No voldria que hom em titllara d’irreverent, però el fet cert és que jo podria dir que m’alegre que haja mort. Però si ho publicara d’aquesta manera no seria per cap motiu morbós, sinó perquè al remat s’ha acomplert un desig personal, per damunt d’u d’irracional: morir si una persona vol. Parafrasejant un altre lema conegut: nosaltres vivim, nosaltres decidim.
Al remat, si el Vaticà es troba satisfet perquè aquell primer ministre ha volgut posar tots els bastons que ha pogut a aquesta roda, més valdria que es mirara amb qui s’ajunta o de qui s’admira: lasciu, hipòcrita, superb, orgullós, adjectius que em semblen capitals.
Al remat, si el Vaticà es troba satisfet perquè aquell primer ministre ha volgut posar tots els bastons que ha pogut a aquesta roda, més valdria que es mirara amb qui s’ajunta o de qui s’admira: lasciu, hipòcrita, superb, orgullós, adjectius que em semblen capitals.
Sí, és molt fort que al segle en què vivim encara no ens deixen decidir lliurement segons quines coses...
ResponEliminaDoncs sí, jo també me n'alegre. És just.
ResponEliminaHola! He vist el teu comentari al meu bloc. Et responc ací, donat que es tracta d'una entrada (la meua) de fa temps.
ResponEliminaEl que em comentes em pareix molt fort. Denunciable, fins i tot.
No coneixia aquest bloc, ni els altres dos que tens. Aniré visitant-te.
Salutacions des de Xàtiva!
Sí, molt fort.
ResponEliminaRebudes les salutacions.