En capelleta

Als nostres dies, que un poeta veja l'obra seua publicada és més fàcil. Ara bé, malgrat aquesta facilitat, hi ha al voltant un grapat de fets que acaben de complicar-ne la recepció, ço és, anar més enllà de tenir el llibre editat.

El poeta encara depén d'un premi per tal de publicar. No només li assegura un bon pessic de diners, sinó també el permet despreocupar-se del desfici de fer la publicitat del llibre. Això sí, el premi ha de ser gros, gros, perquè aquests ja duen una divisa de fama, mig camí fet de popularitat. Si un poeta guanya un premi dels poc importants, se li presenta un panorama decebedor: pocs exemplars, poca publicitat, poc prestigi, etc.

Actualment, un poeta pot prescindir d'un premi literari per publicar, perquè amb les noves formes de publicació s'han abaratit els costs, però pot resultar fal·laç. El concepte barat és del tot subjectiu d'acord amb la butxaca del poeta que s'hi llança. Per tant, és barat, sí, però què entén hom per barat? Poden tots pagar-se una publicació?

De retruc, aquesta llibertat del poeta per publicar amaga també una trampa. Com fer arribar els llibres? Perquè, fet i fet, hom suposa que deu voler vendre els llibres, més que res per recuperar els diners despesos (i si pot fer un poc de caixa després, millor, per allò de dir que pot viure de la poesia). Així doncs, el problema de pagar-se una publicació apareix en la distribució dels llibres, cosa que implica que el poeta ha d'anar per les llibreries per oferir el producte; no cal dir que, com a fonamentals hi han Barcelona, València, Palma, però què en fem dels no tan destacats? És per això que els guanys que pot tenir amb les vendes s'esgoten quan s'ha de desplaçar a les poblacions a oferir el llibre. D'una altra banda, el poeta corre el perill de vendre el producte als cercles més reduïts: localment i també comarcalment, perquè l'àmbit d'acció de l'escriptor pot estar limitat a unes comarques limítrofes.

Aquest fet de vendre en cercles tan propers significa que la projecció és mínima: molts en seran amics, familiars i desconeguts de poc abast de repercussió i en nombre petit. És per això que el ressò serà poc pel fet que aquest compradors i lectors a grans trets tenen una incidència social baixa (no gaire mitjana), i potser no arribarà als cercles poètics importants. Evidentment, això es solucionaria fent enviar poemaris als crítics habituals de premsa i de revistes; però donada la sobreabundància de publicacions, serà menester encantar el crític perquè es fixe en el poemari de qui s'ha atrevit a publicar-se (en moltes ocasions, editorials força desconegudes, i doncs, amb moltes probabilitats de no ser presos en compte). Al capdavall, tot dependrà de l'extensió de la capelleta literària a què pertanya.

Al remat, que un poeta invertisca en la publicació del llibre seu anirà acompanyat de manera pejorativa de la imatge d'un escriptor interessat, que truca a les portes de biblioteques, clubs de lectura, regidories de cultura o aules d'institut, i barat a un local, el poeta xarra i xarra amb la confiança de fer algunes vendes (condicionades també pel preu de venda del llibre!, cosa que pot provocar-li remordiments).

Com ja s'ha dit adés, publicar és fàcil i les noves tecnologies hi ajuden: els poetes poden escampar els poemaris creant-se un blog, enviant els llibres en format PDF a una llista ben llarga de correus electrònics, que té el perill de ser rebutjat pels servidors per spam presumpte), però açò serà sacrificant guanyar-se els cèntims (i de retruc, la reflexió que haurà de fer-se el poeta: gratis però conegut, o desconegut, però cobrant?). Aquesta mena de publicació té totes les de perdre, perquè el llibre físic encara és objecte fetitxe. Els lectors encara aprecien el tacte i l'olor del paper, necessiten passar les pàgines, el ritual mil·lenari. Tampoc consideren que un arxiu PDF no és un llibre, perquè no pot ser desat en una prestatgeria, i fer-lo fora mitjançant la impressora lleva el glamur a la cosa. Fins i tot, hom pensaria que la crítica no prendria cap mena de consideració com a obra farcida de grans poemes, el dit arxiu PDF o un blog d'internet, és a dir, no les consideraria dignes.

Per acabar, doncs, les noves tecnologies ofereixen la possibilitat real que els poetes puguen veure l'obra publicada, però caldrà superar un bon grapat de barreres. La poesia del segle XXI ja no és la del segle XVIII o XIX, per exemple, i serà menester que canvie la mentalitat de tots els actors de l'obra: autors, lectors i crítica, els que més.