Voluptuositat i concupisciència atlètica

Aquest mes d'agost s'ha disputat el mundial d'atletisme. M'agrada molt veure les competicions de natació i d'atletisme que es fan pràcticament cada any (europeus, mundials, Jocs Olímpics). Em torbe mirant les banderetes per a endevinar-hi els països estranys que no solen eixir en la resta d'esports mundials (als mundials de futbol o de bàsquet no hi veurem gent d'Aruba, de les Illes Vèrgens Americanes, del Bhutan, etc.); també tinc gust de veure les marques que aconsegueixen; si les superen; si fan rècords de tal país o l'altre.

Recorde que fa molts anys, el final dels 80, van aparéixer uns atletes que vestien unes peces aerodinàmiques de roba. Eren velocistes que anaven embotits en una granota que els cobria tot el cos (cap i tot) que els servia per a reduir el fregament de l'aire, de manera que esgarrapaven centèsimes als rècords de velocitat. Era marcià veure-ho, més sent xiquet com era. Tanmateix, des de fa un bon grapat d'anys ençà, que ja no s'hi fan servir, si no és amb modificacions, no tant cridaneres. Són peces molt cenyides, però deixen el cap, els braços i les cames descobertes. D'altres però, s'han deixat d'òrguens i corren amb la samarreta solta (això sí, ultralleugera).

Tot açò ve perquè en el mundial de Berlín d'enguany, m'ha sobtat veure que una de les velocistes duia aquesta mena de vestit; tanmateix no era el mateix. Aquest no anava cenyit al cos, sinó que més aïna anava molt solt. Clarament es veia que aerodinàmic no era. La resposta al dubte es va resoldre de seguida: l'atleta és de Bahrain, i es veu que per gust o per disgust no havia de mostrar la seua carn voluptuosa i incitadora del pecat.

Per cert, dues coses: dita atleta va quedar, amb la marca que va fer (23'23), semifinalista (segona ronda), molt per damunt de les atletes espanyoles, que enguany no hi han participat (la millor marca d'enguany és 23'68; i pel que fa al rècord d'Espanya, pertany a Sandra Myers, dels EUA i nacionalitzada espanyola, 22'38!). Imagineu-vos si haguera vestit una peça de roba més indicada per a l'aconseguiment de bones marques. L'altra cosa, representant Bahrain hi havien dues atletes més, d'origen africà, nacionalitzades (amb diners, torrons) i ves per on, aquestes no anaven gens tapades.

Mesquins

Nobelpriset i litteratur år 2009 tilldelas den tyska författaren Herta Müller, som med poesins förtätning och prosans saklighet tecknar hemlöshetens landskap.

Es pot dir una collonada més gran? Haurem de suportar més encara aquesta mena de cinisme i hipocresia? Que ens ho refreguen per la cara?

Mireu, senyors jurats de l'acadèmia sueca: de persones som med poesins förtätning och prosans saklighet tecknar hemlöshetens landskap, n'hem tingut a cabassos, i més encara, com la Herta Müller, ens n'han xorrat. Però ben bé que se'ns rifeu.

Cromos

Finalment ja he acabat l'àlbum; aquest cap de setmana llarg que hem tingut al país he completat la visita als territoris que formen els Països Catalans, Fraga, i vés per on, aquest no era dels més difícils. Sóc nascut al País Valencià; vaig anar a Lleida l'any 1986 i en eixe mateix viatge a Andorra (aprofitant l'avinentesa). L'any 2002 va tocar Prada, l'any 2004 vaig anar a l'Alguer, i el 2005 va ser el Carxe. Al remat, el 2007 vaig visitar Eivissa, i com ja he dit, aquest 2009 ha caigut la Franja, Fraga.

... i això és tot.

Tocaous

He lllegit ací que la "Confederación Española de Organizaciones de Mayores" ha expulsat la secció catalana perquè aquesta darrera va voler que el president de l'española demanara disculpes per haver malparlat de la política lingüística de la Generalitat de Catalunya, perquè, segons aquell president, Catalunya es gasta moltíssims, multimíssims diners en la llengua, els quals podrien ser dedicats a l'atenció de la gent gran, per allò de la llei de dependència.

El dit president de la Confederación té raó en aquest fet: la Generalitat de Catalunya fa un esforç immens de dur avant una llengua apallissada (i que l'estat menysprea), la Valenciana (ha, ha, ha) també i supose que també el Consell Insular, i segons quines administracions de la Franja de Ponent, el Rosselló, Andorra i l'Alguer. Podria resultar obscé que, davant aquesta necessitat de fons per a gent que necessita suport (poca broma amb açò, que quede clar), aquesta dinerada vaja a la defensa de la llengua. Ara bé, jo diria al president aquest (i a vore si algú està d'acord amb mi, fins i tot algú de la mateixa Confederación que entenga català o que li ho traduïsquen): ¿per què en lloc de tocar els ous amb el tema de la llengua (perquè molta d'aquesta gent gran catalana va patir per culpa del franquisme la repressió de la llengua) no es dedica a emprenyar, per exemple, el ministeri de defensa per la morterada de milions que s'hi gasten? Qui diu el ministeri de defensa, diu l'organisme que s'encarrega de fer els acords amb el Vaticà per a la manutenció de l'església catòlica; o die els equips de futbol que es gasten cafissades d'euros contractant jugadors; etc.

Consideracions de viatge

-Em fa mal d'ull veure com alguna gent, després de dutxar-se, va descalça no ja per les habitacions, sinó per tot el recinte de l'alberg (sala de televisió, cuina -amb la ronya que hi ha!).

-A Finlàndia hi ha un bon grapat de gent que té problemes amb l'alcohol. No vull dir que a València no hi hagen alcohòlics: si bé és cert que els qui van a Andorra aprofiten el viatge per a comprar-ne, els límits són més restrictius que no pas allí i és molt fort veure com carreguen litres i litres de cervesa i vodka.

-També no és gaire normal fer-se una pinta de cervesa (o més) a les 10 del matí. Al nostre país la gent beu vi o cervesa a eixes hores, però ho fa esmorzant, o bé menjant alguna cosa. A Hèlsinki o a Tallin se les feien sense menjar.

-Quan hom va un hotel i el menjar que té és de bufet fa dos coses: la primera, abusar per les nits amb el menjar i carregar bona cosa (si és dinar, també, i encamant no hi ha qui s'alce per a continuar la visita); la segona, desdejunar-se com toca (vorejant també l'abús), perquè mengen de tot: cereals, llet, suc, formatge, pernil, café o infusió, etc. És cert, la gent fa el desdejuni que els nutricionistes recomanen quan van de viatge i l'hotel els ofereix bufet.

-Les cuines dels albergs són una opció barata als restaurants. A més a més, fan festa ja que acomboien la gent a l'hora de comprar al supermercati de fer el menú del que menjaran a l'alberg.

-Que al nord d'Europa saben anglés no és cert del tot. Només saben anglés aquells qui duen a terme faenes de cara al públic i que efectivament atendran gent forastera. Per exemple, no és gaire gran el nombre de bibliotecaris que sàpien parlar-lo o entendre'l; als supermercats (caixers, carnissers, etc.) no saben tampoc gaire anglés, etc.

-M'he sentit lingüísticament estrany a Tallin i a Hèlsinki: acostumat a entendre cartells a Anglaterra, Alemanya, Bèlgica, Suïssa, Portugal, encontrar-me ara les llengües bàltiques aquestes ha fet que no sabera què era el que comprava o quins ingredients tenien els productes precuinats típics que anàvem a menjar. Ni quan he estat a Estocolm m'hi havia sentit!

-Hi ha certa gent que no té gaire consideració pel que fa al malbaratament de l'aigua: mentre s'afaiten, mentre escuren els plats, mentre es renten les dents, es deixen l'aixeta oberta i l'aigua no para de rajar.

Hèlsinki

De fa temps que he volgut anar a Finlàndia. Era una espineta que no hi havia manera de treure i al remat ho he fet (encara me’n queden un parell, però confie que es treuran a poc a poc). Però redell, les voltes que hi hem pegat: Alacant-Bèrgam-Tàmpere-Bremen-Alacant. Des de València estant, no hi ha més remei que fer-hi aquestes coses: tot per a estalviar un poc de diners i fer compatibles horaris d’aeroports.

D’estiu m’agrada fer viatges a llocs on faça frescoreta i idò la que he tingut: pluja, aire, núvol i estones de sol amable. Ja passe prou calor ací al país com per a passar-ne més allà on aniré (ai, Florència, la calor que he passat, i sense arbres ni banquets pel carrer). De l’avió estant ja em vaig alegrar de veure la verdor i els llacs, un món diferent del sud del país nostre, tan marró i sec. Com també van ser diferents i boniques aquelles horabaixes tan llargues, que sent encara les 23 hores hom contemplava un crepuscle blavós i rogenc en un banc al moll de l'illa de Suomelinna (ai mare, quan vaja a Islàndia); però també els matins eren diferents, que a les 5 ja era de dia.

Hèlsinki és una ciutat bonica; m’han agradat molt el contrast que he trobat d’edificis del començament del XX amb els moderns i actuals. Hi ha molta arquitectura d’art déco que inclou motius de la mitologia escandinava, però alhora l’acer i el vidre es fan ben visibles. Cal dir que aquestes ciutats del nord (com passa amb Estocolm o Copenhaguen) no tenen una arquitectura romànica o gòtica com podem tenir al país, de manera que és una manera diferent de desconnectar del paisatge que trobe quan vaig pels nostres pobles. Són més aïna com ciutats noves i que comencen des del xv en avant. Tampoc hi han tantes esglésies monumentals, comparat amb Barcelona o València, i com Tallin, amb un parell de dies en tens prou per haver vist la ciutat (una altra cosa són els museus, etc. que ja demanarien més temps).

El nostre allotjament eren dos albergs. El primer era a l’illa de Suomenlinna, patrimoni de la humanitat i base militar (encara hi ha l’acadèmia amb militars). L’illa és preciosa i constantment hi ha trànsit de persones que hi van a fer una excursió (està ple de búnquers de la guerra mundial): carreguen de menjar i beguda i dinen, berenen o sopen allí, o van als restaurants i cafés d'allí també(un parell de ben amagats i tot) i hi vetllen (perquè el darrer vaixell salpa a les 2 de la matinada!). El segon alberg era a l’estadi olímpic. Ves per on, he dormit dins un estadi esportiu (tanmateix no teníem accés a la pista).

La darrera part del viatge (l’estada a Tampere, on era l’aeroport, dos nits) ens vam quedar en dos hotels i com a clients, ens oferien l’oportunitat de gaudir de la sauna. Només havia estat una volta en una sauna, a Caldea, fa uns anys, però aquesta era diferent. No hi havia gent; podíem tirar nosaltres l’aigua a les pedres calentes; fet i fet, hi estàvem més íntims. M’ha agradat això de la sauna.

Al remat, Hèlsinki (Finlàndia) és cara. Aquelles persones com jo, acostumades a anar amb els amics i fer-se un parell de cerveses, amb papes i olives, poden eixir-ne calents, perquè la cervesa s’embruta cap als 4 o 5 euros en un baret (a les nits, als locals de festa, se’n puja cap als 7 o 8), de manera que hom haurà de contindre’s un poc. Per cert, un paquet de papes, que ací val un euro, als supermercats d’allà passa dels 2. Fins i tot el salmó és més car que ací, qui ho diria! Per a acabar, a Finlàndia no podreu trobar monedes de dos cèntims i d'u. Les han fetes fora del bescanvi de diners; això no vol dir que en comprar en un supermercat una compra et resulte 7'23€. Han solucionat el problema arredonint-ho a 0 o a 5 en tancar el tiquet. Així, si t'ha costat al súper 0'21 o 0'22 et costarà 0'20; si t'ha costat 0'23 o 0'24, ara el preu serà 0'25. Per cert, per a aquells col·leccionistes de monedes d'euro europees, sempre podreu comprar les monedes d'un cèntim i dos en les paradetes dels mercat de records o botigues de numismàtica: ¿estaríeu disposats a pagar 30 euros per dos monedes que fan només tres cèntims? (en altres llocs era més barat, però ací he volgut mostrar el més espectacular)

Tallin

Dins l’imaginari europeu occidental de certa edat pot hi haure la imatge que Estònia (o Letònia, o Lituània, etc.) és una país obscur, secret, misteriós, soviètic. Jo no he estat mai en cap lloc dels dits soviètics: aquest ha estat el primer i la veritat és que m’ha semblat una ciutat bonica, que manté un nucli històric cuidat, molt poc degradat, animat pels restaurants i per les botigues, moltes botigues. El que pot quedar de soviètic de la ciutat és el pòsit rus que ha romàs: botigues, restaurants, edificis. Al remat, no sé com de llargs van ser (ni profunds van arrelar) els tentacles soviètics, però allò no era com per a sentir-se’n insegur (si algú s’ho plantejava).

He estat a Tallin perquè hem aprofitat l'oportunitat d'estar a Hèlsinki. Ja que hi érem, doncs, no ens constava gens agafar un vaixell cap a Estònia. En baixar del vaixell m’ha cridat molt l’atenció el nombre tan alt de botigues de beguda alcohòlica que hi han. M’ha fet la sensació d’estar a l’Andorra dels finlandesos: la cervesa és barata, i el vodka també. Es venen també els combinats preparats en llanda (de 4’5°) i se’ls prenen com si foren pots de Coca-cola. Puc dir que el que més m’ha impressionat és veure com al vaixell de tornada a Hèlsinki, com a oferta del supermercat (sí, un supermercat) d’aquells lliures d’imposts dels aeroports, hom podia comprar per gairebé 100€ (carret inclòs) 8 caixes de 24 pots de cervesa de 33cl: heu de tindre present que a Finlàndia el pot val més d’un euro i mig, i ací eixia per vora uns 60 cèntims. En eixir del vaixell tot era gent carregant caixes d’alcohol per a casa.

Pel que fa la ciutat, com ja he dit, la part vella és bonica, amb carrers molt amples i amb una plaça molt oberta i envoltada de restaurants. Allò està ple també d’esglésies, catòliques, protestants i ortodoxes. En superfície és més gran que Barcelona, però en passejar-hi, fa la sensació de ser com Dénia o Gandia de gran. Abans d’endinsar-nos pel centre històric vam fer una ullada a la part nova: poc de trànsit, neta i amb el contrast d’edificis vells i moderns.

Continuant amb el tema dels diners, és una ciutat barata, siga quina siga la categoria de l’establiment: en un pub al vespre, i després d’un sopar que incloïa dos pintes i un terç de cerveses, una picadeta i un parell de plats principals, que el preu siga de 9€ per persona alegra la butxaca. Això a Londres o en una pitzeria de Dénia seria inimaginable.

Florència

Florència és una ciutat que té la sort (i els diners de l’època, i els entesos del segle passat) de contenir u dels patrimonis pictòrics i escultòrics més importants del món occidental, però, a mi, no m’ha agafat la síndrome d’Stendhal; m’ha agradat però no als extrems clínics: fet i fet, em fa la sensació que hi ha més gent predisposada a la lloança que a la mirada més reflexiva. En el viatge que he fet no he entrat a cap dels museus; he preferit estalviar-me les cues i passejar-me pels carrers de la ciutat, i a partir d’ací treure les meues conclusions de la ciutat. Més avant, si torne a anar-hi, ja visitaré amb més calma els dits museus i em deixaré corprendre per la síndrome aquella. No vull jutjar una ciutat només pels museus, sinó també per altres coses.

Els motius que han ajudat a engrandir el mite de la ciutat són diversos. De bestreta, les pel•lícules, que han fet més maldat que una pedregada. En aquest viatge amb autobús ens n’han passat un parell que tenien com a tema allà on anàvem. La primera, Baix del sol de la Toscana, és la més dolenta de totes. Reprodueix bona part dels tòpics estètics dels quals estan enamorats els personatges tòpics de classe mitjana i alta dels EUA: paisatges bonics i verds, vinyes, cases pairals, toscans alegrois i camperols amb ganes de xerinol•la, i vi, molt de vi. La segona, Una habitació amb vistes, molt més bona, mostra també amb ulls de classe alta britànica riquíssima i privilegiada, una comarca romàntica de verdor, masies i despreocupació (malgrat la guerra que vindrà després). També mostra una Florència esplendorosa de mitjan segle XX. Tanmateix aquestes pel•lícules juguen amb avantatge; no mostren una ciutat plena de turisme, impossible de caminar per la gentada que hi ha: una massa que vol veure tots els museus en poquíssim de temps (¿com es pretén contemplar aquests museus en només 2 hores!?). Sincerament, a mi m’agrada la Florència que he vist en la segona pel•lícula, però sent de classe alta, on tot està a disposició meua (vil•les en la muntanya, carros i criats, i caragols a tiri-bandiri) però és fal•laç i impossible. Aquesta no és la Florència que he trobat. Al remat, hom tendeix a barrejar Florència amb la Toscana: a mi, m’ha agradat la Toscana; m’ha recordat la Marina tan bonica (encara) que tenim. Florència, no tant.

En segon lloc, com que m’he dedicat a vagarejar, he vist que la part vella es podria assemblar al Carme de València del nostre Segle d’Or. És innegable que a Florència hi ha més concentració d’edificis destacables, però roda i volta la imatge que oferien és semblant a la de la nostra València medieval actual: palauets, llotges, esglésies, etc. proliferen a tort i dret, i m'ha sorprés veure contenidors del fem davant d'aquests edificis, que molesten la mirada delerosa de bellesa artística. Al remat, la gràcia dels palauets i llotges és poder veure'ls per dins, per contemplar la grandesa de les cambres, l’alçada dels sostres i el luxe dels mobles. És una llàstima no poder escodrinyar per aquests llocs, amb la qual cosa sí que podria corprendre-me'n més: només he pogut veure’n u, preciós del tot i reconvertit en restaurant. Així doncs, som si em passejara pel Carme.

Per a acabar (i no fer-ho més llarg), tampoc he pogut contemplar la resta de la ciutat. És molt fàcil dir que una ciutat m’ha agradat quan només s’ha visitat el centre històric, però i la resta? Una ciutat també és bonica quan ha tingut un eixample esplendorós, o una part moderna d’avantguarda i encantadora. Per tant, cal que quede ben equilibrat en aquest aspecte. Supose que la pròxima volta que torne tindré temps d’anar per la part de creixement de ciutat, per a dir que, efectivament, Florència és una ciutat bonica i meravellosa. Ara, uns quants arbres de bona ombra per les places del Duomo, de la Signoria i de la Santa Croce, no hi anirien gens malament.

Quan anem a Gandia?

Anys arrere ens vam dir, ¿per què no anem a Oliva caminant? Ho vam fer. Xino-xano, en poques hores baix un sol d'agost ens hi vam plantar. Esmorzar a un baret i després a casa amb autobús. Uns dies després havia de ser Gandia, però la cosa va quedar en l'aire. Quatre anys després, Gandia ha caigut als nostres peus. A les 6'30 ens alçàvem, a les 10 arribàvem a Oliva i esmorzàvem en un bar que molts abans era la clínica on el company de caminada i jo havíem nascut. A les 10'45 repreníem la marxa per la pista ciclista i a les 11'59 aconseguíem la fita: Gandia. Granissat de llima i a les 13 amb autobús cap a casa.

Proper repte: Dénia-Gandia, reivindicació del tren comarcal. Distància aproximada 35km. Quan?

Es mor la meua llengua

(ací, en aquesta expressió agònica i dramàtica que faig, cal que tinguem present una idea: no dic se'ns mor la nostra llengua, perquè nosaltres, el col·lectiu, ha deixat d'existir. El nosaltres ja no pertany al nostre nosaltres, sinó a uns altres; per tant, ja no som el referent al país)

Ah, però tu ets d'ací?

Detall curiós: ja no només em sent foraster al meu país des d’un punt de vista polític i lingüístic, sinó que també etnològicament. En no arribar una setmana que m’he trobat en dos situacions en què a causa del meu aspecte físic (cabells, ull, pell, etc.) no m’han fet del país, sinó d’un altre: dis-li saxó, dis-li germànic, comsevulla.

Baxtran

Fer balanços va bé, més que res, perquè és una manera més de mantenir el cap ocupat i de pas intente quedar-me amb la part positiva del que ha representat un fet. Enguany toca un altre balanç: un altre curs, institut nou, vida nova. El fet cert és que he notat el transplantament i ha estat molt sentit. He tingut moments positius amb alguns grups, per primera votla he fet un primer de batxillerat i he gaudit molt explicant-los literatura, història i normativa: em sentia que tractava amb gent madura i m’he agradat veure’m atés i respectat. Pel que fa a la resta de grups de la primera divisió, doncs de freda i de calenta, amb molts disgusts que em feien plantejar què feia jo allí, i amb d’altres que em trobava tranquil. Vorem el curs que ve.

Pel que fa al meu enriquiment i estimulació intel•lectual, ha estat molt bé, he dut a terme uns quants projectes que em ballaven pel cap i n’he deixat d’altres (o n’he abaixat el ritme): dels que més m’han colpit, aprendre grec. No sé si arribaré a fer els sis cursos que té l’idioma, però amb els que faça, ja n’estaré ben satisfet.

En literatura, més decepcions que alegries: sé que vull però com hom sol dir “no sé què volen de mi.”

No sé que m'ha agafat hui...

El professor de valencià va entrar a la sala de professors, va dir buenas i en aquell moment un llamp fulminador el va deixar allí convertit en cendres.

El jove antisistema, catalanista i independentista va entrar en la sala on es feia l'assemblea. Bones, va saludar alegrement la resta de gent, i en aquell moment un llamp fulminador el va deixar allí convertit en cendres.

Hui he anat a cals pares i he vist l'orla de la carrera: aquest juny fa deu anys que vaig acabar filologia catalana, i en fa quinze que vaig deixar el món de l'institut per a entrar en el món universitari, la primera independència del niu, com ja he esmentat en algun text anterior. He de dir que m'ha entrat un vertigen molt gran, perquè un període en què vaig trobar-me una altra realitat ha esdevingut brevíssim i comprove que se m'escapa de les mans. Vaig acabar tenint 23 anys, com aquell que diu encara amb la sensació de l'adolescència. Deu anys són molts anys ara que faig aquesta reflexió.

Collons

El col•lectiu de dones havia decidit denunciar aquella associació perquè atemptava contra u dels drets humans universals, que era el de la igualtat entre l’home i la dona. Aquella associació era privada i havia demanant subvencions a l’administració pública per a dur a terme activitats vàries, ja que la dita administració anyalment treia a concurs una partida pressupostària per a subvencionar associacions. El col•lectiu de dones ja feia temps que anava darrere aquella associació per a denunciar-la amb contundènica, i aquella sol•licitud va esdevenir el moment exacte i ideal per a denunciar-los, i per a fer veure a l’administració pública que subvencionava entitats discriminadores, i que per tant hi actuava amb connivència.

El govern, davant aquella situació, avergonyit administrativament, va actuar i va retirar la subvenció a l’associació marginadora, els va posar una multa i els va obligar a llevar dels estatuts els articles que feien referència explícita i implícita a la prohibició d’acceptació de cap dona en l’associació. S’hi va obrir un debat intern, aclaparats els associats per la resposta de la societat (correus electrònics, articles de premsa, boicots, etc.). Al remat, van haver de transigir i fer fora aquella interdició atàvica de barrar el pas per a qualsevol dona.

-Parles de l’esglèsia catòlica, oi?

-Doncs no, però si vols en parlem després.

Voldràs?

-Xe, Joan, on vas?

-Anem al cinema a vore una pel•lícula.

-Quina?

-Pardals i figues fan bones lligues.

-Idò! Però això és una pel•lícula porno! No pots anar al cinema amb el teu fill de set anys a vore’n una porno! Està prohibit per llei! El xiquet encara no té l’edat, això el pot traumatitzar! A més a més, això és indecent!

-Home, tu vas als bous amb el teu fill de huit anys i no passa res: ¿per què no puc dur-lo a vore una pel•lícula porno? Fet i fet, està prohibida l’entrada a menors de18 anys també per llei. No crec que siga molt educatiu com es maltracta una bèstia d’aquella manera: això podria traumatitzar el teu fill. Aleshores, ¿per què no puc dur-lo a vore una pel•lícula porno?

-Però home, ¿voldràs comparar? Els bous són art i jo explique al meu fill les coses perquè les entenga.

-Doncs el cinema també és art i jo sempre explique al meu fill totes les coses que veu a la tele.

No sé que m'ha vingut...

-Però filla, ¿que no entens que això és impossible? No vulgues contar-me mentida. Les dones, per a quedar-se prenyades, cal que s’hagen gitat amb un home, i tu t’has gitat amb algú: no vulgues amagar-m’ho. ¿Tinc o no tinc raó senyor metge?

-Efectivament, Això és indiscutible. ¿No ho entens? ¿Quin és el problema? ¿No vols dir als pares qui és xic que t’ha deixat embarassada? Això ja és comprensible, perquè potser tens por del que et diran ells, però no vulgues fe-nos creure que t’has quedat embarassada perquè sí.

-Però si és cert! Jo no m’he gitat amb ningú!

-Filla, no compliques més les coses. A tu, t’ha prenyat algú i no ens vol dir qui és el pare!

-Que no, que no m’he gitat amb ningú. Que sóc verge. Igual de verge que la mare de Déu. ¿Que no es va quedar ella embarasada de l’esperit sant, sense home que la tocara? ¿Ací no digueu res? Ella sí que pot quedar-se prenyada sense gitar-se amb ningú i jo no?

-Dona, vist així, sí que podria ser. Fet i fet, és un precedent, oi?

-Doncs, potser té raó la meua filla...

Enquesta

A quina edat deixaríeu fumar a un fill vostre?

• Mai de la vida.
  
• Als 18 anys, que és quan hom n'ha establert l'edat legal.
• Als 14 anys, que és quan els adolescents estan en l'època d'experimentar.
• Als 7 anys, que és quan ja han desenvolupat l'habilitat de controlar el trànsit de l'aire.

Vares

El bisbe estava indignat en vore la foto i volia compartir la dita indignació amb qui l'acompanyava.

-Però quina gentola, eixos moros, quina gent més poc civilitzada. No cal que digues que això és indignant, de gent de poca intel·ligència i de retardats: és indigne vore com els moros obliguen les dones anar totes tapades, totes així...

Enmig d'aquesta indignació es van sentir uns trucs de porta. Una monja demanava permís per a entrar:

-Excel·lentíssim i reverendíssim senyor...

-Passeu, germana, passeu...

Pamflet

El nostre president Francisco Camps està sent investigat per un cas presumpte de suborn. Jo no hi diré res (malgrat que hi tinc la meua opinió), perquè ja ho investigaran els periodistes oficiosament i els jutges oficialment, i hi dictaran sentència culpatòria o exculpatòria . Ara bé, aquest text no parlarà sobre aquest president nostre, sinó sobre els qui treballen a Canal 9, concretament els qui treballen en les notícies de la tele (pel que fa a la ràdio, no la sent mai) i en el teletext. Considere que aquestes persones que tenen una llicenciatura en periodisme (o no) no es mereixen el qualificatiu de periodistes vista la manera com que tracten el tema en el canal en què treballen: al teletext no hi ha cap notícia sobre el tema, i en el telenotícies, de puntetes, quan la cosa ja es fa massa descarada. L’endenyamenta que tinc contra aquestes persones que editen les notícies que eixiran per la tele, o que no piquen en el teletext és tan gran; i la impotència que sent de veure que manipulen de manera tan vergonyosa, ignominiosa i magníficament infame és tan aclaparadora, que no me’n sé avenir. Trobe insultant que aquesta gent faça el joc d’aquesta manera i que s’òmpliguen la boca dient-se que són uns professionals i que ells estan al servei de la informació, que és el que hom suposa que és el periodisme.

A hores d’ara, no havia estat mai tan descarat això del gos que no mossega la mà de l’amo.

Mediocres, mesquins, miserables, kuahglriuhtfhgahrohtaeht!!!!!!

Jo, de moment, no hi he sentit res

Ara fa poc s’han fet unes eleccions a Galícia. Allí ha governat la darrera legislatura un bipartit (bé, jo diria una coalició de partits, però ara la moda és aquesta). No sé si ho han fet bé o malament els qui hi han governat, però es veu que els del PP hi han tingut un bon rasquit. A raó d’açò han inclòs en la propaganda electoral una campanya de repartiment de preservatius. Com a lema publicitari hom podia llegir Porque hai mellores formas de coaligarse… Fai o amor e non o bipartito.

Per cert, què opina d’això la Conferència Episcopal? Vull dir, ¿ha fet alguna declamació pública en contra del foment sibil•lí de l’avortament per l’ús dels condoms? ¿S’ha esgarrat la roba per la degeneració dels càrrecs del PP catòlics i practicants per contribuir a la disbauxa moral que implica fer servir aquesta protecció contra els embarassos? ¿Ha cridat a manifestació pública i cívica per a protestar davant la prostitució del significat sagrat i pur de la paraula amor amb la promoció del mètode anticonceptiu que arrabassa del món una vida més?

Sembla que, per a segons quines coses i per a segons qui les fa, alguns tenen la boca més xicoteta que el florí.

Llet

La mare es va esborronar mala cosa quan va veure al telenotícies el cas de la llet xinesa contaminada. Es va compadir de les pobres criatures que havien estat alimentades amb un producte nociu. La mare es va endenyar de la mala pràctica dels empresaris i del silenci connivent de les autoritats xineses. Al remat, es va sentir segura perquè això a casa no passava (malgrat que per un instant va pensar, xica, ves a saber si de totes les coses xineses que s’importen, també ens ha tocat aquesta plaga). Rebutjat aquest mal pensament improbable i amb la mirada tendra i condescendent envers la filla, es va encendre un cigarret.

Fossilització

Hi han països que tenen una gran tradició de caça de balenes, i les restriccions (o prohibicions) de caça els resulta una gran putada, perquè d’alguna manera se’ls coerceix d’un aspecte de la cultura pròpia: com si ací al país hom restringeix o prohibeix caçar amb parany. Aquests països acaten aquesta decisió amb la boca xicoteta, i a voltes les autoritats fan els ulls grossos i la màniga ampla quan hi han furtius o promouen caces científiques. Ara bé, amb els anys, a mesura que passarà el temps, la gent d’aquests països potser assumiran aquestes prohibicions, i potser deixaran de caçar les balenes i de menjar-ne la carn. Potser es perdrà en la longitud temporal aquesta cultura atàvica i potser algun dia percebran que les balenes no es poden menjar, com ja s’ha fet per ací l’occident amb els gossos, els gats o els llagostins del camp.

Més encara, fins i tot, potser arribarà un dia que la religió d’ells assumirà que menjar carn de balena serà pecat, i ningú que siga bon fidel tindrà la gosadia de menjar una carn prohibida per la divinitat. Ves per on quines coses, com canvien algunes cultures: de què em sonaran algunes prohibicions religioses com aquestes?

Apa, ja està

No voldria que hom em titllara d’irreverent, però el fet cert és que jo podria dir que m’alegre que haja mort. Però si ho publicara d’aquesta manera no seria per cap motiu morbós, sinó perquè al remat s’ha acomplert un desig personal, per damunt d’u d’irracional: morir si una persona vol. Parafrasejant un altre lema conegut: nosaltres vivim, nosaltres decidim.

Al remat, si el Vaticà es troba satisfet perquè aquell primer ministre ha volgut posar tots els bastons que ha pogut a aquesta roda, més valdria que es mirara amb qui s’ajunta o de qui s’admira: lasciu, hipòcrita, superb, orgullós, adjectius que em semblen capitals.

Sobre traduccions

D'un temps ençà en temes lingüístics he arribat a una conclusió: l'anglés està fent més mal que una pedregada pel que fa al sistema de la llengua, a causa de les males traduccions que ens arriben. Òbviament, l'anglés com a llengua no és el problema, sinó la manera com ens arriba una volta traduït, i en el cas dels valencians, per al via del català mateix o per la del castellà. Açò ho explicaré més avant.

No cal dir que el món de la traducció està molt malament: els traductors no cobren d'acord amb el que implica la faena que fan; els terminis per a fer les traduccions són curts i no es poden revisar com toca; alguns traductors no són prou madurs en tècnica i en llengua, bé perquè hi tenen llàcunes, bé perquè a la carrera hi han hagut algunes fretures. Roda i volta, aquests factors provoquen que hi haja una mancança de cura en les traduccions i no siguen bones del tot, i aquest fet repercuteix en els parlants més del que hom pot imaginar.

Perquè fet i fet, una mala traduccióno és només que hom duga de l'anglés constipated al català constipat (ha, ha, ha), sinó que deixe passar construccions sintàctiques (atenció, sintàctiques, l'esquelet d el allengua) que no són les de la llengua rebedora. Així, una bona traducció ha de tindre present quines estructures es fan servir en una llengua i quines són les equivalents en l'altra. Per exemple, un gerundi de posterioritat de l'anglés és una oració copulativa en català: he fell down, recovering at the third day, va caure i es va recuperar al tercer dia.

Doncs bé, des que fa un segle i mig que l'anglés ha esdevingut la llengua per antonomàsia, ens han estat arribant un munt d'interferències d'aquesta mena a causa d'aquestes males traduccions. No sé fins a quin punt pot ser bròfega o infundada aquesta sospita meua, però pareu esment a les dades següents: des qeu el cinema és sonor, l'únic cinema que hem sentit ha estat en castellà, traduït de l'anglés (i qui diu cinema, diu televisió: sèries, dibuixos animats...); la literatura que ha guanyat més presència és l'anglesa, si no fixeu-vos en els referents de la novel•la: Hemingway, Capote, Bradbury, Twain, etc. La música que ens envolta des de fa un segle és en anglés. Reflexioneu-ho: 120 anys de predomini de l'anglés i 60 de cinema, televisió i música són abassegadors. Així doncs, unes males traduccions com les que he apuntat han fet que se'ns esmusse el sentit i trobem correntíssimes i habituals moltes construccions que no pertanyien al sistema sintàctic de la nostra llengua.

Al remat, reprenc el que he dit al principi: traduccions via català i via castellà. És innegable que les traduccions (moltíssimes dels mitjans de comunicació) ens venen per mitjà del castellà, i ací ve l'embolic: si el castellà no corregeix el que tradueix, ¿com no hem d'agafar dites interferències i fer-les nostres també, si els mitjans actuals catalans poua dels mitjans en castellà?


Nota: Si l'anglés ha fet açò, ¿què podria ser del francés, llengua de cultura 500 anys arrere? Quan sàpia més francés, hi reflexionaré.

Faena

Enguany fa deu anys que vaig acabar la carrera. Aquestes festes de canvi d’any m’he reunit amb amics vells de la carrera, hem enraonat, hem compartit records d’aquells dies feliços (almenys per a mi) d’aules, converses i professors. He de dir que els anys de la universitat es van convertir en una mena de bombolla d’aïllament, un temps en què vaig soterrar els anys d’institut i d’escola, i vaig recrear-me en la carrera.

Va ser aquell darrer any en què vam plantejar-nos algunes posicions pel que faríem en l’ensenyament. Havia oblidat que havia estat xiquet i adolescent, i per aquesta raó en els debats que féiem a classe de metodologia de l’ensenyament sobre com duríem a terme la nostra faena exposava unes idees que a hores d’ara de la pel•lícula són molt utòpiques. En acabar la carrera, i després de tres anys sabàtics vaig entrar en l’ensenyament secundari (fins ara) i ací és quan totes aquelles elucubracions que hi tenia, es van ensorrar. Fet i fet, no hi ha res com entrar en el món docent real i encontrar-te’l.

Aquestes festes m’he reunit amb companys de carrera, hem enraonat sobre l’ensenyament, i després de plorar-nos les penes, malparlar dels nostres superiors d’educació, de desfogar-nos per les nostres impotències i de contar-nos algunes satisfaccions, encara ara em pense el paper que faig a l’institut.

Si així no es pot fer faena...

Cas 1

-¿Cómo te llamas?
-Em dic Berta.
-¿Te invito a otra?
-D’acord.
(…)
-Oye, ¿qué te parece si echamos un polvo?
-Quan vulgues.

Cas 2

-Com et dius?
-¿Cómo?
-Que com et dius. Que cómo te llamas.
-Ah, Laura.
-Et convide a una altra?
-¿Cómo?
-Que si et convide a una altra. Que si te invito a otra.
-Vale.
(...)
-Ei, què et sembla si fem un clau?
-¿Cómo?
-Que si fem un clau. Que si echamos un polvo.
-Cuando quieras.

Cas 3

-Com et dius?
-Em dic Maria.
-Et convide a una altra?
-D’acord.
(...)
-Ei, què et sembla si fem un clau?
-Com?
-Que si fem un clau. Que si etxem un polvo.
-Ah, quan vulgues.

Probablement

Probablement Déu no existeix.

Però quin coi de campanya és aquesta?

Ai, mare...

L'abast de la llengua

Reprenent el tema de les traduccions, m’agradaria furgar en el paper que ha de representar la TV3 (per extensió la CCRTV) dins l’espai dels Països Catalans, concretament a les terres sota el domini d’Itàlia i de França i d’Occitània. ¿Realment la TV3 actua com a mitjà de tots els països o hi ha algun condicionant que no acaba de dignificar el que representem com a territoris que compartim la llengua?

El cas és el següent. Quan la TV3 emet algun programa on hi han unes declaracions en anglés, en alemany, o en sudanés, bé les tradueix oralment per damunt la veu original, bé les subtitula. Quan qui parla ho fa en francés o en italià, també es fa una traducció. Ara bé, quan algú parla en castellà no hi ha cap mena de traducció: és això lògic? ¿Mostra això una situació igual des d’un punt de vista nacional? ¿És una mostra de sensibilitat envers el conjunt dels països que comparteixen una llengua? Des del meu punt de vista, no.

Considere que aquesta actitud simplement demostra una submissió de la CCRTV envers una concepció hispànica i espanyola de l’espai de comunicació, i significa també una mancança d’atreviment, de gosadia i de valor per sacsar-se els complexos i esdevenir el que realment toca ser, un espai audiovisual català per a tots els territoris de parla catalana. Perquè evidentment, es catalanoparlants d’Espanya sí que entenem el castellà i no el francés o l’italià, i per això es tradueix. Però ¿què fem amb els de França d’Occitània o d’Itàlia, que no entenen el castellà? ¿Qui es recorda d’ells i els dobla o subtitula les declaracions en castellà? És segur que si la TV3 subtitulara o doblara al català les declaracions en castellà hi hauria un bon ball de Torrent, i de seguida arribarien les desqualificacions des de les cavernes; tanmateix, demostraria sensibilitat lingüística.

Nota: de la RTVV no dic res, no la considere en aquest cas com a representativa d’aquest espai pancatalà, donada la política lingüística que segueix.

Espanyol

El ministeri d’Educació ha tret a concurs les places d’espanyol a l’estranger. Raó de dites places: suport als ensenyaments de l’espanyol i programes específics per a fills de residents espanyols, integrat en el marc més ampli per a la projecció de la cultura i de la llengua espanyola.

No ho faré llarg: ¿què passa amb els fills de residents espanyols que també parlen una altra llengua espanyola i estan en l’ensenyament secundari? ¿No hi han places pagades pel ministeri d’Educació per a l’ensenyament del català, del basc, etc.?

(per a aquells que ja han preparat la resposta que el català no és una llengua present al món, els diré dos coses: de bestreta, a França i a Itàlia, sí que hi ha català. Al remat, doncs que les creen i que fomenten el català arreu del món! ¿No malden per enviar professors de castellà a l’Uzbequistan? Doncs que promoguen el català a Holanda, per exemple, que per això ens en vénen turistes)

Segona cosa i la més punyent de totes: si per aconseguir una plaça a la Gran Bretanya cal saber anglés, per a Portugal, portugués, per al Marroc àrab o francés, etc, ¿per què per a les places de professor a Andorra no es demana el requisit de saber català? És pot ser més mesquí i miserable per part dels dirigents andorrans?

Demanda i oferta

Algú estaria interessat a llogar un recitador de poesia per a algun acte poètic per la zona de Cambrils, ara que vénen les vacances de nadal? Oferta vàlida fins el dia 23 desembre.

Algú estaria interessat a llogar un recitador de poesia per a algun acte poètic per la zona del País Valencià, ara que vénen les vacances de nadal? Oferta vàlida del 26 al 30 de desembre, o del 2 al 5 de gener.

Cruïlla

Els sectors més conservadors de la societat, tradicionalment, amb un pòsit religiós, condemna taxativament qualsevol tipus d’avortament en la defensa de la vida que dóna Déu. Però, ves per on, no rebutja de cap de les maneres la pena de mort, fins al punt que estarien disposats a acceptar-la en la legislació d’un país.

Altrament, els sectors més liberals de la societat, tradicionalment amb un pòsit laic, condemna taxativament la pena de mort, amb l’argument que l’Estat no és ningú per a esdevenir botxí de l’individu. Tanmateix, està a favor de l’avortament lliure, fins al punt de demanar als governants una legislació satisfactòria.

A vore com apanyem açò.

Forasters part 2

Com ja he dit abans, hom ha suspés l’obra Forasters de Belbel per ser una obra inapropiada per a ser representada pel jovent a causa del vocabulari. En poques paraules, em sembla una collonada aquesta prohibició si ho comparem amb les coses que el jovent pot veure per la tele. Puc estar d’acord que és molt fort que els preadolescents pronuncien aquesta mena de vocabulari i que facen referència al sexe tan explícit (encara que sabem que ben bé que se’l saben, que ja estan ensenyats), però el que no puc suportar és aquesta hipocresia quan les televisions produeixen sèries per a aquesta mena de públic on relacions semblants a les de Forasters hi apareixen (professors que s’emboliquen amb alumnes, mafiosos que actuen sense impunitat), etc. Ja voldria vore com les famílies indignades per culpa de Forasters també s’alçaren en contra d’aquesta mena de sèries.

Forasters, part 1

Hom ha suspés una obra de teatre, Forasters de Belbel, perquè alguns diàlegs feien servir unes expressions de contingut sexual molt explícit, fet i fet, malsonants i obscenes. L’obra era interpretada per jovent de 14 anys i anava dirigit a aquesta mena de públic, juntament amb els pares. La raó que hom podia adduir-hi aniria per aquest fet que un jovent declame coses com quan era xiquet, a mi també em feia fàstic besar els vells. La pesta de vell que se’m quedava al nas la resta del dia i el contacte amb la pell planeta i suada em feia ois o deixeu de tocar-me els collons d’una puta volta o et tallaré la verga i els ous de socarrel i et cosiré el florí, mariconàs o sigues tan amiga del qui dóna pel cul a ton pare i s’embruta el piu amb la merda d’ell.

Centrant-me només en aquest assumpte, atenció, dic que només centrant-nos en aquest aspecte del que representaria que un jovent diga paraules tals, per ser una mala influència hom hauria de prohibir les reperesentacions infantils o juvenils de Romeu i Julieta per induir al suïcidi; hom hauria de prohibir la lectura de l’Ilíada o de l’Odissea per induir a l’assassinat; hom hauria de prohibir la representació de Fuenteovejuna per induir a l’assassinat per part de la massa, etc.

Mira quina gràcia, tu...

D’acord amb la llei d’ensenyament per a l’educació al nostre país, hom ha distingit diversos programes, dels més destacats: el Programa d’Ensenyament en Valencià (PEV) i el Programa d’Incorporació Progressiva (PIP), redefinits malament de la llei com la línia en valencià i la línia en castellà. A partir d’aquesta diferenciació hom ha establert de fet, que no de dret, que en el PIP s’ensenya en castellà i en el PEV en valencià, i com que tenim un govern com el que tenim, amb la inèrcia del temps i del costum, malament veig que canvie la cosa i hom recupere l’esperit de la llei.

El PEV té els alumnes valencianoparlants de tota la vida, amb l’afegit que són famílies conscienciades pel valencià (les quals es suposa que tenen una implicació més gran amb l’ensenyament. Ara de fa uns anys ja inclou les famílies que s’han desfet dels prejuïns que estudiar en valencià no és tan dolent). D’un altra banda, el PIP té els alumnes castellanoparlants de tota la vida, als quals el valencià és totalment indiferent. També inclou la resta d’immigrants que consideren que el castellà és l’idioma més adequat per a educar els fills (o bé no saben que ací hi ha un altre idioma) i algunes famílies valencianoparlants amb reticències envers el valencià.

Aleshores, el PEV ha anat convertint-se en grups d’alumnes bons (paraula inapropiada, però que tothom entén què vull dir) mentre que les classes del PIP han esdevingut grups d’alumnes dolents (el mateix que he dit a l’altre parèntesi). D’aquesta manera, en els instituts s’ha esdevingut que els grups del PEV està format per alumnes presumptament bons (conducta i estudis) amb poquíssims alumnes dolents (conducta i estudis), i que els grups del PIP és un calaix de sastre on, a més a més d’alumnes presumptament bons (conducta i estudis) s’inclou els alumnes nouvinguts (immigrants) que van perduts, i d’altres alumnes, de conducta molt negativa i de retruc acadèmicament fluixos, els pares dels quals no consideren el valencià per a res. Així doncs, tenim presumptament un PEV de bons i un PIP de roïns; un PEV on en teoria es pot treballar i un PIP on en teoria és més difícil treballar.

No voldria resultar irrespectuós, demagog, incorrecte, despectiu, impropi de dir, però atesos aquests fets i juntament amb les meues impressions i experiències de treball, resulta curiós que, ves per on, quina coincidència, en alguns instituts alguns equips directius decideixen, als professors que no tenen cap requisit de valencià (o bé el tenen, però és com qui té el lleixiu a la nevera, sense cap garantia de capacitat de parlar-lo ni escriure’l, que han acomplert el tràmit i continuen parlant en castellà amb tothom), atorgar-los justament grups de PEV, de manera que en lloc de seguir la llei, fan les classes en castellà; mentre que els professors que tenen el requisit i parlen el valencià amb garanties s’han d’empassar el gripau dels PIP, i aquests mala sort, no poden fer el contrari, és a dir, fer les classes en valencià, perquè allí no els entén ningú, o perquè això és anar en contra del dret dels pares que han triat el castellà com a llengua vehicular d’ensenyament.

Demagògia, incorrecció, irrespectuós, despectiu? Ehem...

El llibre dels feits

Dies arrere vam fer la primera sessió del club de lectura que hem muntat al poble. La lectura inaugural, per raons més que evidents, havia de ser el Llibre dels feits, la crònica del rei Jaume el Conqueridor. Vaig proposar-lo perquè sent l’any que és i el mes que era, doncs, hom no podia deixar de banda aquest homenatge. Altrament, sé que és un text poc adient per la gent que podria assistir-hi (gent del poble que no fa lectures filològiques, històriques, medievalitzants i del país), però s’ho mereixia. Al remat, a més a més de jo, i van vindre ma mare, dues filòlogues de català, un estudiant de filologia catalana i un metge. L’experiència va ser, dalt o baix, bé, perquè almenys vam poder establir alguna mena de debat (encara que no tinguera res a veure amb el llibre) i no ens vam quedar mirant-nos les cares: un bon divendres a les 20’30h és un horari perillós; però ens en vam anar tocades ja les 22h. Per tant, bé.

Per a fer la sessió, vaig preparar-me uns temes per a enraonar-hi, i m’agradaria fer constància d’algunes impressions que m’han quedat ara que tinc més edat, més experiència, que no quan tenia 22 anys i vaig començar a llegir el llibre. He arribat a la conclusió que el rei Jaume, vist des dels nostres dies, no és un personatge tan obsolet, sinó que hui encara hi podem trobar concomitàncies en un parell d’aspectes, com a mínim. Pel seu caràcter ultrareligiós i lligadíssim a l’església catòlica, podria identificar-se als nostres governants d’ara, que tothora fan el possible per a deslaïcitzar la societat des de l’oficialitat.

També el rei Jaume és un servilista, i en l’anècdota de la corada del papa Gregori X em va vindre al cap la imatge de les Açores, quan Bush (Gregori) va embotinar Aznar (Jaume) per la cosa de la guerra de l’Iraq. En la reunió medieval, l’únic que hi estava d’acord de totes totes, hi va posar mitjans de gust i se n’hi va enorgullir va ser el nostre rei, mentre que els altres dignataris no ho hi veien gens clar i es van fer el ronsa (malgrat que fóra per motius econòmics), com va passar a les nacions unides. Ves per on quines dues semblances.

Al remat, voldria destacar ja des d’un punt de vista polític, que em vaig fixar com la corona d’Aragó era una entitat que comptava dins el concert mundial (fins i tot un papa li demanava ajut, i la veu del rei s’escoltava). Ara, doncs, això, glòries passades.

800 aniversari

Hom ha celebrat els 800 anys del naixement del rei conqueridor. Hom ha preparat clubs de lectura i ha llegit el seu llibre. Hom ha visitat la ciutat on va nàixer. Hom ha glossat el que representa el rei com a fundador del poble valencià. Hom n’ha reivindicat la figura en defensa dels atacs dels mediocres que pretenen esborranr-nos com a poble. Hom ha fet servir el rei com a exemple d’un pasta gloriós com a poble.

Ara bé. Com a republicà,¿és normal aquest exaltament de la monarquia?

Fira

Ara fa un any els Països Catalans, amb Catalunya al capdavant, es van presentar a Europa, i de retruc a la resta del món, com un país que tenia alguna cosa (pendent) per a dir. La nostra literatura es va convertir durant uns dies en el melic del món de la cultura.Els representants més destacats de les lletres catalanes van presentar les credencials i van demostrar que el nostre nivell de qualitat és igual que les altres literatures, algunes de molt més poder mediàtic. Al remat puc dir que em vaig sentir orgullós d'haver assisit i viscut aqueslls dies a Frankfurt.

Ara podria desgraciar aquestsa solemnitat dient: i què? Les galtades continuen rebent-se per totres les bandes.

Sobre traduccions

Aquest estiu he assistit al curset que cada any la Conselleria d’Educació convoca; el d’enguany estava dividit en tres parts: el dia de l’Abelard Saragossà, dos dies al voltant dels manuals escolars i dos dies sobre la traducció. Cada any que hi vaig aprenc moltes coses i descobrisc punyetes sobre la llengua que no m’havia parat mai a pensar (especialment amb l’Abelard) i que em fan pensar en la formació lingüística en la carrera. Però en la part de traducció vaig saber més del nivell de submissió lingüística que té el català envers el castellà, gràcies als mitjans de comunicació.

La professora que ens feia el curs volia ensenyar-nos la dificultat de les traduccions per a la televisió, i ens ho mostrava amb exemples pràctics. Ella volia que entenguérem que en televisió hom no pot traduir de la mateixa manera que en un llibre: fet i fet, calia tenir ben present uns condicionants que limitaven qualsevol traducció, perquè a banda de quadrar els moviments de la boca (era important la sincronia entre llavis i text), també calia tenir present que cada llengua és una cultura i el que en la llengua d’origen funciona, en la llengua de recepció no, de manera que es feia necessari regirar el nostre món cultural per a trobar-hi l’equivalent nostrat. En els exemples que posava, doncs, ella feia incís en el fet que ens fixàrem com s’havia resolt la papereta davant una distorsió cultural. Ens deia: oblideu-vos si ha fet una traducció literal o no, sinó si ha reeixit amb la traducció proposada, ço és, si funcionava.

Evidentment, ella ja sabia que potser no era una traducció literal, volia que ens llevàrem prejuïns i u dels exemples que ens va posar era d’una sèrie anomenada en català Hotel Faulty (Faulty Towers en anglés). Doncs bé, jo la vaig entendre i sabia què volia transmetre’ns. Ara jo no em vaig estar de comentar-li una cosa que em va molestar molt pel que fa a la traducció, i d’ací la submissió lingüística. En aquesta sèrie anglesa, el propietari de l’hotel tenia un grum de Barcelona, (espanyol amb tots els tòpics als ulls anglesos) i bona part de les escenes d’humor eren conseqüència dels encontres lingüístics entre l’amo i l’immigrant espanyol (i no català) que malinterpreta l’anglés.

Resulta que aquesta sèrie va ser emesa per la TV3, i donat que la llengua de l’amo ara seria el català, el més lògic seria haver fet un grum amb dificultats per parlar i entendre el català. Tanmateix, la proposta del traductor va ser convertir el grum en mexicà. Aleshores ¿què és el que va fer que m’indignara per la submissió lingüística del català? Doncs que aquest grum no parla en català, és a dir, es reprodueix l’actitud que tenim al nostre país, el del país que parla en català entre els catalans i a l’hora d’adreçar-se als treballadors immigrants canvia al castellà, i aquests immigrants americans, com que estan en una terra on no cal aprendre català perquè hom entén el castellà, per tant no cal parlar la llengua de l’amo. De retruc, per la TV3, en lloc de tenir una sèrie totalment en català, en tenim una de bilingüe. Des del meu punt de vista l’opció del traductor no va ser bona (o és una imposició de la cadena?), perquè ben bé que haurien pogut fer un mexicà que parla català amb accent mexicà...

Al remat, hom podria titllar-me de reaccionari i d’integrista de la llengua, però cal que tinguem present que en la sèrie anglesa, aquest espanyol immigrant, sí que ha de parlar la llengua del país si vol treballar-hi. Fet i fet, recorda allò de, ¿veritat que si te n’anares a treballar a Anglaterra hauries de parlar anglés perquè l’amo vol que l’entengues i integrar-te? Doncs al nostre país, això no és menester.

Per cert, a la versió de la televisió basca, l’immigrant és de Madrid... (ara, no sé si també parla basc, o simplement, fa el mateix que el mexicà).

A vore si així...

http://dubtesdellengua.blogspot.com

La puta i la Ramoneta

Correcte. Enaltir el terrorisme que siga considerat delicte. Que hom no faça servir la paraula per a honorar i homenatjar persones que han resolt assassinar per aconseguir un fi polític. Que hom no puga commemorar amb carrers, places, parcs, jardins el record d’aquestes persones. Bé. Si cal que tothom faça el buit a aquestes persones, que siga això. Si cal parar l’orella a aquells qui promouen que es faça, doncs la pararem.

Compte, que una cosa és ser solidari i una altra un imbècil: que eixa mateixa gent que demana solidaritat, que eixa mateixa gent que vol que les escoltem, també siga conseqüent i es solidaritze i reivindique el que també és just i de caritat cristiana: fora carrers amb noms de militars franquistes; fora estàtues del dictador; fora homenatges com a fill predilecte.

Alacant ciutat ben bé que hauria de ser-ne l’exemple.

De viatge

Aquests dies arrere he estat de viatge en un país exòtic que m’ha resultat encisador, a Liechtenstein. És un país on sempre he volgut anar, i que no té un accés directe com aquell qui vol anar a Londres o València: per a arribar-hi he hagut d’anar a Suïssa primer. Hi he anat per a no trobar el que em sobra al país: calor i secor. He gaudit de la frescoreta del matí i del vespre; m’he banyat amb la pluja, també ha fet sol i hi he agafat coloret; m’he tapat per a dormir i alhora m’hi he destapat. He caminat envoltat del verd que he intuït diferent del verd del Pirineu.

Així doncs, he estat a dos països considerats dels rics, i després d’aquesta experiència sé que són uns països que tenen alguns costums que caldria tenir present, encara que sóc ben afortunat de viure a la Marina. Allí hom confia en l’altri en algunes coses, com per exemple en el transport públic: hom suposa que el passatger ha comprat el bitllet de tramvia o d’autobús de bestreta, és per això que en pujar-hi no el mostra ningú, i ho fa tant per davant com per darrere. En el meu cas, encara amb el tic del país, cada volta que pujava a l’autobús mostrava el bitllet, manera que em digueren alguna cosa. Això sí, per res del món canviaria la riquesa de fruita i de verdura dels mercats de la Marina i a un preu tan assequible comparat amb el d'allà (malgrat que ara comença a encarir-se tot)

També tenen cura de l’entorn on viuen. A Liechtenstein hom pot veure les muntanyes tal com són, no hi ha una superpoblació de xalets com es pot veure a la meua Segària benvolguda per la cara de Pego. Allò està tot verd, hi han molts arbres que formen un boscs ben atapeïts i només s’hi veuen esguits de clarianes pel tema de l’aprofitament forestal. Això sí, hi ha molt de trànsit a la capital perquè tot just es troba al mig del país, i aquest, en ser llarg, té una carretera el travessa de cap a cap. Em va fer la sensació que era a Andorra la Vella (però sense tanta botiga). També, allí cal anar estant-hi poc de temps, perquè si hom amb inquietuds pretén fer-ne la residència habitual, s'avorrirà moltíssim: al nostre país hi ha més activitat cultural que allà.

Al remat, unes dades per al company Francesc: habitants de Liechtenstein 32.528 (Capital: Vaduz, 5014), la Marina Alta 175.310 (ja Dénia en té 40.601, més que tot el país, i un poble com Gata, 5.375, més que la capital Vaduz). Extensió de Liechtenstein, 160 km²; extensió de la Marina, 759’30 km².

Per tant, si sent tan petit ho és, perquè no la nostra comarca...

Religió 2

Però compte, el que ja no tolere és açò: “τοῖς δὲ δειλοῖς καὶ ἀπίστοις καὶ ἐβδελυγμένοις καὶ φονεῦσιν καὶ πόρνοις καὶ φαρμάκοις καὶ εἰδωλολάτραις καὶ πᾶσιν τοῖς ψευδέσιν τὸ μέρος αὐτῶν ἐν τῇ λίμνῃ τῇ καιομένῃ πυρὶ καὶ θείῳ, ὅ ἐστιν ὁ θάνατος ὁ δεύτερος.” ἀποκάλυψις 21, 8

“Però els covards, els descreguts, els corromputs, els homicides, els immorals, els malèfics, els idòlatres i tots els falsaris tindran la seva part a l'estany de foc atiat amb sofre, que és la segona mort.” (Apocalipsi 21, 8)

Considere que és una falta de respecte ara ja al segle XXI envers aquella gent que, com jo, no creu en cap divinitat (ni ben poc encara i concretament en el déu cristià). Si les autoritats eclesiàstiques permeten aquest atac tan evident contra jo (i els creients, de retruc, tampoc no s’hi pronuncien), doncs que després ni uns ni altres vagen queixant-se que algú ha fet befa o burla de les seues creences. Que si han de fer una neteja ètnica, doncs que s’ho maneguen tot entre ells i que ens deixen estar els descreguts en pau.

Religió 1

Moltes voltes, quan tenia exàmens importants, ma mare encenia ciris per veure si amb aquesta advocació a les meues àvies (que al cel sien) els aprovava: exàmens de la carrera, els del carnet de conduir, els de les oposicions! Fins i tot algú m’ha comentat que pregava per mi perquè eixira exitós en aquestes circumstàncies. De retruc, hom també ha pregat per mi quan he fet algun viatge, manera que no em passara res, fins al punt que he vist com m’han arribat a senyar d’amagatotis o sense amagatotis. A més a més, m’he trobat que em donaven estampetes religioses perquè me les posara a la cartera amb aquesta intenció de bonaventura (i sorprenentment temps arrere he ensopegat amb una estampeta dins un llibre que havia deixat: no sé si se l’ha deixada oblidada perquè la feia servir com a punt de lectura, o era una manera sibil•lina de reconvertir-me). Altrament, també és habitual que la gent que fa poc que em coneix em felicite pel sant...

Davant aquestes situacions (pren, una estampeta; jo pregaré per tu; et felicite pel teu sant, etc.) tinc dubtes de com reaccionar: si fer-me de mal voler (demanar-los que no em facen això) o bé ser-ne condescendent i agrair aquesta mostra d’afecte i d’estima. Al remat, moltes voltes acabe fent la segona amb un somriure a la boca, a voltes condescendent (quan es tracta d’accions de la família), a voltes resignat, perquè si ben bé és cert que sóc malcarat i antipàtic, no voldria que hom em prenguera com un maleducat.

Ara veges tu què faig?

Continuant amb el tema del dilema (que potser hom dirà que és un mot massa fort, però trobe que per a mi són temes cabdals en la meua visió de la societat), reprenc la meua preocupació pel redreçament del valencià. U dels tòpics dels professors de valencià és el de la recuperació, del redreçament i del manteniment de les tradicions nostrades i valencianes. En el meu cas, faig de professor de valencià, he elaborat texts de temàtica valenciana, he fet traduccions, he hagut de formar-me en història nacional per a respondre moltes preguntes que em fan sobre la nostra història, la literatura que faig és una baula més en la cadena de la literatura catalana, faig danses valencianes, etc.

Ara bé, el gran problema per a mi és que bona part de reviscolament del valencià ha d’incidir en el tema religiós. Si en el text d’abans parlava dels insults i dels renecs, ara vull referir-me a qualsevol cosa que tinga a veure amb l’església. ¿Fins a quin punt he d’abandonar el meu ateisme i he de fer proselitisme religiós amb l’excusa de redreçar el valencià, de manera que recupere els espais perduts (ocupats) pel castellà? Per exemple: oracions, misteris, poesia religiosa, teatrets, danses del corpus, nadales, etc.

Què faig ara?

Com a professor que sóc i que s’ha de fer càrrec de l’ensenyament dels fills de la nostra societat, supose que deu ser fonamental inculcar en la nostra xicalla i jovenalla no només coneixements sinó també maneres. Crec que és obvi que dins la nostra tasca educativa és inevitable formar persones que s’integraran dins la societat, i per això hem d’esforçar-nos perquè s’hi endinsen amb totes les garanties d’unes persones responsables i respectuoses.

Ara bé, com a persona preocupada per la recuperació del valencià dins la societat m’he trobat un problema que xoca amb la premissa de dalt: el fet té a vore amb el tema dels insults i dels renecs. Efectivament, aquest tema hauria d’estar bandejat de l’ensenyament, però com a persona conscienciada perquè el valencià reviscole, em veig amb l’obligació d’ensenyar també a renegar, així com també a corregir alguns comportaments.

Perquè m’he adonat que els nostres escolars ja no reneguen totalment en valencià, sinó que per influència dels mitjans de comunicació exclusivament en castellà, han començat a incorporar expressions foranes com joder, cabrón, gilipolles, etc. Vet ací el dilema: ¿els eduque perquè no siguen malparlats, o lluite per la recuperació de l’idioma?

El cul ben gran

Aquesta setmana passada m’han amollat dos xarrades (m’han fet dos comentaris) que m’han aixecat l’ànim; no és que estiguera trist ni que haguera emés senyals de necessitar-los, sinó que estant en plenes vacances i en tranquil•litat després d’acabar les classes, això m’ha vingut de nou i m’han animat quan realment no ho necessitava. La primera xarrada és d’aquelles que se’n diu d’un gra massa, per com és d’exagerada, i que cal prendre’s amb les distàncies obligades, però què voleu que hi faça, unflen l’ego de mala manera. Així, estant en el tren amb un amiga de ciències valenciana que ha treballat de professora a Catalunya, aquesta va demanar a un company i amic de la carrera i a mi que li diguérem quin era el millor escriptor de literatura. Jo li vaig dir que depenia de moltes coses, que hi havia tal autor i tal altre, i el meu amic de la carrera li amolla que el millor escriptor era jo. Fet i fet, curant-me de qualsevol ironia, no cal dir que això alegra més d’u, oi?

La segona xarrada tampoc me l’esperava i aquesta té un altre valor, perquè no té la forma desproporció, sinó que és d’aquelles que se’n diu de la cosa més bonica del món. Xarrant amb un amic de ciències (però que és dels pocs que conec que llegeixen literatura i més encara en català) em va dir que havia pensat una frase concebuda per a mi, i m’amolla que la llengua és un pati i les paraules són els meus joguets. Hom dirà el que voldrà, però si aquest pensament se l’ha trobat ell (i no l’ha copiat d’altri), crec que és una de les troballes més lúcides que hom podria fer, cosa que és un orgull evident que hom l’haja pensada per a mi (i damunt que me la regale).

Gràcies a u i a l’altre.

Sant Joan

Enguany no he anat a la mar a celebrar la vespra de sant Joan. És un costum que solc fer de manera intermitent amb els meus amics. Agafem una tauleta, un càmping gas, el sopar de recapte, tovalloles, i sopem, i xarrem. Quan es fan les dotze, alguns van a banyar-se els peuets, a botar les ones, a banyar-se tot, o es queden a la taula mirant l’escena. Després continuem xarrant fins que trobem que és hora, aleshores arrepleguem la brossa i ens n’anem. Al remat, en el nostre cas, no fem cap foguera a la sorra de la mar.

Com acabe de dir, enguany jo no he anat a la mar a celebrar res, fet i fet no estava amb l’ànim. L’endemà a les notícies vaig veure unes imàtgens d’algunes platges hores després que em van deixar aborronat. Em vaig entristir molt per la quantitat de deixalles que es van produir i que es van quedar a la sorra, abandonades per qui les havia generades.

Realment estic molt emprenyat pel nivell de civisme a què ha arribat aquesta societat nostra i estic molt avergonyit de comprovar que, amagant-se sota l’anonimat i amb l’excusa de celebrar una festa, hom escometa actes tan vandàlics. Per a mi no hi ha cap mena de justificació a tota aquesta destrossa, ni tan sols pels desitjos de festa i de celebració de l’entrada de l’estiu: un acte tan porc no té cap justificació.

Efectivament, m’he adonat que qualsevol esdeveniment als nostres dies, en què els mitjans de comunicació magnifiquen qualsevol acte festívol, adquireix conseqüències monstruoses. Tot plegat em fa constatar que la nostra societat en general és brutal, insolidària, horriblement egoista, perquè, al capdavall, el que hauria de ser una festa tel·lúrica, una vetllada tranquil·la a vora mar, amb sintonia amb la natura i de respecte, ha acabat degenerant en la barbaritat que hom pot veure a les notícies del sendemà. De veres, endenyadíssim.

Tornada als escenaris

Ahir el grup de recitadors del Verger Tràfex va realitzar un recital poètic. Després d’un silenci de 4 anys sense fer cap activitat en conjunt (bé, jo sí que he participat en alguns recitals, però m’ha dit una de les components del grup que eixes actuacions no compten per al currículum del grup, que eixes són meues), després d’aquests quatre anys, doncs, Tràfex va tornar anit a l’escenari, amb el recital que vaig defensar a Leicester l’abril passat. No va ser una lectura de poemes habitual, sinó que hi vam incorporar música, imatges i vídeo. Va ser una proposta un poc arriscada, ja que no vam tenir temps per a assajar, i els mitjans tècnics i materials no ens van acabar d’arredonir la cosa: tots sabem que els poblets menuts tenen aquestes mancances de mitjans. Tanmateix, he de dir que el recital va eixir molt bé malgrat aquestes mancances. Des de la meua part del grup, vaig gaudir en la recitació, perquè va poder vindre una de les poetesses que recitàvem, la Maria Josep Escrivà (l’altra, la Isabel Garcia Canet, no podia venir). També m’ho vaig passar bé, perquè vaig poder sentir que altri llegia poemes meus (per tant, ja no els llegia jo a soles només); de retruc vaig poder ensenyar les propostes amb vídeos i imatges que estic fent per ara.

L’acte va durar uns tres quarts d’hora i va anar rapidet, amb la qual cosa em va fer al sensació que no es feia pesat. Vaig gaudir de veure com la sala on vam actuar es va omplir (encara que només amb gent del Verger), malgrat l’hora i el dia que es feia, un divendres passades les deu de la nit. A aquells que vau venir (més especialment pares i amics), gràcies per fer-nos companyia, i aquells que no, mala sort, haver vingut.

Abusos

No havia pensat escriure cap text aquesta setmana, ni tampoc sobre el tema aquest, però com que els incidents són tan recents i ací ja no s’hi val a badar, doncs he decidit deixar-n’hi constància. Atés que el blocaire Francesc està emprenyat com una mona, jo també vull manifestar el meu malestar i la meua indignació pels esdeveniments tant recents en contra del valencià. No és una queixa banal, sinó que és molt seriosa, perquè vulnera (encara més) els drets que tinc com a usuari de la llengua i que des de molts àmbits hom torpedina.

De bestreta, l’afer Air Berlin. Exigisc (i no demane), exigisc que el govern de l’Estat i l’Estat mateix es pronuncien en contra de les paraules del dirigent de la companyia aèria. Reclame que li facen saber que la constitució protegeix el català i que no pot atacar tan fatxendament aquest idioma. Aquest Estat, com a garant dels drets fonamentals i, doncs, obligat a respectar-los i a fer-los respectar, hauria d’engegar els mecanismes legals perquè aquell es retracte d’aquests insults i facilite la introducció del català en la companyia. Si bé la nostra Generalitat (ha, ha, ha) té les competències en llengua, l’Estat no hauria d’espolsar-se aquesta responsabilitat constitucional (per raó d’aquesta transferència constitucional): que siguem una nació sense estat propi no vol dir que l’Estat que en aixopluga no ens defense, ni que s’atrevisquen que ens mamonegen.

En segon lloc, he estat a València mirant unes exposicions, una d’aquestes la del Greco al Pius Vé. És vergonyós que aquest muntatge, patrocinat per la nostra Generalitat, haja marginat el valencià i dic marginat perquè el valencià hi era testimonial; només apareixia en tres cartells explicatius de tres quadres. Per a la resta dels més de 25 quadres que restaven ni una paraula (i per qüestió d’espai no era, perquè ben grans que eren els texts en castellà: només hauria calgut reduir-ne la mida per posar els de valencià!). De regal, el quadríptic que donaven en entrar (patrocinat per la Generalitat) damunt tampoc estava en valencià. Per a acabar-ho d’adobar, a la resta de sales (on hi han les sales gòtica, renaixentista, etc.), les targes que informen del títol, autor i tècnica pictòrica, encara, encara!, estan només en castellà, i mira si fa anys que el museu aquest fa que funciona (quina diferència amb l’IVAM que està en valencià, castellà i anglés!).

Jo hi vaig fer una queixa; els vaig demanar el full de reclamacions, però amb la sorpresa que tenen només fulls de suggeriments, quins cínics. No cal dir que el suggeriment no anirà enlloc, perquè ja m’hi vaig queixar temps arrere i hom em va contestar dient que tot estava en orde, que no hi havia cap problema del que jo exposava. M’agradaria que si algú té l’oportunitat d’anar a València, que s’acoste al Pius Vé i ompliga un full d’aquests, a vore si poguera ser que amb un bon grapat de suggeriments, algú fa que canvie la cosa.

Maig 68

No vaig viure el maig del 68 perquè encara em faltaven uns quants anys per a nàixer, però ara que hom commemora els 40 anys d’aquest esdeveniment, que molta gent mira amb nostàlgia, aprofitaré per a dir com m’ha marcat aquesta fita, de forma molt prosaica.

El maig de fa deu anys, en la celebració dels 30 anys del maig francés, vaig anar a París, estant a Londres d’Erasmus, en el tren soterrani que creua el canal de la Mànega. Vaig veure la Sorbona i vaig passejar pels carrers on de ben segur degueren hi haure manifestacions.

Per a acabar, de Londres estant, i d’entre la correspondència que vaig mantenir amb amics en aquells mesos de separació, hi ha una carta d’una amiga del poble, escrita també pel maig, on em transcriu una cançó que va pegar fort, d’un cantautor castellà jovenet, en la qual demanava a son pare que li contara coses de quan era jove, d’entre aquestes, sobre el maig del 68.

Repetisc, el maig del 68 m’agafa molt lluny i ara es recorda amb molta nostàlgia (el record dels anys de joventut quasi sempre són dolços), tanmateix jo puc dir que el maig francés també va entrar a ma vida (encara que siga de manera prosaica).

Dona'm això

Al tall del text d’abans, voldria parlar de l’autoritat. En el cas de la jove que es va rebel·lar contra l’orde del vigilant privat, de dir-li que deixara de fumar, que s’identificara i que s’hi estiguera fins que arribara l’autoritat legal (la policia, vaja): ¿fins a quin punt tenia aquest treballador privat l’autoritat reconeguda per actuar com va actuar? ¿Fins a quin punt tenim nosaltres el deure de fer cas a un vigilant privat? Cal tenir present que la jove va patir una agressió i d’una banda, el sindicat d’estudiants diu que això era un mostra d’ abús, mentre que d’una altra banda, altri pot pensar que si no haguera fet intenció de pegar a fugir, el vigilant no hauria hagut de fer força per retenir-la, i de retruc fer-li mal.

Aquest fet de l’autoritat és el que em preocupa, més encara si l’aplique al món docent que és on treballe. En el meu cas contínuament comprove que l’autoritat que se’m suposa en moltes ocasions queda més que per terra quan faig classes, quan faig guàrdies, o quan simplement estic per allí. Més d’una volta, estant de guàrdia he trobat alumnes que havien fet foja i en veure’ls i dir-los que hi tornen, s’hi han negat. Davant aquesta negativa, més d’u trobaria obvi agafar-los del braç i dur-los-hi, però vet ací el gran problema: quina reacció tindran aquests alumnes? Potser es deixaran agafar? Potser llevaran el braç? Potser em faran un mal gest perquè els assolte, si he arribat a agafar-los? M’acusaran d’agressió i aniran a cal metge perquè els facen una radiografia i comprovar que efectivament els he agredit? També, ocorre que alguns alumnes estan a classe amb el mòbil, amb els reproductors de música o amb revistes, cosa que prohibeix el reglament de règim intern. La faena del professor és agafar-los i retenir-los fins que hom parle amb el tutor, amb el cap d’estudis, etc. M’he vist en situacions en què es neguen a donar-me l’objecte prohibit: ara què passa, ¿els ho agafe de les mans? Els ho trec de la motxilla si ho han alçat després de negar-se a donar-m’ho?

Hom em podrà titllar de paranoic, però intuïsc que estem en un temps en què la pell és molt fina i qualsevol cosa pot moure una caguera de dimensions extraordinàries. En el tema escolar hi vaig amb molt de compte, i en el cas de la jove agredida moltes voltes s’han de veure totes les parts.

Maneres diferents de veure una notícia

Dies arrere apareixia pels mitjans de comunicació d’internet la denúncia del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans contra un vigilant per haver abusat de la força envers una estudiant universitària que era en una de les Escoles Superiors del campus politècnic valencià. L’abús de força va ocórrer quan aquest vigilant va demanar un document d’identificació a l’estudiant perquè es trobava fumant dins la cafeteria, i en no tenir-lo, la va retenir fins que va arribar la policia: entre aquesta espera es van produir els maltractaments. Fins ací la denúncia lògica de dit sindicat en defensa del que representa un abús d’autoritat, i fins a quin punt un membre privat de seguretat pot actuar d’aquesta manera.

Ara bé, el cas és que aquest vigilant es suposa que estava vetllant perquè s’acomplira la llei de no fumar en espais públics tancats, i per això deguera bonegar l’alumna. El que jo em demane és: ¿per què havia de fumar aquesta estudiant dins la cafeteria, quan sap que està prohibit? Em fa la sensació que moltes voltes aquesta actitud d’una part del jovent va més enllà del que representa rebel•lia juvenil, i entra en àmbits ja de suficiència i de fer la punyeta: xica, no veus que no es pot fumar, ¿què fas tu, doncs, agredint la resta del personal? ¡Ix fora a fumar, com es fa en altres països d’Europa, Anglaterra o Gal•les per exemple, que, estant dins un pub gaudint del descans i de l’oci, si es tenen ganes de fumar agafen la cervesa i ixen fora!

Però també em demane, ¿per què aquest sindicat s’escarota tant i arma tanta caguera, en aquest cas concret, omplint-se la boca amb la defensa dels drets dels estudiants, amb la denúncia de la política autoritària i dictatorial de la UPV, i amb l’exigència d’una democratització dins els centres educatius? (quan justament el que hauria d’haver fet és també defensar els drets dels estudiants de tenir uns espais públics lliures de fum; d’entendre que aquesta no és una llei feta per la universitat, sinó per les Corts -i que la nostra Generalitat es passa per la cuixa; que, fet i fet, això de fumar per part d’algú en un espai prohibit és una cosa més aïna autoritària i gens democràtica). Des del meu punt de vista, aquest sindicat fa bé denunciant agressions, però em sembla també que hauria d’haver renyat públicament aquesta estudiant per haver fet una cosa totalment il•legal, perquè si no ho haguera fet, de ben segur que no hi hauria hagut cap tipus d’agressió.

Aleshores

En classe de premsa una xiqueta em va demanar si jo sempre parlava bé (ací cal entendre bé a la manera de parlar sense faltes ni interferències lingüístiques d’altres idiomes). Jo li vaig contestar que sí, que jo sempre parlava bé. Altrament, aquest fet es relaciona amb una conversa que vaig tenir sobre sociolingüística amb un grup d’amics que es preparaven les oposicions, en què hom havia de definir els conceptes col·loquial i general. Hom té la tendència a identificar com a col·loquial aquell valencià que és ple de castellanismes,, francesismes o italianismes, mentre que el general seria el que ja està del tot corregit (i no parlem ja del vulgar, que hauria de ser gairebé un valencià castellanitzat, etc.)

La meua resposta en aquest enraonament que teníem va ser que el valencià col·loquial no tenia cap perquè de ser una variant plena de castellanismes, etc. o d’altres paraules o expressions que la norma rebutja: és a dir, on proliferen els tinc que, els entonces, els pues i els buenos, etc. Per a mi, qualsevol variant del valencià no hauria d’incloure cap interferència lingüística, sinó més aïna hauria de contenir qualsevol element que siga inherent al valencià: amb la primera actitud fa la sensació que el valencià col·loquial és un camp propici per als castellanismes, etc. on tot s’hi val i hi ha carta blanca.

Potser se’m titllarà de purista, però trobe que perquè tinguem una llengua vigorosa i vigent hom hauria d’esforçar-se no ja de tenir un bon valencià general, sinó també un bon valencià col·loquial (fins i tot vulgar). Considere que és una tasca important llevar-nos prejuïns i crear un col·loquial digne per a fer-lo servir allà on és menester. Crec a més, a més, que és una manca d’esperit i una postura comodíssima amagar-se en l’excusa que hom hauria de parlar com li donara la gana, quan el que hi ha en el fons és una frustració i una renúncia a l’esforç (que tant recordem en el món docent). Perquè, fet i fet, aleshores és igual de col·loquial que li se’n va i nar, i no ens escaldarem si usem haver de, fusta, porc, titot o aixeta (més encara, ¡més esforç hi haurien de dedicar aquells qui han estudiat filologia!).

Al remat: per favor, no digueu buenas, collons! Digueu bon dia o hola!

El pa i el vi, i el vi i el pa, etc.

Per què un vegetarià mai en la vida, per convicció alimentària, podria ser un catòlic canònic i preceptiu? Perquè a l’hora de combregar no es podria menjar un tros de carn.

Per què un cel•líac mai en la vida, per salut personal, podria ser cristià canònic i preceptiu? Perquè, físicament i racionalment, no menja un tros de carn sinó un tipus de pa amb un contingut evident de gluten.

Per què un alcoholic mai en la vida, per salut personal, podria ser un cristià canònic i preceptiu? Perquè, físicament i racionalment, no beu sang humana sinó un tipus de vi de taula amb un contingut evident d’alcohol.

Per què un vegetarià, etc. però aplicat al vi.

Ni uns ni altres, au, tots castigats!

Després de

EL 92% dels electors valencians han decidit que el País Valencià deixe de ser país i que esdevinga per fi comunitat. A cada bugada es perd roba, i en aquesta ja no hi haurà cap grup valencià de pressió (el que es coneix com a lobby).

Pense que no ens ho mereixem.

Eleccions

Aquest diumenge hom celebrarà el que hom qualifica la festa de la democràcia. Efectivament, més que mai, votar és una festa perquè és quan triem els individus que regiran les nostres vides durant quatre anys.

Després de deixar la meua impressió que al país no hi ha democràcia com a tal, donats els esforços per eradicar del mapa polític de les corts d’Espanya qualsevol altra opció per part dels dos partits grans i els mitjans de comunicació, el diumenge tot seran boques plenes de benaurança per aquesta festa i pel bon trellat dels ciutadans per exercir un dret vetat durant la dictadura.; tanmateix, amb la boca xicoteta se’n felicitaran perquè o l’u o l’altre podrà tallar i cosir allà on voldrà sense la participació dels partits menuts.

Hom pot entendre la por dels dos partits grans d’heure-se-les amb grups polítics que van a rapinyar el que podran, però fet i fet cal tenir present dues coses: és el que s’ha fet des de sempre, edat mitjana inclosa, quan els burgesos o els aristòcrates arrapaven el que podien del rei barat a qualsevol suport. Però també cal tenir present que és l’opció que els queda aquesta mena de partits d’escons decisius: si només es poden assolir molles, doncs hom farà el possible perquè siguen el més alimentàries possibles.

Així tenim l’explicació de la falla: els grans volen governar però els petits no els deixen perquè exigeixen massa per a casa pròpia, de manera que les víctimes passen a ser els dolents i els poderosos es fan les víctimes de cara el personal. Perquè, fet i fet, la gran massa de la gent no té un criteri massa definit per a votar: Espanya no té una educació democràtica adequada com per a saber què és el que vol, i es deixa arrossegar per la desinformació i el papanatisme que tant els partits grans com els mitjans de comunicació els amollen. Molt pocs són capaços de llegir-se els prospectes electorals, simplement trien l’opció més còmoda (meninfotisme? La gran aportació valenciana a Espanya?), votar i després queixar-se i exigir sense demanar-se abans una responsabilitat personal.

No cal dir que potser alguns d’aquests partits perifèrics no estan a l’alçada de la faena, però quan els grans no juguen net i escampen la por del vot útil, del que es diu democràcia, no se’n veu gaire.

Una reflexió final: ¿som més estúpids els perifèrics per tenir molts partits en l’espectre electoral (bé, al País Valencià la cosa s’acabarà enguany, però encara n’hi han, encara juguem) que no pas les Castelles o d’altres autonomies centrals on només hi han els dos partits grans?

Democràhrjsltrhti

Aquest mes es presenta calentet perquè aviat tindrem les eleccions per a triar els representants de les Corts d’Espanya, i tots els partits ja fa temps que han engegat la maquinària propagandística. Al capdavall, encara que no hi hagen eleccions a la vista, s’ha arribat a un punt que sempre estem d’eleccions; vivim en una campanya constant des que els mitjans de comunicacions fan l’altaveu a qualsevol punyeta que els partits que més vots arrepleguen fan moure, ço és, que més publicitat es fan tenir.

En un altre text ja vaig comentar la dualitat a què ha arribat la política d’Espanya, un retorn al segle xix del bipartidisme més descarat. El que vull plantejar en aquest text és si aquest sistema de dos partits que més publicitat es fan moure i més amplificació tenen als mitjans de comunicació per qualsevol punyeta és realment democràtic: ¿és democràcia que només hi hagen dos partits a les Corts?

Fet i fet, els integrants d’aquests dos partits constantment s’omplin la boca de la paraula democràcia, però al meu parer, no n’hi ha hagut gairebé mai, de democràcia (llevat dels primers anys de la Transició en què el ventall de partits a les Corts era variat). Pot sonar molt fort, però per com es comporten aquests dos partits i pel que diuen, em sembla que són la cosa més poc democràtica del món.

En primer lloc, poc pot triar el poble espanyol quan només hi han dos partits que s’enduen tota la publicitat, tots els diners i tots els favors dels poders fàctics (comunicació, bancs, lobbis varis); o quan n’hi ha més d’u (als països perifèrics) els dos que més publicitat es fan moure fan el possible per negar la representativitat i el poder de decisió d’aquests partits regionals. Per exemple, hom pot llegir comentaris que diuen que els acords nacionals espanyols haurien de tenir el consens dels dos grans partits espanyols i restringir-ne l’entrada als regionals.

Poc democràtic és fomentar (bé de manera oberta, bé de manera amagada) el vot útil; suscitar aquesta por de pensar que votar un partit perifèric és llançar el vot, amb la qual cosa hom engrandeix els que ja eren més grans (més nacionals). Considere que és una mostra d’hipocresia política per part d’aquests dos partits promoure aquesta por i després parlar de democràcia, i d’elecció lliure i sobirana del poble espanyol: fet i fet, un cinisme exageradament palés.

Aviat tindrem les eleccions i em fa la sensació que estem tornant al que va representar el segle xix, que si bé els temps han canviat, té tota la cara de canviar-ne la forma però no els continguts.

Hipòcrilhjgkljhl

Acabe de llegir en un titular de premsa que l'Església demana que no es voten els partits que negocien amb els terroristes. No cal dir que hom pot intuir quin és el partit que no s'ha de votar. Ara bé, també m'agradaria demanar que l'església oficial espanyola allargara aquesta petició de no votar segons quins partits, prenent com a exemple cada manament de les taules de Déu. Jo propose qui no s'hauria de votar i vosaltres ja hi identifiqueu el manament.

L'església hauria de demanar que no es voten els partits que neguen l'opressió franquista i que fan el possible perquè les víctimes d'aquella quaresma no reben el reconeixement que els pertoca (com sí que han aconseguit col·lectius d'altres tipus de víctimes).

L'església hauria de demanar que no es voten els partits que exerceixen la venda d'armes, la faciliten, li done suport, etc. (com sí que fan contra les empreses que fabriquen condoms i altres coses d'aquesta mena).

L'església hauria de demanar que no es voten els partits que especulen amb el territori, els quals no tenen miraments a l'hora de fer fora gent per una casualitat d'un compàs, una regla i un grapat de diners.

L'església hauria de demanar que no es voten els partits que donen suport a l'esclavatge d'immigrants que, aprofitant el moment i la desesperació, d'una banda treuen profit d'uns braços i d'una altra els neguen el fruit just del seu esforç.

Bé, ja m'he cansat, que continue un altre.