Fa uns dies vaig anar a la muntanya, a la meua Segària, a la cara bonica. Hi vaig anar amb el meu avi, 91 anys: ell hi puja dia sí, dia també. La muntanya tampoc és que tinga gaire cosa, però és la muntanya del meu poble: ofereix unes marxetes de tres quarts d'hora, dalt o baix, prou per a fer un poc d'exercici. També hi té plantes els noms de les quals no he sabut mai, i ell d'algunes no es recorda: vet ací el detall.
Jo no les he sabudes i ell no les recorda. Encara puc sentir-me afortunat de saber-ne les bàsiques (timó, romer, bruc, argelaga) perquè em fa la sensació que més de la meitat del meu poble ni tan sols sabria identificar-les, i això és trist. El meu avi ha oblidat uns quants noms i nosaltres ni ens els sabem.
Jo no les he sabudes i ell no les recorda. Encara puc sentir-me afortunat de saber-ne les bàsiques (timó, romer, bruc, argelaga) perquè em fa la sensació que més de la meitat del meu poble ni tan sols sabria identificar-les, i això és trist. El meu avi ha oblidat uns quants noms i nosaltres ni ens els sabem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada