De què parlar

Hom no pot dir que ens posem al dia, perquè gràcies al whatsapp sempre estem actualitzats; però es fea menester eixa conversa i hom va rebutjar a mirar una pel·lícula (dos hores de silenci que malbarataven dues hores d'enraonaments) per a estirar, sucar, al màxim el temps.

Certament ens posem al dia en persona: dels projectes de traduccions i de la possibilitat de publicació; de la poesia pròpia que no sembla que va enlloc; de com el món de la poesia és a voltes hostil i ple de sorpreses desagradables; d'unes quantes decepcions que dolen; de la fal·làcia dels premis literaris; de llibres de poesia extraordinaris i mediocres; de poetes jóvens que són un reflex de l'abís a què ens aboquem els madurs; de què farem en la vellesa i amb la vellesa.

De la nit

La nit va ser la indicada.

Semblava que fórem en un pis d'estudiants de vint anys, però el fet cert era que hem arribat als 45, plens de càrregues familiars i de faena i les copes eren d'esperituosos sense alcohol i sense sucre.

Va ser la nit propícia perquè vam parlar de literatura, com un desfici que calia ser ofegat; la nit va ser alhora curta perquè ja no érem estudiants que es podien pelar les classes al sendemà, sinó madurs que els esperava eixe sendemà els deures familiars i s'han de deixar per a parlar moltes més coses: serà més avant en un esmorzar, en un berenar, en una presentació...

Però la nit, la nit és ço que té.

D'una plaça de llibres

Me'n vaig a la Plaça del llibre i arribem a la conclusió que fer presentacions de 20 minuts és una pèrdua de temps i una despesa de diners. També arribem a altres conclusions: que hi han editorials que maltracten els seus autors en no  reservar-los un espai en la programació o que potser hi faltaven altres veus d'autors que no són del roll.

Complim el desig d'escoltar i de firar algun llibre i fem colla per a la prèvia i el sopar. Parlem de poesia pròpia, de frustracions o de projectes. Faig una foto del grup i m'adone que som quatre pardals, que no hi ha cap figa; pense que som grups tancats i que on són les dones.

Ens n'anem a dormir però la conversa a dos s'allarga fins a les dos: més de frustracions, de projectes, de coses que es podrien fer bé però que no s'hi fan.

El sendemà és una hora endarrerida i me'n torne prompte a casa. Hi esperen unes noves obligacions.

Enyor i nostàlgia; un temps perdut i un avenir a voltes antipàtic.

D'un discurs i una fira

Cada any hom recorda en aquests dies de començar octubre el discurs que va pronunciar el Quim Monzó a la fira del llibre de Frankfurt i jo envide recordant la meua candidesa d'anar allí a veure quin pa s'hi donava: 14 anys ja.

D'una cita d'un mestre

L'amiga poeta cita un pensament del Joan Brossa. Justament u dels pensaments que més m'ha marcat i que sempre m'ha provocat desfici, por. L'amiga poeta vol saber per què em fa por i jo li dic que massa n'hem parlat.

Aquest blog és també açò: les cabòries de la producció pròpia i la projecció que hi té; doncs sí, la tasca poètica és això: pors i temences que allò que hom escriu siga neonoucentisme, que allò que hom escriu no siga arriscat; en definitiva que allò que hom escriu no siga silenci emperrucat.

Arriscar-se a fer un bon treball, honest, i no caure en la poefalsia.

D'unes converses

Parle amb poetes amics de la tasca poètica pròpia i suren els neguits, els desficis i les inseguretats de sempre i les compartim. No s'acaba mai açò.