No només ha estat aquest viatge a San Marein, sinó de fa temps que pense en allò que diuen uns viatges responsables i ètics. M'explique: de fa anys que hi ha el problema dels turistes del primer món que suposadament en lloc de viure l'experiència en un altre país com una cosa enriquidora la viuen com un fet d'aquells d'usar i tirar, superficial i que té poca consideració vers els indígenes.
El turisme de creuers, el de bufar-se, etc són turismes arrasadors del concepte humanístic del viatge: són aquesta classe de turisme que deixa de banda els aspectes culturals; no conviu amb la gent del lloc ni interactua si no és per als àpats dels restaurants, fa compres en les botigues multinacionals; o tenen un impacte mediambiental gros. Si bé tenen les parades habituals dels llocs de més renom (per exemple les catedrals, ponts, museus precisos), hi ha poca cosa més.
Hom podria dir que potser és massa voler fer amistat amb la gent d'allí, si el viatge és tan curt i allò demana molta dedicació. Que són dies de lleure i hom va amb el temps just. Certament, però una cosa no lleva l'altra.
El tocat d'aquest text és vindicar també que dins d'aquest problema del turisme ètic, crec que hom deixa de banda una altra variable en aquesta llista de greuges: les llengües. En el meu cas, fa anys que vull anar a un país i que no hi vaig pel tema lingüístic: Irlanda. Aquest país és molt famós pels païsatges, la gastronomia, i d'altres més, però ho és també perquè és un lloc ideal per a aprendre anglés. Moltes acadèmies d'anglés envien els alumnes a fer estades d'estiu a aprendre-hi i és un lloc ja amb tradició.
El meu dubte és: per què hi he d'anar, no ja com a estudiant, sinó com a turista tot tenint en compte la desgràcia que pateix el gaèlic? Com puc anar-hi a gaudir de totes les meravelles fent servir l'anglés? No puc evitar projectar-ho als turistes que venen ací, als nostres Països Catalans, a aprendre castellà o a gaudir de les nostres meravelles i ens parlen en castellà sense saber (o sabent) del mal que patim per la llengua. Més encara, em remou més quan són els catalanoparlants convençuts del problema de la nostra llengua que hi van, no ja de vacances, sinó a aprendre anglés!
He de dir que jo he estat en Gal·les i en Escòcia en la meua dècada dels 30 i d'això em sent malament, tal com quan en la dels vint vaig anar al País Basc i a la Vall d'Aran. He fet turisme i he hagut de fer sevir la llengua que ofega les altres i ara que han passat els anys i en soc més conscient i hi reflexione amb totes les variables que puguen ajustar-se, quan he de triar un lloc per a passar uns dies tinc en compte el fet de la llengua.
Aquest viatge de San Marein n'ha estat u: he fet servir l'anglés per a comunicar-m'hi i a voltes he parlat en valencià per a objectes concrets, tot amb la idea d'evitar tant quant he pogut l'italià (una llengua que tampoc parle, però de què sé un bon tall de paraules). A més a més he comprat llibres en romanyol (que no sé si acabaré llegint, però la idea és llegir-los, tal com vaig fer en el viatge a Escòcia o fins i tot traduir-los, com quan vaig traduir el poemari feroés).
