De podcasts

Aquest cur nou està sent de descobriments culturals; u d'aquests és el podcast i què tard hi arribe, perquè de fa anys que hi han programes interessantíssims i que en escotar-los ara pense: per què no sabia d'açò? Per això és ara que tot el temps lliure que tinc auditiu és ocupat per aquestes peces que descarregue en un bastó i clave en el cotxe. D'aquests, faig destacar el Ciutat Maragda de Catalunya Ràdio: quant de llibre que hi ha per llegir, quanta persona llegida que parla tan bé de literatura, cosa que desperta en jo un sentiment de mediocritat i de llançamenta a perdre.

D'una ciutat estat

Madrid ciutat és guai.

Jo hi he estat dues voltes: l'una en 1989, amb 13 anys i l'altra el 1992 amb 16. Hom pot dir que van ser excursions d'un dia.

Pel que em conten entusiàsticament, Madrid ciutat és súper xula perquè és tot ple de museus; també perquè és ple de llocs moderns i actuals de moda, siga de restauració, siga de cultura. A més a més, hi han moltíssims teatres i musicals així com també hi han barris súper encantadors, fins i tot u d'alliberament LGTBI+.

Madrid ciutat té molta molta cultura, qualsevol persona amb un poc de sentiment en parlarà meravelles i farà del seu sojorn un esperò per a anar-hi a aquell qui escolta.

Madrid ciutat és llibertat.

Pel que fa a jo, Madrid ciutat em fa malíccia, perquè és allò que els valencians podríem ser al nostre país però no som. D'alguna manera hi hem ajudat, ofrenant-hi tantes glòries a Espanya (perquè, no ens enganyem, Madrid és Espanya i Espanya és Madrid).

Madrid ciutat és guai i els valencians ho sabem i no ens dol engrandir-la més.

Del dia dels perdedors

Dues coses sobre el 25 d'abril. La primera és que no he acabat mai d'entendre de festejar una derrota nacional i la segona és que ahir s'hi van aplegar uns quants del PP i del PSPV en una convocatòria pel dret civil valencià i la millora del finançament feta per l’Associació de Juristes Valencians. Justament uns partits que han fet mans i mànigues per a torpedinar sempre aquestes vindicacions en el Congrés de Madrid.

D'una enviscament nou

Quan estudiava filologia catalana tenia una sensació un poc ofegant, que és que pel fet de fer aquests estudis hom suposava que havia de saber de tot: d'història del país, de cultura del país, de les classes de taronges, de les eines de llaurar o dels peixos de la mar. Una angoixa constant per a no haver de semblar ignorant perquè: com no pots saber d'això? Si estudies valencià! Com és possible que no pugues conservar aquest tresor cultural propi? Relacionat amb açò hi havia la pressió d'haver de fer tots els papers de l'auca: saber fer un recital de poesia, representar un teatre de guinyol, saber escriure texts de tota classe (manifests, cartes, proclames, presentacions). Comptat i debatut em vaig carregar aquesta obligació psicològica (que jo mateix m'havia muntat) d'haver de saber de tot per a no haver de decebre la gent que em demanava qualque cosa perquè confiava que jo n'havia de saber.

Doncs bé, tornem a la mateixa història, ara per culpa de les noves formes d'entreteniment a partir de l'internet i que una altra volta mostren les misèries que té el català com a llengua minoritzada, menystinguda, odiada. El tocat és que el meu entreteniment audiovisual d'ara no és la televisió de tota la vida, sinó la plataforma youtube: no només la música, sinó d'altres contingts. Per exemple gent que parla d'art, que parla d'arquitectura, de música, de la vida que és tot i d'ací plora la criatura: tot ço que m'interessa està en castellà i pense que que desgraciats que som que no tenim continguts aitals però en català (bé, almenys, no ho sé trobar i si n'he vist són poc engrescadors).

[Amb tot, no tot està perdut perquè de fa uns mesos he trobat que hi han programes tant de televisió i de ràdio que poden ser descarregats, amb la qual cosa els puc posar a la ràdio del cotxe i escoltar-los. Així, Catlunya Ràdio és u dels llocs amb una proposta variadíssima de temes i després d'escoltar podcasts (o enraonaments que dic jo) sobre medicina, narracions o confessionals, ara he descobert el Ciutat Maragda i n'estic enamorat. També m'agrada un altre podcast de literatura, Gent random, que és un gust d'escoltar però em grinyola molt la qualitat lingüística del valencià, és una llàstima que sent com a professor de valencià que soc]

Aleshores la cosa és que m'he decidit a produir podcasts o enraonaments. De fet, he de dir que aquesta experiència, la vaig fer fa deu anys, quan vaig gravar uns enraonaments sobre la poesia de la Maria Josep Escrivà o la Christelle Enguix, però la segida es va acabar.  Sé que serà una faena molt dura i sobretot constant, perquè tornem a la mateixa: em tocarà fer-ho a soles (llegir, redactar, gravar, editar), de manera que hauré d'anar lentament i aprofitar els moments no lectius del curs. Almenys pel que fa a la seguida, per a un any sí que tinc de programes, perquè d'idees, ara n'hi han moltíssimes.

Tant de bo les meues propostes agraden.

D'una autoafirmació literària

Aquest mes fa anys aquest blog: 18 fins ara. Ceratment són molts anys, esforçant- me a escriure, no tant abans com ara, algun text de pensament, d'opinió de reflexió de fet personal. La idea era parlar molt de la meua activitat literària, però això és com tot: ha acabat sent un parlar de coses.

La raó d'aquest text és que la poeta Maria Josep Escrivà ha tret antologia poètica pels 30 anys de poesia, Són molts anys i en aquest temps ha guanyat premis i ha publicat uns quants llibres. Hi pense i certament ha fet un camí poètic (6 poemaris i 2 narracions), des que tenia 26 anys, quan va guanyar el premi de la primera obra i publicació consegüent.

Però ara vinc a jo: em pense, em mire en el temps i m'adone que, ves per on, jo també tinc un camí literari fet, que comença amb un accèssit als premis DISE de la Universitat de València i que va tenir el bon succés de ser publicat: any 96 i amb 20 anys (una altra cosa és la qualitat literària que conserva d'aquell temps ençà). La resta és un poc misèria, més que res perquè no ha gaudit de cap premi ni renom que duu associat el fet de guanyar el premi. (bé, sí, que he guanyat un premi, el de Benissa, però tal com em van tractar els de l'editorial i de l'inconeixement de l'ajuntament de com va anar la cosa, la conclusió és com la de gos que abandonen en una gasolinera).

Amb tot, puc sentir-me'n orgullós de vore que jo també tinc una carrera literària amb un bon grapat d'obres (8 poemaris i un parell de traduccions) en gairebé 30 anys; que si bé no han servat la línia poètica majoritària i editorial del País Valencià i, doncs, han hagut de ser autoeditats majoritàriament, sí que mostren un punt de vista diferent de la poesia valenciana (i per què no, que mereix ser tingut en compte, tal com ha passat per l'estudi que n'ha fet la doctora Anna Vives).

Del dia d'Ausiàs March

Hui és el dia de l'Ausiàs March en què per la xarxa proliferen els homentages a un escriptor tan il·lustre i dies arrere vaig dir que havia estat en la Pahissa del Marquet, en un aplec literari i artístic; doncs bé, la proposta que hi vaig presentar (i que era per al concurs Carles Hac Mor de poesia subversiva) tenia com a element fonamental l'Ausiàs.

Hi vaig presentar una plaqueta experimental, no només per la forma sinó per a la meua manera de fer, és a dir, nova per a jo: vaig crear un experiment literari, audiovisual, tecnològic i unes quantes coses més. Va ser tota una novetat realitzar aquesta plaqueta, que si bé no va guanyar sí que va meréixer l'atenció del jurat (d'una gairebé cinquantena de propostes, en la Pahissa van exposar-ne cinc: això és un esclafit en el meu cas!).

La plaqueta tenia com a idea agafar versos del poeta, gravar-los recitats i combinar-los amb imàtgens i fragments de vídeo de manera que tots dos adquiren un sentit comú: el de l'internet, la recerca i l'amor no trobat. Pense que va ser una proposta engrescadora i n'estic molt pagat.

Tornat del viatge, passat un any, caldrà recrear aquesta plaqueta en una forma que tinga més possibilitats de ser exposada el dia que s'esdevinga l'oportunitat.

D'un aplec de poesia

Aquest dissabte s'han aplegat uns quants poetes que s'havien presentat al concurs de poesia subversiva Hac Mor, en una selecció d'aquelles que eren les propostes més interessants. Jo he tingut l'honor de ser u dels convidats i me n'hi he anat juntament amb el Pau, que en va ser el guanyador. El lloc ha estat la Pahissa del Marquet, un edifici adjacent  al casal Marquet de les Roques, i que hom pretén convertir en espai d'Art i Natura enclavat en el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. L'organitzadora de tot l'esdeveniment ha estat la poeta l'Ester Xargay, a qui agraïsc moltíssim el convit a l'acte i també a dormir en aquell edifici, perquè tornar a casa aquell dia era enutjós (6 hores de cotxe).

 Allí ens hem trobat autors que tenen com a vessant poètic una forma de fer poc convencional, en què les paraules, les imàtgens, els programes informàtics creen un conjunt literari. He vist una línia poètica de la poesia en català que treballa el camp digital, una forma de fer en què tinc interés i estant allí m'ha fet tornar a ser diletant. (Roda i votla, sempre soc diletant i em fa la sensació que arribe tard a tot, ara amb aquesta edat). Però no només hi havia poesia, també hi ha hagut dansa, art i un poc de música perquè l'acte es va acabar amb un recital en què tots els convidats vam recitar, ballar, interpretar.

La jornada es va acabar essent de nit. Vam sopar els quatre que havíem de dormir en el recinte i vam enraonar de ço esdevingut i després d'altres temes. En alçar-nos i desdejunar-nos, també enraonaments i per a acabar comiats, desitjos de bons auguris i el convit de tornar a aquell lloc.

Com se'n pot entendre, l'experiència va anar molt bé; vaig conéixer gent amb que coincidisc en aspectes literaris, amb d'altres que no acabe d'entendre la proposta artística, però en conjunt una vivència d'aquelles que fea temps de què no gaudia i que tant de bo torne ben aviat.

D'un aniversari

Un dia com hui, però de vint anys arrere, vaig començar a treballar en l'ensenyament públic. Va ser una experiència molt molt negativa i em va fer adonar-me de quant havia canviat a pitjor l'adolescència en 10 anys de diferència: després va continuar el pensament i potser eren també unes altres les variables: una adolescència en un poble contra una de ciutat; situacions familiars; la percepció que tenia de l'estudi respecte de la de la resta dels meus companys; la bombolla que van ser els anys d'universitat.

D'un aniversari

Hui, però 25 anys arrere, me n'anava amb dues companyes més (l'Anna i la Dagmar) a Londres a estudiar d'Erasmus. Certament, i mirant des de la distància, és una d'aquelles experiències destacades com quan vaig anar a estudiar a València: lloc nou, allotjament nou, tot nou. Un altre nivell de separació familiar, espacial i fins i tot un cert punt temporal.

Aquesta estada va ser molt positiva, en conserve bon record, perquè no ho vaig passar malament i pràcticament tot va ser bonic. Hi vaig aprendre molt, vaig ser conscient d'una altra realitat i no la vaig viure d'una altra manera, banal o trivial, com he pogut saber d'una altra gent que ha fet de l'Erasmus una altra cosa (i ho deixe ací).

No pretenc mitificar aquesta estada, perquè ausades que vam treballar i estudiar i molt poc vam fer de vida bohèmia, però escric açò perquè han passat ja 25 anys, quan encara no havia fet els 22, i resulta molt impactant en la meua recta final de l'adultesa aquest colp massís d'anys passats.

De cinisme presidencial

Tornem a la idea d'acabament d'any. S'acaba i el MHP Ximo Puig es desfà en elogis vers l'escriptor Jovi Lozano, que ha tingut un mal rasquit (bé, ell i per extensió tots aquells qui ens estimem el país i la llengua pròpia del país, el valencià) pel tocat del menyspreu del lliurament oficial del premi Enric Valor de narrativa. Eixe Ximo Puig que em resulta un cínic perquè l'altre dia parlava de cosir el territori i es congratulava amb una nova empresa que uneix València amb Madrid: eixe és el territori que vol cosir i no el nostra país.

En fi, ara és quan encara molt més valencians salvarem els madrilenys amb els nostres diners que ens gastarem alli mirant musicals, menjant als seus restaurants, dormint als seus hotels o visitant els seus museus; com diu el nostre adn: ofrenant noves glòries a Espanya.

De felicitacions

S'acaba l'any i des de fa cinc o sis dies (20, 22 de desembre) la gent ja va desitjant un bon any 2023, com si encara visquérem fa 80 o 100 anys arrere i les coses foren mediates i no immediates. Certament, som animals de costums i sempre va lligat el duet bon nadal i bon any com cantava el Quimi Portet: com si el whatsapp, facebook, twitter i d'altres no ens permeteren dir-nos que tinguem un bon any fins i tot vint o deu minuts abans de la mitjanit.

També em fa desfici la dèria, l'obsessió de desitjar un bon nadal bé siguen partits polítics, els equips de futbol, els presidents, directors d'empreses, grups de música i tant d'altres. Ixes de comprar, saludes algú pel carrer, et mires el mòbil i tothom et diu bon nadal: el fet és que hom ho entén com un costum, una inèrcia més de la societat. 

Perquè, és clar, bona part de la gent que fa servir les xarxes socials o la missatgeria instantània per a desitjar-te un bon nadal són descreguts, no tenen fe, no els va el rotllo de l'església; que, roda i volta, és una tradició, un costum de desitjar pau, bondat i esperança, que si la saturnàlia i tot açò i allò. Però, des del meu punt de vista, no deixa de ser més que una autojustificació per a no haver de no dir res. Fa anys que no desitge bon nadal a ningú: no soc ningú per a atorgar-me aquest menester; desitjar i expressar alguna cosa en què no creus no deixa de ser falsia, automatisme, insinceritat. Posats en el tema, desitgeu un bon any, que com més va més malament es torna en qualsevol aspecte de la vida.

De cultura per a infants

En temes familiars hom parla d'omplir la motxilla als infants. Certament és una metàfora molt bonica, de criança i m'agrada perquè en definitiva la tasca de pares es fornir-los d'experiències. Endemés serveix a nosaltres com a pares d'omplir la nostra motxilla. 

Ara, val molts diners aquesta motxilla i és indignant que siga tan car sobretot per a moltes famílies el fet d'omplir-la.

D'intrusismes

Aquells qui traduïm... Aquest subjecte m'ha fet brotar un parell de capteniments. De bestreta, que no fora Aquells qui vivim de la traducció. El tocat és que jo també traduïsc però no visc de la traducció; aleshores, cada volta que es dia eixe subjecte jo em volia incloure en el grup però era conscient que no soc d'eixe món,  amb la qual cosa me n'he sentit no participant: foraviler.

Consegüentment, el fet de considerar-me poeta esdevé impregnat de la mateixa lògica: jo no soc poeta, no visc de la poesia; no puc formar part d'aquest col·lectiu i, doncs, foraviler una altra volta.

Comptat i debatut, resulta que soc professor que escriu poesia o traduccions, cosa que pot implicar que siga un intrús per a aquella gent que vol guanyar-se la vida poetitzant i traduint (o un furtapremis, en el cas que en guanyara, perquè no no seria ètic que prenguera a algú un reconeixement a la seua excel·lència).

Dels pressuposts d'Espanya

Venen els pressuposts i un altre any més s'indemostra el poder valencià: tant del partit valencià com dels diputats valencians dels partits espanyols.

Del cobrecaps i els polítics del país

Reprenc el tema del cobrecaps però ara des del vessant polític. Encara dura el ressó de les protestes per les xarxes i arriben a nosaltres les mostres de valentia, atreviment i moment de pèrdua de por d'aquestes iranianes que se'l lleven, tota una provocació, que ja sabem com es paga.

Però al nostre país els partits d'esquerra (la republicana, comuns i cup) han de suportar el xàfec de bastonades per la defensa de la llibertat que és dur el cobrecaps.

No arribe a entendre perquè aquesta esquerra considera que és un fet cultural aquesta peça de roba i la consideren un dret tret per a la dona a occident. Per la meua part, jo pensaré el mateix que les dones iranianes (i les d'altres països): si elles se'n volen desfer és perquè no és llibertat.

D'una (de tantes) mort absurda

M'assabente per la internet que hi ha hagut un assassinat d'estat contra una iraniana per dur el cobrecap mal posat. Hi pense i crec que més aïna la raó profunda deu haver estat la contestació d'aquesta jove contra els cerrils, que els deu haver dit que aquest cobrecap és opressor i consegüentment la deuen haver acusada de delinqüent de la moral i, doncs, acusació, judici i sentència.

Com a home occidental se'm fa difícil defensar públicament la convicció que aquest fet de dur el mocador és opressor contra les dones. Més que res perquè les raons que hom addueix (si la dona ho vol, és decisió seua; també hi ha una opressió per obligar les dones a dur poca roba; que és un fet cultural, etc), més encara aportades per dones, s'enfoquen cap a una idea: tu ets un home, no vulgues ser un explicadones, perquè no hi tens res a fer. Amb la qual cosa jo entenc que fa que em convertisca en un equidistant i en aquest cas l'equidistància és sempre contrària a la igualtat.

Amb tot, continue pensant que un cobrecap en aquest context és una opressió contra la dona i no hi ha justificació.

D'una suposició lingüística

Tinc el convenciment que els valencianoparlants nascuts els anys 30-40 són la demostració del gran succés en la introducció del castellà en la gran massa de la societat del país, és a dir, u dels passos per a fer possible la desaparició del valencià.

De bestreta, són els primers parlants que han esdevingut completament bilingües gràcies a l'ensenyament obligatori del castellà i la prohibició del valencià. Ni sos pares ni avis "van gaudir d'aquest privilegi" i no van tenir la capacitat com aquests de poder triar en quina llengua parlar als fills i de retruc als nets. Certament, la gran massa general dels nascuts en els 30-40 són els que han estat capaços d'educar en castellà els fills i a més a més, si no ho van fer, són els capaços de parlar-lo als nets, si aquests fills han decidit fer el canvi: és el gran succés de l'educació franquista.

També cal dir que si no han fet aquest canvi d'idioma són els facilitadors de la introducció d'interferències lingüístiques del castellà, especialment en el llenguatge infantil, amb la introducció de vocables com: abracito, dinerito (o dineros), caballito, ossito, fins al punt que han esdevingut tan permeables que alguns d'ells diuen sense cap problema escoltar en lloc de sentir, raig (o rayo) en lloc de llamp, mayo junio i julio en lloc de maig juny i juliol o està plovent en lloc de plou.

La meua conclusió és que és un convenciment, totalment personal, que no sé si és compartit o se n'ha fet algun estudi rigorós que el tombe.

D'un molt honorable president pusil·lànime

¿Recordeu quan els qui manen a l'ajuntament d'Alacant van voler canviar (i hi continuen) l'estat de la ciutat de valencianoparlant a castellanoparlant, d'acord amb la Llei d'Ús i Ensenyament del valencià? Doncs bé, d'això s'encarrega el Ximo Puig (il·legalment, al·legalment) en el cas d'Elx.

De la ignorància, que és atrevida

Hi ha una tenista considerada catalana que ha provocat un bon merder al tocat que si el català és un idioma o no. Hi ha hagut tanta polseguera per les xarxes que ha hagut de desdir-se amb la raó que va ser l'entrevistador qui li va dir que allò no era una llengua i la xica que va i li va fer cas.

 

De veres que això és una bona disculpa? Vull dir, si l'entrevistador és un ignorant no lleva que ella tinga el trellat prou com per a dir-li: ei, que el català sí que és una llengua; no digues collonades.

 

En fi, que tot són bastonades a l'haca de la llengua.

De matèria de guerra de merda

Ha passat que Espanya ha volgut regalar uns tancs a Ucraïna i el tocat és que eren una castanya total. No sé el dineral que deuen haver costat aquests elements de guerra, però ço que està clar que caldrà comprar-ne de nous. Quina llàstima de diners que podrien anar a dependència, salut mental, sanitat, educació, energies renovables, etc.

De secrets i misèries d'estat

M'assabente que el govern més transparent de la història pretén ocultar 50 anys més els documents secrets. Primera conclusió, quant més temps amagues, més misèries sembla que vols amagar. Segona conclusió, quant més temps amagues més vols manipular la sobirania nacional i la consideres incapaç. Tercera conclusió, quant més temps amagues, més cerrilment actues contra la recerca de la veritat que els historiadors acacen. No entenc aquest govern més transparent de la història.

Dels amics

Un amic té un capteniment d'aquells importants: sobre els amics. Ell parla de com es fan i es desfan els amics i fa una anotació d'aquest fet respecte del tarannà valencià.

Amb tot, un fet importat sobre els amics potser és quina funció han de tenir els amics, grosserament dit, per a què serveixen els amics. Per a contar-los les alegries? Per a contar-los les penes? Per a escoltar-los les seues alegries? Per a escoltar-los les seues penes?

D'un vocable que no és esmentat

La Declaració universal dels drets humans, en l'article 2 del qual hom diu que

"Tothom té tots els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració, sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, fortuna, naixement o altra condició."

Tot seguit mire què diu la Constitució espanyola en el capítol segon, en l'article 14

"Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social.

L'últim text és d'una llei valenciana, per tant nostra, la Llei 14/1986 General de Sanitat, en què el punt 1 de l'article 9 diu pel que fa a als drets dels usuaris de les administracions sanitàries públiques

"Al respecte a la seua personalitat, dignitat humana i intimitat sense que puga ser discriminat per raons de raça, de tipus social, de sexe, morals, econòmiques, ideològiques, polítiques o sindicals.

 

Prengueu consciència de quina paraula no es fa esment en la Constitució i en la llei valenciana; aleshores entendreu perquè ens passen les coses que ens passen als valencianoparlants.

Un afegit: en la llei valenciana hom no fa cap esment de la sanitat privada.

D'una crítica d'art.

Afirmava un pintor que fa crítica d'art que no pel fet de tenir un estil, fins i tot un estil marcat i que vaja contra d'allò establert o acadèmic, no et converteix en un bon pintor, en un artista genial.

Ho trasllade a la poesia i a la meua en concret.

D'un terrabastall

Terratrèmol personal: en reconstrucció.

D'una fuga de cervells

En el text d'abans parle del Pere Aznar i d'un tema que esmenta en l'entrevista que li fan. Continuant amb aquesta, voldria parlar d'un fet que d'alguna manera afona més encara el català i de retruc les altres llengües espanyoles que no són el castellà. El Pere és u de tants dels humoristes guionistes etc. que treballen en els mitjans de comunicació que tenen seu en Madrid. És u dels tants talents que han de guanyar-se les garrofes, però amb la desgràcia que per raó que en castellà ens entenem tots i és des de Madrid on hom pot triomfar o esdevenir algú, doncs el futur d'algú ha de passar per allí i fer servir eixa llengua: ja sabeu, la dels 47 milions o 500 milions de parlants.

El drama és que centrípetament Madrid s'emporta a treballar els talentosos que parlen aragonés, aranés, asturià, basc, català, extremeny, gallec, amb la qual cosa hom impedeix que hi haja un represtigiament d'aquestes llengües tan castigades pel supremacisme dels espanyolistes i també que aquestes llengües assolisquen la riquesa, les possibilitats d'un registre humorístic, de manera que el castellà creix en registres i es altres llengües es tornen simples imitadores i manllevadores del castellà.

Tristament, una fuga de cervells que té per raó de ser els diners, guanyar-se la vida dignament però tot empobrint la pròpia.

D'una confessió d'alcoholisme

He llegit una entrevista al Pere Aznar en què parla del seu alcoholisme. M'ha vingut al cap com els valencians (bé una part dels valencians però que se'n fa ressó) fan bandera amb orgull del consum de l'alcohol: començant per la cerveseta de la Mediterrània que un grup de música vindica, habitual en els esmorzars, esmorzarots de la terreta; continuant per la cassalla en què dues o tres marques se'n disputen l'excel·lència i són l'objecte de desig, de consum i d'aplaudiment en casaments o àpats de festes majors; i acabant amb el vi, que s'empodera com a beguda gurmet i fina, però que no deixa de ser alcohol.

Comptat i debatut som un país d'alcohol i se'n fa propaganda, vindicació i defensa, amb la qual cosa qui tinga problemes d'aquesta classe té una muntanya a superar, que és l'omnipresència festiva. Que el Pere faça aquesta confessió se'm fa un tant estranya (alerta! no per ell) sinó perquè en la seua faena de còmic i habitual de programes despreocupats, no tinc la sensació que fora inhabitual blasmar-hi el comboi regat amb alcohol.

D'un espectacle poètic

Aquest mes d'abril ha estat bonic perquè hem estrenat un espectacle poètic a València i a més a més l'hem repetit a Barcelona. El fet a destacar és que per primera volta recite a Barcelona: tants anys que tinc i que estic en el món de la poesia i ha estat ara que he tingut l'oportunitat de poder recitar allí: tot gràcies a la iniciativa del Pau Rodríguez, que ha bastit aquest espectacle i que va voler de totes totes que els barcelonins ens escoltaren: a jo, a ell i al Pere Ciscar.

Aquest espectacle (Destrois: combois deslírics) em retorna als orígens de la meua poesia i m'esperona a recuperar aquell vessant poètic que tenia de jove i que per coses de la vida d'inseguretats i incomprensions havia deixat molt de banda. Gràcies al Pau ara (el Pere hi ha estat sempre) pense que fa gairebé vint anys, possiblement tenia una visió poètica molt trencadora, subversiva i que per culpa d'allò no l'he desenvolupada.

Sempre és hora, diuen, però tinc el neguit que podria (podríem) haver creat coses grans i, doncs, tenir un recorregut molt llarg.

 

D'un amic poeta premiat

Un amic ha guanyat un premi. Me n'alegre, perquè l'estil literari amb què ho ha fet és semblant el meu; també perquè és publicat en una editorial que no es caracteritza per publicar obres aitals. Finalment, ha estat un premi, és a dir, que deu haver estat en competència amb altres poemaris tradicionals.

Aquest esdeveniment m'ha fet pensar en la meua obra, en la tècnica i en el tema. Com per causa d'aquesta manera de fer (i també pel tarannà dels premis) he hagut de bandejar-los i he hagut de cercar expressar-me poèticament en la forma tradicional per a vore si quea algun premi, cosa que no ha passat mai (bé perquè no era prou bona, bé perquè ves a saber).

Al remat, aquest amic ha guanyat un premi i ja no em trobe tan sol en aquest món de poesia rara.

.

D'unes regates una altra volta

Apareix en premsa que els de l'America's Cup, concretament els de Nova Zelanda, volen tornar a València i com que l'ajuntament finalment ha dit que no (finalment, perquè van estar un temps pensant-ho i fent càlculs), han anat a embotinar una altra ciutat: Barcelona. (Quina bona sort que no hagen triat cap altra part del País Valencià: per exemple Alacant, que ja té experiència amb la Volvo Ocean Race. Cal afegir, que ni els mateixos novazelandesos la volen, perquè Auckland hi ha dit que no).

El fet és que ara ha tocat als barcelonins i per extensió als catalans haver de fer cara a aquesta competició de vela que tanta mala maror, desguassos de diners i podrimenta política va dur als valencians del capicasal i de la resta del país. Segons aquest article, la festa de la mar va costar 1.847 milions d’euros; trobe que és una obscenitat de diners la que hom va gastar en aquells anys, més encara si tots eixos diners venen de la caixa pública, la nostra.

Comptat i debatut els nostres germans catalans ens prosseguiran en l'aventura marinera amb un cost públic de 40 milions segons diversos mitjans. Aleshores m'assalten unes quantes consideracions: primera, eixos 40 milions que venen d'un fet extraordinari, no s'haurien pogut invertir també de manera extraordinària en alguna altra necessitat? Segona, quina serà la factura total final de al caixa pública en acabar l'esdeveniment? Són els catalans molt millor que els valencians perquè suposadament ells no tindran mala maror, desguassos de diners i podrimenta política?

Vorem.

De fer anys

Aquest blog fa anys i fa anys també la meua poesia. El fet a destacar és que amb tot aquest seguit de temps no acabe encara de trobar el lloc meu en aquest moment sincrònic de la literatura valenciana. Una raó pot ser la manera d'escriure, d'entendre, la creació poètica tan poc acostumada, tan poc premiada (i, consegüentment, tan poc publicada), al país; amb la qual cosa es fa evident més encara aquest apartament del païsatge valencià.

També pot ser que tota la producció poètica siga irrellevant i esdevinga negligible, cosa que duu a restar també apartat del païsatge poètic; o pot ser també que no puga trobar un nombre considerable d'escriptors semblants amb qui poder fer colla i no sentir-me tan foraviler.

De fills adoptats

 Quan hom va permetre l'adopció a les famílies homosexuals una part de la societat no hi estava acord. D'entre els arguments que hom adduïa hi havia aquest: que els infants acabarien esdevenint homosexuals. Aquest argument duu inevitablement a considerar açò: ¿és que els infants han de ser educats a ser decididament heterosexuals? ¿ Per què una parella homosexual no pot orientar la sexualitat de son fill de la mateixa manera que ho fa una heterosexual? ¿Per què hauria de ser una irresponsabilitat convertir un infant en homosexual, tot dient que serà un desgraciat i un miserable, si tot just també hi han desgraciats i miserables heterosexuals? 

Al remat és una qüestió que l'infant vaja descobrint la sexualitat d'acord amb l'edat i que ell mateix faça la seua decisió.

D'una reflexió compartida

Enraonem de la faena i de quant ens en podem sentir mediocres; certament, arribem a la conclusió que ho som un poc.

D'una remembrança sobtada.

Un amic poeta envia uns enllaços a ubes formes alternatives poètiques. Els pegue la mirada i em sotraguen: pel fet que siguen considerades poesia; que puguen arribar a tenir valor d'objecte de culte; que són un món diferent del món corrent de la poesia.

Els mire i me'n vaig arrere més de deu anys, a les beceroles de la meua poesia, de la meua acció poètica. Pense que anava perdut però que potser si haguera continuat eixa via, ara tindria un bon bagatge en poesia experimental. Pense també que una raó de no haver continuat ha estat el fet de no ser considerat el pallasso immadur de la poesia i gaudir d'una acceptació de la colla poètica.

Gràcies a eixe amic i als enllaços enviats potser hi ha una represa d'aquella poesia.

D'uns nombres freds

En l'enraonament hom diu el cas d'algú que prefereix guanyar un premi per a publicar un llibre que aprofitar l'oportunitat d'una publicació sense premi (això sí, en una editorial no tan important). Certament, el premi és molt abellidor: 2000, 3000, 5000, 8000 euros!

Fa temps que jo n'he fet el càlcul: 10% de la venda del llibre per a l'autor, per exemple 1'2 euros si el llibre en val 12, d'una venda total de 40, 60, 120 llibres? A tot estirar són 144 euros, per un llibre de poesia en català al País Valencià.

Agarra els diners i corre.

D'uns premis poètics fallats

Em dic que no vull participar en més certàmens poètics i no m'hi faig cas. Enguany ho he fet en dos, de forma breu: u de micropoesia i un altre de plaqueta: el resultat en tots dos és fracàs. Del primer concurs, reusaré eixos poemes curts en qualque artefacte literari que puga esdevenir real amb el temps. Del segon, he fet publicar-lo talment com he fet altres vegades. Aquest segon no tenia espera i havia de ser publicat ja perquè tenia una raó de ser i si bé que si haguera guanyat m'hauria endut uns diners considerables i una certa fama (tristament necessària per a continuar essent presents en el món de la poesia), encara ara hauria d'esperar un any fins que fora pública.

Pel que fa a la meua proclama de no participar en premis literaris, continue amb la idea de no presentar-m'hi. Vull dir, no he canviat de parer de pensar que no, que no crec en els premis, en allò que representen, en el fet d'escriure en vista a un premi.

D'una conversa

Parlem de renúncies, cadascú d'acord amb la realitat pròpia; de renúncies i de reeiximents per aquest motiu.

Amb els anys passats, la perspectiva és diferent i si enlllà hom no n'era conscient, ençà s'amostra injust o càndid o llefiscós.

De què parlar

Hom no pot dir que ens posem al dia, perquè gràcies al whatsapp sempre estem actualitzats; però es fea menester eixa conversa i hom va rebutjar a mirar una pel·lícula (dos hores de silenci que malbarataven dues hores d'enraonaments) per a estirar, sucar, al màxim el temps.

Certament ens posem al dia en persona: dels projectes de traduccions i de la possibilitat de publicació; de la poesia pròpia que no sembla que va enlloc; de com el món de la poesia és a voltes hostil i ple de sorpreses desagradables; d'unes quantes decepcions que dolen; de la fal·làcia dels premis literaris; de llibres de poesia extraordinaris i mediocres; de poetes jóvens que són un reflex de l'abís a què ens aboquem els madurs; de què farem en la vellesa i amb la vellesa.

De la nit

La nit va ser la indicada.

Semblava que fórem en un pis d'estudiants de vint anys, però el fet cert era que hem arribat als 45, plens de càrregues familiars i de faena i les copes eren d'esperituosos sense alcohol i sense sucre.

Va ser la nit propícia perquè vam parlar de literatura, com un desfici que calia ser ofegat; la nit va ser alhora curta perquè ja no érem estudiants que es podien pelar les classes al sendemà, sinó madurs que els esperava eixe sendemà els deures familiars i s'han de deixar per a parlar moltes més coses: serà més avant en un esmorzar, en un berenar, en una presentació...

Però la nit, la nit és ço que té.

D'una plaça de llibres

Me'n vaig a la Plaça del llibre i arribem a la conclusió que fer presentacions de 20 minuts és una pèrdua de temps i una despesa de diners. També arribem a altres conclusions: que hi han editorials que maltracten els seus autors en no  reservar-los un espai en la programació o que potser hi faltaven altres veus d'autors que no són del roll.

Complim el desig d'escoltar i de firar algun llibre i fem colla per a la prèvia i el sopar. Parlem de poesia pròpia, de frustracions o de projectes. Faig una foto del grup i m'adone que som quatre pardals, que no hi ha cap figa; pense que som grups tancats i que on són les dones.

Ens n'anem a dormir però la conversa a dos s'allarga fins a les dos: més de frustracions, de projectes, de coses que es podrien fer bé però que no s'hi fan.

El sendemà és una hora endarrerida i me'n torne prompte a casa. Hi esperen unes noves obligacions.

Enyor i nostàlgia; un temps perdut i un avenir a voltes antipàtic.

D'un discurs i una fira

Cada any hom recorda en aquests dies de començar octubre el discurs que va pronunciar el Quim Monzó a la fira del llibre de Frankfurt i jo envide recordant la meua candidesa d'anar allí a veure quin pa s'hi donava: 14 anys ja.

D'una cita d'un mestre

L'amiga poeta cita un pensament del Joan Brossa. Justament u dels pensaments que més m'ha marcat i que sempre m'ha provocat desfici, por. L'amiga poeta vol saber per què em fa por i jo li dic que massa n'hem parlat.

Aquest blog és també açò: les cabòries de la producció pròpia i la projecció que hi té; doncs sí, la tasca poètica és això: pors i temences que allò que hom escriu siga neonoucentisme, que allò que hom escriu no siga arriscat; en definitiva que allò que hom escriu no siga silenci emperrucat.

Arriscar-se a fer un bon treball, honest, i no caure en la poefalsia.

D'unes converses

Parle amb poetes amics de la tasca poètica pròpia i suren els neguits, els desficis i les inseguretats de sempre i les compartim. No s'acaba mai açò.

D'una lectura

 Una amiga m'envia un missatge per a recomanar-me un llibre de narrativa. Ella sap que la llista de lectures és llarga, però sap del cert que aquest sí que sí. Certament, era que sí de totes totes.

D'un desig a complir

Els somnis costen diners i si són somnis bonics, encara més.

Del retorn de l'imperi dels taliban

Es desencadena la desgràcia latent en l'Afganistan i es desborden les xarxes del nostre món occidental. El meu país petit, de sobte, de colp, es nega, a manta com un bancal, de portades del poemari en català de la més famosa de les afganeses: tristament, haver estat escriptora ha convertit la Nadia Anjoman en l'antonomàsia de les afganeses, en el referent a qui acudir quan ocorre la barbaritat talibana. Ves el cas, que tenir estudis o anhelar ser escriptora ha fet que brotara de l'anonimat de la desgràcia de ser dona allí: moltes més en són patidores també d'aquesta fi tant abans com després, però la Nadia en serà l'exemple per a nosaltres els catalanoparlants.

 

Aquesta portada esmentada adés és del poemari que vaig traduir jo empomant poemes d'ací d'allà per a un projecte multidisciplinar; en una altra circumstància seria la més joiosa de les meues aportacions a la literatura del meu país petit. Tanmateix, és una felicitat força amarga, com hom pot entendre.

De la impotència política i social

Sent professor dol força trobar comentaris que malparlen de l'educació pública o dels professors. Puc entendre algunes queixes sobre el tema, professors inclosos, però no lleva que em lamente que tots siguem considerats, jutjats, dolents. Ho dic al tocat que jo no hauria de fer el mateix respecte dels polítics perquè no tots són iguals i treballen en les condicions que s'hi posen.

Ve al cas tot açò per l'amargor que provoca el tema dels preus tan cars de l'electricitat i la impotència de sentir que els polítics permeten que açò ocorrega i que les mesures que hi prenen ens deixen perplexos com a ciutadans que no assolim un benestar en els afers més bàsics, vitals!

És injust pensar, concloure, que els polítics, tant els de la política alta com els de la política baixa no serveixen per a res: els primers, perquè són els qui maneguen tots els fils tracten els altres grans poders, ni els segons, perquè no tenen, tristament, la capacitat de capgirar allò que fan els de dalt.

És injust, sí, però a voltes no puc evitar que m'assalte aquest pensament.

Del valencià en la restauració

De l'obra de teatre La Vesita tinc clavada la relació diglòssica entre la senyora i la serventa: la primera, valenciana dominadora, de tracte aspre, sovint irrespectuós, i que fa ús del valencià sense escrúpols vers la segona, castellana i dominada, però també de llengua esmolada i gens desvergonyida en el seu parlar castellà.

Em ve al cap pel tocat del drama que hi ha hagut a Dénia o Xàbia aquest estiu en la restauració, en què el sector aquest ha vist com feen falta treballadors per als seus bars, restaurants, etc. i perquè enguany hem hagut d'anar a menjar fora unes quantes voltes (esmorzars, dinars, sopars) en llocs aitals de Dénia. Vull lligar-ho perquè d'alguna manera jo, el client, podria ser el símil del senyor que parla valencià i el cambrer el del servidor, que parla el castellà: i no és que jo haja estat el despòtic que empoqueix el treballador, més aïna la realitat i l'anècdota és una altra.

Com a valencianoparlant soc conscient que hi ha hagut un canvi de papers i m'he sentit en el tracte com si el cambrer fora eixa senyora aspra, irrespectuosa que parla en la llengua dominant (el castellà) i a qui ha pegat tort que jo, el client, parlara valencià de tu a tu com la serventa aquella, però que no ha tingut la valentia o s'ha menjat la ràbia per no haver de contestar i etzibar-li tu qui et penses que ets.

Comptat i debatut, a les notícies es feen ressó que a Dénia no trobaven cambrers; jo retrucaré, que trobar-ne que entenguen valencià (més encara, que el parlen per respondre a un client) és com trobar un unicorn.

D'un esportista valencià

S'ha mort el Genovés, una figura importantíssima de la pilota, mítica si fem cas de l'allau de condols i panegírics apareguts a les xarxes socials: bona part en destaquen el vessant esportiu de jugador omnipotent, d'altres en lloen el compromís al país.

Jo mostraré la meua sorpresa de trobar un esportista valencià que no ha amagat el vincle amb l'idioma i la cultura. Sorpresa dic perquè no són nombrosos els esportistes valencians amb aquest tarannà.

D'una entrevista més

Passen moltes coses, les ocupacions augmenten i el temps per a dedicar-lo a fulls volants culturals han de competir amb el temps de dormir. Però a la fi llig l'entrevista a una poeta, a més a més amiga. M'ha agradat, perquè hi he vist preguntes no només de literatura sinó d'aspectes de la vida, amb la qual cosa hom pot saber més de la seua opinió, com a animal social, polític, etc i no només com a poètic. Ha estat una entrevista també amb ressons i citacions a literatura, filosofia i que no han semblat banals, superficials sí, però no banals. Al remat, una entrevista que s'ha fet curta, atés que com que no cal ser editada en paper, hom hauria pogut permetre's el luxe d'allargar-ho més, molt més.

D'unes reflexions poètiques a partir d'unes d'art

Aquests dies d'estiu estem mirant un vídeos d'un youtuber pintor. Es dedica d'una banda a parlar d'aspectes de tècnica pictòrica però també fa crítica d'art. D'aquesta segona, hem mirat molts vídeos que tenen una opinió desmitificadora de moltes patums de l'art amb l'argument que m'ha fet pensar: hom pretén fer passar per bon art artefactes que són ocurrències, maldestrismes, ínfules i fraus.

Tot seguit ho he projectat a la poesia en general i a la meua particular i m'ha fet entendre moltes coses, amb el resultat que a partir d'ara em miraré amb uns altres ulls l'obra d'altri i com cree la meua.

D'una AMPA de Torrevella

M'he sentit molt però que molt malament de l'acció que ha fet una AMPA d'un institut de Torrevella d'aconsellar als pares que demanen per als fills l'exempció del valencià. De bestreta, aquesta actitud contra el valencià pot ser entesa com a anticonstitucional (perquè l'Estatut d'Autonomia valencià és també Constitució) atés que la llengua pròpia dels valencians és justament el valencià, amb la qual cosa, ja van contra la llei.

De retruc, la contestació per part de la societat valenciana en defensa del valencià s'ha realitzat i una associació usa d'argument una raó que no la veig gaire clara: robusta, diria. Addueix que aquests alumnes correran el perill d'esdevenir ciutadans de segona si aquesta barbaritat ocorreguera.

Ciutadans de segona. Doncs no. Aquests alumnes, que per culpa dels pares pugueren aconseguir aquesta exempció, continuarien sent ciutadans de primera, perquè realment els ciutadans de segona som justament els valencianoparlants.

Som de segona categoria perquè encara no podem anar a cal metge i que com a mínim puguem parlar en valencià i que ens donen l'informe escrit en aquesta llengua.

Som ciutadans de segona perquè a la primera que algú no entenga el valencià en una reunió de pares automàticament s'ha de fer en castellà malgrat els altres 20 pares que sí que saben valencià.

Som ciutadans de segona perquè quan tenim interacció amb les forces de l'orde abassegadorament haurà de ser en castellà.

Som ciutadans de segona perquè podem mirar més de 20 canals de televisió i 19 i mig emeten en castellà.

Som ciutadans de segona perquè a les pizzeries o d'altres restaurants que vulguem anar tenen la carta en castellà, anglés, francés, alemany o neerlandés.

Som ciutadans de segona perquè el Meradona, el Consum i el Masymas fan servir el castellà en la megafonia, en els fullets publicitaris, en els cartells dels preus, en els productes de carn i peix, en el tiquet de compra, en la llengua de referència primera amb el client quan va apagar.

Som ciutadans de segona perquè si fem un viatge a Torrevella allí no ens entenen en valencià, amb la qual cosa haurem de parlar castellà i, doncs, demostrarem que eixos alumnes són, esdevindran, uns ciutadans de primera.

Del fotopoemari

Cal anar alliberant creacions i ara tocarà els fotopoemes que vaig crear en el fotopoemari Vers un trànsit nou el temps s'arresta: parlen els ulls. El lloc serà entre d'entre altres, el blog dels versos, el Versos triats.

D'una proposta poètica

Fa dies que tenia en compte el projecte de Verkami que ha mamprés el Joan Deusa de fer un reportatge sobre poetes jóvens. Cal reconéixer que és bonic, atrevit i que d'alguna manera omple un buit del qual se n'hauria d'encarregar els mitjans de comunicació públics. Atés que no ho fan, benvinguda aquesta proposta poètica.

D'una lectura

Riberenques és una plaqueta poètica autopublicada, una altra obra més que pren el camí de la intutela editorial i depén de la tasca de l’autor perquè circule i arribe a la gent. El llibret és un aplec de 18 proses poètiques que de bon començament de llegir ens recorda dos autors importantíssims de la nostra literatura valenciana: l’u, el Joan Navarro, per la construcció sintàctica del text i per l’hermetisme en la comprensió; l’altre, el Vicent Andrés Estellés, pel contingut, pel to o per la imatgeria.

En el cas del Navarro, citarem per exemple l’obra La saba i el fang:

El buit creador. El silenci dels bambús sota la volta calcària de l'ou. La brillantor de les plomes de l'àguila. L'enyor de l'avenir. Un pinyol dins la cel·la diàfana d'un reliquiari. Els béns abandonats després de l'última partida: el gerro amb les tulipes, el rèmol encisar al bessó del frigorífic, les veces dels coloms espargides pel terra, una caixeta folrada de petxines i paisatges, el deixant d'una barca sobre la cara de l'aigua, un peix de vidre damunt l'aparador, les gemmes dels bulbs. El buit vastíssim ple. [...]

i comprovarem amb el text de baix aquesta semblança sintàctica:

Les teules amoïnades, l’estable ple d’útils. Els llamps de lluny, les instantànies. Una jovialitat efímera, els comboi dels xiquets. Les hores plenes de joguines, el sol radiant, les garrofes. Vares prémer la meua mà, la mar encesa, l’horabaixa. Cremava la terra, l’eix trencat, successions d’incordis. Una bosseta de gesmil, la flaire. [...]

Pel que fa a la comprensió, podem entendre els vocables però es fa difícil trobar un significat concret: simplement haurem de deixar-nos endur per aquest enfilall de noms i adjectius i assaborir què ens suggereixen.

En el cas de l’Estellés, és evident el contingut: el camp, la família, la infantesa, l’amor; el to, solemne en l’ambient rural, col·loquial en la vida casolana; la imatgeria, els carrers del poble, la vida d’estiu en la vida de poble, els espais naturals que formen el macroespai de la Ribera.

En aquesta plaqueta trobem que es barregen diversos personatges. Per exemple ens sembla que de les relacions amoroses que hi han siguen de la veu poètica però també dels familiars de la veu poètica, de manera que intuïm que hi ha una intenció literària de fer que es confonguen. Tenim també el pensament que hi ha la mort d’algun avi, de manera molt difosa. El temps també es confon, suposem que és l’estiueig al poble de part de la veu poètica, però també la resta de l’any.

Llegir aquestes proses ens ha fet enllaçar les pel·lícules dels anys 50, aquelles en blanc i negre, bé les espanyoles de tota la vida o les italianes, en què el decorat eren aquelles cases sense luxe, de la gent normal i corrent, de les cuines, espaguetis i vi. Aquest és un món a extingir i que entenem carregat de nostàlgia, amb l’inconvenient que passada una generació o dos, hi haurà un abís de referències.

En definitiva, Riberenques és un cofret preciós, que basa la valor en la construcció literària (prosa i no versos), en les referències a una zona específica del País Valencià, que de ben segur els que la coneixen la sabran resseguir i en la humilitat solemne d’una vida en procés d’extinció, si parem esment a les formes amb què es torben els xiquets i jóvens d’ara.

De la Plaça del Llibre

Vaig viure la primera Plaça del Llibre, feta a València, com un acte necessari: com a valencià que té el cap-i-casal de referent vital, doncs, representava una fita de país pel que fa a la literatura en català. Després va arribar la Plaça del Llibre a Alacant i la vaig trobar necessària per aquest problema que tenim de distàncies quilomètriques i lingüístiques. Tot seguit la de Castelló, de la qual es pot dir el mateix respecte dels pobles del nord.

Ahir es va celebrar la de Gandia i me'n vaig alegrar perquè trenca la vertebració provincial i dona importància a la comarca. Hi vaig anar i sembla que pot haver assolit un bon succés i d'ací em van sortir qüestions: és possible que hi hagen més Places del Llibre d'àmbit comarcal i que tinguen el mateix succés (o més)? Se m'ocorre Xàtiva, Alcoi, Ontinyent. També em demane si a la Marina Alta Dénia seria el gran centre concentrador o potser Pedreguer li podria passar per davant. Per a acabar, tindria ressò entre Calp i la Vila o en altres comarques fora del rodal de València o Castelló?

 

De converses poètiques

Enraonaven els dos poetes i allí hom va dir que el tocat no era que hom tinguera una bona veu per a recitar, sinó si hom tenia poemes, matèria, bons per a ser recitats.

Sí, però també que hom siga conegut.

Del Franco Battiato

S'ha mort el Franco Battiato. El vaig escoltar per primera volta cap el 86 o 87, en algun programa musical que emetia la Televisió Espanyola. Xiquet encara, em va agradar allò que cantava aquell. Després no res fins l'any 99, en l'últim any de la facultat en què ens va pegar per escoltar a bastament una cinta dels grans èxits en castellà. Això i la composició d'un poema en què m'hi adrece i que va ser publicat al Dos poals de sabó. Molts anys després, youtube i emules.

El Franco Battiato s'ha mort, repetisc. A 76 anys i d'alzheimer: segons llig, fea un parell d'anys que el tenia. Açò representa que va oblidar que va ser algú important. La vellesa és això: si no un càncer que et fa recordar la misèria que tens, un alzheimer que et fa oblidar la grandesa que fores.

Morir-se a 76 anys. Diria algú que era jove. Jo diré que és prompte quan des de la política hom obliga a retirar-se als 67. No el cas d'ell, sinó el de la resta de la gent que no pot gaudir de la prerrogativa de fer-ho abans. Retirar-se als 67 i morir-se de càncer als 70 o oblidar als 73 per l'alzheimer.

Misèria.

D'inversions estrangeres al país

Acabe de llegir al Vilaweb una crònica en què es narrava una xarrada a Barcelona per part de l'ambaixador del Regne Unit a Espanya i altres persones del món de l'economia. De l'escrit ressalte aquest fragment que parla de la inversió d'aquell regne a Espanya: "d’aquesta inversió britànica a l’estat espanyol de l’any 2020, un 68,8% se’n va a Madrid, seguit d’Andalusia (12,2%), Catalunya (9,9%) Múrcia (5,6%), les Illes Balears (0,9%) i la resta (2,5%)."

La primera conclusió és: Madrid és una aspiradora. La segona conclusió és: quina merda de país som que no rebem ni l'1% inversió? Perquè hem de suposar que estem en eixe calaix de sastre del 2'5%! La tercera conclusió: per a això serveix el país (i Benidorm com a pal de paller), ser el lloc de bufera del Regne Unit (mireu també les Balears!). La quarta conclusió convertida en pregunta: quina deu ser la inversió d'altres estats com Alemanya, França o els EUA?

D'unes gambes

En un restaurant de Dénia tenen en la carta gambes de Dénia a nou euros la peça. Deixe de banda factors com pagar pel lloc on menges, el preu a què s'ha comprat, etc. La cosa pot anar així: el client que en demanarà no farà el "miserable" de demanar-ne una i supose que farà una consumició de 4 o 5, és a dir, 36-45 euros ja de bestreta.

La meua reflexió és aquesta: una cosa tan simple com una gamba roja per a mostrar una altra manera d'obscenitat de poder, no pel restaurant que posa el preu sinó per qui pot pagar-lo.

Més del cánon

Tornant al tema del cànon, enraone amb un altre poeta que em proposa la idea següent:

la falta d’autors i autores del País Valencià és molt sospitosa. I em crida molt l’atenció que les poques referències valencianes tenen un marcat caràcter intimista i líric quan les veus que venen del nord i de les illes arrepleguen estils més diversos.

Aquesta apreciació és terrible perquè permet el pensament que al País Valencià hom només escriu d'una manera o que hom publica només una manera de poesia o que els jurats que jutgen els premis valencians (i dic els jurats perquè bona part de la poesia publicada ve directa dels premis literaris) tenen predilecció per una manera de fer poesia o que el públic comprador (poc, certament) té gust per una manera de fer poesia. Dic terrible perquè la connotació que podria adquirir aquesta mena de poesia és negativa, és a dir, que els valencians no som moderns i que estem ancorats en una poesia poc agosarada (com sí que passa als altres Països Catalans).

La meua percepció és que sí que hi han altres propostes, però no tenen el bon succés de ser editats (amb premi o sense) o pot ser també que aquest vessant de modernitat o de gosadia, doncs, no és de qualitat i doncs no mereix publicar-se o premiar-se.

Del tema gastat de propostes de cànons poètics

Ara que ja ha passat el nostre dia parlaré de dos fets. El primer té a veure amb una complicitat amb un altre poeta. M'envia dis articles que parlen de cànons d'autors de poesia d'aquest segle i de poetes en general. Fem un poc la rialla de comprovar que no hi som. Bé, jo tinc clar per què no hi soc.

El segon és que he llegit un article de la revista Núvol que fa un seguit de recomanacions: totes pertanyen a editorials catalanes, excepte una de balear i el mateix amb els autors, tots catalans i una de balear. Ai, els valencians...

D'un poemari jove afroamericà

M'han regalat el llibre de l'Amanda Gorman, la poeta que va recitar el poema discurs en la presa de poder del persident dels EUA John Biden. D'ací voldria fer un primer pensament, potser no massa positiu: trobe que no caldria tanta parafernàlia per a un acte que hauria de ser el més modest de tots. Què hi farem: el poder vol oripells i falòrnies per a dissimular les mancances a venir. Prenent un pensament de la Virginia Woolf, sobren les cerimònies si volem un món més igual i just per a tothom.

D'aquesta obra romandrà la polèmica que va hi haure sobre qui podia fer-ne la traducció a les altres llengües del món: tu sí, tu no, perquè no ets així, perquè no sents aixà. No m'estacaré en aquest bancal, però sí que faré un esment al primer problema a què haurà d'acarar-se de bestreta el traductor i és el del títol The Hill we Climb. An Inaugural Poem for the Country. Remarque, el problema està al principi de tot de tot.

Com traduïm Hill? Turó, pujol, puig, tossal, lloma o serral? Perquè en anglés hill té diversos matisos: n'hi han de bonyeguts, d'allargats, de baixos i d'alts, d'encatifats de verdor llisa o pelats i rocosos.

Com traduïm Climb? Pujar, escalar, enfilar-se o ascendir? Pujar no implica gaire esforç, amb la qual cosa, millor que hill hauria calgut dir mountain. Però escalar sí que demana treball (i doncs la importància de l'acte) i un hill no és una mountain, tal com significa enfilar-se. Pel que fa ascendir, aquest verb d'alguna manera esborra la força de traducció literal de climb, perquè per a això la poeta hauria pogut escriure ascend.

Com traduïm Hill we Climb? X que Y, X a què Y? Perquè escalar no regeix preposició, però pujar demana a i ascendir supose que també (d'acord amb què intuïsc dels DIEC2, DNV o DCVB)

Mala peça té en el teler la persona anàloga traductora de la realitat d'una afroamericana jove amb estudis i de família pobra, etc.

Al remat, pel que fa la part literària m'han vingut ressons del Whitman: he vist Fulles d'herba però en forma petita, reduïda. Per exemple la referència a les regions històriques dels EUA o l'arenga a l'esperit del país. És un poema no per a ser llegit, sinó escoltat, per la força de llibertat que vol desprendre. De fet, hi he notat també el to nacionalista dels EUA, el que s'autodenomina americà. Malgrat que fa referència a la minoria, no deixa de ser un pamflet per a tornar a ser una nació millor, de la qual el món està pendent. Em recorda la intel·lectualitat d'esquerres, espanyolista, igual que la de dretes.

Cal dir que sí que té aspectes que atenyen a la creació poètica i de manipulació del llenguatge: algunes molt bàsiques, com paral·lelismes i repeticions i algunes de ben trobades com aquesta que sí que mereix ser citada: jugar fonèticament amb el parell just is i justice. Però roda i volta, aquest poema llarg no deixa de ser un discurs.

D'una altra entrevista

 En poc de temps, una altra entrevista, a mitjan camí de les esmentades en el text d'abans. No és exhaustiva o profunda, però sí que és mes digna. En aquest cas la persona entrevistada respon qüestions de volada curta però també n'hi han de retrospecció, que fan, en el meu cas com a lector, estar a l'aguait en relectures a venir.

De dues entrevistes

En pocs dies de diferència he llegit dues entrevistes a dos escriptors. Evite dir-ne els noms i el gènere literari perquè no para bé ço que diré.

En l'una l'autor es llueix en les respostes perquè les preguntes estan ben fetes: fet i fet, tots dos han dut a terme la seua part i doncs, el resultat és una entrevista digna, travada, literària de pes. En l'altra el tocat és que sembla ridícula, no tant per les respostes de l'entrevistat (si parem esment què ha dit cada autor), sinó per l'entrevistador, que ha mostrat una malaptesa, una banalitat de qüestions que fa enrojolar i deixa en un pla força galdós l'entrevistat, el qual ha de respondre aquesta classe de preguntes.

En definitiva, no sé per què m'he pres seriosament aquest fet, però per una d'aquelles, aquesta volta m'ha colpit.

D'un sentiment

En la meua tasca docent es fa difícil haver d'explicar alguns conceptes del món des adults i he de cercar analogies que tinguen sentit en el seu món a penes acabat d'estrenar: escepticisme, sarcasme, evocació, nostàlgia. Certament, aquest vocabulari és de gent gran i ha de ser entés per adolescents.

Pel que fa a la nostàlgia, aquest mot va adquirint tota la magnitud de significació a mesura que passen els decennis. Perquè no és la mateixa nostàlgia la que es sent als 40, als 50 o als 70 i a vore com fas entendre a un jove de 16 què és això de sentir tristor, defallença i altres símptomes de depressió anímica produïts per l'enyorança, d'acord amb el DCVB. Ço que puc oferir-los de semblant és quan recorden el seu temps en l'etapa infantil i no tenien les preocupacions que tenen en l'ESO (o el Batxillerat).

Ara que s'acaba el mes i percep que ens hem menjat ja tres mesos de l'any i ho projecte als anys que tinc, no puc evitar que m'agafe aquesta nostàlgia del temps passat, d'una joventut que fa poc que s'ha acabat i faig el recompte de les coses bones fetes i de les que hauria pogut fer si haguera tingut la pensada.

De la merda de llei

Gairebé 40 anys de Llei d'ús i ensenyament del valencià i la situació de l'idioma propi dels valencians continua sent una merda grandíssima: una merda descomunal.

Després d'haver dit la brofegada, tot seguit el meu pensament. La família augmenta amb un altre membre i tota la paperassa que ens donen per a dur a terme les accions administratives majoritàriamen en castellà i la minoritàriament en bilingüe. Però tota tota, duu la marca de la Generalitat Valenciana, la nostra, la dels valencians, la dels valencians que som valencianoparlants.

40 anys de llei per a què? No sé on ho vaig llegir, però algú va dir que la llei aquesta simplement ha servit perquè els valencians pogueren parlar i expressar-se en valencià sense que foren denunciats i prou. Hi estic d'acord: la resta, la del desenvolupament i igualació i dignificació, a la merda.

És cert, ara és legal fer ús del valencià en els àmbits formals, però de què serveix si qui genera documents i qui els dona al ciutadà fan l'orni i continuen en la dinàmica d'amagar el valencià i expressar-se només en castellà? No pot ser que en lliurar-nos la cartilla de salut del segon fill siga en castellà quan hores abans l'has demanada en valencià i hom al·legue que és que no en resten i que és cosa de la supervisora. Quan tres anys abans, amb el naixement del primer fill vaig tindre la mateixa situació: és que no ens en resten; mirarem si n'hi ha alguna en alguna capsa.

Com? Que mirarem si n'hi ha en alguna capsa? I tres anys després estem en la mateixa? D'ací puc fer dues interpretacions: que totes les cartilles que lliuren són en valencià i certament s'exhaureixen; o la més possible: els n'envien una capsa, s'acaben i no en demanem més, mentrestant donen les de castellà i en demanen d'aquestes.

El tocat no és que hagen de ser els pares qui per activa demanen en valencià aquesta cartilla: malauradament el país no és tan exuberant  de lleials lingüístics, sinó més aïna hauria de ser l'administració sanitària qui la lliurara en valencià per defecte perquè de reclamadors en castellà són pocs comparat amb el grup de menfots lingüístics que tant els és si és en una llengua o en una altra.

Comptat i debatut, la llei és molt bonica, però la fan les persones i dissortadament aquestes tenen unes altres intencions.

De terrorismes

Ressona encara la mala maror pels aldarulls i actes de violència per causa de l'empresonament del cantant Pablo Hasél i la desfenestració de la llibertat d'expressió. Uns cerrils que cometen vandalisme i pirateria i unes forces de seguretat que fan servir les armes i en mig una societat que vol fer ús d'u dels drets fonamentals, el de manifestació, amb la llei mordassa com a mamu que les esquerres (hi ha més d'una esquerra?) no acaben d'eliminar.

Entre aquesta fragor hi ha una notícia que em deixa corglaçat, la que treu a la llym pública una conversa entre uns membres de les forces de seguretat en què assumeixen l'assassinat d'un jove mentre era torturat per pertinença a ETA. És menyspreable la terror que va escampar aquesta gent; ara, la que va ser per part de l'Estat i més encara amagada, tergiversada i justificada, deixa aquest Estat a la mateixa ratlla que aquells.

I fa por.

D'uns estudis becats

Una de les experiències acadèmiques (i endemés, personals) més boniques va ser la meua beca Erasms a una universitat de Londres. Jovenet de 22 anys davant la realitar de viure i estudiar en un lloc més gran que València, en una universitat totalment diferent. No continuará aquest texts amb detalls de la història; només vull redundar en aquest fet: fora del país, amb un concepte diferent de llibertat (de família, d'estudis, personal) i a eixa edat. Gràcies a una beca que em va cocedir l'ensenyament públic.

Ara la princesa Leonor se'n va a Gal·les. De bestreta diré que sent una enveja nostàlgica. Ella viurà una experiència acadèmica que em pense meravellosa i supose que també ho serà en el personal. Tot gràcies, talment jo, a una beca concedida per l'Estat.

Sentit amb les meues emocions aquesta jove viurà una experiència que no podran viure molts més jóvens que podrien fer un salt de qualitat en llurs vives. Tot perquè no hi han prou beques d'aquesta classe per a ells, que puguem pagar entre tots.

D'una ressenya que és una visibilitat més

El Pere Ciscar, molt bon amic, que a més a més és doctor en filologia, m'ha fet una ressenya (juntament amb un altre poeta) de gairebé tota la meua obra. És un text llarg però alhora breu (per raons de premsa, certament i comparat amb l'estudi universitari que l'amiga i també doctora en filologia Anna Vives), però que valore molt positivament i  amb molt d'afecte.

Agraïdíssim d'aquesta altra pedra que fa marge.

https://www.nuvol.com/llibres/bons-temps-per-a-la-deslirica-148840

 

D'un ninou

Hui acaba un any i en comença un altre: meravella genera. Havíem abandonat una dècada i ara que n'habitem una altra ens segueix el rossec de la següent, en definitiva que passa el temps i passa la vida passa.

D'un pensament

Han arribat les vacances dels alumnes i de retruc les nostres. Aquesta època sempre és de moltes intencions però acaba amb frustracions per no poder assolir-les: augmenten les obligacions parentals  i ens retalla la malatia, el gran merder de la COVID-19.

Del desé aniversari de la nostra Nadià Anjoman

El mes de setembre hi havia pensat però és el novembre que l'amiga poeta que ho recorda: la Nadià i la seua poesia. 10 anys fa de la presentació en societat, la deniera, i que forme part de l'actuació artística en homeantge a una dona assassinada pel marit. Afganistan, sí lluny, però també ací.

És un espectable preciós i emocionador, i és una llàstima que no puga transcendir d'una banda del rovell comarcal de la Marina Alta, d'on va sortir (amb les excepcions de València o Algemesí) ni de l'altra del crim que denuncia (la violència contra les dones).

Pot ser açò que diré és una candidesa, però com trobe a faltar un mitjà de comunicació valencià que es dedique a gravar els projectes artístics com aquest i, doncs, conserve un tresor de la cultura valenciana.

Pepa Espasa, Maria Josep Escrivà, Marta Espinós i jo mateix.

D'un nom de carrer

Ha esdevingut en Massamagrell un acte polític que des de la meua segària estant té i tindrà la incidència d'una agulla punxant un elefant en la societat valenciana en general. Amargament.

Al poble, el govern que hi mana ha decidit enretirar el nom del Joan Fuster a u dels carrers. No és un fet anecdòtic, sinó u de calculat i necessari per a dur a terme (afine més, reprendre) l'eradicació, l'anihilació com a poble valencià. Dolorosament amb la connivència del partit dels socialites del País Valencià, amb una rentada de mans del tot llastimosa i deplorable. Aquell PSPV que ha acabat sent engolit pel PSOE ha fet mostra d'allò que justament reflexionava el nostre filòsof: democràcia, raó, valencianitat.

Hom no pot entendre que un partit de la tradició socialista, que té com a himne La Internacional, s'haja comportat d'aquesta manera i per un lloc en la política haja menyspreat la memòria d'u dels pensadors més importants que tindrem mai en la nostra història (disculpeu els altres, però és innegable aquest fet). Amb la qual cosa em fa entendre que el nom no fa al cosa sinó que aquesta és can Pixa. Lamentablement.

Com es pot denigrar d'aquesta manera el Joan Fuster? Certament, u dels seus pensaments més corprenedors (Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres) està sent aplicat implacablement, gota a gota, pedra a pedra, en aquesta destrucció (afine més deconstrucció i mutació) del poble valencià, no només pels partits de l'odi de la raó i de la democràcia, sinó també pel partit dels socialistes. Estocòlmicament.

Perquè, en definitiva, el redol on ha punxat l'agulla ens fa mal, però la resta de l'elefant, inconscient, va a la seua.

Nota: La Internacional, la cançó dels pàries del món i traduïda per Maximilià Thous i Llorens, un altre a qui la desmemòria ha devorat.

Més sobre la cosa poètica

Quan pensava que el tema s'havia quedat de sobte, atés que un projecte poètic que volia mamprendre és a punt d'arribar a unan via morta, dos idees, una de nova i l'altra, la continuació del poemari Els hòmens primer..., han agafat empenta i van rodolant.

D'un esperó

Es presentava un curs nou amb incerteses i pocs trets de ser agradable, cosa que s'ha confirmat en els dos o tres primers dies. Un curs amb pocs estímuls amb que sentir-se viu. 

Ves per on algú esmenta un progama informàtic i de sobte un motiu per a crear artísticament apareix i d'ací un oasi en aquest desert del curs.

De la introducció del genocidi lingüístic

El genocidi lingüístic és la mort intencionada d'una llengua, és a dir, l'eliminació d'una llengua. En aquesta pràctica diversos poden ser els mecanismes: d'una banda, de manera inhumana, exterminant una comunitat; de l'altra, de manera més sibil·lina, més civilitzada, amb la prohibició d'una llengua o reduir-ne l'aparició i els usos. El fet és que d'acord amb la Declaració universal dels drets humans, en l'article 2,

"Tothom té tots els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració, sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, fortuna, naixement o altra condició."

Tanmateix, la llengua ha estat un motiu més de discriminació i, de retruc, supressió. Al llarg de la història molts països europeus han tingut com a eix fonamental de desenvolupament l'adquisició de territoris i així créixer políticament, econòmicament, culturalment, etc. En moltes ocasions aquesta expansió ha implicat genocidis lingüístics, recordem-ho, exterminar-la: ja els romans van poder fer desaparéixer les llengües ibèriques (llevat del basc); en l'Edat Mitjana els regnes cristians van aconseguir erradicar l'àrab de la península i als nostres dies esdevé amb llengües ameríndies de tribus amazòniques amb la desforestació de la selva.

És per això que en aquest fenomen de les potències polítiques del món que han volgut expandir-se ha ocorregut el fenomen d'imperialisme lingüístic, que és la forma de lingüicidi intencionat que partint de la discriminació hom beneficia i garanteix el poder dels opressors i de la llengua que imposen i dels parlants d'aquesta.

És a dir, afavorir una llengua i fer-ne desaparéixer una altra tot abusant de poder. Vet ací la paraula clau, el poder, perquè les llengües no desapareixen perquè sí, sinó que hi ha hagut algú interessat a aconseguir-ho. En el fons, són els Estats els qui dissenyen i posen en pràctica aquests genocidis d'acord amb l'essència que volen conservar (una llengua, un país) tot usant estratègies vàries (moltes vegades lligant els tres poders: legislatiu, executiu i judicial) i dirigint-les als àmbits concrets: en el cas d'aquest panell, es tracta de l'educació.

Per a acabar, al llarg d'aquests die aniré penjant exemples d'aquest atemptat contra la llibertat lingüística de diverses comunitats lingüístiques, específicament ocorregut en els centres escolars i en temps no necessàriament llunyans (150 anys ençà) i en països democràtics, dit també, del món occidental. Els casos que hom exposarà per a l'aparició del supremacisme lingüístic pertanyen als territoris del Regnen Unit, amb l'anglés com a llengua de poder; als de França, amb el francés; als d'Itàlia, amb l'italià i als d'Espanya amb el castellà. De retruc, i el més important: contra els infants.

Del dia europeu de les llengües

Hui es festeja el dia de les llengües a Europa. Jo em mire aquesta diada des de l'escepticisme més gran del món: les llengües d'Europa, ja, sí. Llengües anglesa, francesa, castellana i italiana. Aquestes son les llengües d'Europa perquè pel que fa a les altres llengües, a les llengüetes com el català, l'occità, el cors o el bretó, només els espera la mort, amb tota la defensa institucional d'Europa sí, però la mort. Perquè molt sovint aquestes institucions europees declaren, avisen, sentencien, però de sanció no gens. Hui és el dia de les llengües a Europa, una altra bufa de la gamba per a no sentir-se culpables. En un altre escrit faré la meua aportació a aquest festeig.

D'una pel·lícula

He estat mirant unes quants films de l'Ingmar Bergman. D'aquests faré referència al darrer que he mirat: L'ullal de la verge. Comentant-ho amb un amic molt cinèfil com a història és un poc fluixa (és una adaptació d'una llegenda sueca medieval), però en el fons és plena de temes que obliguen a la reflexió, fins al punt que, deixant de banda l'escena de la violació i la violència dels assassinats que es cometen, crec que els adolescents haurien de mirar-la (guiatge inclòs).

Sense aprofundir, voldria deixar ací constància d'idees que m'han sortit. En primer lloc, la presència obsessiva del cristianisme en les accions i les voluntats dels personatges perquè és malaltissa la dependència que hom té de la religió i com és usada per a justificar alguns actes. Així hi ha les paradoxes a què s'han d'acarar els personatges que volen servar una vida sota els preceptes de Jesús, una de ben punyent és la del perdó quan has estat violentat. Haver de perdonar els assassins d'un fill i no caure en la venjança: el perdó contra l'ull per l'ull. Aquesta és la que més clama al cel i la que posa contra la paret el més forts dels cristians.

Trobem també l'atemptat als pecats capitals d'una banda i als manaments de l'altra: l'enveja de la mitja germana que té de la protagonista, que la duu a desitjar-li mal, i la luxúria dels pastors que volen satisfer els desitjos sexuals; i el fet de no matar, tant dels pastors com del pare de la protagonista. Més encara, aquest atac contra el manament de no matar desemboca a la mort del tercer dels pastors, que no participa en la violació i que acaba donant raó de l'expressió bíblica de pagar justs per pecadors.

A continuació el tòpic que apareix en contes infantils: el d'enviar els fills encara xiquets o adolescents a dur a terme missions complexes o simples. En aquest cas, els pares envien la filla adolescent a dur uns ciris per a la mare de Déu en un viatge que s'ha de fer amb cavall i travessant el bosc. Si bé va acompanyada de la mitja germana que ha entrat en l'adultesa, no deixa de ser un trajecte amb certs perills, amb la qual cosa posa en qüestió la responsabilitat dels pares de promoure una acció tal. Així el símbol de l'anyell que és enviat a l'escorxador és evident i hom es demana qui és realment el culpable: si els pares per haver volgut enviar-la, si els pastors per violar i matar algú que simplement havia pretés ser amable (càndid), si la protagonista, per no tenir prou llestesa de saber que home és un llop per a l'home i hauria d'haver desconfiat (tanmateix, aquesta darrera idea és fal·laç, atés que en aquesta situació concreta, hom no pot culpar la víctima).

En definitiva, aquesta pel·lícula que hom podria qualificar de circumstàncies, ha revelat ser des del meu punt de vista un bon element per a reflexionar sobre la complexitat de la condició humana amb el tocat lligat del cristianisme d'abans de la Reforma.