Ara fa unes setmanes que s'ha alçat el secret del sumari del cas Gürtel. Aquest cas ha esquitxat bona cosa de merda damunt dels polítics del partit que governa el país.

¿Són culpables aquests polítics dels càrrecs que hom els imputa? La resposta és que això ho decidirà un jutge. ¿Hi haurà justícia? Això no ho sé, però el que sí que haurà funcionat serà el mecanisme judicial.

Des del meu punt de vista, en aquest afer hi han dos bàndols: d'una banda aquells no militants, ni simpatitzants del partit dels imputats, que creuen (tenen fe) que són culpables, que s'han embutxacat caramulls de diners en efectiu o en regals; d'una altra, aquells militants, simpatitzans i votants del dit partit, que diuen que no són culpables, que no s'han fet amb eixos diners i que tot és una trama per a desprestigiar un partit.

Mireu, el tuacte és tan espectacular que ha traspassat els límits de qualsevol pecat ínfim. Al remat, allò que farà que siguen innocents o culpables segurament es decidirà amb tecnicismes legals. Si són innocents, eixiran molt reforçats i seran perdonats per la societat. Si són culpables, les penes seran tan mínimes que al remat esdevindrà una victòria pírrica per als qui els acusen.

Ruta Quetzal

Quan era menut mirava molt la televisió, sobretot els estius. D'aquells anys i programes que veia vull destacar la Ruta Quetzal, que encara dura, més de vint anys després, ara amb un patrocini important d'un banc més que predominant. Éssent menut veia com aquells adolescents s'ho passaven de categoria i vivien una de les experiències més emocionants que hui encara molta gent no tan jove voldria viure. Des de la meua banda, he de dir que em fan molta enveja, no ja per viure aquesta experiència amb gent de molts països i passar uns dies fent activitats lúdiques, sinó pel que representa aquesta Ruta Quetzal.

Aquesta mena de programa posa en convicència jóvens dels diversos països de l'àmbit castellà: gent del Perú, de Nicaragua, dels Estats Units!. Aquells que hi participen, malgrat la història de massacre castellana, amb goig passen uns dels dies més emocionants de les vides amb l'aixopluc comú: el castellà. Com va llegir nefastament aquell, el castellà és llengua de trobament.

Sabeu per què tinc enveja? Perquè ací no tenim una ruta semblant per a les terres de la nostra llengua. Ací no podem dir Ruta dels Països Catalans sense que hi hagen les suspicàcies i la fel d'aquells qui sense complexos defensen la gran Hispanoamèrica. Tampoc hi han empreses potents que donen suport econòmic a aquesta mena de projecte, ni tampoc un Estat que es digne a finançar amb diners de tots allò que per a l'Estat una part d'Espanya també és Espanya.

Puta misèria nostra.

Eurovisió

M'agradava veure el certamen d'Eurovisió des de menut. Això de les banderetes i de les votacions era una cosa que m'encantava. Amb els anys, entrant en l'adolescència va quedar un poc al marge i ja en la majoria d'edat hi vaig fer el rebuig, més que res perquè no es podien sentir cançons en altres llengües que no foren castellà (per tant, no català, asturià, etc.), ni francés (per tant, no occità, basc, etc. -llevat de l'excepció bretona del 1996), ni anglés (per tant, no gaèl·lic, gal·lés, etc.), etc.

Amb l'arribada de nous països al mapa europeu, els quals han afegit les televisions pròpies a la UER, proporcionen al certamen noves llengües que sentir, i a mi, que m'agrada sentir llengües diferents (i no les habituals castellà, francés i anglés), doncs ha fet que de tant en tant pare l'orella a vore què canten.

Tanmateix, des de fa uns anys, aquesta Europa de les llengües i de la cultura s'ensorra: fet i fet, només cal fer una repassada per a comprovar que practicament, totes les cadenes presenten al concurs cançons cantades en anglés (enguany, Islàndia ha sorprés amb una cançó en francés: Islàndia en francés!), amb la qual cosa perd l'encant, i de retruc, el meu interés. Encara sort que la televisió grega enguany ha enviat una cançó en grec; almenys m'ha servit per a practicar un poc.

Decepció

De fa un temps que s’han aplegat al meu voltant unes quantes referències a la manera de fer de la CCRTV, la TV3 per extensió, que em fan pensar quin ha de ser el nostre emmirallament envers aquest canal. Ras i curt, (i ja ho he comentat en un altre moment), deixant de banda el fet de la llengua, realment què té d’especial el telenotícies de la TV3? Vist de manera freda i pensant-ho bé, molts dels qui ens hem fet nostra la TV3 és per què hi hem vist un projecte lingüístic comú, però també de retruc polític: el mapa de l’oratge, per exemple, n’és una bona mostra.

Però ara ens fallen moltes bandes: després de sentir-nos orfes per què estem desemparats de Canal 9, sincerament, la TV3 tampoc és que alegre el personal. El telenotícies d’aquest canal ja no és un referent lingüístic (fa pena i mal d’orella sentir de quina manera maltracten la llengua) i tampoc polític, perquè al remat ha acabat sent un objecte sense personalitat: ha abandonat (si és que el tenia) l’esperit nacional per una altre de més estatal. Ens és ben igual què pot passar a la Cajasur, volem saber què passa a Perpinyà. El somni federal s’esvaeix dins la mediocritat política.

La CCRTV fa bons programes, però quina llàstima dels informatius.

Percentatges

Un diari de què em reserve dir el nom ha publicat que el 30% dels funcionaris valencians no tenen capacitació de valencià, per la qual cosa, el polític de torn, es congratula que el 70% que resta està capacitat per a atendre els ciutadans en valencià.

Espigolem, per favor. D'aquest 70% que faça el favor d'indicar quin percentatge és de funcionaris docents, els quals no juguen en aquest joc d'atendre els ciutadans en valencià, perquè poca atenció fan si no és en l'àmbit estrictament escolar; nogensmenys, d'aquest gruix caldria destriar els qui són valencianoparlants, que ho fan sempre en valencià (si no és que els pares els demanen a bonament o a malament que els parlen en castellà) i els qui són castellanoparlants que malgrat tenir la capacitació del valencià (i la tenen com la tenen...), de cap de les maneres parlen en valencià malgrat que els pares que atenen ho són. Per tant, ací el percentatge ja baixa.

Aleshores, si llevem aquests funcionaris, potser ens podríem acostar a un 50%: a caram, un 50% que no són competents en la nostra llengua...

C****l

Hui s'ha celebrat a València la Mare de Déu dels Desemparats: ja fa anys que he vist imàtgens d'aquesta festa en què la gent s'esforça, s'esclafa, s'espenta, s'enrossina per a tocar, encara que siga mínima, alguna part de l'estatueta. Fins i tot he vist com pares deixen anar els fills menuts per damunt de tota aquella mar de persones, perquè aquest tinga l'honor d'aconseguir-hi algun contacte.

Mireu, em sembla que aquesta mena de comportament és igual de fanàtic com el que podem veure en demostracions de fe musulmanes i jueves. Ací no es pot fer cap tipus de distinció, no s'hi val dir, no, mira, nosaltres som crisitans, estem més civilitzats que els moros.

I una mimfla que plou.

Nota: Recordeu quan Michael Jackson va amostrar un fill seu mig ballant-lo per un balcó? La gent el va titllar de boig. Quina diferència hi hauria amb qui amolla el fill per tot aquell ramat de gent?

hgkljffkhfljn

No sé com poden tenir els ous tan grans com per a dir això:

Que si el Servei de Planificació Educativa aprovava una línia en valencià en el col·legi parroquial concertat Sant Cristòfor Martir de Picassent, l'equilibri en l'ús i l'ensenyament normal de les dos llengües oficials de la Comunitat Valenciana es veuria perjudicat en aquesta població.

De veres que el cinisme en aquest país ha arribat a dimensions mostruoses, i després diran que el genocidi lingüístic és una collonada. Fills de puta!

He estat uns dies de viatge amb uns alumnes de 1r d'ESO: han estat tota una aventura i una experiència. De retruc, he de dir que endur-se alumnes de viatge implica molta més faena del que sembla, i no sé fins a quin punt em correspon com a docent.

Deixant de banda el fet del trajecte en autobús (que es posen el cinturó, que no s'alcen, que no mengen, que no roseguen xiclets, que estiguen quiets perquè no es maregen, etc.), he hagut de fer front a situacions vàries. Pel que fa al menjar: que paren taula i que la desparen; que netegen les taules i que no embruten el pis; que es servisquen el menjar sense fer marranades, que se'l mengen, que buiden el plat. Ací jo he hagut de fer de pare tot dient-los que mengen de tot, que es mengen la verdura, la sopa, la carn, o en definitiva que es desdejunaren o soparen!

Pel que fa a la higiene, havia de controlar que es dutxaren, que es llavaren les mans, que es canviaren la roba, que no embrutaren les habitacions. En el tema del descans he hagut de bregar també: fins i tot he hagut de dormir amb ells perquè si no, estarien tota la nit de xarreta, parlant amb el mòbil, fent-lo servir de fil musical per a tota l'habitació. Si es posa malalt el xiquet, no ja dur-lo a cal metge, sinó també cal cercar el centre de salut corresponent (públic, privat), comprar els medicaments, vetllar-lo si necessita allitar-se, etc.

Al remat, no sé si diria que ho he passat bé, però el fet d'endur-se alumnes menuts de viatge implica moltes coses que no sé fins a quin punt em sent capacitat de fer.

Caramelets

(Una amiga ha estat als Estats Units i m'ha fet arribar una foto curiosa amb una pintada. Per problemes amb el blogger, no puc penjar-la; tanmateix, vos la transcric i la traduïsc)

DEIXEU QUE ELS XIQUETS S'ACOSTEN A MI
(I SI NO VÉNEN HI ANIREM NOSALTRES)

Aire

Era un local modern, d'aquells amb música electrònica suau, amb una il·luminació tova i de sofans, pufs i divans per a ajocar-se i sentir-se a gust. La xicota estava realment bona: alta, prima, ben formada de pit i cul; escampava sensualitat a l'entorn i atrapava per raó d'aquest magnetisme. S'hi va acostar; es va asseure al seu costat en un divan; es va encendre un cigarret i amb un posat teatral (bé, no, cinematogràfic) com aquells que demostren una confiança extraordinària, una seguretat implacable, li va esbufar el fum a la cara, elegant. Aquella aproximació es va acabar amb una mirada i un somriure als llavis d'aquells que diuen, ei, què passa? Estic per tu. Sé que tu estàs per mi. Fes-ho ara que pots: aprofita-te'n.

Ell va somriure molt còmplice; es veia que havia captat el missatge i sabia que oportunitats com aquella se'n donaven ben poques. Lentament es va alçar, es va baixar els pantalons i a la cara d'ella es va tirar un pet d'aquells que va ressonar per damunt del chill-out d'ambient. Va ser un soroll llarg, escandalós, que en sentir-lo hom podria pensar que s'havia quedat a gust i potser s'havia cagat i tot, de la intensitat que duia; un pet que deixa els cabells verds i fa por d'imaginar. Satisfet, va donar les gràcies a la xicota per l'oportunitat tan magnífica que li havia oferit.

Nota: efectivament, el xicot es va cagar els calçotets, però va ser un dany col·lateral que suportaria amb gust.