat adquirisca costums saludables; no només perquè aquest col·lectiu use una bona salut a la curta, sinó també per a evitar, a la llarga i a la vellesa, malalties que posen en perill tant la persona, així com també el sistema sanitari, amb la intenció que es col·lapse el mínim possible. No cal dir que hom deu saber quina mena de campanyes són: l'alimentació, el consum de substàncies perilloses (no totes il·legals), hàbits higiènics i sexuals, etc. Les cadenes de televisió són u d'aquests àmbits que hi treballen; tenen com a avantatge el gran poder de convocatòria i de persuasió. Tanmateix, hi ha el problema de l'audiència, que fa que perden efectivitat algunes campanyes de sensibilització.

El cas de què parle és el de les hores de son dels infants i dels adolescents. Els estudis mèdics parlen que el cos d'aquest sector de la població necessita dormir més de huit hores, perquè l'organisme humà es desenvolupe amb bones condicions. Amb al qual cosa les hores nocturnes de televisió haurien de ser reduïdes. Les nits del diumenge Antena 3 programa un concurs on el públic infantil és el protagonista. Òbviament el concurs és gravat i està pensat a postes perquè els infants el vegen amb la família. Així doncs, d'una banda, el concurs comença a les 22'30 i acaba, publicitat inclosa, passades les 23'30; roda i volta, els xiquets toquen el llit i s'adormen vora les dotze de la nit. D'una altra banda, els estudis mèdics diuen que, per a uns descans i rendiment personal bons, i de retruc, escolar, són necessàries un mínim de huit i nou hores. Si fem els comptes, si els xiquets han d'alçar-se a les set per a fer-se un bon desdejuni i ser al centre a les huit del matí, el nombre d'hores dormides en són set (o més poques, si hi ha algun contratemps, com insomni, videojocs, etc.)

Per tant, ¿és realment necessari projectar un concurs a hora horada? ¿No es podria passar aquest concurs a les 20h, moment en què els infants sopen, i el programa de les 20h passar-lo a les 22'30h?

Al remat, no es tracta de ser moralista i coartar la llibertat de dormir cadascú el que li vinga de gust. Simplement es pla de reflexionar i representar un paper en la responsabilitat social: si hom no mira pel seu be, ¿per què ha de mostrar-se com un energumen si després les coses li van malament i no hi han mitjans per a solucionar-ho? Per exemple, envers el col·lectiu dels professors, el dels metges, etc.

Països Catalans

Que des d’un punt de vista polític esdevinga real és tan difícil com que l’Argentina, Xile, Mèxic o el Perú demanen formar part d’Espanya. Ara, considerant-ho com un fet cultural (on la llengua i la literatura són la base) hom no pot tancar-hi els ulls i encabotar-se a negar-ho (i per descomptat, fer el possible per boicotar aquesta entel·lèquia, com a mesquins i estúpids): ací no hi valen imperialismes ni altres collonades hipòcrites d’aquesta mena, perquè Espanya ben bé que es mira Hispanoamèrica per a formar part del món castellanoparlant; o Portugal amb la resta dels països galaicoparlants; o França amb la francofonia, etc.

En altres ocasions he comentat que la mediocritat em fa molta por, que li tinc molt de respecte, i no hi ha cosa que m’endenye més que encontrar-me l’estultícia d’una gent que actua arrapapada per la mediocritat. Ara, aquests dies que passen, hi han hagut uns incidents amb la cremació d’unes fotos del rei (no hi ha res a dir: em sembla estúpid tancar algú per això: però, compte, també caldria respectar que algú creme fotos de Fuster o senyeres). Les contraaccions han estat vàries i voldria destacar-ne una: el mural que hom pintarà a Pedreguer amb els dos reis borbons cap per avall. D’aquest fet, el que m’endenya més és la reacció de la direcció dels socialistes valencians: per a ells, no som un país ocupat (el Regne de València va ser una conquesta i per tant sí que està ocupat); per a ells, el rei és una figura importantíssima dins el nostre sistema polític (em xoca que el socialisme combregue amb la monarquia: on és, doncs, la igualtat de les persones?); per a ells, el lloc on vivim és una comunitat sense cap altra ambició que la d’estar (les sigles PV del PSPV són una broma de mal gust que els toca carregar). És per això que no estan gens d’acord amb aquesta pintada (supose que deuen ser aquestes, i no cap altres de tipus ideològic intern) i s’estan pensant les represàlies envers els socialistes pedreguers que han donat suport a aquesta iniciativa.

Acabaré amb açò d’aquesta manera: que no s’ompliga la boca la direcció nacional dels socialistes valencians amb els versos d’Estellés, amb “Assumiràs la veu d’un poble/ i seràs per sempre poble...”. Mediocres.

Trencament

Finalment s’ha desfet el lligam que ens unia. Ha estat una relació de dos anys i mig, i com que són coses que hom intueix, tard o d’hora s’havia d’acabar: com aquell que diu, ara només queda pagar i anar-se'n. Encara que per a mi ha estat massa aviat, sense poder haver-hi gaudit a penes. Ha estat una decisió presa unilateralment i no per part meua; va ser una tota una sorpresa. Ara ja he arreplegat gairebé tots els trossos que han quedat i, no cal dir, alguns han quedat escampats pel camí i uns altres, se’ls deu haver quedat, com sol passar.

Al remat, ara tocarà pensar-hi i reflexionar sobre el futur; parlar amb altri sobre la fragilitat d’aquesta mena de lligams; bescanviar consolacions i llevar-nos la importància d’aquests esdeveniments; oblidar la part negativa i recercar, potser, una altra alternativa; endegar un altre vincle, però òbviament, amb el regust amarg del passat, de tornar a començar i ensopegar una altra volta contra els rebutjos diversos, com els xiquets que posen il·lusió a les coses; amb el pensament, com en una síndrome d’Estocolm, de tornar-hi fent taula neta.

Desaprofitamenta mental

Reprenc el tema de la desaprofitamenta, però enfocat d’una altra manera i que té a vore amb la formació professional. ¿Fins a quin punt l’enriquiment intel·lectual de l’individu no condueix a cap lloc? Perquè tot el que hom aprén, en morir, queda desaprofitat, ja que no es pot continuar més, ço és, no pot ningú reprendre el cervell d’altri i continuar-lo.

Bé, no és del tot cert que es perda cap coneixement, però aquesta opció no es refereix al que vull fer pensar. M’explique. La humanitat esfectivament ha evolucionat perquè ha représ i ha continuat tots els estudis, treballs, conclusions, etc. que s’han produït. Els avenços en medicina s’acceleren gràcies als investigadors que han estudiat treballs anteriors que els hem superat amb altres de nous. El mateix ocorre en arquitectura, en física o en qualsevol altra disciplina.

Ara bé, la desaprofitamenta a què em referisc té a vore amb el fet que aquests continuadors han hagut de començar des de zero des dels seus cervells, és a dir, que sempre es comença del no res, i no hi ha, de moment, cap manera de reprendre el cervell del qui ha finit biològicament i, doncs, continuar. És, llavors, açò la desaprofitamenta del qui s’ha enriquit i en morir s’ha llançat a predre.

Al remat, òbviament, si hom arribara algun dia a aconseguir fer continuar el cervell, hom perdria la possibilitat de crear la personalitat pròpia. És clar. Fet i fet, que estic content d’haver creat el meu coneixement, d’haver estudiat i d’haver-me format. Ara, no em negareu que és una llàstima que en morir es perda tot (¿us imagineu un Coromines retransplantat?).

A la recerca del temps perdut

En més d’una ocasió, en diversos blogs hom ha fet referència a l’edat, hom ha esmentat el pas inexorable del temps, fet i fet, les crisis, per exemple, dels trenta anys. En el meu cas he de dir que no he patit cap crisi considerable: més aïna, vaig trobar més traumàtic els trànsit dels 26 anys als 29 que el transpàs a la dècada dels trenta.

Molt s’ha tractat sobre aquesta mena de crisi que implica abandonar el dos i assolir el tres: tristesa, depressió, desig de rejovenir, actuacions faves d’adolescents o necessitat de recuperar el temps perdut. De retruc, cal afegir-hi la situació personal en què es troba cadascú, que fa que s’accentue amb més o poca intensitat la pruïja aquesta de fer el que es feia quan s’era un joveniu, eixa franja dels 16 anys als 25.

Tornant a mi, m’ha pegat per recuperar el temps perdut. Des de fa un parell d’anys intente gaudir del que no he pogut fer per raons d’estudiar la carrera, d’estudiar després la carrera i treballar moltíssimes hores en el valencià per als adults: viatjar, excursions, vida cultural, etc. Per això, amb l’avinentesa de ser professor podré permetre’m realitzar-me d’aquesta manera, fins que arribe a la quarantena, moment crític també d’un altre trànsit: vorem què em pegarà per fer.

L'única d'agost

Aquest text té com a excusa el viatge que acabe de fer per Escandinàvia. Sol passar que a voltes, xarrant a l’institut amb els companys, amb el to distés i alegre que hi ha en mig de l’estrés escolar, amolle que em sent desaprofitat, que em llance a perdre a l’institut. Efectivament, ara que aviat farà deu anys que vaig acabar la carrera i que estic gairebé estabilitzat en els àmbits personals, pense que sóc una persona desaprofitada, llançada a perdre.

De menut pensava que hauria pogut destacar en algun esport, que quina llàstima no hi haure algú que em diguera tu, a tal esport, que despuntaràs i aconseguiràs alguna cosa. Quan vaig acabar la carrera, vaig haver de renunciar al doctorat per a treballar i continuar a València, i una altra volta pense, vés per on, he perdut més de quatre anys per a traure-me’l i investigar (no cal dir que encara sóc a temps de fer-ho, però em note que he perdut la pràctica, la disciplina i la capacitat d’abstracció necessària: que m’he llançat a perdre). El mateix ocorre si vull començar una altra carrera: buf, més assignatures mentre treballe a l’institut, prepara els treballs, vés a les classes, corregeix exercicis...

També hauria pogut fer un bon escriptor, però pense que he perdut massa temps estudiant les assignatures de la carrera, de manera que no he pogut aprofitar-lo perdent-lo en la vida bohèmia de l’artista: vetllant pel Carme, petant la xarrada a la cafeteria de la facultat, assistint a actes literaris i fer-me vore, etc. Malgrat que aquest tipus de coses comence a fer-les ara, ja tinc molts anys de desavantatge.

Els idiomes. Amb 23 anys podria haver-me recorregut mig Europa i estudiar un bon grapat d’idiomes rars i guanyar-me la vida com a intèrpret (fet i fet, he anat darrere dels lectorats i m’he presentat a un munt d’entrevistes i sempre he quedat reserva, i fa dos anys que hauria pogut estar treballant a Eslovènia, justament l’any que vaig aprovar les oposicions). El resultat és que ara quan vaig per aquestes terres europees en què l’anglés és fa tant vital, m’agafa vergonya de sentir-me.

Així, unes quantes més.

Impotència

Si un metge va pel carrer i es troba una situació que demana les facultats d’ell com a professional, hom entendria que ajudara la persona que les necessitara. És, doncs, un cas claríssim d’actuar allà on és menester sense ser pedant. Pedant, això és, perquè si es canvien el metge per un professor de valencià, i l’actuació professional per la correcció d’una paraula dita malament, doncs, tenim açò: un pedant que s’atreveix a corregir el valencià de la gent.

¿Fins a quin punt un professor de valencià ha de corregir la gent (amics, família, desconeguts) que parla malament? ¿M’he de limitar només a ensenyar la llengua a l’àmbit escolar, o puc ultrapassar els límits de la societat extraescolar? Perquè allò que em frustra més com a professional de la llengua (però també com a ensenyant) és comprovar que els esforços meus perquè l’alumnat diga bona vesprada, tastar, eixugar, pernil, pollastre o lleig es veuen llançats a perdre quan aquests alumnes (o els pares o els amics, etc.) continuen dient buenas tardes, provar, secar, jamón, pollo o feo.

Fumera

No tinc cap simpatia pel tabac. Em molesta moltísim, no suporte la pudor que fa. Açò ja ho he comentat en un altre moment, i ara voldria apuntar algunes reflexions. Per a començar, l’església catòlica condemna la masturbació masculina, perquè significa una pèrdua humana, un atemptat contra la dignitat divina (condemnació i turment dels més tendres i jóvens quan començaven a explorar el cos propi i a experimentar el plaer dels sentits). Ara bé, per què no col·loca en el mateix nivell de condemna i blasme pecaminosos els que fumen? Roda i volta, aquests atempten contra la dignitat divina maltractant el cos humà, creació generosa de Déu.

També em sorprén que moltes famílies es maten a bacs per assegurar la millor atenció per als fills: els trien menjars més saludables perquè tinguen totes les defenses del món; els malcrien perquè no passen fred ni calor; no s’embruten, ni agafen polls ni bacteris; no caiguen en terra i es pelen els genolls. Però a casa no els estalvien la dosi diària de fum (de retruc, quan creixen i comencen a experimentar amb el tabac dels pares, a aquests darrers, els pega tort i agafen una bona enrabiada quan se n’assabenten).

Un altre fet que em crida l’atenció és quan algú es posa a fumar en una reunió, bé preguntant si pot fer-ho o no, més encara quan el propietari de la casa no fuma o el lloc on es troben és susceptible de no fumar. Per aquest motiu no seria comprensible que aquest fumador s’enfadara si algú decidira tirar-se un pet o fer qualsevol altra cosa fisiològica. Al remat, he conegut gent antisistema que sempre té a la boca el capitalisme i l’oposició a l’estat i a les multinacionals. Partint d’aquesta convicció em sorprén veure com donen peixet a les fàbriques tabaqueres quan els compren els cigarrets.

Deixant a banda les contradiccions, de les quals no pot fugir ningú, perquè al mínim que es grate una miqueta hom pot trobar una biga més grossa que una mola de molí, continue pensant que fumar és una de les coses més estúpides del món i no entenc com encara es defensa.

De la panxa

Menjar és barat, però alimentar-se és car; aquesta defirenciació -que podria resultar ociosa- afecta u dels pilars fonamentals del sistema econòmic que regeix el nostre país, conegut com a capitalisme. Els diners es fan en un model igualitari de societat que convergeix cap a uns gusts comuns, els quals impliquen el mínim de divergència possible, amb la qual cosa predomine la tranquil·litat de producció. Qualsevol intent d’eixir-se’n significa una despesa tant per al productor com per al consumidor. (Dalt o baix, com l’escola: l’ambient, el nivell, convé que siga semblant, perquè a la mínima que algú se n’ix per dalt o per baix, cal desplegar tota una sèrie de recursos que ha de pagar algú,i sabem com se les espolsa tothom).

Així doncs, els conservants i els estabilitzants, els adobs químics i la producció en sèrie, garanteixen prosperitat econòmica per als productors, però també equilibri per a les famílies, ja que tenen a l’abast bens més barats amb què tirar avant : però això implica que menjar barat és alimentar-se bé? Per exemple, els celíacs ho tenen ben agre per a alimentar-se, ja que qualsevol producte essencial per a ells és caríssim: d’una banda perquè els productes són molt específics; d’una altra perquè demanen una cura atentíssima i d’una altra perquè se’n produeixen pocs i no n’hi ha a tots els llocs. Efectivament, no seguiexen el model general de producció.

També hi ha el cas dels diabètics i dels hipertensos. Aquests ho tenen més fàcil perquè, com que a la societat comença a proliferar aquest problema, ja s’esdevé rendible produir sense greixos ni sucres afegits. Ara bé, els substitutius que hom fa servir potser tampoc són els adients, amb la qual cosa hom menja barat, però s’alimenta de forma cara si vol uns altres productes més adequats.

Un altre cas, aquells qui no tenen cap malatia però que volen consumir deixant de costat aquest model general, ço és, sense adobs químics, sense establitzants, etc. Aquest grup també ho té difícil perquè d’una banda els bens no segueixen la cadena de producció, de manera que no són barats; d’una altra, n’hi han pocs i no a tots els llocs comercials i d’un altra demanen temps per a ser cuinats (òbviament, no són dels que s’arreballen al microones). De retruc, és una fal·làcia confiar en els productes primer anomenats bio i després rebatejats d’altres formes, perquè al capdavall ni empraven productes ecològics ni artesanals: fet i fet, els que es feien servir eren els mateixos.

Al remat, roda i volta, menjar és barat perquè tenim a l’abast una varietat altíssima de productes a preus assequibles per aquest fet de la producció en massa, de manera que sadollar l’instint primari d’omplir la panxa, ço és, menjar, queda coberta. Ara bé, alimentar-se, és a dir, cuidar l’organisme i no castigar-lo, ja són figues d’un altre paner.