Del pas del temps

S'ha acabat el trimestre i en un bot s'acabarà desembre i serem gener una altra volta. Ho parle amb companys: el temps no és que ens passe de pressa, és que el tenim horaritzat.

De la consulta del valencià

Un 50'53 és un empat tècnic, com dirien alguns. És una víctòria pírrica (en el sentit original, no l'actual: tant d'esforç per a arribar a aquesta conclusió tan minsa): de veres que en 40 anys de llei d'Ús del valencià aquest és el resultat? L'altra meitat de les famílies valencianes o de les immigrants que viuen al País Valencià no volen el valencià de llengua vehicular. Més encara, si és per una hora de valencià de més o de menys.

De vint anys

Aquest blog fa 20 anys: són els anys que pot durar una votura abans de canviar-la, per exemple; també un matrimoni dels nostres dies i fins i tot una amistat.

20 anys fa que he escrit pensaments, arguments, desficis, literatura a ritmes diversos: molts en un mes o pocs; molts en un any o pocs...

El dubte que brota és, cal continuar escrivint-hi en un moment en què el blog ha divergit en altres plataformes d'expressió personal?

Cal continuar exposant-se quant a idees, fets personals, actuacions literàries?

 

De la nostàlgia

Un whatsapp o un telèfon no perfecciona un enraonament en persona. Amb taules parades, passejos per carrers, amb músiques vora una tauleta. Parlar del temps que ha passat i hom recordar amb nostàlgia de pena més o no tant intensa. Valorar la creació literària pròpia si és vàlida, vigent, trencadora, destacada, satisfactòria, amb frustracions, felicitats, orgulls i misèries (però també la de l'altri). Compartir intimitats, fets personals propis de companys de generació.

 
Pense que la joventut no percebia el temps perquè hi vivia dins; la maduresa implica entendre que s'exhaureix.

De la merda de tot

Trump i la seua còrrua de seguidors; l'Europa convertida en inútil o també niu d'arribistes; la dreta extrema arreu i al País Valencià; la irrellevància cega del poder valencià com un gelat que ha caigut en terra; l'esperpent dels polítics catalans; l'odi contra el valencià; el jovent a qui cal perdonar la inexperiència que fa mal...

Estàs trist? No estigues trist!

De la llibertat educativa

De fa un temps que no para de ser present pel meu pensament l'aforisme del Fuster "M'odien, i això no té importància; però m´obliguen a odiar-los, i això sí que en té." Quin dilema més feridor.

De la desnació dels valencians

En un país desnaturalitzat o en procés de desnaturalització, més precisament en la societat que forma originalment un país, la humiliació envers ella és l'acció més profitosa (i quant més descarada i punyent més efectiva serà). Endemés, es fa necessària la participació de la massa acrítica, tan nombrosa, que pren el paper del menfot amb més potència o més  poca.

De fa molt de temps i ara mateix en el cas de pocs dies n'han brotat uns quants casos, és un fet dolorós l'actitud dels metges de no voler atendre valencianoparlants i exigeixen ser parlats en castellà. Ací tenim ben clares les dues postures esmentades adés: la de la humiliació, en què uns governs no garanteixen el dret del ciutadà (i s'escapoleixen de la responsabilitat en no legislar i només per això ja és ser actiu i part provocadora de la humiliació); i la del menfot, en nombre de gent abundant i alhora col·laboradora en la desnaturalització del país, quan justifica i contesta l'agredit dient-li que pot parlar castellà i que no caldria posar-se d'eixa manera.

Deixant de banda les variables (fa poc que està ací, ve de fora...), tot plegat respon al pla de desprestigiar una llengua i renaturalitzar una societat fins a la compleció. Un cas transversal i de lluites compartides: quan una dona és violada, els menfots brotaran dient que per què anava tan maquillada, per què anava provocant, per què... ço que siga.

D'una decepció política

He mirat el reportatge del 30 minuts que parla dels policies infiltrats i m'ha remogut molt. Crec que infiltrar-se en grups mafiosos o terroristes sí que té un sentit atés que es tracta de la seguretat de la societat on vivim; emperò dur a terme accions d'aquesta classe en grups que lluiten per l'abús del capitalisme i l'especulació depassa totalment la noblesa d'una acte tan de proïsme com arriscar la vida pel bé de la societat.

En segon lloc m'ha decebut, m'ha fet sentir malament, Compromís (perquè dels altres partits ni ho supose) pel tocat que no haja fet cap declaració forta, de rebuig, d'aquesta acció policial, en el fons amb connivència amb el govern que mana, al qual Compromís dona suport polític. He cercat per Twitter o Instagram i no he vist res del tema: de veres que no han declarat res (i jo no he sabut trobar-ho)?

D'un any de commemoracions personals

El 2025 serà un any significatiu per a jo quant a la idea de commemorar el pas de xifres redones pel que fa a coses personals. Per exemple, aquest blog fa 20 anys: he mirat el registre de publicacions i com tot ço que passa en la vida, està en un moment d'estabilització en la davallada de l'efervescència, no de l'inici sinó de mitjan vida d'aquest mitjà. No escric tant ací, per raons vàries: no tinc tantes coses a dir, no tinc tant de temps per a escriure les coses que vull dir...

Aquest blog va nàixer per a parlar de la meua producció poètica i ací una altra xifra redona, 20 anys fa que es va publicar el Dos poals de sabó... La idea que tenia era parlar del meu procés creatiu, de les anècdotes d'escriptura, etc. però va evolucionar a parlar de tot: també de política, llengua, desficis personals, ço que es suposa en un blog personal: i entremig, doncs la meua tasca poètica. Doncs sí, vint anys fa que vaig entrar oficialment en el circuit (tradició!) literari català, versió valenciana. En aquests anys he acabat la trilogia del Dos poals, no he passat del primer llibre de la trilogia dels Hòmens primer i quant a la dedicada a l'amor, doncs allí està el primer llibre, en un grapat de fotocòpies que no sé si algun dia faré publicar.

Enguany també farà 20 anys que vaig aprovar les oposicions al cos de professors de Secundària, un fet que no volia que durara tant de temps, perquè jo volia dedicar-me a la literatura completament i ha acabat imposant-se i amb la idea de retirar-me essent professor que escriu literatura.

Més encara, fa 30 anys que vaig començar els estudis universitaris, el record del qual encara guarde amb simpatia i bondat. Temps arrere mirava les assignatures que es donen en filologia catalana en diverses universitats dels Països Catalans i he vist que certament han canviat molt, de tants anys arrere.

Per a acabar, fa 10 anys que vaig guanyar el darrer premi literari: una plaqueta petita en el premi de posia del poble; dit així sona trist, però és que el desenllaç és aital: ni publicació, ni gaire ressó, ni res més.