L'estufa que ens escalfa a tots

Crec que aquest text és d'aquells pocs que he escrit del nadal i ja posats voldria relacionar-lo amb el sentit laic de l'escola pública. De temps en temps bota la llebre dels crucifixos penjats a les escoles i durant uns dies brama la fera de si cal mantenir-los en l'escola o no. Tot de veus suposadament laïcistes es queixen que en un lloc sagradament laic no s'hauria d'allotjar elements tan descaradament religiosos.

Bé, aprofite l'avinentesa i amb aquesta llebre del nadal que tot just acaba de botar, amb tot l'ànim de tocar els ous, m'agradaria que també s'alçaren aquestes veus indignades i reclamaren la supressió de qualsevol referència nadalenca dels instituts. Si hom considera una heretgia laica resar el parenostre als instituts, que també s'enfanguen protestant per les nadales que es canten classe per classe.

Espere que sigueu imaginatius i creïbles en les defenses del manteniment d'aquesta tradició tan bonica del nadal...

Orígens, identitat

Fa uns dies vaig anar a la muntanya, a la meua Segària, a la cara bonica. Hi vaig anar amb el meu avi, 91 anys: ell hi puja dia sí, dia també. La muntanya tampoc és que tinga gaire cosa, però és la muntanya del meu poble: ofereix unes marxetes de tres quarts d'hora, dalt o baix, prou per a fer un poc d'exercici. També hi té plantes els noms de les quals no he sabut mai, i ell d'algunes no es recorda: vet ací el detall.

Jo no les he sabudes i ell no les recorda. Encara puc sentir-me afortunat de saber-ne les bàsiques (timó, romer, bruc, argelaga) perquè em fa la sensació que més de la meitat del meu poble ni tan sols sabria identificar-les, i això és trist. El meu avi ha oblidat uns quants noms i nosaltres ni ens els sabem.

Sexenni

Aquest blog fa un sexenni; donada la faena que faig, he pensat que era un fet que calia destacar: un sexenni, mare... Davant aquesta fita que s'intueix important, he decidit escriure sobre coses banals que em van passar l'any que vaig endegar aquest canal.

Vivint a Mutxamel aquell any, em posava la ràdio a l'hora de gitar-me: en la solitud d'un sud del país que va perdent la llengua, sentir Catalunya Ràdio animava un poc la cosa. Hi escoltava cap a les onze un programa d'aquells que se'n diuen de converses filosòfiques i d'autoajuda (quina barreja!) i la sintonia que tenia encara m'agrada i em recorda aquell temps; a les dotze hi continuava el programa esportiu habitual en totes les emissores de ràdio, però només una estoneta, que el sendemà calia alçar-se matinet per anar a l'institut. Va coincidir també aquell any que Catalunya va disputar-se a Macau la copa del Mundial B d'hoquei patins. Vaig vore uns quants partits i vaig seguir amb expectació tant el mundial com el que passaria una volta que havia guanyat la copa, ço és, com acabaria el serial polític i esportiu de les federacions catalana i espanyola (perquè guanyar el Mundial B significava poder jugar el Mundial A, el bo). Al remat, com ha passat tantes voltes, tot va acabar en foc d'encenalls i moltes il·lusions espatlades.

Pel que feia a la televisió, m'agradava veure Silenci i 3r 3a, del Canal 33.

Solia comprar llavors de soja, que feia bullides amb creïlla i carlota: ho vaig fer només aquell curs, no ho he repetit més. Menjava també amanida de cuscús (açò sí que ho menge sovint).

Aquell any em vaig preparar unes oposicions, les úniques que m'he preparat amb il·lusió, a un ajuntament, i no les vaig guanyar, perquè encara em pense que estaven dirigides i, fet i fet, no havien de ser per a mi. Tanmateix, es veu que el karma va voler recompensar-me tantes hores d'estudi i de faena (torne a dir, no havia estudiat mai tant ni amb tantes ganes ni il·lusió) i em va fer aprovar les oposicions de secundària. Sembla que el greuge havia estat monstruós...

També em vaig presentar a Alzira, a Bromera, a una prova de corrector i traductor. Malauradament no vaig passar el primer tall.

Durant aquell curs anava a estudiar a la biblioteca de la Universitat d'Alacant: hi vaig passar moltes vesprades, però també uns quants vespres de divendres i de dissabte; era una sensació estranya tornar passades les 10 o gairebé a mitjanit al pis. Estar en contacte una altra volta amb aquell ambient universitari em feia reverdir els meus anys d'universitat: la despreocupació, la bambolla que em protegia del món adult de l'ensenyament, l'atmosfera de saviesa i d'aprenentatge que hom va perdent en entrar en la roda de la rutina de l'institut. Al capdavall, un estimul per estudiar més coses (fins i tot una becada a un sofà de la biblioteca!).

D'una altra banda, era l'any que eixia publicat el llibre del Dos poals de sabó, etc. l'any que vaig anar a Barcelona a descobrir què era la fira del llibre. Però també va començar a prendre cos el poemari que ara fa poc ha eixit a la venda, Els hòmens primer, si és home, etc.

Hi vaig fer molts viatges: Astúries, Girona, Barcelona, Londres.

Ha passat un sexenni i em fa la sensació que he oblidat moltes anècdotes banals, que hom ho vulga o no, donen contingut a qualsevol evocació del temps passat que es suposa que va ser millor.

Els canvis nous en l'educació

Anem a pams. A vore si ho he entés bé. A partir d'ara:

La línia del PIP (programa d'incorporació progressiva) tindrà el valencià com a única assignatura en valencià.

La línia del PEV (programa d'ensenyament en valencià) tindrà com a llengua d'expressió el valencià (sempre que els departaments tinguen professors capacitats per a això, i si no es podrà fer en castellà), però si l'alumne vol, podrà contestar totes les assignatures que no siguen valencià (supose que aquesta no) en castellà.

I jo em dic: i per què tanta caguera amb el valencià? No teniu la sensació que com a valencianoparlants som escòria?

Ira, odi, enveja, supèrbia

L'enhorabona militants del PP.

L'enhorabona simpatitzants del PP.

L'enhorabona votants del PP.

Vosaltres sí que sou democràtics.

Com a bon catòlics que sou, Déu vos recompensarà per la vostra

honestedat, humilitat, caritat, generositat.

Sou els cadellets de Franco.

Polònia

Quan l'any 95 el PP va guanyar les eleccions al país i va decidir incloure el castellà en els programes d'aquells d'entreteniment per a fer-los bilingües (el cas més destacat va ser un programa de nit que feia el Palomero, que no recorde exactament, potser Graffiti; encara que de castellà ja feia temps que n'hi havia en la programació), recorde que la brama era que amb el PP s'acabava tot i que quina vergonya incloure el castellà en programes en valencià: i així fins ara, que tots (els de la ceba) hem avorrit Canal 9.

Tammateix el que em molesta és que una part d'aquesta gent que tant s'ha queixat de Canal 9 per incloure el castellà als programens en valencià (per exemple, els Autoindefinits o L'alqueria blanca) no protesta, més aïna aplaudeix, ho confessa en els perfils del Facebook o diu tranquil·lament que li agraden Polònia i Cràkòvia de la TV3. Deixant de banda la qualitat que poden tindre els programes, ço que no és just és que amb l'excusa que són personatges castellans, els actors hi parlen. Tampoc veig adequat justificar-ho amb l'excusa que no es creïble que tal i tal altre parlen en català.

Al remat, considere que és una falta de coherència apaludir el producte de la TV3 malgrat que més de la meitat siga en castellà, i pedregar el canal valencià que fa el mateix. Si parafrasssege Fuster: doncs ve de la TV3, a vore què diu.

Per cert, ni veig Polònia ni L'alqueria blanca (i ja sé que L'alqueria fa molt per a normalitzar el valencià al país i tot açò i allò: però jo simplement he analitzat uns fets.)

El mocador rosa, ha!

Per cert, aquelles persones que s'emocionen i es corprenen en veure l'anunci aquell de la professora que arriba a l'institut després d'un càncer i tot l'alumnam s'hi llança per abraçar-la, que s'ho pensen un poc si estan a favor del tabac o si fumen.

Mira que ens agrada ser estètics en segons quines coses i pensar: que gran aquesta professora que ha sobreviscut a un càncer (per exemple, de pulmó que he provocat amb el meu fum i el dels altres: ves, com si fóra la meua filla).

Posats a pensar

Des de la demagògia estant? hom podria fer el comentari següent pel que fa a la indignació del sector barístic envers la llei del tabac. Que afortunats que són els propietaris de bars i els fumadors que reneguen d'aquesta llei per què els coerceixen la llibertat personal i de disposició lliure del cos, ja que tant l'estat com els metges no han apostat fer ni aplicar una norma que diga que aquells qui fumen i tenen un càncer de pulmó no seran candidats a rebre'n un de nou; ni, de retruc, beneficiar-se dels medicaments i tractaments consegüents de la dita operació de trasplantament.

Que afortunats...

Adequació

Passades les huit del matí, i parlant de la poesia d'Ausiàs March als alumnes de 3r, he fet referència als versos que fan servir La gossa sorda en una de els seues cançons més conegudes, Bullirà la mar com cassola al forn. Els he dit que aquests versos queden poc fins per a una persona que vol un amor fi i espirituali que pretén expressar turment, amor, passió, etc. De sobte, com una rampallada m'ha vingut al cap una frase feta i com que no sabia si era adient o convenient per a ells els he dit, que ves per on hi ha una expressió molt valenciana per a demostrar l'estima a una persona, però que era molt lletja, i com que no teniu l'edat encara per a sentir-la, doncs no vos la dic.

Si l'haguera dita, la classe s'hauria matat a bacs, però és clar, he de guardar les formes i vigilar que els alumnes no es malven...

Sobrets de sucre

Hi ha el costum d'aprofitar els sobrets del sucre per a posar-hi cites de gent que ha tingut alguna pensada genial. També hi ha gent a qui agrada molt llegir-les i reflexionar-hi.

En la premsa acabe de trobar un anunci del Punset, supose que d'un programa nou, o d'un llibre (la propaganda està plantejada per deixar el lector a l'aguait, i no es sabrà fins passats uns dies), que diu el següent: Em meravella la valentia de la ciència per tombar mites. Després de llegir açò m'han vingut dos pensaments; primer, aquell que fa refèrència als sobrets de sucre: m'imagine que la gent en llegir açò dirà que quina gran veritat del Punset (i jo hi estic d'acord); la segona idea que m'ha vingut al cap està relacionada amb aquesta gent que s'emociona per aquesta mena de saviesa, però no és capaç d'aprofundir en allò que realment vol dir el text. És a dir, hi han lectors que davant aquesta mena de texts es queden en la superfície i no són capaços de fer una lectura profunda d'allò que hom diu: sembla que en ser curta, potser no hi ha més enllà.

Realment, de la gent que llegirà aquesta cita i li agradarà ¿entendrà que la ciència tomba els mites i quan diu mites diu també aquells que vinguen donats, per exemple, de la religiositat, siga quina siga (i fonamentalment, la cristiana)? Realment aquestes persones que assenteixen ço que Punset (gurú nou de la societat: Tere, no t'enfades, ho dic de manera positiva) ¿no es miraran l'interior i diran què fem casant-nos per l'esglèsia? Què fem anant a missa? Què fem portant els xiquets a batejar? Què fem anant a processors? etc.

Què en farem del brou...

L'actor famós de cine va respondre a la trucada, sí, sí, vos ajudaré. Gratis, evidentment, per aquesta bona causa i la que siga. El càncer és un mal contra el qual cal donar suport. Compteu amb mi per a la campanya publicitària.

Quan va acabar la conversa, satisfet de la bona acció, beatíficament es va encendre un cigarret...

(de tan demagògic que és aquest text em fa vergonya publicar-lo)

Qui va trencar la cadena?

De cara a les eleccions que seran passats uns mesos:

• El professoram està putejat per la conselleria d'Educació.
  
• El treballadors dels jutjats estan putejats per la conselleria de Justícia.
• Les famílies amb persones que depenen de la llei de dependència putejades per la conselleria de Benestar Social.
• L'associació de víctimes del metro de València putejada pel president del Consell.
• Els agricultors putejats per les conselleries d'Agricultura i de Territori.
• Les bandes de música putejades per la conselleria d'Educació.
  
• Etc.

¿Penseu que les coses es solucionen amb la Fórmula 1, la copa de l'Amèrica i altres palles?

¿Penseu que som així de miserables?

Johannes Vermeer

Estimadíssim amic,

voldria que llegires amb atenció aquesta carta, perquè del fet que seguisques les instruccions que hi indica dependrà que aconseguisques la felicitat o no. Altres persones que no hi han fet cas han patit desgràcies, mentre que d'altres que sí que ho han fet han vist recompensat l'esforç. No trenques aquesta cadena, cerca 16 persones i envia'ls-la abans de 17 dies. Si ho fas abans de deu, es multiplicarà per 10 el benefici que si ho fas amb amb els 17 justs. Si hi creus no se't contagiarà la pesta, ni el tifus, ni la pallola, ni la pigota. Tampoc una plaga de puces infestarà ta casa, ni les rates et mossegaran els peus o les orelles mentre dorms. Espere que valores aquesta cadena i que la continues.

Salutacions i molta sort.