D'una lectura

Riberenques és una plaqueta poètica autopublicada, una altra obra més que pren el camí de la intutela editorial i depén de la tasca de l’autor perquè circule i arribe a la gent. El llibret és un aplec de 18 proses poètiques que de bon començament de llegir ens recorda dos autors importantíssims de la nostra literatura valenciana: l’u, el Joan Navarro, per la construcció sintàctica del text i per l’hermetisme en la comprensió; l’altre, el Vicent Andrés Estellés, pel contingut, pel to o per la imatgeria.

En el cas del Navarro, citarem per exemple l’obra La saba i el fang:

El buit creador. El silenci dels bambús sota la volta calcària de l'ou. La brillantor de les plomes de l'àguila. L'enyor de l'avenir. Un pinyol dins la cel·la diàfana d'un reliquiari. Els béns abandonats després de l'última partida: el gerro amb les tulipes, el rèmol encisar al bessó del frigorífic, les veces dels coloms espargides pel terra, una caixeta folrada de petxines i paisatges, el deixant d'una barca sobre la cara de l'aigua, un peix de vidre damunt l'aparador, les gemmes dels bulbs. El buit vastíssim ple. [...]

i comprovarem amb el text de baix aquesta semblança sintàctica:

Les teules amoïnades, l’estable ple d’útils. Els llamps de lluny, les instantànies. Una jovialitat efímera, els comboi dels xiquets. Les hores plenes de joguines, el sol radiant, les garrofes. Vares prémer la meua mà, la mar encesa, l’horabaixa. Cremava la terra, l’eix trencat, successions d’incordis. Una bosseta de gesmil, la flaire. [...]

Pel que fa a la comprensió, podem entendre els vocables però es fa difícil trobar un significat concret: simplement haurem de deixar-nos endur per aquest enfilall de noms i adjectius i assaborir què ens suggereixen.

En el cas de l’Estellés, és evident el contingut: el camp, la família, la infantesa, l’amor; el to, solemne en l’ambient rural, col·loquial en la vida casolana; la imatgeria, els carrers del poble, la vida d’estiu en la vida de poble, els espais naturals que formen el macroespai de la Ribera.

En aquesta plaqueta trobem que es barregen diversos personatges. Per exemple ens sembla que de les relacions amoroses que hi han siguen de la veu poètica però també dels familiars de la veu poètica, de manera que intuïm que hi ha una intenció literària de fer que es confonguen. Tenim també el pensament que hi ha la mort d’algun avi, de manera molt difosa. El temps també es confon, suposem que és l’estiueig al poble de part de la veu poètica, però també la resta de l’any.

Llegir aquestes proses ens ha fet enllaçar les pel·lícules dels anys 50, aquelles en blanc i negre, bé les espanyoles de tota la vida o les italianes, en què el decorat eren aquelles cases sense luxe, de la gent normal i corrent, de les cuines, espaguetis i vi. Aquest és un món a extingir i que entenem carregat de nostàlgia, amb l’inconvenient que passada una generació o dos, hi haurà un abís de referències.

En definitiva, Riberenques és un cofret preciós, que basa la valor en la construcció literària (prosa i no versos), en les referències a una zona específica del País Valencià, que de ben segur els que la coneixen la sabran resseguir i en la humilitat solemne d’una vida en procés d’extinció, si parem esment a les formes amb què es torben els xiquets i jóvens d’ara.

De la Plaça del Llibre

Vaig viure la primera Plaça del Llibre, feta a València, com un acte necessari: com a valencià que té el cap-i-casal de referent vital, doncs, representava una fita de país pel que fa a la literatura en català. Després va arribar la Plaça del Llibre a Alacant i la vaig trobar necessària per aquest problema que tenim de distàncies quilomètriques i lingüístiques. Tot seguit la de Castelló, de la qual es pot dir el mateix respecte dels pobles del nord.

Ahir es va celebrar la de Gandia i me'n vaig alegrar perquè trenca la vertebració provincial i dona importància a la comarca. Hi vaig anar i sembla que pot haver assolit un bon succés i d'ací em van sortir qüestions: és possible que hi hagen més Places del Llibre d'àmbit comarcal i que tinguen el mateix succés (o més)? Se m'ocorre Xàtiva, Alcoi, Ontinyent. També em demane si a la Marina Alta Dénia seria el gran centre concentrador o potser Pedreguer li podria passar per davant. Per a acabar, tindria ressò entre Calp i la Vila o en altres comarques fora del rodal de València o Castelló?

 

De converses poètiques

Enraonaven els dos poetes i allí hom va dir que el tocat no era que hom tinguera una bona veu per a recitar, sinó si hom tenia poemes, matèria, bons per a ser recitats.

Sí, però també que hom siga conegut.

Del Franco Battiato

S'ha mort el Franco Battiato. El vaig escoltar per primera volta cap el 86 o 87, en algun programa musical que emetia la Televisió Espanyola. Xiquet encara, em va agradar allò que cantava aquell. Després no res fins l'any 99, en l'últim any de la facultat en què ens va pegar per escoltar a bastament una cinta dels grans èxits en castellà. Això i la composició d'un poema en què m'hi adrece i que va ser publicat al Dos poals de sabó. Molts anys després, youtube i emules.

El Franco Battiato s'ha mort, repetisc. A 76 anys i d'alzheimer: segons llig, fea un parell d'anys que el tenia. Açò representa que va oblidar que va ser algú important. La vellesa és això: si no un càncer que et fa recordar la misèria que tens, un alzheimer que et fa oblidar la grandesa que fores.

Morir-se a 76 anys. Diria algú que era jove. Jo diré que és prompte quan des de la política hom obliga a retirar-se als 67. No el cas d'ell, sinó el de la resta de la gent que no pot gaudir de la prerrogativa de fer-ho abans. Retirar-se als 67 i morir-se de càncer als 70 o oblidar als 73 per l'alzheimer.

Misèria.

D'inversions estrangeres al país

Acabe de llegir al Vilaweb una crònica en què es narrava una xarrada a Barcelona per part de l'ambaixador del Regne Unit a Espanya i altres persones del món de l'economia. De l'escrit ressalte aquest fragment que parla de la inversió d'aquell regne a Espanya: "d’aquesta inversió britànica a l’estat espanyol de l’any 2020, un 68,8% se’n va a Madrid, seguit d’Andalusia (12,2%), Catalunya (9,9%) Múrcia (5,6%), les Illes Balears (0,9%) i la resta (2,5%)."

La primera conclusió és: Madrid és una aspiradora. La segona conclusió és: quina merda de país som que no rebem ni l'1% inversió? Perquè hem de suposar que estem en eixe calaix de sastre del 2'5%! La tercera conclusió: per a això serveix el país (i Benidorm com a pal de paller), ser el lloc de bufera del Regne Unit (mireu també les Balears!). La quarta conclusió convertida en pregunta: quina deu ser la inversió d'altres estats com Alemanya, França o els EUA?

D'unes gambes

En un restaurant de Dénia tenen en la carta gambes de Dénia a nou euros la peça. Deixe de banda factors com pagar pel lloc on menges, el preu a què s'ha comprat, etc. La cosa pot anar així: el client que en demanarà no farà el "miserable" de demanar-ne una i supose que farà una consumició de 4 o 5, és a dir, 36-45 euros ja de bestreta.

La meua reflexió és aquesta: una cosa tan simple com una gamba roja per a mostrar una altra manera d'obscenitat de poder, no pel restaurant que posa el preu sinó per qui pot pagar-lo.

Més del cánon

Tornant al tema del cànon, enraone amb un altre poeta que em proposa la idea següent:

la falta d’autors i autores del País Valencià és molt sospitosa. I em crida molt l’atenció que les poques referències valencianes tenen un marcat caràcter intimista i líric quan les veus que venen del nord i de les illes arrepleguen estils més diversos.

Aquesta apreciació és terrible perquè permet el pensament que al País Valencià hom només escriu d'una manera o que hom publica només una manera de poesia o que els jurats que jutgen els premis valencians (i dic els jurats perquè bona part de la poesia publicada ve directa dels premis literaris) tenen predilecció per una manera de fer poesia o que el públic comprador (poc, certament) té gust per una manera de fer poesia. Dic terrible perquè la connotació que podria adquirir aquesta mena de poesia és negativa, és a dir, que els valencians no som moderns i que estem ancorats en una poesia poc agosarada (com sí que passa als altres Països Catalans).

La meua percepció és que sí que hi han altres propostes, però no tenen el bon succés de ser editats (amb premi o sense) o pot ser també que aquest vessant de modernitat o de gosadia, doncs, no és de qualitat i doncs no mereix publicar-se o premiar-se.

Del tema gastat de propostes de cànons poètics

Ara que ja ha passat el nostre dia parlaré de dos fets. El primer té a veure amb una complicitat amb un altre poeta. M'envia dis articles que parlen de cànons d'autors de poesia d'aquest segle i de poetes en general. Fem un poc la rialla de comprovar que no hi som. Bé, jo tinc clar per què no hi soc.

El segon és que he llegit un article de la revista Núvol que fa un seguit de recomanacions: totes pertanyen a editorials catalanes, excepte una de balear i el mateix amb els autors, tots catalans i una de balear. Ai, els valencians...

D'un poemari jove afroamericà

M'han regalat el llibre de l'Amanda Gorman, la poeta que va recitar el poema discurs en la presa de poder del persident dels EUA John Biden. D'ací voldria fer un primer pensament, potser no massa positiu: trobe que no caldria tanta parafernàlia per a un acte que hauria de ser el més modest de tots. Què hi farem: el poder vol oripells i falòrnies per a dissimular les mancances a venir. Prenent un pensament de la Virginia Woolf, sobren les cerimònies si volem un món més igual i just per a tothom.

D'aquesta obra romandrà la polèmica que va hi haure sobre qui podia fer-ne la traducció a les altres llengües del món: tu sí, tu no, perquè no ets així, perquè no sents aixà. No m'estacaré en aquest bancal, però sí que faré un esment al primer problema a què haurà d'acarar-se de bestreta el traductor i és el del títol The Hill we Climb. An Inaugural Poem for the Country. Remarque, el problema està al principi de tot de tot.

Com traduïm Hill? Turó, pujol, puig, tossal, lloma o serral? Perquè en anglés hill té diversos matisos: n'hi han de bonyeguts, d'allargats, de baixos i d'alts, d'encatifats de verdor llisa o pelats i rocosos.

Com traduïm Climb? Pujar, escalar, enfilar-se o ascendir? Pujar no implica gaire esforç, amb la qual cosa, millor que hill hauria calgut dir mountain. Però escalar sí que demana treball (i doncs la importància de l'acte) i un hill no és una mountain, tal com significa enfilar-se. Pel que fa ascendir, aquest verb d'alguna manera esborra la força de traducció literal de climb, perquè per a això la poeta hauria pogut escriure ascend.

Com traduïm Hill we Climb? X que Y, X a què Y? Perquè escalar no regeix preposició, però pujar demana a i ascendir supose que també (d'acord amb què intuïsc dels DIEC2, DNV o DCVB)

Mala peça té en el teler la persona anàloga traductora de la realitat d'una afroamericana jove amb estudis i de família pobra, etc.

Al remat, pel que fa la part literària m'han vingut ressons del Whitman: he vist Fulles d'herba però en forma petita, reduïda. Per exemple la referència a les regions històriques dels EUA o l'arenga a l'esperit del país. És un poema no per a ser llegit, sinó escoltat, per la força de llibertat que vol desprendre. De fet, hi he notat també el to nacionalista dels EUA, el que s'autodenomina americà. Malgrat que fa referència a la minoria, no deixa de ser un pamflet per a tornar a ser una nació millor, de la qual el món està pendent. Em recorda la intel·lectualitat d'esquerres, espanyolista, igual que la de dretes.

Cal dir que sí que té aspectes que atenyen a la creació poètica i de manipulació del llenguatge: algunes molt bàsiques, com paral·lelismes i repeticions i algunes de ben trobades com aquesta que sí que mereix ser citada: jugar fonèticament amb el parell just is i justice. Però roda i volta, aquest poema llarg no deixa de ser un discurs.

D'una altra entrevista

 En poc de temps, una altra entrevista, a mitjan camí de les esmentades en el text d'abans. No és exhaustiva o profunda, però sí que és mes digna. En aquest cas la persona entrevistada respon qüestions de volada curta però també n'hi han de retrospecció, que fan, en el meu cas com a lector, estar a l'aguait en relectures a venir.

De dues entrevistes

En pocs dies de diferència he llegit dues entrevistes a dos escriptors. Evite dir-ne els noms i el gènere literari perquè no para bé ço que diré.

En l'una l'autor es llueix en les respostes perquè les preguntes estan ben fetes: fet i fet, tots dos han dut a terme la seua part i doncs, el resultat és una entrevista digna, travada, literària de pes. En l'altra el tocat és que sembla ridícula, no tant per les respostes de l'entrevistat (si parem esment què ha dit cada autor), sinó per l'entrevistador, que ha mostrat una malaptesa, una banalitat de qüestions que fa enrojolar i deixa en un pla força galdós l'entrevistat, el qual ha de respondre aquesta classe de preguntes.

En definitiva, no sé per què m'he pres seriosament aquest fet, però per una d'aquelles, aquesta volta m'ha colpit.

D'un sentiment

En la meua tasca docent es fa difícil haver d'explicar alguns conceptes del món des adults i he de cercar analogies que tinguen sentit en el seu món a penes acabat d'estrenar: escepticisme, sarcasme, evocació, nostàlgia. Certament, aquest vocabulari és de gent gran i ha de ser entés per adolescents.

Pel que fa a la nostàlgia, aquest mot va adquirint tota la magnitud de significació a mesura que passen els decennis. Perquè no és la mateixa nostàlgia la que es sent als 40, als 50 o als 70 i a vore com fas entendre a un jove de 16 què és això de sentir tristor, defallença i altres símptomes de depressió anímica produïts per l'enyorança, d'acord amb el DCVB. Ço que puc oferir-los de semblant és quan recorden el seu temps en l'etapa infantil i no tenien les preocupacions que tenen en l'ESO (o el Batxillerat).

Ara que s'acaba el mes i percep que ens hem menjat ja tres mesos de l'any i ho projecte als anys que tinc, no puc evitar que m'agafe aquesta nostàlgia del temps passat, d'una joventut que fa poc que s'ha acabat i faig el recompte de les coses bones fetes i de les que hauria pogut fer si haguera tingut la pensada.