Tinc el convenciment que els valencianoparlants nascuts els anys 30-40 són la demostració del gran succés en la introducció del castellà en la gran massa de la societat del país, és a dir, u dels passos per a fer possible la desaparició del valencià.
De bestreta, són els primers parlants que han esdevingut completament bilingües gràcies a l'ensenyament obligatori del castellà i la prohibició del valencià. Ni sos pares ni avis "van gaudir d'aquest privilegi" i no van tenir la capacitat com aquests de poder triar en quina llengua parlar als fills i de retruc als nets. Certament, la gran massa general dels nascuts en els 30-40 són els que han estat capaços d'educar en castellà els fills i a més a més, si no ho van fer, són els capaços de parlar-lo als nets, si aquests fills han decidit fer el canvi: és el gran succés de l'educació franquista.
També cal dir que si no han fet aquest canvi d'idioma són els facilitadors de la introducció d'interferències lingüístiques del castellà, especialment en el llenguatge infantil, amb la introducció de vocables com: abracito, dinerito (o dineros), caballito, ossito, fins al punt que han esdevingut tan permeables que alguns d'ells diuen sense cap problema escoltar en lloc de sentir, raig (o rayo) en lloc de llamp, mayo junio i julio en lloc de maig juny i juliol o està plovent en lloc de plou.
La meua conclusió és que és un convenciment, totalment personal, que no sé si és compartit o se n'ha fet algun estudi rigorós que el tombe.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada