Enguany fa deu anys que vaig acabar la carrera. Aquestes festes de canvi d’any m’he reunit amb amics vells de la carrera, hem enraonat, hem compartit records d’aquells dies feliços (almenys per a mi) d’aules, converses i professors. He de dir que els anys de la universitat es van convertir en una mena de bombolla d’aïllament, un temps en què vaig soterrar els anys d’institut i d’escola, i vaig recrear-me en la carrera.
Va ser aquell darrer any en què vam plantejar-nos algunes posicions pel que faríem en l’ensenyament. Havia oblidat que havia estat xiquet i adolescent, i per aquesta raó en els debats que féiem a classe de metodologia de l’ensenyament sobre com duríem a terme la nostra faena exposava unes idees que a hores d’ara de la pel•lícula són molt utòpiques. En acabar la carrera, i després de tres anys sabàtics vaig entrar en l’ensenyament secundari (fins ara) i ací és quan totes aquelles elucubracions que hi tenia, es van ensorrar. Fet i fet, no hi ha res com entrar en el món docent real i encontrar-te’l.
Aquestes festes m’he reunit amb companys de carrera, hem enraonat sobre l’ensenyament, i després de plorar-nos les penes, malparlar dels nostres superiors d’educació, de desfogar-nos per les nostres impotències i de contar-nos algunes satisfaccions, encara ara em pense el paper que faig a l’institut.
Va ser aquell darrer any en què vam plantejar-nos algunes posicions pel que faríem en l’ensenyament. Havia oblidat que havia estat xiquet i adolescent, i per aquesta raó en els debats que féiem a classe de metodologia de l’ensenyament sobre com duríem a terme la nostra faena exposava unes idees que a hores d’ara de la pel•lícula són molt utòpiques. En acabar la carrera, i després de tres anys sabàtics vaig entrar en l’ensenyament secundari (fins ara) i ací és quan totes aquelles elucubracions que hi tenia, es van ensorrar. Fet i fet, no hi ha res com entrar en el món docent real i encontrar-te’l.
Aquestes festes m’he reunit amb companys de carrera, hem enraonat sobre l’ensenyament, i després de plorar-nos les penes, malparlar dels nostres superiors d’educació, de desfogar-nos per les nostres impotències i de contar-nos algunes satisfaccions, encara ara em pense el paper que faig a l’institut.
Home, pensar-se és bo. I alguna satisfacció n'hi ha. Però sí, aquesta feina, fa moure la neurona. Jo tinc dies i dies.
ResponEliminaPer cert, aquest llistat de llibres llegits... L'Ocell de foc, me'l recomanes?
Una abraçada
Ai, el passat!! De vegades, la memòria ens torna tendres... Visca la innocència!!!
ResponEliminaP.s. Felicitats pels teus 10 anys de "llicenciat". ;D
Quina casualitat!
ResponElimina"[...], encara ara em pense el paper que faig a l’institut."
Avui mateix he omplert el full demanant un mes de llicència amb la idea de dedicar-lo a pensar que coi faig aquí (en l'ensenyament, vull dir). Em sembla que només porto dos anys més que tu en l'empresa i ja estic plantejant-me seriosament si he buscar-me una altra feina (més honesta, a ser possible) o si hi hauria prou amb enfocar-la d'una altra manera. Ja veurem.
Això sí: avorrir-nos, no ens avorrim.
Felicitats per l'efemèride.
Oreto, jo fa molts anys, diria que més de cinc, des que vaig anar a Vinaròs ençà, que pense molt, massa (d'ací que se m'ocórreguen tantes coses). El problema és que moltes no són positives, i com que no hi ha ningú amb qui deixar d'escalfar-me el cap, doncs em va la cosa molt pessimista.
ResponEliminaPel que fa al llibre, no està malament; l'hem posat de lectura als de primer de batxillerat: fet i fet, és una historieta situada a l'època medieval i que conta l'aventura d'un joglar adolescent que fuig. Entre tant, la lectura parla de Jaume el Conqueridor, explica què feien els trobadors, parla de la derrota de Muret, etc. Entretingut.
Francesc, deu anys, com han passat. Ara m'agradaria vore'm per un foradet en aquella època d'incertesa, però encara alegre de la joventut (fet i fet, jo vaig ser feliç en aquells anys).
Giorgio, jo em plantege també això de deixar-m'ho. Quan vaig començar a treballar en açò deia que només m'hi estaria uns anys fent caixa, estudiaria una altra carrera i que després m'ho deixaria. De moment ja hi he treballat cinc anys i vull esperar-m'hi uns cinc anys més (per raons de formació, evidentment, i de torejar la crisi) després ja decidiré si me'n vaig, o ja se m'ha fet el call i hi continue.
Buff...
ResponEliminajo vaig acabar la carrera un any abans que tu, ja saps. I la recorde com una època realment bona on vaig aprendre moltíssim i m'ho vaig passar molt bé.
ResponEliminaPerò també he de dir que pense que tinc una de les millors feines del món a pesar de totes les complicacions (cada professió en té les seues, ni més ni menys). No tinc cap dubte de quin és el meu paper a l'institut i crec que el secret del relax és fer la feina que ens toca sabent que estem fent el que toca fer en aquell moment. Que hi ha qui no la fa? Evidentment. Dins i fora de les aules. Però nosaltres hem de fer el que hem de fer. A mi de moment aquest treball em dóna més alegries que penes. I treballe en un CAEP fent atenció a la diversitat amb pocs recursos i moltes coses en contra. L'última decisió que hem pres amb el vist i plau d'inspecció és desfer els currículums en 1r d'ESO i passar-nos la resta del curs fent "una altra cosa que anem a definir en els pròximes setmanes" perquè classe, classe, el que es diu classe, és impossible de fer.
Si em veig tota la vida en la mateixa feina? Segurament no de manera seguida però perquè ja saps com sóc, que vaig amunt i avall i no em veig molt de temps seguit ni en la mateixa ciutat ni en la mateixa feina ni en el mateix res.
Aniré i tornaré com he fet fins ara mentre puga i em deixen, amb la certesa que tinc una de les millors feines del món.
Ànims! que podia ser pitjor!!! ;)
Ha estat molt agradable llegir el teu comentari. Enguany està sent un any de trancisió i tinc un muntó de contradiccions que feia temps que no tenia.
ResponElimina