Açò s'ha acabat

Doncs sí, que ha acabat juny i abandonem un altre poble; en juliol ens en donaran un altre i tornarem a començar: descobriment d'un poble nou, recerca d'un pis nou, companys nous de faena i amistats noves, més alumnes que ens amargaran l'existència o ens la faran un poc més alegre. Anem, anem acumulant, que encara la cosa no és ferma i encara som jóvens i lliures per a dur-ho avant.

En fi.

Jugant amb foc

M’agrada jugar a cartes. Abans jugava més, per la nit els caps de setmana; ara, quan són festes i hem de matar un poc la nit: al subhastat, a la ronda, al fill de puta… Guanyava i perdia, però no hi feia res, simplement passava l’estona i xalava del moment amb els amics: no mai ens hi hem jugat diners (i crec que ni un café).

Per a mi, les oposicions són jugar a cartes amb diners.

Sempre he anat a la meua en els exàmens de la facultat, hi estudiava i volia nota; m’importava d’alguna forma si hi havia gent que traguera més nota que jo, perquè era un esperó per a treballar-hi més (també perquè feia prou la punyeta a alguns professors, de manera que calia justificar aquesta burrera), però ací quedava la cosa: la puntuació no determinava res que no fóra l’expedient acadèmic.

Però les oposicions no. No s’hi val traure un huit o un set, perquè l’important no és aprovar sinó traure’n més: no puc matar-me d’alegria si vaig passant rascant, perquè em quede curt sempre. A la universitat no hi fan res les dècimes perquè és la nota per a cadascú; a l’oposició sí que hi fan perquè la nota ja és comuna de decisió. La desil·lusió en el primer cas no és tan frustrant perquè la carrera continua: en les oposicions significa començar de nou, com si la pedra que espente torna a caure costera avall.

Torne a dir, no m’agraden les oposicions, perquè és jugar a cartes amb diners: u s’ho emporta tot i els altres es queden amb la mel als llavis, i no s’hi val quedar a dos punts del vencedor.

Fusterianes

Fuster diu, Sofreixes? Bé: resigna-t'hi. Ningú no ha nascut impunement. Ho diu Sèneca.

Un matí, passades les sis perquè havia d’agafar un tren, vaig penjar amb un post-it aquest aforisme a l’espill del lavabo de l’últim pis que vaig compartir: uns companys familiars i agradables. Ho vaig fer en pla tocacollons, al principi del curs, perquè amb les llenganyes d’un divendres ells s’hi encontraren, gràcies a l’ambient distés que hi teníem.

Deixant de banda aquesta anècdota, vull aprofitar la cita per comentar aquest fet del patiment, que dins de la gamma tan variada que n’hi ha, jo voldria fer referència a u dels costums més estesos pels pobles, el dels soterraments. La imatge és aquesta: mig poble (en la proporció del nivell social assolit) que espera fora que acabe la missa, i que en acabar engega la provessó per demostrar les condolències als vius del difunt. No sóc gens habitual als soterraments: un parell de voltes he hagut de situar-me a l’aparador (més per raons de protocol que res), i una molt colpidora per raons directes. A la provessó, hi he anat també ben poc (i per allò de la representació de la família).

No m’agrada aquest costum: ja sé que és un mecanisme més de socialització, de cohesió popular (mancança que he assumit al cap de deu anys i que ara intente esmenar), però la mort és un fet tan natural que racionalment hauríem d’estar-hi més que acostumats (tanmateix hom entén el valor dels lligams, que hi conste). Malgrat això, no m’és agradable veure individus trencats pel dolor, plorosos i absents de la retafila de condols, que assenteixen perduts. Tampoc lliguen els altres individus col•locats per protocol, al final de l’aparador, sense manifestar cap sentiment, mudats com toca i assistint mecànicament perquè sembla que la pel•lícula no els toca, i per tant entenen que sobren.

Però també és enfadós haver d’engegar i suportar la cantarella del vos acompanye en el sentiment, durant més de mitja hora; també haver d’amollar-la quan hi sóc per compromís mentre els veig les cares, conscient d’una mena d’hipocresia tolerada i gens facultativa socialment. No m’agrada aquest costum perquè patisc; en el meu cas m’agradaria evitar aquest fet de l’aparador: però què hi farem, no puc fer res envers segons quins atavismes.

El que fan les oposicions

Correcte. No és motiu d’angoixa. Però no puc evitar sentir una mena de coseta: potser d’ací 29 milions d’anys la Terra pot desaparéixer perquè entrarà en una zona més que perillosíssima de la galàxia (si n’eixírem vius, la previsió es repetiria al cap de 30 milions d’anys, i així fins que arribem a la suma de 250 milions d’anys, quan el lloc on s’entrarà serà molt més apoteòsic encara).

Tornem-hi. El món s’acaba. Que ens queden en 29 milions. Òbviament jo ja no hi seré, però què voleu que us diga, m’angoixa pensar que la terra s’acaba (deixant a banda els problemes ecològics): 4600 milions d’anys, més tot el que arribarà, d’evolució a l’atzar d’un meteòrit, d’un forat negre o d’un estel.

Per a mi, la Terra ha esdevingut un medi perfecte i ha trobat les condicions necessàries per a concebir-hi existència: les òrbites que realitza, les distàncies planetàries, la gravetat, la guspira primigènia, l’evolució, i com no, la humanitat per comprovar-ho i per sentir-se’n extraordinàriament afortunat. Jo em sent totalment afortunat i agraït (des de l’autocomplaença de primer món desenvolupat i de les condicions de què dispose, en sóc ben conscient).

Però s’acabarà a la llarguíssima. Aleshores, haurem de tornar a començar; haurem d’esperar que s’acumulen fragments, que es condensen i que es compacten per esdevenir un planeta nou; haurem de confiar que es donen (que es repetisquen) les condicions ambientals semblants… Uf!

Permeteu-me aquesta llicència

Dels meus records d’institut, en conserve u amb molta estima. Era el dia que vaig començar el grec al batxillerat. Hi tenia tanta il·lusió, que el setembre abans de començar el curs, vaig dedicar-me a practicar i a memoritzar l’alfabet grec, me n’aprenia prefixos i sufixos, i d’altres coses més semblants. Si no haguera fet el grec, me n’hauria penedit tota la vida; des que era adolescent, que m’agradava tot allò que tenia a veure amb Grècia: col·lecionava etiquetes de productes en grec, retallava receptes de cuina grega, fins i tot escrivia a l’ambaixada de Grècia per demanar-los segells i me n’enviaven juntament amb prospectes i paperassa vària.

Aquest primer dia de què parle ha esdevingut especial quan evoque la cara de sorpresa que va posar la professora en fer l’avaluació inicial. Per a mi aquella primera classe va ser la cosa més normal del món, però amb el temps intuïsc que potser degué ser un moment gratíssim ensopegar amb mi (permeteu que em tire aquesta floreta). La professora, jove, va encetar el control amb una bateria de preguntes sobre la cultura grega: què era la Ilíada, qui era tal déu, i tot açò i allò. L’escena era que els companys no escrivien res i jo m’esplaiava, feliç amb els meus coneixements: ella que mirava que no escrivia ningú i jo era l’únic que es deixava anar content. Després va arreplegar els fulls i va voler que contestàrem les qüestions oralment, i jo era l’únic que obria la boca: era feliç perquè mostrava uns coneixements dels quals estava orgullós i que havia adquirit de gust.

Sempre intuiré aquella cara de felicitat, ja que degué haver fet un descobriment que potser li donaria un poquet de videta durat tot el curs. Perquè no em negareu que el grec en l’adolescència i a l’escola desperten la indiferència més supina de totes, la qual pot marcar durant nou mesos que té el curs. Tanmateix va tindre un disgust: vaig (i em va) suspendre la segona avaluació. Fins i tot una companya em va defensar i hi va intercedir, però la professora va ser inflexible. Li ho vaig agrair traient un excel·lent al final del curs amb un 9’5 a l’examen (sempe recordaré la e d'augment que es posa al temps en passat). Vaig decidir fer el grec al COU i donar-li una sorpresa al curs següent, i me la vaig endur jo perquè no va treballar-hi. Supose que coses de les adjudicacions que alguns coneixem bé.

Commemoració

Enguany es fan deu anys que vaig començar la carrera. Aquest fet va implicar deixar el poble per anar a viure a la capital: fet i fet, la primera independència (de joguet, això sí, perquè els caps de setmana tornava a casa i en el pis vivia més gent). Jo sempre havia volgut tenir aquesta independència: pegar a fugir i fer la vida sense que em controlara ningú. Em vaig sentir bastant desarrelat els caps de setmana en algunes èpoques, i era feliç durant la setmana: de fet trobava a faltar la capital i l’ambient de les classes, i no m’abellia gaire tornar al poble. Encara ara trobe a faltar aquests anys de facultat.

Enguany és el segon any d’exili i sóc independent en bona part: encara torne al poble els caps de setmana a cals pares. Però ara ja no tinc el sentiment de rebuig; tot el contrari, ara m’hi vull quedar. He reflexionat i he arribat a la conclusió que vull quedar-me a la Marina. Tanmateix la professió que exercisc (i que no em fa el pes, malgrat tot) ho impedirà: professor, però de valencià. Sé que el dia que aprovaré la plaça, el meu destí definitiu serà Oriola, Catral o Elda. Professors d’altres matèries intueixen que no aniran mai lluny de casa, que tindran els llaços ben a l’abast. Els de valencià no.

Ja he fet els primers passos de mentalitzar-me d’aquest fet, que són reconéixer-lo, negar-lo i assumir-lo (bé, en aquest darrer estic a les beceroles): haver de viure tan lluny de casa; veure els amics segons quins caps de setmana; no poder gaudir ni participar de la cultura que es mou a la meua comarca; empadronar-me a un poble nou; haver de començar a fer lligams nous; roda i volta, fer-me d’un altre poble, ja encetada la trentena.

Emperò, jo vull, un bon dimarts, si m’abelleix, anar a Dénia a fer-me’n una; un dijous de vesprada anar a València a veure una pel·lícula subtitulada; un dilluns recitar poesia a Ondara, un divendres per la nit anar de sopar amb els amics al Mandarín, etc. Però, és clar, una volta ja al territori comanxe…

Però hi faig esforços, que hi conste.

Per a aquesta entrada voldria reprendre dos conceptes que esmentat en altres escrits: que sóc ateu i que tinc la sang d’orxata espiritualment. Per què? Doncs perquè aquesta mancança d’alguna fe religiosa m’ha dut a comprovar que sóc impermeable pràcticament a les emocions que qualsevol religió pot contenir: dis-li cristianisme, dis-li budisme, dis-li hinduisme, dis-li el que vulgues. Com a conseqüència he comprovat que em trobe indiferent, cosa que m’entristeix, a escrits deteminats que estan amerats d’aquesta sensibilitat religiosa o espiritual, de manera que m’hi trobe mancat i, de retruc, no tinc més remei que quedar-me en aquesta superficialitat producte meu.

Dic açò també perquè he trobat en mi una postura que pot semblar religiosa que, vés per on, té raó de ser en la ciència més pura. Fa mesos vaig veure un documental sobre Einstein i sobre les teories seues sobre l’univers, sobre el moviment, i tot açò i allò (perquè enguany es celebra l’any de la física i de retruc el d’Einstein): la conclusió a què vaig arribar va ser que jo era un creient però de la fe científica (paradoxa). No entenia gaires borralls de les explicacions de les teories (ho reconec, la meua estructura mental de comprensions espacials ha quedat molt tocada i freturosa de capacitat), però me les creia i les considerava veres: com fan els creients davant qualsevol misteri o dogma religiós. També els científics empraven metàfores i paràboles per a explicar-se, més aïna bastant prosaiques i mancades d’encant o de subtilitat literària (l’univers és una barra de pa que es pot fer a llesques; la gravetat és una melmelada que enganxa els cossos). Fins i tot, els texts científics cal que siguen interpretats per les ments més preclares, com faria qualsevol sacerdot.

És per això que, roda i volta, ben bé que podria considerar-me satisfet d’aquesta religiositat, d’aquella manera, encara que siga del tot racional: tota pedra fa paret, malgrat que potser no gaudiré d’aquest grau d’empatia, ni podré prenyar-me tant de l’esperit dels articles que he esmentat adés.

Fusterianes

Fuster diu, de tant en tant sentim la necessitat d’inventar-nos un maniqueu per tal de donar-nos el gust de refutar-lo. Si no ho fèiem, arribaríem a perdre la fe en les pròpies conviccions.

Voldria reprendre el fil de la solitud de què he parlat anteriorment (que té com a conseqüència el fet de maquinar constantment dins el cervell), amb aquesta citació, amb la qual coincidisc a molts grans trets. Fins al COU jo tenia espiritualment la sang d’orxata: la filosofia no em va marcar gaire; no sabia tampoc que la literatura provocava síndromes bovarianes; ni tenia gaire consciència política ni social: fet i fet, era un adolescent albadet. Però va ser començar la carrera (perquè jo, innocent, volia dedicar-me a l’escriptura i a llegir els autors de la nostra literatura), que se’m van obrir els ulls, però amb l’inconvenient aquest de les maquinacions, que des de fa un parell d’anys se m’han aguditzat.

He dit que hi estava d’acord a molts grans trets: la diferència és que al capdavall jo no em faig el gust de refutar el maniqueu. Sóc patidor de mena, i al llarg dels anys he assumit que no hi ha mai cap victòria; que és patètic muntar-me jo sol aquestes pel·lícules (malgrat que continue muntant-me-les, barata d’agilitzar la ment). La diferència és també que em costarà perdre la fe en conviccions, perquè han esdevingut massa fortes amb tant de temps i m'he adonat que en algunes ocasions han manat més aquestes que els sentiments. La diferència és que no són una necessitat, sinó un acte reflex.

No sé si m'explique

Ho vaig llegir en el diari i el fet és que em va fer pensar com havien canviat els usos de la llengua sense adonar-nos-en. L’autor comentava que hi ha hagut un canvi en l’acte d’enraonament entre les persones: tots sabem que enraonar implica bescanviar opinions i idees, bé senzilles, bé complexes, prou voltes amb la intenció de convéncer l’interlocutor. D’aquesta forma hom pretén fer clares i lògiques les raons i guanyar-se’l. Així, quan hom fa els raonaments, empra sempre expressions com m’entens?, t’ha quedat clar?

Doncs bé, aquest autor feia saber als lectors que molts anys arrere les expressions que hom usava eren totalment oposades en el sentit (i d’ací la gràcia del capteniment i de la curiositat meues): hom deia m’explique?, m’he fet entendre? Ben cert que açò pot semblar una punyeta insulsa i banal, però el que em va agradar va ser trobar aquesta reflexió sobre la llengua tan inesperada, així com també la conclusió de l’autor: als nostres dies hem perdut ja les maneres i la urbanitat en les relacions.

Fet i fet, hom abandona ja la responsabilitat de les paraules pròpies ni es capté perquè les raons guanyen el personal amb naturalesa: més aïna, ara hom obliga el contrari a assumir-ne les explicacions i li passa la pressió d’haver entés o no el que hom vol dir. Així, doncs, podem dir que del deure moral propi perquè la gent entenga els nostres pensaments, hem passat a l’exigència indolent perquè l’altri ens haja d’entendre (moltes voltes per força), i si no ha estat així és més per culpa de l’altri que no per la nostra habilitat d’expressar-nos. Altrament, tinc la sensació que açò s’agreujarà a la llarga com més va, més per les mancances dels parlants a l’hora de fer servir el llenguatge i d’estructurar un discurs que explique la forma del pensament propi.

En el meu cas (en el laboral exactament), moltes voltes em demane, per totes les explicacions i raonaments que faig a l’institut, a tota la varietat de persones que hi ha sota la responsabilitat meua, com responen a aquest esquema, i al capdavall assumisc dos coses: d’una banda, que en el meu treball acabe sempre dient m’enteneu? (primer vici lingüístic) i d’una altra, que en el fons dels meus interlocutors sovinteja més la idea no m’he explicat bé (no hi ha mans, per explicar-los les estructures mentals meues). Sembla que s’ajunte la fam i les ganes de menjar: m’explique?

E som tornats

Divendres vaig anar a Barcelona a viure l'ambient de la festa de Sant Jordi: vaig veure les universitats, vaig passejar pels carrers i pel metro, vaig tafanejar per l'FNAC, tot amb la tranquil·litat de no haver de contemplar cap edifici, museu, jardí, etc. Simplement, passejar-hi (això sí, amb la maleta i la motxilla darrere). Òbviament, també vaig entrar a les llibreries per a veure si hi era el meu poemari: amb un resultat ben trist, dos exemplars a la llibreria Catalonia. Al remat, també em vaig fer un te gelat a l'Horiginal café (un lloc que n'havia sentit molt a parlar i que vaig aprofitar per a conéixer, i per a deixar-hi un regalet).

El sendemà va ser mastodòntic: allí hom no podia estar de la gent que hi pul·lulava. Com més anava el dia, més s'omplia. La llàstima va ser que no vaig trobar el llibre a les poques paradetes que vaig poder taüllar (perquè estava tot a reventar!!!!): fins i tot a la paradeta de l'editorial del poemari! Segons la qui em va portar l'edició, em va comentar que havien tingut problemes amb la distribució (fet que puc compredre perquè la nit de Benissa també em van dir que els havia arribat els exemplars a hora horà. Tanmateix, va estar bé parlar amb la Teresa: encara sort que vaig aprofitar aquest viatge per a conéixer-la, aquesta excursió meua ha estat un fet inusual.

També vaig entrar al Lletraferit, un café que també em va agradar molt, sobretot el te gelat (bé, això del te gelat és una collonada: a l'Horiginal em vaig fer un Nestea i al Lletraferit un Trina te: aquest molt més bo que el Nestea). Al remat: que em vaig cansar de tanta gent, de tanta rosa, de tant de llibre i de tant de caminar amb la motxilla a l'esquena. Vaig tornar a l'alberg del Masnou i no vaig anar all concert del Palau.

En aquesta estada a l'alberg he fet amistat amb un brasiler, el Joào (no sé fer el circumflex), que era a l'habitació amb mi: havia acabat la carrera i estava fent una viatge per tot Europa (fins l'agost i amb una motxilla a l'esquena!). Vam xarrar prou, ell en portugués i jo en valencià. Em demanava coses de Catalunya i d'Espanya i n'estava realment sorprés: per què no hi havia banderes d'Espanya, com és que tots parlaven en català, la fira del llibre, etc. Era molt simpàtic i sempre dia jo és que no sé eixes coses i vull saber-les. Vull saber coses dels llocs on vaig. El pobre estava preocupat perquè no sabria com traure-s'ho dels dits amb l'idioma quan anara a França, a Grècia, a Turquia (a l'Egipte!) a Alemanya... Em va fer enveja aquest viatge tan especial.

Me n'adone que bona part dels americans i dels asiàtics tenen al cap fer un viatge d'aquest tipus i en ocasions especials: en fer els 18, en acabar la carrera, etc. La cosa és celebrar aquest esdeveniment amb un bon grapat de mesos per a veure el màxim possible. Una fet que no tots els eurpoeus moltes voltes es plantgen, tal volta perquè no ens arrisquem tant a deixar el nostre país ja que sabem que tenim la resta d'Europa a tocar: anem on volem en poques hores (perquè gran part de la gent, llevat de casos poc nombrosos). Ara, que, també cal dir que per a això no calen només ganes, sinó diners.

PS: Si heu de fer algun comentari sobre el poemari, no feu servir el post. Aneu a l'adreça de correu que hi he disposat: dospoals@gmail.com. Moltes gràcies.

Inauguració

Queda inaugurat oficialment aquest blog. En acabar l'acte, hom procedirà al vi d'honor que farem en l'altre edifici.

Moltes gràcies a tots.

No m'ho pensava jo mai

A temps arrere ho pensava, i aquests dies m’obsedeix. Una de les conseqüències de viure sol és que cavil·lege massa. Constantment el cervell va enganxant idees que desenvolupe i rebat; s’inventa un contrari per a debatre qualsevol tema que he endrapat a la tele, he llegit a la premsa o ha aparegut de colp. La cosa és que allò no para ni un instant, fins i tot m’acompanya a l’hora de gitar-me: ja puc apagar la ràdio que el cervellet roda que roda i que empalma temes. Trobe que em resultaria complicat fer meditació, per això de deixar la ment en blanc i en repòs. De fet em costa moltíssim concentrar-me quan estudie de matí o de vesprada.

Malgrat això, he de dir que en un diari hom comentava que és bo per al cervell que estiga bona part de la vida en aquest caramull d’activitat constant, perquè, fet i fet, reforça les connexions, les sinapsis, i a la llarga incideix en el retard de l’aparició de l’Alzeihmer. Sembla, doncs, que hauria de felicitar-me’n: però és tan dur… Per molt que a la faena em distraga amb els companys, al final sempre em quedarà la soledat de casa i el so dels meus pensaments, contínuament. Tanmateix, si açò m’ha d’allargar la vida útil, benvinguts, llavors, tants pensaments, que al remat alguns poden ben aprofitar-se.

Silenci?

Sóc espectador incondicional del programa Silenci? del Canal 33. Bé, de fet, sóc espectador de bona part de la programació d'aquest canal, fins al punt d'organitzar-me la sessió televisiva del diumenge a boqueta nit: per exemple, 3r 3a, Silenci?, Karakia, L'Illa del Tresor.

Però torne a Silenci? A mi, em fan molta enveja tots els entrevistats que hi ixen, perquè m'agradaria que també em feren el qüestionari, un poc banal per cert, per a comentar quin vídeo musical m'ha seduït; quin llibre he llegit que m'ha colpit; què porte a les butxaques o què em sembla un corrent determinat. Tanmateix, la qüestió que més m'agrada és la darrera: quina seria per a mi una imatge de silenci?

Considere que gran part dels qui contesten, perden l'oportunitat de ser realment brillants i expressar la realitat difícil d'una imatge de silenci. Molts se'n van per viaranys fangonosos i, fet i fet, esdevenen respostes insulses i d'imatgeria impossible, perquè intenten ser transcendents o trencadors (bé, n'hi han qui es trauen la interrogació de damunt com poden, perquè bé no els interessa, bé no saben què dir, bé no saben com trencar).

Com que trobe que el programa Silenci? no em considerarà individu idoni per a omplir el programa, aprofite per a fer-me aquesta qüestió i donar-hi una resposta, que fa temps que em rodola pel cap, i que sí que es concentra en la imatge de silenci. Per a mi, una imatge de silenci és quan arribe a ma casa. Efectivament, el silenci és obrir la porta i haver de callar i no dir hola en entrar-hi, perquè no hi ha ningú, totalment buida de persones o d'animals; de manera que l'únic que té sentit és callar perquè el silenci em pega a la cara i m'embolcalla només n'obric la porta.

Potser aquesta resposta no és transcendent, ni trencadora, ni té encant poètic o metafòric, però al capdavall és la que hom demana: sense pretensions i amb el cor a la mà. Sincerament.

Diferència

Fixem-nos bé i recordem-ho. Podem estar tot el content que voldrem, però serem realment feliços? Vet ací la diferència entre el verb ser i el verb estar. No em preocupa estar content o estar trist, perquè això és transitori: el més important és tenir clar si som feliços o som uns desgraciats.

Fusterianes

Fuster diu, la gratitud paralitza.

Sí que és cert. Tanmateix, quines gràcies que ens donen (o que donem) fan que ens paralitzem? Perquè, pensem-hi, quan algú ens agraeix alguna cosa, normalment o bé no hi fem gaire cas, o bé ens fa el cul ben ample: però, gairebé no ens hi quedem mai paralitzats. No fem cas de la gratitud d’altri quan allò que hem realitzat no és gens important: és el que se’n diu “hi anàvem sobrats”. Posem per cas: tanca la porta, per favor. Gràcies. Queda clar que aquestes gràcies no ens deixen garratibats.

Altrament, les gràcies que ens apugen l’orgull són de realitzar una acció amb poca o amb alguna importància, per a la qual anem d’alguna manera sobrats: la diferència és que ens recreem en el pensament de l’altri, que troba que allò és dificil o farragós i ens donem el gust de superar aquest entrebanc fictici. Per exemple, carregar alguna cosa per a una persona que no pot: qui no es sent pagat per eixes gràcies, fill meu de qualsevol dona del carrer?

Així doncs, davant aquests agraïments, podem sentir-nos realment afalagats? ¿Podríem dir que les gràcies que ens fan el cul ben gran són certament les més satisfactòries espiritualment? Pense que no, que es queden ben curtes: és aquella gratitud, pensada en gelat, que ens paralitza la que ens ompli de joia, ens augmenta l’autoestima i ens fa ballar amb un peu. Són les gràcies que es donen per una acció que no ens hem adonat que hem realitzat, o que són d’una tasca que hem menystingut totalment, que potser era una acció gens important, per a la qual hi aniríem sobrats d’alguna manera (o no), però que l’altri ha preuat de valor especial aquest retruc causal. És aquesta sorpresa (òbviament inesperada i de repent) la que ens deixa estorats (home, les males notícies també sorprenen i paralitzen però no és el mateix).

El problema és que aquestes situacions són més aïna minses, gairebé contingents, que depenen més de de l’atzar que de nosaltres, de manera que no les podem controlar: que, damunt, copsem aquest estímul quan ha passat un temps relatiu. Tanmateix és la manera única de gaudir, amb més raó que mai, del plaer de quedar-se de pedra picada. No trobeu?

Sobre la mort

Ho vaig llegir fa cosa d’uns anys i comentava en l’entrevista que el que li quedava ja era jugar la pròrroga: al remat, en Quim Monzó havia passat la cinquantena.

Per a aquestes coses sóc molt sensible i en aquests casos em ve l’empatia: ja en aquell moment hi vaig pensar i ara, per motius diversos, m’ha vingut al cap aquest comentari. Fregant la trentena, es pot dir que ara es juga el descompte de la primera part, eixos minuts d’esforç per a aconseguir el resultat tranquil·litzador de cara al vestidor. Hom diu que els anys de la trentena són bons i fèrtils en molts aspectes; que malgrat aquesta línia tan temuda, encara poden fer-se grans coses (segons les capacitats i les expectatives que cadascú hi posa, és clar), siga en l’esport, en l’art, en la música, en la literatura, fet i fet, en el trànsit quotidià i anodí de la vida.

I tant que sí: són els primers minuts de la segona part, esperonats per les arengues de l’entrenador, farcits de l’experiència assolida de la primera part en què s’han assumit els errors i s’hi apliquen els actes d’esmena; al capdavall, el cap encara és clar o les forces responen... Però el que m’impressiona és això de jugar la pròrroga de la cinquantena, de la seixantena i avant... Més aïna quan ara m’acoste la trentena. Pensem-hi una miqueta: durant l’adolescència o la joventut primera no som conscients de la mort a la llarga, ni que morirem jóvens, perquè el poal està encara per a omplir-se. Però, i en arribar als seixanta? Només queda passar pel món i dir-hi adéu mentre s’espera, que el poal ja és ben ple.

Açò va lligat al fet que ara comprenc que la gent (no en el sentit més ample, sinó aquell col·lectiu que de veres hi ha reflexionat i comprén l’abast del concepte), que necesita creure en el més enllà: reencarnant-se, anant al cel, convertint-se en animetes de la natura, acompanyant els vius, o qualsevol altra cosa. És veritat: quina llàstima que es perda tota aquesta acumulació d’experiències, de coneixements, de sensacions i de vivències personals. Que trist, hom pensa, morir i que no hi haja res més. Que el punt de vista ateu i biològic (morir-se i punt) és angoixós i la humanitat és massa especial per a acabar d’aquesta manera tan poc triomfal...

Però el que em neguiteja d’aquest “s’ha acabat i ja està” és que no podré veure el que passarà la resta del devenir universal: què passarà al meu país, quina literatura es farà, quins descobriments apareixerà... Perquè no podré gaudir del que he gaudit... mai més! Aquesta és la misèria del meu capteniment: que ja no hi serem per a comprovar-ho. És per això que entenc els qui hi posen la fe per a aferrar-se a aquestes esperances de continuació, de pervivència. Tanmateix, què hi farem: som part de l’evolució i la natura nostra és biològica: ens morirem i punt.

Fusterianes

Fuster diu, les nostres alegries solen tenir causa en motius irrisòriament banals. I això, mirant-ho fredament, resulta ben trist.

Podria dir que aquesta afirmació ve d'una persona amargada, amb molts pocs motius d'alegria i de viure (només cal repassar la biografia d'ell i les desil·lusions amb què es va trobar i amb què es va encontrar), perquè en llegir açò pense en un parell de motius ben propers que m'alegren l'existència; fet i fet, si els analitze com Fuster, sí que podria concloure que són superficials: que trist haver de sentir-me insuls, i per tant amargar-me. Ara que, pensant-ho fredament, ¿no és cert que el motiu de sentir-nos banals és perquè ho analitzem i el resultat és la por de l'altri? Ja ho sabeu, per allò del que diran..