Xoc de cultures

Potser resultarà presumptuós de dir, però em feia gràcia emprar aquesta etiqueta per a un fet tan prosaic. Tanmateix, en el fons, no em sembla tan disbaratat aplicar-la quan s’enfronten la cultura de l’esforç i del treball envers la cultura de l’esforç mínim i del fuig faena en el món de les aules.

Reflexionant sobre com em sorprén l’actitud dels estudiants en les classes he arribat a tres fets: jo era un bon (massa bo) estudiant, i no he estat realment conscient del que era un mal alumne; l’entorn mediàtic no era tan variat (cadenes de televisió, revistes...) ni alhora tan únic ni omnipresent (línia de pensament anul·lador dels programes de televisió); he passat els deu anys de València (universitat i anys de després) immers en una microsocietat basada en una relació de respecte amb el professorat i altra gent adulta (i no pas de tracte amb adolescents) d’admiració i de respecte (que ha fet que oblidara el comportament als instituts; els qui em coneixeu, deixem de banda el cas Todolí). Aquesta bambolla m’ha aïllat totalment i ha produït que arraconara del pensament com era la conducta als instituts, amb la conseqüència fatal de trobar-m’ho tot de nou i alarmar-me.

La societat de masses

No cal dir que al món són necessaris els caixers del Mercadona, els obrers de la construcció, els llauradors de bancals, els arreplegadors del fem; fet i fet, cal tenir present que no és menester que tothom siga universitari (perquè no hi arriben, perquè no els deixen, perquè no els agrada, etc.). Però el que més m’agradaria és que tota aquesta part de la població (majoritària) llegira: és a dir, un collidor amb criteri lector (i de retruc, polític, econòmic, televisiu, etc.).

Dos poals de sabó i un cabàs de no res...

Ja ha fet un any que vaig anar a veure tota la caguera del Sant Jordi, així com també de la publicació del poemari dels Dos poals, amb la conclusió aclaparadora i decebedora en parts desiguals. El fet és que estava totalment verd en qüestions d’aquesta mena i com que no es pot controlar mai res, vaig decidir fer un experiment pel que fa el llibre. Vaig determinar que confiaria en la inèrcia per comprovar fins on podia arribar el llibre, juntament amb alguna acció de caràcter propagandístic (que tampoc era pla de deixar-lo solt sense cap ressó). He arribat a la conclusió que qui no plora no mama, i que si pretenc que els poemaris incidisquen en algun lloc, no em queda més remei que arromangar-me, posar-me a treballar i deixar-me de romanços inèrcics.

En la part positiva, he de dir que de les quatre presentacions (el Verger, Pedreguer, Beniarbeig i els Poblets) totes han vingut d’altri, és a dir que ha estat interés del tècnic cultural o d’amic i no he estat jo qui ha demanat fer-ne la presentació. També el boca orella (trobe que mitja dotzena de persones) que han fet tant coneguts com desconeguts.

En la part negativa, doncs que tinc quimera que s’han venut més llibres per publicitat i per esforç meus (amics, familiars, companys d’institut) que per part de l’editorial; que he estat jo qui ha hagut de fer la campanya de merxandatge (les samarretes d’estiu negres); que en les ressenyes literàries (on he aplicat la inèrcia de forma conscient) només he aconseguit una ressenya literària a l’Avui (a final de setembre, quan el llibre va eixir a mitjan abril), però m’hauria agradat ser criticat al Postdata, o a l’Espai del Llibre, o al Caràcters, o a la Revista de Lletres Valencianes (perquè no dir-ho, per l’ego), entre d’altres.

Comptat i debatut, hom confirma el que he aprés a la facultat i el que he llegit a la premsa: si es vol presència caldrà posar-hi mans, mànigues i jaquetes, i a Barcelona com a mínim.

Època de recolliment i de passió

Malgrat que ja hem començat de fet el tercer trimestre, sembla que el segon encara raja, i bona part dels professors frisem perquè vinga pasqua, aquesta barrera psicològica, ja d’una volta. Encara que siga tirar-me pedres contra el fetge, ¿és menester mantenir com a períodes vacacionals festivitats religioses, més encara en un estat aconfesional constitucionalment, en una escola pública que es proclama laica?

D’una altra banda, les manifestacions religioses que inundaran els carrers i els canals televisius m’ofenen moltíssim, i em semblen una provocació: però no les prohibeix ningú o no les deixen de subvencionar, com sí que han fet mesquinament an Dario Fo, an Bassi, o an Xavier Castillo. Com ho apanyem?

Les comparacions són odioses

Molts futbolistes, quan ixen del camp, regalen les samarretes en veure els xiquets que els esperen amb il·lusió. També van als hospitals i fan regals als xiquets malalts per nadal; a més a més, dediquen una part del temps en fundacions i en actes benèfics…

Encamant ens demanem perquè la gent no estima els poetes.

Nota: Aquest text conté molts, moltíssims matisos, arbitrarietats, subtilitats, disparitats, contrasts, discrepàncies, injustícies, favors i desavantatges, però és un fet.

Fusterianes

Fuster diu, si hi penses, comprovaràs que realment no t’empipa que et contradiguin, sinó que et facin veure que et contradius a tu mateix.

Hom m’ha dit en ocasions que sempre tinc resposta per a tot, una observació que pot fer-se de forma tant d’elogi com despectiva, en to de broma o sense. Hi he estat pensant i és veritat: he arribat a un punt que gairebé sempre la tinc a la boca, que ja la tinc pensada. Roda i volta, he trobat tres raons per les quals actue d’aquesta manera, tres motius que han anat formant aquest mecanisme de defensa.

En primer lloc hi ha la cultura: llegir, escriure, observar i interpretar han contribuït a calfar-me el cap i a intentar esbrinar respostes davant un fet cultural: per copsar-lo, per gaudir-lo, per entendre la veu creadora, etc. És per això que, quan sóc amb algú, no m’és gaire difícil amollar alguna cosa, tinga trellat o no, però que s’adiu al fet cultural (un quadre, un poema, un anunci).

Després, haver estudiat filologia catalana i haver conreat un sentiment d’estima per la llengua. Tothom coneix els atacs continus a què es veu sotmés el català des dels dos vessants més importants i combatius: el sessecionisme i el reduccionisme lingüístic del nacionalisme castellà. En tot moment aquests dos corrents sempre tenen a la boca arguments que denigren el meu idioma i són múltiples els encontres amb gent que els defensa. Com que es limiten a atacar i a perbocar arguments destarifats, però no a reflexionar, m’he vist en la necessitat d’estar despert, viu, atent i prest per donar el contraargument; fet i fet, no es pot tenir la guàrdia baixa: un dubte, un reflex tardà, signifiquen la victòria de l’altri.

Encamant, la meua faena com a professor ha contribuït a cercar sempre una resposta immediata perquè davant els alumnes inevitablement no puc pesar figues; no ja que vulguen trobar-me les cosconelles per si poden pillar-me en una vacil·lació de l’assignatura, sinó també que davant actituds grolleres, fatxendes o de mancança de respecte no hi calen bromes i ací sí que no s’ha de badar: hi va l’autoestima, el desenvolupament de la classe i la integritat de l’autoritat (que hom suposa que tenim com a docents i que molts pares han perdut pel camí).

Així doncs, potser per la conjunció d’aquests motius (i d’altres que ja sorgiran) he acabat desenvolupant aquest mecanisme que, per a bé o per a mal, he esdevingut marca personal.

Cabrera Rovira

Quan anava a escola de menut i hi féiem història o literatura, solia fixar-me en els cognoms de les persones que eixien als llibres per si corresponien amb els meus: trobar algú amb qui coincidir em feia sentir alguna cosa; m’omplia d’orgull infantil en veure que algú es deia com jo, més que res perquè hi havia les rialletes de tothom i perquè era com si m’esmentaren en classe (¡Ei, fixeu-vos, que diu el meu cognom! ¡Que estic al llibre!). Fins al punt que un temps després, en ser-ne uns quants qui compartíem aquesta fixació féiem competició i ens valoràvem els cognoms poc o molt segons la categoria del personatge. Els resultats en el meu cas eren més aviat minsos i només vaig poder conformar-m’hi amb una illa balear i amb un tigre carlí del Maestrat (actualment, podria afegir-hi una universitat catalana).

En passar el temps vaig arribar a la conclusió que allò que apujaria realment el valor no havia de ser només advertir aquestes coincidències, sinó que pagaria més trobar-hi els meus propis, és a dir, ser jo i no els altres. Però el trist és que ara que puc fer coses amb què veure’m esmentat, vaig i elimine els cognoms. Veges tu, si la cansalada és de pollastre...

Canvi d'aires?

Enraonant sobre hàbits i sobre gusts personals en una teteria de Dénia, vaig comentar que em feia la sensació com si estiguera aburgesant-me, més ara que aviat em faran funcionari. Però el que va sorprendre l’interlocutor amb qui bevia va ser quan vaig amollar-li, de forma jocosa, que més aviat estava convertint-me en un esnob rural (prou neguit tinc d’aburgesar-me, fet que he tractat literàriament, com per a enjugassar-me ara amb l’esnobisme).

Cal dir que no tinc el temps, les relacions, el lloc, el pensament i, el més important, els diners necessaris per a ser un esnob, esnob. Però m’adone que, sense aquests atributs, faig coses que podrien ser susceptibles de considerar-s’hi, principalment per l’entorn en què visc i per la gent que m’envolta i amb qui tracte (família, amics, desconeguts, etc.). Roda i volta, el que podria ser un afinament (que no un refinament) en els gusts i en els interessos, conseqüència de descobrir i conéixer coses, açò pot convertir-se en actituds més que burgeses: doncs això, d’esnob rural (pel fet de viure en un poble, més que res).

No prenc o compre café, sinó te, però no el de bosseta de bar, sinó xinés, japonés, etc. Vaig a veure pel·lícules en versió original subtitulada, sovint rares, i sóc crític especialment amb aquelles pel·lícules anomenades de la indústria: moltes voltes em negue a veure-les i me’n vaig a una altra sala mentre els altres amics van a l’altra que han triat (i de les que veig, no m’estic d’exposar-ne els defectes). També escolte música poc habitual (en valencià, en suec, en finés…) i no m’agraden gaire els locals on anem els dissabtes, per la música que hi posen, prou horrible moltes voltes. Solc fer els viatges amb tren i em decante pels albergs per sojornar; tot i ser carnívor sent simpatia pel vegetarianisme. Vaig a recitals, a algun teatre i per raons determinades no em faig amb un tipus concret de literatura, que molta gent llig i m’explica. Tinc els programes de tele seleccionats i són poc populars, de manera que no puc parlar-ne gaire ni comentar-los perquè aquest entorn no els mira.

Torne a dir, aquestes cabòries estan lligades directament a l’entorn en què visc, al cercle on cadascú es mou, perquè al capdvall, els japonesos beuen te japonés, els grecs miren pel·lícules subtitulades, els finlandesos escolten música finesa i els excursionistes dormen en albergs.

Al remat, em reserve les conclusions

Es pot dir que aquestes vacances de nadal he fet una vida entre contemplativa i de jubilat: he llegit, he passejat i he cavil·lat. He caminat molt, de matí i de vesprada, i com que el passeig era solitari, no he tingut cap altre remei que fer funcionar el cervellet. Repassant tot just el que havia escrit sobre la mediocritat, fent-ne fugir els fantasmes pel que actualment escric o visc, m'ha vingut al cap la idea de l'honradesa. He estat fent un seguiment de ma vida conscient, la línia de moments viscuts tant bons com dolents, i he intentat entrellucar si hi he estat honrat o no, si m'hi he comportat o no.

En aquesta ponderació no només ha entrat el que he pensat jo (és a dir, si he considerat honrada una acció), sinó també el que deuen haver entés els altres quan la situació ha estat compartida. En aquest fet tenia presents dues coses: en primerr lloc, si davant la situació concreta, l'altri ha considerat que m'havia comportat de forma honrada; en segon lloc, i el més pelut, si, de la situació de comportament que l'altri jutjava, jo n'era conscient.

El fet cert és que açò, la segona opció, era un bancal difícil de llaurar, i em vaig adonar que allò era filar massa prim, que no es podia controlar tanta cosa. Veritat és; tanmateix, un malentés, una veritat a mitges, un no dir res, pot fer que quede malament sense jo saber-ho.

Voler no implica haver aconseguit pixar alt

Quan era a la carrera i hom parlava d’autors i d’obres, en més d’una ocasió eixia l’assumpte dels escriptors bons i dolents. De retruc hi sorgia el fet de la mediocritat, cosa aquesta que m’ha preocupat sempre, quan s’al·ludia l’aurea mediocritas moderna, o quan s’esmentaven les capelletes literàries d'ara que es dedicaven a lloar i a premiar moltes obres de circumstàncies, fet i fet, mediocres.

Han passat anys i dins d’aquesta obsessió no puc negar que continua aquesta inquietud, més encara en haver aconseguit publicar un poemari. Ho reconec, tinc por de ser mediocre. És clar que amb una obra només no es pot saber, sinó que n’hi calen unes quantes per fer-ne la ponderació; tanmateix, en un món literari de grans poemaris que són tots tan bons, però que acaben com a material de saldo o de trituradora, no puc evitar neguitejar-m’hi.

Vaig a recitals on tothom exposa les lectures que fa; escolte presentadors que manifesten el bagatge propi tan ample; assistisc a xarrades on els de la taula expressen un cabdal de referències que m’aclaparen; em meravelle d’un món on tothom coneix tothom dins els cercles literaris; tot açò i més m’empetiteix davant la meua mediocritat d’unes lectures més aviat minses, i d’una proposta poètica esquifida. M’angoixa perquè em sembla que tothom ha aprofitat més el temps que no pas jo, capbussat en unes altres lectures o fastiguejat per uns altres motius: és per això aquesta sensació de mediocritat (no ja literària, sinó personal: on redimonis m’havia clavat jo?), de no pertànyer a aquest món, de ser només un xiquet diletant que vol jugar a un joc de gent gran.

Ara prepare dos poemaris, i la cosa continua igual: amb la percepció que el que faré serà mediocre davant un món de meravelles (malgrat que en llegir-les em semblaran ni col ni bleda): ja me’n podré fer l’ànim, ja m’hi esmerçaré, que el cuquet estarà per dins.

Especial protecció i respecte

Potser sorprendrà aquesta mostra de franquesa, però estic mancat de carinyo. He comprovat que no m’estimen, i açò m’afecta; en conseqüència no em trobe gens a gust amb mi mateix i em trobe molt baix de moral. Tinc els ànims molt decaiguts i, de retruc, estic molt malhumorat. Potser ho trobareu ridícul, però el que fa sentir així és la meua llengua. No vull començar cap debat lingüístic, simplement vull fer saber que si a algú, li fa mal la gola, li fa mal el karma, o li fa mal la butxaca, a mi és la llengua, la que parle.

Una de les raons per què m’afecta és que, com a professor d’aquest idioma, em peguen bastonades per totes bandes. De bestreta, el govern del meu país, una volta i una altra, fa tot el possible per a desprestigiar-lo; en segon lloc, una part de la societat del país li és totalment indiferent perquè sap que no la necessita; una altra part no només no ho és, sinó que és bel·ligerant a la contra; una altra part, la que la parla, és totalment indiferent a treballar-la o donar-li una miqueta de dignitat; una altra part, que sí que vol que reviscole, no és suficient per dur-ho a terme. Ja em direu, amb quins ànims impartisc jo l’assignatura (imagineu-vos el dia que em donen la plaça al sud). Després, també rep calbots quan el govern de l’estat on visc no promou res de significatiu que dignifique aquesta llengua també espanyola; no hi han intel·lectuals castellans que me la defensen, no hi ha revistes que en parlen per a bé. Fet i fet, un desastre.

M’entristeix molt eixir els caps de setmana i no poder sentir als pubs cap cançó en català. Pense en la gent que hi ha: s’enfadarien si en posaren alguna? Tan dolentes són que no mereixen ser posades? No es poden ballar? A més a més, tan maleducat és poder sentir per les teles alguna declaració en català i que no siguen només els polítics? Tan lleig és que Espanya hi cante a Eurovisió? Tan greu és que l’estat pague pels doblatges? Tinc la sensació que moleste.

Torne a dir, no vull fer cap debat lingüístic, perquè bona cosa n’he fet durant la carrera. El que jo pretenc remarcar és que jo també vull sentir-me a gust amb el meu idioma i no haver de considerar-me ciutadà de segona. Necessite la comprensió de bona part de la societat, perquè en aquestes condicions jo no puc treballar; desitge experimentar amor d’altri: fora conya, vés a saber si demanaré algun dia una baixa per depressió provocada per aquests disgusts.

Sobre la comunicació (Tema 1 de les oposicions)

No m’agrada anar preguntant gaire les coses, perquè no tinc un esperit de xafarder; tanmateix, açò no vol dir que no m’interessen o que no m’importen les coses que poden passar a altri: ho faig quan altri es resol a contar-m’ho. Si jo rep poca informació, entenc que hom no me’n vol parlar gaire, pels motius que seran, de manera que jo tampoc menejaré massa, com una mena d’acord tàcit de part meua (una altra cosa és si la persona desitja realment que me n’assabente i vulga mostrar-me la confiança); altrament, si m’ho conten, aleshores sí que m’hi implicaré i hi faré el gran cas, suposant per part meua aquest acord tàcit.

Dic tot açò, perquè en ocasions podria passar que se’m considerara una persona desatenta, desmenjada, antipàtica o eixuta. Al capdavall, per a aquells qui em coneixeran, sota una actitud extravertida, moltes voltes hom pot trobar-hi la reserva de pacte unilateral.

Fusterianes

Fuster diu, sabem que hem de morir, però l’instint de conservació ens recomana d’oblidar-ho.

En aquests moments prepare un poemari sobre la mort, en la línia del llibre Dos poals. L’acabaré en dos o tres anys i el cremaré en concursos varis durant tres o quatre anys més. No cal dir que serà un poemari molt personal i com el Dos poals hi deixaré anar totes les cabòries, preocupacions, pors i cavil·laments que em caracteritzen: els qui ja m’heu llegit (poquets, això sí) ho intuireu.

Com ja he contat en un altre moment, sóc propens a reflexionar sobre coses d’aquesta mena, fins i tot m’han felicitat per això. Doncs bé, en aquesta situació, no només no oblide que m’he de morir, sinó que he pensat sobre com pot desenvolupar-se l’acte. No és menester dir que vull que siga una cerimònia civil, i que vull ser enterrrat en el cementiri del poble. Pel que fa a la caixa, considere un insult gastar-se un fotimer de diners amb un taüt de les fustes més delicades, folrat amb les teles més fines. Jo desitge una caixa el més vulgar possible amb llorer i gessamí. Ja hi he pensat algunes cançons (Tiersen, Antònia Font, la Moixeranga... n’he preparat gairebé un CD) i m’agradaria que s’hi servira menjar (mistela, dolços i truita de creïlla).

Al remat, una cosa és el que jo dispose i l’altra els qui s’hauran de fer càrrec del soterrament. De retruc, tindreu més indicis el dia en què serà premiat el poemari i aparega publicat, no sense cap polèmica sobre la qualitat literària.

Una de les cares superficials que tinc

Aquest és el matís: és ara que jo voldria ser ric. Supose que en alguna ocasió deveu haver desitjat haver nascut rics; tanmateix, reflexionant com ha estat el discurs de ma vida, tries i rebuigs, possibilitats i impossibilitats, il·lusions i desil·lusions, etc. arribe a la conclusió que de totes, totes, voldria ser ric ara, que no pas haver tingut els diners per càstig i de naixement. No cal dir que la vida hauria estat diferent del tot, de ben segur, totalment una altra de la que jo faig actualment, però crec que amb aquests anys que tinc, amb tot el cúmul d’experiència inclòs, sí que seria feliç amb la riquesa.

A hores d’ara valore com és d’important la riquesa, perquè hi porta associada u dels béns més preuats: el temps. Es comprén com van lluir els intel·lectuals de l’edat antiga: tenien temps per a la contemplació perquè no havien de preocupar-se per mantenir-se (tanmateix, a quin preu: l’esclavatge, i la misèria d’altri).

Òbviament, en aquest moments no puc queixar-me, ja que puc disposar de temps per a contemplar un poc, però cal treballar per mantenir aquesta situació (més encara, en una faena que no m’il·lusiona gaire). Aquest és el gran detall: dispose d’un temps que em permet pensar que amb l’experiència que acumule, amb els estudis que he fet, amb les inquietuds que em pessiguen i amb els estímuls que necessite, no em sabria gens malament ser ric. Perquè el temps que hom necessita per a descobrir el món, per llegir els llibres, per disposar de la cultura, per contemplar, tot açò es vehicula amb els diners, en consonància com s’ha posat el nivell de vida al país.

Al remat, aquesta situació és fictícia, totalment imaginària i irreal, de manera que hom hi pressuposa la salut suficient per a viure-ho. De retruc, també saber com gastar-se'ls, que, de fet, en sabria.

Ens interessa més del que ens imaginem

"El persident Francisco Camps va anunciar ahir a Elx que impulsarà un debat polític per modificar el sistema electoral, de forma que aquest garantirà el mandat dels governs majoritaris, amb la intenció d’impedir mocions de censura o de necessitar aconseguir suports minoritaris per governar." Levante, 11-11-05

He ensopegat amb aquesta notícia i la veritat és que m’ha agafat por. No m’agrada gens com s’està desenvolupant el panorama dels polítics actuals, que per qualsevol pensada de seguida tenen el micròfon a punta de boca per poder esplaiar-se; de retruc, no em deixa gaire cofoi que aquests, revestits de gravetat i autoritat, s’ompliguen la boca de democràcia i de constitucionalisme.

Després de pegar-hi moltes voltes, em fa la impressió que, d’una banda, els partits polítics són com els equips de futbol, i d’una altra els ciutadans som els aficionats de cada equip, i he arribat a la conclusió que el PSOE i el PP són el Madrid i el Barça, i els altres partits polítics representen la resta de la morralla d’equips de futbol. Si ens hi fixem, un bon nombre d’aficionats pertany a u o a l’altre perquè són els equips guanyadors i els més importants; són els equips que més diners menegen i als quals no hi fa res que esdevinguen clots pressupostaris sense fons, ja que els bancs els perdonaran els deutes pel prestigi suposat d’aquests dos partits. Disposats a triar, els xiquets sempre trien els guanyadors del moment i els grans s’apunten als famosos pels complexes d’arribar a ser algú, encara que siga per aquesta trivialitat.

El PP i el PSOE en són un reflex: els ciutadans s’hi apunten o hi donen suport electoral perquè son els guanyadors, els importants, els que més diners menegen i tenen més flexibilitat fiscal. És per això que em fa fredat moltes voltes la massa de la gent: diu orgullosa que no està interessada en la política, que no vol tenir-ne criteri, però quan ocorre el moment, no ponderen la importància del joc polític, ni els programes, i donen suport al cavall guanyador, simplement fan aquesta aposta. Consegüentment, els grups polítics ho assumeixen com a un consentiment tàcit per dur a terme aquest programa polític que els votants no s’han llegit, de manera que aquests grups poden justificar-se raonant que tenen el suport dels nou, deu o onze milions de vots (i d’ací algunes sorpreses que la societat s’endú davant una situació injusta i les eixides després al carrer, perquè algunes actuacions no estaven dins el programa, però com que es consideren el partit més votat, doncs, hi tenen el permís).

Al remat, tornarem al sistema bipartidista en què només arribaran al govern de l’estat u d’aquests dos partits i s’arraconaran els altres partits més locals, que en moltes ocasions participen com a reflex de la realitat per als dos grans, i que no poden anar més enllà i es marginen a l’estat per una llei electoral que fa el joc als majoritaris, els quals es negen a reformar-la en benefici d'una participació més efectiva i plural.

Fusterianes

Fuster diu, pensa sobre tu mateix, sobre qualsevol cosa i et sentiràs distint dels altres: la reflexió aïlla.

Sóc conscient de la meua misantropia des que vaig començar a fer classes a l’institut, allà a les acaballes del febrer del 2003. Em vaig endur, no una decepció, ni un desencís, sinó un disgust extraordinari, però es va accentuar fins a un límit dolorós l’any que vaig treballar a Vinaròs, ara fa dos cursos. A 250 km del poble, sol en una casa als afores i sense cap suport anímic, em vaig sentir de les persones més pelades del món. Em van tocar uns quants grups molt dolents i un horari a consciència; jo no tenia l’habilitat de manejar-ho, ni tenia ningú a qui recórrer. Durant tot aquell curs, sense ganes d’estudiar i fastiguejat, l’únic que feia era pensar, cavil·lejar i reflexionar sobre mi mateix, sobre el món, sobre qualsevol cosa, amb el sentiment de trobar-me diferent de tots: malgrat que ara visc al poble, a prop de tothom, em sé aïllat, aconduït a la misantropia, revifada quan ensopegue amb la felicitat de la ignorància.

M’he adonat que la capacitat crítica, l’esforç intel·lectual, fet i fet, pensar, impliquen patiment per a un bon nombre de gent, de manera que prefereixen lliurar-se a un rebuig sistemàtic d’allò mental, confiats i segurs dins una protecció que aboca cap a un hedonisme incipient. Pensar és una actitud vital i pel que he anat veient (alumnes d’escola, pares d’alumnes, referents socials) i pel que m’envolta (família, amics, conciutadans) em trobe cada volta més aïllat.

Hi posaré exemples. Per a molta gent, recordar el passat històric és perdre el temps. També és aspre veure com continua lligada a les inèrcies i als hàbits de certes religions, aferrades als usos socials. No m’explique que no puga sentir cançons en valencià en els llocs d’oci. Hi ha moltíssimes persones que no volen veure una pel·lícula subtitulada perquè és un patir. És molt gran la comoditat per no haver d’esforçar-se a separar un poc els residus i estalviar un poc d’aigua mentre hom es renta les dents.

És menester dir que no sempre estic en tensió, però no puc evitar veure’m fiblat ara i ací, en qualsevol moment i situació.

Deixant a banda la prosaïcitat de l'exemple

Madonna té 47 anys. Aquest cas, possiblement insubstancial, m’ha fet reflexionar sobre la concepció que tinc del pas del temps. Aviat faré la trentena, i assabentar-me de l’edat d’aquella ha provocat que m’adonara de la rapidesa del discurs del temps. Fet i fet, m’adone que el temps passa veloç davant situacions puntuals del passat, fora el conjunt: supose que si arribe a més vell, ja concebré la cosa de forma global i longitudinal.

Que em referisca a Madonna és accidental, però el cert és que ha estat un personatge amb qui he crescut tota la vida. Des de l’acabament de la meua infantesa fins ara, aquesta dona ha anat fent, sempre present per alguna raó o per una altra, i no he estat conscient que ha acumulat un bon grapat d’anys, fins a ser ja de ple a la maduresa, a la cinquantena.

He dit que és accidental; a partir d’ací m’han vingut altres casos solts, puntuals, que mostren aquests lapses de temps i em fan conscient de l’acumulació d’anys; roda i volta, com coses que han esdevingut les més naturals del món i les més corrents han ajuntat una cabassada d’anys i ja tenen un bon solatge. Per exemple, fa vint anys que vaig canviar de casa; fa quinze anys que vaig començar l’institut; que la cançó “Video killed the radio star” (la primera cançó de què són conscient), ni ho sé, els anys que té; que fa onze anys que vaig anar a votar per primera volta.; que el rellotge que duc li'n queda poc per als dotze; que l’any 2000 ja té gairebé 5 anys, i s’enfila implacable cap a la desena; etc.

¿Solseixen els mites?

Des de petit que m’ha agradat la mitologia grega; bé, tot allò que tenia a veure amb Grècia. Em papava tots els llibres i contes mitològics, i no parava de fer memòria dels déus i de les atribucions que tenien. A l’institut vaig fer grec els dos anys que n’hi havia i el selectiu va ser un passeig per a mi en la prova grega. Una volta ja en la carrera vaig tenir l’oportunitat de continuar matant el cuquet amb assignatures de lliure elecció, fins i tot quan vaig estar d’Erasmus a Londres (benaurada la lliure opció!). Tot açò ve perquè en aquelles assignatures vaig aprendre coses que van trastocar els meus coneixements de mitologia, és a dir, es van reinterpretar, vaig acabar de comprendre alguns mites pel que fa al significat.

De bestreta el mite de Pandora, que des que el vaig conéixer sempre no m’havia quedat gens clara una cosa: si l’esperança és bona, ¿per què dimonis ella la tanca en la capsa, i no la deixa lliure, de manera que poguera contrarestar el poder dels altres mals? En una d’aquestes assignatures vaig saber que justament l’esperança era el més dolent del mals (i per això la cursiva meua), de manera que gràcies a aquell instant darrer, es va salvar d’escampar-se pel món el més perillós dels cataclismes. Segons explicava el professor, els grecs tenien por de l’esperança ja que podia conduir a la bogeria, gens plaentera als déus, els quals també la temien. És per això que ara entenc aquesta reinterpretació d’arrel cristiana, en què l’esperança (una de les virtuts teologals), en quedar tancada, quedava a l’abast de l’home i per tant reconfortadora en l’avenir incert.

Una altra cosa que vaig aprendre és que Posidó no era en realitat el déu de la mar: això va ser una reformulació següent. El professor deia que era estrany que un déu de la mar fóra representat amb un carro i cavalls; doncs resulta que era una divinitat terrestre, associada als cavalls per uns indoeuropeus que no coneixien en absolut la mar. Va ser en onades migratòries posteriors, quan, en establir-se a la costa, que van modificar-ne els atributs i el van identificar amb la mar (i per això hom mantenia encara la recialla dels cavalls). A més a més, hi ha una divinitat celta femenina, Epona, que també està associada als cavalls i justament, per etimologia, significa cavall.

L’últim és el binomi Ares i Afrodita. Els grecs tendien a fer parelles de les divinitats home i dona, i l’explicació d’aquesta parella feia referència al passatge de les banyes que el cuguç Hefest va haver de suportar, i l’enxampada que va fer després de la parella adúltera. ¿Com podia ser que l’amor i la guerra anaren juntes? La resposta que vaig trobar era que els grecs feien aquestes parelles per motius ben concrets i la d’aquesta era que Afrodita representava també la primavera, que era justament quan s’esgotaven les treves fetes en l’hivern i es reprenien les guerres: per això Afrodita i Ares, primavera i guerra, dos elements més que lligats i relacionats.

No sóc expert en mitologia, no voldria caure en errors per una cosa que no sé. Per això m’alegraré de qualsevol rectificació o augment de coneixements.

Sense ànim de tirar pilotes fora

Encara hi ha gent que deu pensar que amb Franco es vivia més bé. Per alguna raó o per alguna altra, la mancança de democràcia i la retallada de les llibertats van induir en l’imaginari col·lectiu d’una societat en massa (encara retardada pel que fa al pensament i a les idees) la sensació que hi va haver més tranquil·litat, més seguretat, fet i fet, més pau dins la societat aquella. Jo no puc dir si és així realment, si els delictes (atracaments, robatoris, assassinats, etc) eren poc nombrosos per la temor d’una represàlia judicial molt dura, o si la fretura de drets (sindicals, personals, etc.) i la ignorància feliç consegüent pagava la pena per sentir-se més segurs. Tots dos arguments s’han fet servir per recuperar nostàlgies velles, a voltes de forma més que perillosa.

El fet cert, però, és que estem en democràcia i tenim una constitució que ens empara davant qualsevol atac contra els nostres drets individuals. Tanmateix atés el que he dit al principi i atés aquest darrer fet, em faig una pregunta: és l’individu prou intel·ligent (té l’educació) per capir el que és un dret? Sabem quin és el valor real i pregon de la tirallonga de facultats que ens empara? Tenim idea de la gravetat que implica el concepte dret? A grans trets, trobe que la generalitat de la gent no n’és conscient, fins i tot, jo no sabria endinsar-m’hi plenament.

Un cas està en l’ensenyament, on més a fons s’hi ha treballat per recuperar-los. En aquest context, i davant les situacions que he viscut, em fa la sensació que la gent no és conscient del que significa realment dret. Els xiquets tenen el dret de ser educats, de ser tractats de forma íntegra, de ser respectats en el seu pensament, i d’un costat els pares vetllen perquè passe així, i d’un altre el professorat posa atenció perquè esdevinga efectiu. Però la realitat és que en moltes ocasions tots agafen la màniga en detriment del professorat i aquest acaba pagant el beure d’una festa que no ha volgut fer. El col·lectiu de professors no som màquines: no podem controlar si els xiquets porten navalles a les motxilles; no podem evitar que es repengen en porteries i en tanques novament quan girem d’esquena després d’haver-los renyat; no podem ser una policia que ha de controlar el tràfic i el consum de drogues; no podem intuir les callades de qualsevol tipus d’assetjament; no podem convertir l’escola en una presó, de manera que cap alumne pot eixir del recinte escolar sense l’autorització adequada.

Se’ns retreu no haver garantit unes facultats, però vet aquí la idea que la massa de la societat no és conscient dels drets: han de ser els pares qui han d’educar els fills en la no violència (i revisar-los la motxilla i les butxaques); els pares han d’entendre que, si bé és cert que és una negligència no assegurar tanques, porteries i cistelles, són ells qui han d’explicar a la mainada que no poden anar imitant els micos, o si hi ha algun incident desgraciat (l’alumne que perd un ull per una pilotada d’un company mentre juguen al pati) potser la culpa no és del professor ni de l’escola; els pares han de demanar a les autoritats policials que controlen els traficants, així com també comprovar si els fills es droguen, o donar permís perquè l’escola puga assegurar-ho amb controls, de manera que s’evite l’escena de tindre una classe mig drogada; els pares han d’entendre que no és fàcil detectar un abús si l’alumne no ho denuncia, més encara quan els mateixos pares no han estat capaços de detectar-ho; al remat, és trist que un professor haja de patir les conseqüències perquè un alumne tinga un accident en l’hora que es suposa que hauria de ser a classe, però que ha aprofitat per a pegar a fugir.

Al remat, és molt fàcil esgrimir uns drets i envalentir-se, però que difícil és saber-se els deures o ser comprensius davant una situació que ells haurien pogut evitar i reconéixer l’error en la part de l’educació que els correspon.

Més de religió i ateisme

Voldria reprendre el post d’adés amb aquest post nou recordant quan feia literatura medieval i el Hauf destacava la importància de l’art religiós; estic totalment d’acord que la religió ajuda a socialitzar els pobles i que les religions han aportat arquitectura, literatura, música, bellesa al capdavall, de les quals ens sentim corpresos i meravellats (m’agraden les catedrals i gaudisc amb els retaules recordant passatges de la bíblia). Tanmateix som al segle XXI.

Pensem que des de les piràmides, passant per les catedrals gòtiques, fins al Taj Mahal, totes són obres monstruoses, des de dos punts de vista. D’un costat, en el sentit grec de la paraula, són grans, garratibants, esplendoroses i dignes de veure, però d’un altre costat, en el sentit actual, tenen un passat nefast, de mort, de repressió i de megalomania divina que de cap forma es pot justificar. És per això que hom no podrà negar que tan espiritual és la piràmide de Keops com la tomba de Franco: esclaus, morts, i complexos de grandiositat hi van darrere. Trobe que hom no hauria de justificar les religions pel passat esplendorós que hi ha aportat a la humanitat, cal situar-se exactament en aquesta part del camí: són belles, ens commouen, però no han estat innòcues. La custòdia de la catedral de València, tot el conjunt del Vaticà, o el Machu Picchu porten molta història darrere.

Òbviament la religió és una cosa abstracta i, fet i fet, ha estat l’home qui ha concretat el fet religiós amb normes, mesures i vènies, de manera que hauria de blasmar més l’acció humana, per manipular el proïsme, que no pas una entel·lèquia. Però què hi farem, la religió, la fan els hòmens, i alguna cosa és menester dir-hi, i jo ho faig amb aquesta reflexió: roda i volta, que fortuna, salut i amor, o morts, catàstrofes naturals i estats repressors no són gràcia divina, sinó d’algú més a la vora, de manera que si cal consolar algú o congratular-se d'alguna cosa no és menester Vishnu, Déu o Quetzalcóatl.