Tallin

Dins l’imaginari europeu occidental de certa edat pot hi haure la imatge que Estònia (o Letònia, o Lituània, etc.) és una país obscur, secret, misteriós, soviètic. Jo no he estat mai en cap lloc dels dits soviètics: aquest ha estat el primer i la veritat és que m’ha semblat una ciutat bonica, que manté un nucli històric cuidat, molt poc degradat, animat pels restaurants i per les botigues, moltes botigues. El que pot quedar de soviètic de la ciutat és el pòsit rus que ha romàs: botigues, restaurants, edificis. Al remat, no sé com de llargs van ser (ni profunds van arrelar) els tentacles soviètics, però allò no era com per a sentir-se’n insegur (si algú s’ho plantejava).

He estat a Tallin perquè hem aprofitat l'oportunitat d'estar a Hèlsinki. Ja que hi érem, doncs, no ens constava gens agafar un vaixell cap a Estònia. En baixar del vaixell m’ha cridat molt l’atenció el nombre tan alt de botigues de beguda alcohòlica que hi han. M’ha fet la sensació d’estar a l’Andorra dels finlandesos: la cervesa és barata, i el vodka també. Es venen també els combinats preparats en llanda (de 4’5°) i se’ls prenen com si foren pots de Coca-cola. Puc dir que el que més m’ha impressionat és veure com al vaixell de tornada a Hèlsinki, com a oferta del supermercat (sí, un supermercat) d’aquells lliures d’imposts dels aeroports, hom podia comprar per gairebé 100€ (carret inclòs) 8 caixes de 24 pots de cervesa de 33cl: heu de tindre present que a Finlàndia el pot val més d’un euro i mig, i ací eixia per vora uns 60 cèntims. En eixir del vaixell tot era gent carregant caixes d’alcohol per a casa.

Pel que fa la ciutat, com ja he dit, la part vella és bonica, amb carrers molt amples i amb una plaça molt oberta i envoltada de restaurants. Allò està ple també d’esglésies, catòliques, protestants i ortodoxes. En superfície és més gran que Barcelona, però en passejar-hi, fa la sensació de ser com Dénia o Gandia de gran. Abans d’endinsar-nos pel centre històric vam fer una ullada a la part nova: poc de trànsit, neta i amb el contrast d’edificis vells i moderns.

Continuant amb el tema dels diners, és una ciutat barata, siga quina siga la categoria de l’establiment: en un pub al vespre, i després d’un sopar que incloïa dos pintes i un terç de cerveses, una picadeta i un parell de plats principals, que el preu siga de 9€ per persona alegra la butxaca. Això a Londres o en una pitzeria de Dénia seria inimaginable.