De fer-se un home

 Quan tenia 8 anys en el meu pensament hi havia la idea del servei militar; pensava que restaven 10 anys, 7 anys, 4 anys per a fer-la. M'aclaparava el fet que havia de fer la mili i jo volia saber què s'hi fea, per tal de tindre una idea de què era allò.

En començar la facultat van arribar les pròrrogues d'estudi, la postposició a ço inevitable i en el tercer any sobtosament vaig saber que hi havia l'objecció de consciència en una xarrada per a jóvens sobre el tema en un despatx d'advocats: m'hi vaig llançar de cap. (Cal dir que també ens van parlar de la insubmissió tant de la mili com de l'objecció, però era un supòsit massa gros per a un esperit apoquit).
Al remat ni mili i substitució: l'Aznar ho va suspendre tot en l'any que anava a acabar la possibilitat de més pròrrogues; de les coses que aplaudisc a un govern de dretes.

L'altre dia vaig mirar el Sense ficció que emetia la TV3 sobre la maldat que va implicar el servei militar en els hòmens. Vaig horroritzar-me moltíssim i em va corprendre la brutalitat masculina a una edat tan tendra amb la connivència d'uns comandaments indignes a la humanitat.

Com dia aquell: puta mili.