S'ha mort el Franco Battiato. El vaig escoltar per primera volta cap el 86 o 87, en algun programa musical que emetia la Televisió Espanyola. Xiquet encara, em va agradar allò que cantava aquell. Després no res fins l'any 99, en l'últim any de la facultat en què ens va pegar per escoltar a bastament una cinta dels grans èxits en castellà. Això i la composició d'un poema en què m'hi adrece i que va ser publicat al Dos poals de sabó. Molts anys després, youtube i emules.
El Franco Battiato s'ha mort, repetisc. A 76 anys i d'alzheimer: segons llig, fea un parell d'anys que el tenia. Açò representa que va oblidar que va ser algú important. La vellesa és això: si no un càncer que et fa recordar la misèria que tens, un alzheimer que et fa oblidar la grandesa que fores.
Morir-se a 76 anys. Diria algú que era jove. Jo diré que és prompte quan des de la política hom obliga a retirar-se als 67. No el cas d'ell, sinó el de la resta de la gent que no pot gaudir de la prerrogativa de fer-ho abans. Retirar-se als 67 i morir-se de càncer als 70 o oblidar als 73 per l'alzheimer.
Misèria.
Tens raó, la vida és, i el sistema ho espera, treballar tota la vida per a poder gaudir de la jubilació 5 o 6 anys.
ResponEliminaNo puc evitar sentir pena d'aquells professors que es moren d'un càncer (per exemple) als pocs anys o mesos d'haver-se jubilat. Al remat, podem concloure que és un cicle pervers aquest el de la pensió: estalviem diners dels retirats.
ResponElimina