D'un desig a complir

Els somnis costen diners i si són somnis bonics, encara més.

Del retorn de l'imperi dels taliban

Es desencadena la desgràcia latent en l'Afganistan i es desborden les xarxes del nostre món occidental. El meu país petit, de sobte, de colp, es nega, a manta com un bancal, de portades del poemari en català de la més famosa de les afganeses: tristament, haver estat escriptora ha convertit la Nadia Anjoman en l'antonomàsia de les afganeses, en el referent a qui acudir quan ocorre la barbaritat talibana. Ves el cas, que tenir estudis o anhelar ser escriptora ha fet que brotara de l'anonimat de la desgràcia de ser dona allí: moltes més en són patidores també d'aquesta fi tant abans com després, però la Nadia en serà l'exemple per a nosaltres els catalanoparlants.

 

Aquesta portada esmentada adés és del poemari que vaig traduir jo empomant poemes d'ací d'allà per a un projecte multidisciplinar; en una altra circumstància seria la més joiosa de les meues aportacions a la literatura del meu país petit. Tanmateix, és una felicitat força amarga, com hom pot entendre.

De la impotència política i social

Sent professor dol força trobar comentaris que malparlen de l'educació pública o dels professors. Puc entendre algunes queixes sobre el tema, professors inclosos, però no lleva que em lamente que tots siguem considerats, jutjats, dolents. Ho dic al tocat que jo no hauria de fer el mateix respecte dels polítics perquè no tots són iguals i treballen en les condicions que s'hi posen.

Ve al cas tot açò per l'amargor que provoca el tema dels preus tan cars de l'electricitat i la impotència de sentir que els polítics permeten que açò ocorrega i que les mesures que hi prenen ens deixen perplexos com a ciutadans que no assolim un benestar en els afers més bàsics, vitals!

És injust pensar, concloure, que els polítics, tant els de la política alta com els de la política baixa no serveixen per a res: els primers, perquè són els qui maneguen tots els fils tracten els altres grans poders, ni els segons, perquè no tenen, tristament, la capacitat de capgirar allò que fan els de dalt.

És injust, sí, però a voltes no puc evitar que m'assalte aquest pensament.

Del valencià en la restauració

De l'obra de teatre La Vesita tinc clavada la relació diglòssica entre la senyora i la serventa: la primera, valenciana dominadora, de tracte aspre, sovint irrespectuós, i que fa ús del valencià sense escrúpols vers la segona, castellana i dominada, però també de llengua esmolada i gens desvergonyida en el seu parlar castellà.

Em ve al cap pel tocat del drama que hi ha hagut a Dénia o Xàbia aquest estiu en la restauració, en què el sector aquest ha vist com feen falta treballadors per als seus bars, restaurants, etc. i perquè enguany hem hagut d'anar a menjar fora unes quantes voltes (esmorzars, dinars, sopars) en llocs aitals de Dénia. Vull lligar-ho perquè d'alguna manera jo, el client, podria ser el símil del senyor que parla valencià i el cambrer el del servidor, que parla el castellà: i no és que jo haja estat el despòtic que empoqueix el treballador, més aïna la realitat i l'anècdota és una altra.

Com a valencianoparlant soc conscient que hi ha hagut un canvi de papers i m'he sentit en el tracte com si el cambrer fora eixa senyora aspra, irrespectuosa que parla en la llengua dominant (el castellà) i a qui ha pegat tort que jo, el client, parlara valencià de tu a tu com la serventa aquella, però que no ha tingut la valentia o s'ha menjat la ràbia per no haver de contestar i etzibar-li tu qui et penses que ets.

Comptat i debatut, a les notícies es feen ressó que a Dénia no trobaven cambrers; jo retrucaré, que trobar-ne que entenguen valencià (més encara, que el parlen per respondre a un client) és com trobar un unicorn.

D'un esportista valencià

S'ha mort el Genovés, una figura importantíssima de la pilota, mítica si fem cas de l'allau de condols i panegírics apareguts a les xarxes socials: bona part en destaquen el vessant esportiu de jugador omnipotent, d'altres en lloen el compromís al país.

Jo mostraré la meua sorpresa de trobar un esportista valencià que no ha amagat el vincle amb l'idioma i la cultura. Sorpresa dic perquè no són nombrosos els esportistes valencians amb aquest tarannà.

D'una entrevista més

Passen moltes coses, les ocupacions augmenten i el temps per a dedicar-lo a fulls volants culturals han de competir amb el temps de dormir. Però a la fi llig l'entrevista a una poeta, a més a més amiga. M'ha agradat, perquè hi he vist preguntes no només de literatura sinó d'aspectes de la vida, amb la qual cosa hom pot saber més de la seua opinió, com a animal social, polític, etc i no només com a poètic. Ha estat una entrevista també amb ressons i citacions a literatura, filosofia i que no han semblat banals, superficials sí, però no banals. Al remat, una entrevista que s'ha fet curta, atés que com que no cal ser editada en paper, hom hauria pogut permetre's el luxe d'allargar-ho més, molt més.

D'unes reflexions poètiques a partir d'unes d'art

Aquests dies d'estiu estem mirant un vídeos d'un youtuber pintor. Es dedica d'una banda a parlar d'aspectes de tècnica pictòrica però també fa crítica d'art. D'aquesta segona, hem mirat molts vídeos que tenen una opinió desmitificadora de moltes patums de l'art amb l'argument que m'ha fet pensar: hom pretén fer passar per bon art artefactes que són ocurrències, maldestrismes, ínfules i fraus.

Tot seguit ho he projectat a la poesia en general i a la meua particular i m'ha fet entendre moltes coses, amb el resultat que a partir d'ara em miraré amb uns altres ulls l'obra d'altri i com cree la meua.

D'una AMPA de Torrevella

M'he sentit molt però que molt malament de l'acció que ha fet una AMPA d'un institut de Torrevella d'aconsellar als pares que demanen per als fills l'exempció del valencià. De bestreta, aquesta actitud contra el valencià pot ser entesa com a anticonstitucional (perquè l'Estatut d'Autonomia valencià és també Constitució) atés que la llengua pròpia dels valencians és justament el valencià, amb la qual cosa, ja van contra la llei.

De retruc, la contestació per part de la societat valenciana en defensa del valencià s'ha realitzat i una associació usa d'argument una raó que no la veig gaire clara: robusta, diria. Addueix que aquests alumnes correran el perill d'esdevenir ciutadans de segona si aquesta barbaritat ocorreguera.

Ciutadans de segona. Doncs no. Aquests alumnes, que per culpa dels pares pugueren aconseguir aquesta exempció, continuarien sent ciutadans de primera, perquè realment els ciutadans de segona som justament els valencianoparlants.

Som de segona categoria perquè encara no podem anar a cal metge i que com a mínim puguem parlar en valencià i que ens donen l'informe escrit en aquesta llengua.

Som ciutadans de segona perquè a la primera que algú no entenga el valencià en una reunió de pares automàticament s'ha de fer en castellà malgrat els altres 20 pares que sí que saben valencià.

Som ciutadans de segona perquè quan tenim interacció amb les forces de l'orde abassegadorament haurà de ser en castellà.

Som ciutadans de segona perquè podem mirar més de 20 canals de televisió i 19 i mig emeten en castellà.

Som ciutadans de segona perquè a les pizzeries o d'altres restaurants que vulguem anar tenen la carta en castellà, anglés, francés, alemany o neerlandés.

Som ciutadans de segona perquè el Meradona, el Consum i el Masymas fan servir el castellà en la megafonia, en els fullets publicitaris, en els cartells dels preus, en els productes de carn i peix, en el tiquet de compra, en la llengua de referència primera amb el client quan va apagar.

Som ciutadans de segona perquè si fem un viatge a Torrevella allí no ens entenen en valencià, amb la qual cosa haurem de parlar castellà i, doncs, demostrarem que eixos alumnes són, esdevindran, uns ciutadans de primera.

Del fotopoemari

Cal anar alliberant creacions i ara tocarà els fotopoemes que vaig crear en el fotopoemari Vers un trànsit nou el temps s'arresta: parlen els ulls. El lloc serà entre d'entre altres, el blog dels versos, el Versos triats.

D'una proposta poètica

Fa dies que tenia en compte el projecte de Verkami que ha mamprés el Joan Deusa de fer un reportatge sobre poetes jóvens. Cal reconéixer que és bonic, atrevit i que d'alguna manera omple un buit del qual se n'hauria d'encarregar els mitjans de comunicació públics. Atés que no ho fan, benvinguda aquesta proposta poètica.