Fuster diu, les nostres alegries solen tenir causa en motius irrisòriament banals. I això, mirant-ho fredament, resulta ben trist.
Podria dir que aquesta afirmació ve d'una persona amargada, amb molts pocs motius d'alegria i de viure (només cal repassar la biografia d'ell i les desil·lusions amb què es va trobar i amb què es va encontrar), perquè en llegir açò pense en un parell de motius ben propers que m'alegren l'existència; fet i fet, si els analitze com Fuster, sí que podria concloure que són superficials: que trist haver de sentir-me insuls, i per tant amargar-me. Ara que, pensant-ho fredament, ¿no és cert que el motiu de sentir-nos banals és perquè ho analitzem i el resultat és la por de l'altri? Ja ho sabeu, per allò del que diran..
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada