Aquest blog fa un sexenni; donada la faena que faig, he pensat que era un fet que calia destacar: un sexenni, mare... Davant aquesta fita que s'intueix important, he decidit escriure sobre coses banals que em van passar l'any que vaig endegar aquest canal.
Vivint a Mutxamel aquell any, em posava la ràdio a l'hora de gitar-me: en la solitud d'un sud del país que va perdent la llengua, sentir Catalunya Ràdio animava un poc la cosa. Hi escoltava cap a les onze un programa d'aquells que se'n diuen de converses filosòfiques i d'autoajuda (quina barreja!) i la sintonia que tenia encara m'agrada i em recorda aquell temps; a les dotze hi continuava el programa esportiu habitual en totes les emissores de ràdio, però només una estoneta, que el sendemà calia alçar-se matinet per anar a l'institut. Va coincidir també aquell any que Catalunya va disputar-se a Macau la copa del Mundial B d'hoquei patins. Vaig vore uns quants partits i vaig seguir amb expectació tant el mundial com el que passaria una volta que havia guanyat la copa, ço és, com acabaria el serial polític i esportiu de les federacions catalana i espanyola (perquè guanyar el Mundial B significava poder jugar el Mundial A, el bo). Al remat, com ha passat tantes voltes, tot va acabar en foc d'encenalls i moltes il·lusions espatlades.
Pel que feia a la televisió, m'agradava veure Silenci i 3r 3a, del Canal 33.
Solia comprar llavors de soja, que feia bullides amb creïlla i carlota: ho vaig fer només aquell curs, no ho he repetit més. Menjava també amanida de cuscús (açò sí que ho menge sovint).
Aquell any em vaig preparar unes oposicions, les úniques que m'he preparat amb il·lusió, a un ajuntament, i no les vaig guanyar, perquè encara em pense que estaven dirigides i, fet i fet, no havien de ser per a mi. Tanmateix, es veu que el karma va voler recompensar-me tantes hores d'estudi i de faena (torne a dir, no havia estudiat mai tant ni amb tantes ganes ni il·lusió) i em va fer aprovar les oposicions de secundària. Sembla que el greuge havia estat monstruós...
També em vaig presentar a Alzira, a Bromera, a una prova de corrector i traductor. Malauradament no vaig passar el primer tall.
Durant aquell curs anava a estudiar a la biblioteca de la Universitat d'Alacant: hi vaig passar moltes vesprades, però també uns quants vespres de divendres i de dissabte; era una sensació estranya tornar passades les 10 o gairebé a mitjanit al pis. Estar en contacte una altra volta amb aquell ambient universitari em feia reverdir els meus anys d'universitat: la despreocupació, la bambolla que em protegia del món adult de l'ensenyament, l'atmosfera de saviesa i d'aprenentatge que hom va perdent en entrar en la roda de la rutina de l'institut. Al capdavall, un estimul per estudiar més coses (fins i tot una becada a un sofà de la biblioteca!).
D'una altra banda, era l'any que eixia publicat el llibre del Dos poals de sabó, etc. l'any que vaig anar a Barcelona a descobrir què era la fira del llibre. Però també va començar a prendre cos el poemari que ara fa poc ha eixit a la venda, Els hòmens primer, si és home, etc.
Hi vaig fer molts viatges: Astúries, Girona, Barcelona, Londres.
Ha passat un sexenni i em fa la sensació que he oblidat moltes anècdotes banals, que hom ho vulga o no, donen contingut a qualsevol evocació del temps passat que es suposa que va ser millor.
De cara a les eleccions que seran passats uns mesos:
¿Penseu que les coses es solucionen amb la Fórmula 1, la copa de l'Amèrica i altres palles?
¿Penseu que som així de miserables?
Estimadíssim amic,
voldria que llegires amb atenció aquesta carta, perquè del fet que seguisques les instruccions que hi indica dependrà que aconseguisques la felicitat o no. Altres persones que no hi han fet cas han patit desgràcies, mentre que d'altres que sí que ho han fet han vist recompensat l'esforç. No trenques aquesta cadena, cerca 16 persones i envia'ls-la abans de 17 dies. Si ho fas abans de deu, es multiplicarà per 10 el benefici que si ho fas amb amb els 17 justs. Si hi creus no se't contagiarà la pesta, ni el tifus, ni la pallola, ni la pigota. Tampoc una plaga de puces infestarà ta casa, ni les rates et mossegaran els peus o les orelles mentre dorms. Espere que valores aquesta cadena i que la continues.
Salutacions i molta sort.
Per a contestar a açò, llegiu aquest text.L’Església, en ratificar constantment la dignitat de la persona humana utilitza (...), com a mètode propi el respecte a la llibertat. Per això prevé contra el perill del fanatisme o fonamentalisme dels que en nom d’una ideologia amb pretensions de científica o religiosa, creuen que poden imposar als altres hòmens la seua concepció de la veritat i del bé. No és eixa l’índole de la veritat cristiana. D’ací que és necessari rebutjar l’acusació que l’Església, quan proposa una doctrina sobre la veritat de l’home i la moral, siga un perill per a la democràcia i una fillola o inclús promotora del fonamentalisme.
També diu açò:
a la lluita retòrica, es va llançar el purpurat d’Utiel en un discurs dur posterior en què va condemnar "la nit fosca de l’ateisme col·lectiu del nostre temps" i la "forta fallida d’humanitat" d’una societat que té "unes aspiracions o ideals prevalents com a benestar, diners, sexe, evasió, el gaudi narcisista, el viure 'bé' i 'gojar', el consum i gaudir del cos i de la vida en llibertat omnímoda, i la permisivitat."
Als nostres dies, que un poeta veja l'obra seua publicada és més fàcil. Ara bé, malgrat aquesta facilitat, hi ha al voltant un grapat de fets que acaben de complicar-ne la recepció, ço és, anar més enllà de tenir el llibre editat.
El poeta encara depén d'un premi per tal de publicar. No només li assegura un bon pessic de diners, sinó també el permet despreocupar-se del desfici de fer la publicitat del llibre. Això sí, el premi ha de ser gros, gros, perquè aquests ja duen una divisa de fama, mig camí fet de popularitat. Si un poeta guanya un premi dels poc importants, se li presenta un panorama decebedor: pocs exemplars, poca publicitat, poc prestigi, etc.
Actualment, un poeta pot prescindir d'un premi literari per publicar, perquè amb les noves formes de publicació s'han abaratit els costs, però pot resultar fal·laç. El concepte barat és del tot subjectiu d'acord amb la butxaca del poeta que s'hi llança. Per tant, és barat, sí, però què entén hom per barat? Poden tots pagar-se una publicació?
De retruc, aquesta llibertat del poeta per publicar amaga també una trampa. Com fer arribar els llibres? Perquè, fet i fet, hom suposa que deu voler vendre els llibres, més que res per recuperar els diners despesos (i si pot fer un poc de caixa després, millor, per allò de dir que pot viure de la poesia). Així doncs, el problema de pagar-se una publicació apareix en la distribució dels llibres, cosa que implica que el poeta ha d'anar per les llibreries per oferir el producte; no cal dir que, com a fonamentals hi han Barcelona, València, Palma, però què en fem dels no tan destacats? És per això que els guanys que pot tenir amb les vendes s'esgoten quan s'ha de desplaçar a les poblacions a oferir el llibre. D'una altra banda, el poeta corre el perill de vendre el producte als cercles més reduïts: localment i també comarcalment, perquè l'àmbit d'acció de l'escriptor pot estar limitat a unes comarques limítrofes.
Aquest fet de vendre en cercles tan propers significa que la projecció és mínima: molts en seran amics, familiars i desconeguts de poc abast de repercussió i en nombre petit. És per això que el ressò serà poc pel fet que aquest compradors i lectors a grans trets tenen una incidència social baixa (no gaire mitjana), i potser no arribarà als cercles poètics importants. Evidentment, això es solucionaria fent enviar poemaris als crítics habituals de premsa i de revistes; però donada la sobreabundància de publicacions, serà menester encantar el crític perquè es fixe en el poemari de qui s'ha atrevit a publicar-se (en moltes ocasions, editorials força desconegudes, i doncs, amb moltes probabilitats de no ser presos en compte). Al capdavall, tot dependrà de l'extensió de la capelleta literària a què pertanya.
Al remat, que un poeta invertisca en la publicació del llibre seu anirà acompanyat de manera pejorativa de la imatge d'un escriptor interessat, que truca a les portes de biblioteques, clubs de lectura, regidories de cultura o aules d'institut, i barat a un local, el poeta xarra i xarra amb la confiança de fer algunes vendes (condicionades també pel preu de venda del llibre!, cosa que pot provocar-li remordiments).
Com ja s'ha dit adés, publicar és fàcil i les noves tecnologies hi ajuden: els poetes poden escampar els poemaris creant-se un blog, enviant els llibres en format PDF a una llista ben llarga de correus electrònics, que té el perill de ser rebutjat pels servidors per spam presumpte), però açò serà sacrificant guanyar-se els cèntims (i de retruc, la reflexió que haurà de fer-se el poeta: gratis però conegut, o desconegut, però cobrant?). Aquesta mena de publicació té totes les de perdre, perquè el llibre físic encara és objecte fetitxe. Els lectors encara aprecien el tacte i l'olor del paper, necessiten passar les pàgines, el ritual mil·lenari. Tampoc consideren que un arxiu PDF no és un llibre, perquè no pot ser desat en una prestatgeria, i fer-lo fora mitjançant la impressora lleva el glamur a la cosa. Fins i tot, hom pensaria que la crítica no prendria cap mena de consideració com a obra farcida de grans poemes, el dit arxiu PDF o un blog d'internet, és a dir, no les consideraria dignes.
Per acabar, doncs, les noves tecnologies ofereixen la possibilitat real que els poetes puguen veure l'obra publicada, però caldrà superar un bon grapat de barreres. La poesia del segle XXI ja no és la del segle XVIII o XIX, per exemple, i serà menester que canvie la mentalitat de tots els actors de l'obra: autors, lectors i crítica, els que més.
Moltes coses he trobat en aquests viatges d'estiu. En primer lloc, al Pirineu s'ha d'anar preparat: a l'hivern per a esquiar i a la resta de l'any per a fer senderisme. Si no portes en l'equipatge adient et pots avorrir més que una mona si ja has vist abans els pobles més destacats.
A Hamburg hi ha gent que es fa les cerveses com si foren gots d'aigua quan tens molta set. He vist beure's un litre de cervesa en a penes mitja hora, sense picar res de menjar. De fet, jo n'he begut en un dia un litre i mig (un litre al vespre) i el cert és que, d'embriaguesa, no n'he notada gaire.
A Oslo, els caixers dels supermecats es veu que no toquen les monedes. Quan has de pagar amb xapetes, les has de ficar en una maquineta que ja et donara la torna; fins i tot, si pagues amb bitllet el caixer, les monedes de canvi te les dóna la mateixa màquina. També cal avisar que, igual que Estocolm i Copenhague, et cobren uns diners per l'envàs, que hom tornarà quan portes els envasos a l'establiment i els claves en una màquina de dipòsit.
També he trobat dones musulmanes en diversos graus de tapamenta corporal. Ens queixem de com estan a l'Afganistan i a casa nostra europea continuen igual de reprimides.
Per a rematar els viatges d'estiu, he continuat amb Oslo, una altra de els capitals escandinaves que han caigut al sarró. Aquesta ciutat s'assembla a Hèlsinki i també a Estocolm: ciutat portuària, amb edificis destacats dels darrers segles i amb una dispersió municipal àmplia, és a dir, que té molt de terme i hi podem trobar nuclis de població per ací i per allà.
El fet més destacat és que és molt car, caríssim. No és una destinació per a famílies amb xiquets i de renda mitjana baixa, perquè la despesa que comporta aquesta mena de famílies és gran i allí es multiplicaria per dos o tres: dos dels imposts d'IVA són del 25% i del 14%, quan ací són 18% i 7% o 4%. Un exemple: un pot de Coca-Cola d'un supermercat val 13 corones (1'7€) o un kebab i refresc 75 corones (10€).
D'una altra banda, la ciutat és bonica; té una xarxa de transport molt diversa i un grapat de museus ben interessants, en la línia dels museus de Londres: històric, pintura, història natural, arquitectura, etc. Com a detall curiós cal dir que la ciutat té els dos quadres del “Crit” de Munch: els dos, els va pintar ell i estan en dos museus diferents. Per cert, parlant de Munch, des del meu punt de vista, un poc sobrevalorat.
Pel que fa a l'hotel, Anker, estava prou prop del centre i era molt agradable i nou. El desdejuni buffet espectacular amb una varietat molt gran de menjar.
Al remant, i igual que he fet amb Munic, voldria destacar els parcs que hi han. Són impressionants i esdevenen un contrast amb la pobresa de verdor (estanys i arbres) que tenim al país (llevat de les mostres honroses dels Vivers i el llit del Túria valencians).
De les festes de poble no m'agrada el fet que siguen patronals i no majors. M'explique. Als pobles d'aquest país les festes són patronals i van adreçades a un patró religiós. Ser fester va lligat indissolublement a participar en qualsevol acte religiós que estiga en el programa de festes: processons, novenes, misses, etc. És per aquesta raó que no seré fester a les festes del meu poble: com que no m'agrada, doncs, allí no em necessiten, què hi farem.
Lligat a açò, voldria comentar dos fets. El primer: al llarg dels anys de docent, he vist que molts alumnes no agafen l'assignatura de religió (em pareix bé) i quan els hi demane la raó, em fan escarafalls i diuen que això no va amb ells i tot açò i allò. Ara, quan jo els dic si es faran festers, idò i tant que es faran festers, i aniran a les misses i passejaran el ciri mudats i amb cara seriosa. Quan es tracta de festa, ja pot ser col o bleda, que ells, per la festa, s'ho empassaran tot.
La segona: té relació amb el que acabe de dir i amb això que ha passat a Ròtova, a la Safor. Un fester, dels jóvens, a l'hora de combregar s'ha tret l'hòstia de la boca i la tirada en terra; el retor s'ha enfadat, ha pegat una hòstia a un altre que passava per allí, aquell li la tornada i ja tenim el ball de Torrent fet. De seguida han eixit les veus que clamen que això és una falta de respecte, que això és faltar a les creences personals. Doncs bé, jo podria dir que tenen raó, que això no estava bé.
Però, mireu, estic més que cremat, i a tindre la pell fina també sé jugar jo. Doncs me n'alegre, que algú haja comés un tipus de sacrilegi. Que es foten aquells qui s'arrapen a l'argument que és un sacrilegi. ¿Fa mal que els trepitgen allò que més volen, allò que consideren més important en la seua persona? Que s'aguanten, que s'ensenyen, perquè a mi, de fa anys que la mateixa església catòlica es torca el cul amb el valencià, que és una cosa que m'estime d'allò més (en terme metafòric, sagrat). Si els catòlics (i més encara els valencians) es foten que no hi hagen misses en valencià, si protesten només hi han intents de fer-ne una, o si boicoten qualsevol intent de normalitzar la nostra llengua en aquest camp, doncs que n'aprenguen.
Jo no hi creuré, però que no em toquen la llengua.
En la represa dels viatges estiuencs, he fet un sojorn a Munic. No està gaire malament i és una bona ciutat com per a fer una escapadeta d'aquelles que hom podria fer a Londres. De les coses que cal destacar és la monstruositat que deu significar l'Oktoberfest. No he vist mai en directe la celebració d'aquesta festa, però després de veure l'espai on es munten les paradetes, allò deu ser espaterrant: per la quantitat de gent, per la quantitat de cervesa que s'hi beu, per la infraestructura que maneja. De veres, monstruós, i em plantejaria anar-hi el dia de festa grossa; potser seria menys ofegant anar a una de les tantes cerveseries que hi ha al centre històric de la ciutat. Per cert, cervesa bona, barata, si la comparem amb la d'ací.
Pel que fa a la resta del tema, la ciutat no m'ha resultat espectacular pel que fa a les construccions (esglésies, edificis massissos, fonts), però té un parell de parcs que conviden a descansar després de caminades llargues. L'hotel Schweiz és agradable, ben fornit i nou. El desdejuni buffet complet i es pot menjar fora al balcó, cosa que vaig fer, seguint el costum alemany d'aprofitar el bon oratge a l'aire.
Com ja he dit en un altre moment, ja he completat els cromos principals del territori de la llengua, i ara em resta anar completant l'àlbum del turisme lingüístic. Així doncs, en aquesta ocasió tocava una part que està lligada a la llengua i és la Ribagorça de la Franja, on no només es parla català, sinó també aragonés i benasqués. Quan feia classe de dialectologia se'ns deia que hi ha una zona de transició que ni és català, ni castellà, ni aragonés: el benasqués. Aleshores vaig decidir que també havia d'anar-hi per parar-hi l'orella.
L'hotel on he fet el sojorn està a Castanesa, a tocar de la fita amb Catalunya, un llogaret de pocs habitants i es diu Ca de Graus: bo, barat i amb el bàsic. Els propietaris parlen en català i en saber que hi anava per sentir la gent de la zona com parla, em van donar algunes indicacions d'altres pobles. El problema que té l'hotel és que no hi ha cobertura i no tenen telèfon fix al bar.
La primera etapa era anar a Benasc i em vaig endur una decepció (cal dir que només hi vaig ser un matí i tampoc anava en pla pirata abordant la gent). Resulta que després de no sentir ningú parlar en benasqués (es sentien més els turistes castellans, de vacances per la zona), i després que la xica de l'oficina d'informació i turisme em demanara que no li parlara en català, vaig ensopegar amb una botiga el propietari de la qual era un matrimoni gironí que feia 20 anys que vivien al poble. Em vaig posar a xerrar amb ells i em van dir que en els vint anys que feia que hi vivien encara la gent d'allí els parlava en castellà i no en benasqués, tot i que ells ho demanaven. De retruc, el matrimoni es va sorprendre que un valencià havia parat allà per sentir parlar benasqués, i per això em van posar en contacte amb la persona que fa les classes de llengua, amb qui vaig tindre un enraonat gairebé una hora, ella en benasqués i jo en català al seu poble de les Paüls. El que vaig treure clar del que em va dir la Carmen és que el benasqués és una llengua diferent del català i de l'aragonés. També que els xiquets que aprenen benasqués tenen uns pares que no els parlen generalment en aquesta llengua (cosa que implica que no hi ha una postura de defensa de la llengua tan forta). A més a més, que la llei de llengües de l'Aragó no donarà més glòria a aquesta llengua (i per descomptat, ni a l'aragonés ni al català). Al remat, la Carmen, que té una oficina de turisme rural, Tural, em va donar un poc de material que fan servir (quadernets amb històries i receptes que cal acolorir), subvencionat per la comarca.
Pel que fa a la resta del viatge, va anar prou bé, encara que un poc avorrit si no es va amb l'equipatge adequat (esquí a l'hivern, senderisme la resta de l'any). Cotxe amunt i cotxe avall, vaig visitar Benavarri, Tolba, Taüll, Tremp, la Pont de Suert i d'altres poblets mínims de banda i banda. Per últim, vaig dinar a un restaurant que em va recomanar el matrimoni de Benasc, Casa Javier a Piedrafita (que és també un hotel rural), i que era dut per la neboda. Em van atendre en català i el tracte va ser molt bo; el preu del menú un poc espitjat, però molt bo: com a postres rares, vaig menjar un gelat de bolet.
Dissortadament, el govern del meu país té l'enteniment segrestat encara en el temps del franquisme, i per extensió, en l'edat mitjana més fosca; i de retruc, no entenc per què l'estat al qual pertany el meu país i els jutges que els observen no hi actuen d'ofici, amb la pell tan fina que tenen aquests últims en això de salvar les essències constitucionals i els drets de les persones. No cal dir que fer publicitat d'unes declaracions és contraproduent, però al remat, l'únic que ens queda per no acabar rebentant de ràbia i indignació és simplement això, parlar-ne i fer-los-hi d'amplificador.
Doncs bé, resulta que fa poc, els capitosts de l'església redunden amb el fet que l'homosexualitat és una disfunció i que la masturbació és un vici. Per raó d'aquesta clarividència, el nostre govern ha decidit compar-los el manual on vénen aquestes idees perquè s'impartisca en les escoles públiques/laiques. Em resulta intolerable que es permeta dir aquesta mena de declaracions sense cap mena de conseqüència i amb tota la impunibilitat del món (amb vist-i-plau del govern), quan a la inversa, quan algú se li ocorre cagar-se en Déu, o quan algú es tira un rot en el pas d'una marededéu, de seguida s'escarota el galliner i es sent ofés per aquesta grolleria i falta de respecte.
D'aquesta manera esbiaixada d'actuar l'església catòlica, algú (posant-se al nivell d'ells) podria pensar que potser serien els cardenals, bisbes, i resta de gentola institucional religiosa, els disfuncionals, els quals tenen problemes mentals per raó d'al·lucinacions, de veuetes que els parlen al cervell, d'amenaces per abús de poder contra persones febles, etc.
Com es pot dir que la masturbació és un vici que pot conduir a l'addicció? Com es pot recriminar que és un defecte? Defecte de què? Per què algú que té ganes de tocar-se-la no pot? Més greu encara, per què s'ha d'adoctrinar d'aquesta manera els alumnes dels instituts?
Amb motius com aquests no entenc encara com la massa de la societat no els demostra el rebuig envers aquesta estupidesa de fe.
Home! Ara resulta que qui ens ha de salvar de tots els mals és sant Jaume i que el rei Joan Carles I (i la casa reial per extensió), valedor màxim de les essències de fe, n'és l'interlocutor més vàlid: hom l'acusa de ser un puter, una infanta s'acaba de divorciar, etc.
Fa falta tanta caguera per a celebrar el dia de sant Jaume? És lícit que l'esfera religiosa entre tan descaradament en el regiment de la cosa pública? Amb quin trellat es pot fer, ni per molt que siga una llicència poètica, que un sant haja de ser l'àrbitre en el partit de la nostra vida?
Ho haveu vist? La mare que els va parir!
